dimarts, 10 de febrer de 2015

PROJECTANT VIATGE 2015

No descobreixo res si dic que una part molt important del viatge n’és la seva planificació. I en això estic.

Ja fa dies en que el meu cap marxa a terres llunyanes i llocs desconeguts per a mi i em comença a apressar l’ànsia de marxar. Estic molt bé a casa, amb el meu ordre i les meves coses, però una part de mi vol marxar per acumular visions, espais, olors, persones, diferents estils de vida i de viure, rialles de nens, mirades perdudes d’ancians, mirades castigades de persones que no han pogut escollir, mirades d’esperança de joves amb ambició, mirades d’il·lusió de persones que, malgrat tot, saben trobar el seu moment de felicitat.
He après a mirar les mirades. En elles pots veure una vida, un moment, una persona. No és el color dels ulls, ni la seva grandor, és la mirada la que ens diu com és en aquell moment la persona i quina història porta a sobre.
Sovint, cada dia i sobretot a les ciutats, passem al costat de moltes persones, la majoria anònimes, desconegudes, que ens importen ben poc; però cadascuna d’elles porta una història del dia o de fa anys a sobre. Vet aquí un “poema” que vaig escriure un dia sobre això

Gent. Molta gent.
Caminen anònimament
immersos en la multitud de la ciutat.
De sobte,
unes ulleres amaguen les llàgrimes
que una dona deix caure al carrer.
Que passa? Qui es?
No ho se. Sols noto el seu dolor.
S’allunya seguida de la meva mirada
i segueixo pensant
Que passa? Qui es?
Dolor. Sempre present;
dolor no per anònim menys dolorós.
Em dol aquest plor anònim
amagat en la indiferència de la multitud.
Quantes històries m’envolten
i passo, passem , fredament,  al seu costat
capficats en la nostra rutina
del cada dia igual.
Son persones anònimes.
Som anònims.

Segur que més d’un dirà que és molt dolent. Bé, hi estic d’acord. Però el cert es que cada dia som més anònims per als altres.
La qüestió es que marxo d’estudi, he començat parlant del somni de viatjar i acabo amb la solitud humana. Però també d’això va el viatge. Es viatja per moltes coses; per mi el viatge es descobrir persones, estils de vida, costums, hàbits diferents, molt diferents als meus i que son perfectament vàlids, cosa que demostra que les meves veritats, les teves ... no son més que una de les moltes veritats que existeixen i que la teva, la meva, no son ni millors ni pitjors que les d’altri, que al cap i a la fi, tu, jo, no som pas el centre del món si no tan sols un dels pèls del seu cul.

Jo viatjo per aprendre, tot i que no sempre me’n surti.

diumenge, 8 de febrer de 2015

DIA DE VENT PER LES CRESTES DE LA SEDA

Hi ha matins ens els que desprès de tenir el vent bufant tota la nit i sabent que la temperatura serà baixa penses: tant de bo no m'hagués compromès i aniria a fer una caminada més senzilla i més tard. Et lleves, surts un moment a la terrassa per copsar l'ambient i et confirmes en la idea.  Però la qüestió està en que ja no et pots desdir.
Avui som cinc persones que ens trobem a Colldejou, tres d'ells nous al meu grup: en Lluís, Mariano i l'Olga; la Maria Cinta que ja es habitual i jo.
De Colldejou anem a Pratdip. Realment fa fred i vent. Ben abrigadets iniciem la ruta pel PR C96 direcció les crestes de la Seda, de primer una mica arrecerats dels vent però en quan arribem al Pla dels Marinons el vent ja es nota fortet. Amb l’alçada que comencem a tenir ja podem veure l’altra costat del racó de la Dòvia ben ple de neu, Pratdip sota nostre i les muntanyes de santa Marina.  Seguim i la pujada a la Seda encara la fem força bé, el problema està en el Pas dels Siscus i el portell de les Canals; aquí el vent ja bufa més fort i, en algun moment ens fa trontollar, sobretot quan ja enfoquem el Mont Redon, en aquell espai obert no hi ha manera de trobar un recer, tenim el vent de cara i tot ple de neu, de manera que hem d’intuir el camí.
Durant la pujada la nova penya no han parat de fer fotografies i, algunes, de penjar-les immediatament al whats app, ells no havien pujat mai a aquest indret. Ja sabem que les vistes son excel·lents, però no se si es el millor dia per aturar-se a fer fotografies.
Superem Mont Redon i ja ens dirigim a la part final, al Cavall Bernat al que avui no pujarem per qüestions de seguretat. Baixem per la banda del morral d’en Voltes, tot cobert de neu a doll. Durant la baixada patim més d’una relliscada sense conseqüències a causa de la neu glaçada. Però és una passada fer aquest camí tot cobert de neu. Arribem a trobar el PR 96 altre que ens mena fins la font del Bullidor i continuem per la pista fins la carretera i d’allí a Colldejou.
Hem patit una mica dalt de tot per causa del vent, però ha merescut la pena l’esforç; l’espectacle de la muntanya, amb la neu i el fet de vèncer la dificultat climatològica fan que apreciïs més el valor de la caminada.
Tot el grup content excepte en Mariano que segueix afirmant que ha estat el pitjor dia per sortir i que n’està fins al cap de munt del guia. Però sé que tornarà ....

Suposo ..
preparant-nos pel fred

primera foto

l'Olga

En Lluís

En Mariano 

La Maria Cinta

En primer terme la carena de la Muntanya Blanca

accedint a la Seda

accedint a la Seda

a sota vent de Mont Redon


a sota vent de Mont Rdeon

a sota vent de Mont Redon

Molta neu, en alguns punts uns 50 centímetres.


al collet del Cavall Bernat

fent la croqueta a la neu



aspecte del camí de baixada abans de retornar al PR96