No descobreixo res si dic que una
part molt important del viatge n’és la seva planificació. I en això estic.
.jpg)
Ja fa dies en que el meu cap marxa
a terres llunyanes i llocs desconeguts per a mi i em comença a apressar l’ànsia
de marxar. Estic molt bé a casa, amb el meu ordre i les meves coses, però una
part de mi vol marxar per acumular visions, espais, olors, persones, diferents
estils de vida i de viure, rialles de nens, mirades perdudes d’ancians, mirades
castigades de persones que no han pogut escollir, mirades d’esperança de joves
amb ambició, mirades d’il·lusió de persones que, malgrat tot, saben trobar el
seu moment de felicitat.
He après a mirar les mirades. En
elles pots veure una vida, un moment, una persona. No és el color dels ulls, ni
la seva grandor, és la mirada la que ens diu com és en aquell moment la persona
i quina història porta a sobre.
Sovint, cada dia i sobretot a les
ciutats, passem al costat de moltes persones, la majoria anònimes,
desconegudes, que ens importen ben poc; però cadascuna d’elles porta una
història del dia o de fa anys a sobre. Vet aquí un “poema” que vaig escriure un
dia sobre això
Gent. Molta gent.
Caminen anònimament
immersos en la multitud de
la ciutat.
De sobte,
unes ulleres amaguen les
llàgrimes
que una dona deix caure al
carrer.
Que passa? Qui es?
No ho se. Sols noto el seu
dolor.
S’allunya seguida de la meva
mirada
i segueixo pensant
Que passa? Qui es?
Dolor. Sempre present;
dolor no per anònim menys
dolorós.
Em dol aquest plor anònim
amagat en la indiferència de
la multitud.
Quantes històries m’envolten
i passo, passem , fredament, al seu costat
capficats en la nostra
rutina
del cada dia igual.
Son persones anònimes.
Som anònims.
Segur que més d’un
dirà que és molt dolent. Bé, hi estic d’acord. Però el cert es que cada dia som
més anònims per als altres.
La qüestió es
que marxo d’estudi, he començat parlant del somni de viatjar i acabo amb la
solitud humana. Però també d’això va el viatge. Es viatja per moltes coses; per
mi el viatge es descobrir persones, estils de vida, costums, hàbits diferents,
molt diferents als meus i que son perfectament vàlids, cosa que demostra que
les meves veritats, les teves ... no son més que una de les moltes veritats que
existeixen i que la teva, la meva, no son ni millors ni pitjors que les d’altri,
que al cap i a la fi, tu, jo, no som pas el centre del món si no tan sols un
dels pèls del seu cul.
Jo viatjo per
aprendre, tot i que no sempre me’n surti.
