viatgesicaminades.blogspot.com

diumenge, 31 d’agost del 2014

CAMINADA PER LES TERRES DE VANDELLOS

El fracàs d’ahir per pujar a la Mola de Colldejou se’m va quedar dins i avui havia de tornar a la muntanya. He decidit fer-ho amb una cosa força més senzilleta i amb la guia que em proporciona el llibre MUNTANYES DE TIVISSA-VANDELLOS de 6 autors entre els que hi ha la meva amiga Txell. Us recomano la publicació, ISBN B-34292-2011, editorial Piolet.
El Sol ja comença a escalfar quan inicio la caminada a MASBOQUERA. Desprès d’un primer tram de pista entrem al corriol que puja fins un collet i la punta Pallars passant per la cova d’en Tascó. Des de dalt podem gaudir d’una esplèndida panoràmica, tant de les muntanyes interiors com de la costa.
Baixem pel Coll de les Portes i desprès recuperem el PRC-91 que ens baixa fins la pista inicial. Tot baixant podem contemplar la quantitat de marges que encara romanen a la muntanya i algunes restes de masos, així com els encaixonats dels barrancs. El lloc es força semblant a molts d’altres que hi ha al nostre territori i que ens mostren l’esforç que feren els nostres avantpassats per sobreviure i prosperar. Una mostra, al meu entendre, de la força, treball i constància dels nostre petit país del que em de prendre exemple i seguir avançant fins a la independència.

És tracta d’una caminada curteta i fàcil molt recomanable per contemplar aquestes terres poc caminades.

Tram de camí empedrat

Cova d'en Tascó

vista de les barrancades



al fons, el mar i el baix camp

vista de les muntanyes de Tivissa

una balma per guardar bestiar

dilluns, 25 d’agost del 2014

REFUGI DEL CARO – EL CARO – COLL DEL VICARI – LA BARCINA - REFUGI


Avui he anat a experimentar. Als ports sols havia fet la travessa de Fredes a Paüls dins el meu recorregut del GR7.
En Joan Aguilar Hernández  va penjar al FB dins el grups de Camins i Senders que avui se’n anava a fer-hi una ruta i la Mercè Pijoan Domingo i jo ens hi hem afegit.
08:53. Sortint del refugi del Caro hem agafat el GR7 durant uns metres per desprès deixar-lo i anar al Coll de la Carrasqueta, Coll de Rallers, Moleta Rodona i el Caro.


El Caro diu té 1442 metres d’alçada, la veritat es que no arribes a saber ben bé on és el punt d’aquesta mida ja que tot el cim és ple d’antenes de tota mena i l’han desgraciat. Encara bo que no han pogut fer perdre les amples panoràmiques que des de dalt es veuen. I com sempre, al cap de munt de tot, un monument religiós catòlic. Ves quina mania tenen aquesta gent de posar pessebres, creus i monuments similars a la majoria de cims del país!.

Avui no tocava gaudir gaire de la vista perquè la boira cobria tota la vessant marítima i el delta quedava cobert per una espessa capa de núvols. Hem esmorzat una mica i hem seguit ruta direcció La Barcina. En deixar la carretera el camí s’ha fet espès i dificultós. Hem decidit baixar de retorna abans d’arribar a la Barcina; així sobre les 13:45 hem arribat al lloc on havíem deixat els vehicles, canvi de roba, una beguda i de retorn a casa.

M’ha anat molt bé fer aquesta caminada, primer pel lloc, desconegut per a mi i en segon lloc per la gent, en Joan i la Mercè son bons caminadors i bons companys de ruta. I en tercer lloc perquè, com a cim comarcal, ja havia pujat al Caro però amb una mica de trampa, avui l’he fet com cal, a peu i des de baix.


Físicament aguanto bé, vaig millorant i també m’ajuda a baixar pes, avui ja gairebé he vist els 84, tot i que desprès es recupera, però és bon senyal  i em motiva a seguir en l’esforç.

divendres, 1 d’agost del 2014

PUJADA AL PUIGMAL

Em cal anar tancant projectes, o bé no en podré obrir d’altres. Perquè no vull quedar-me aturat i he d’anar-me adaptant dia a dia; ara he de començar a pensar en que els projectes poden ser a mitjà termini, no pas a llarg.
Es dóna la coincidència de que la meva cosina em necessita i decidim anar a pujar el Puigmal. Ja ho hem provat altres dos cops, els primer la boira ens ho va impedir, la segona el fer tard al cremallera (1).
Aquest cop ho fem diferent, anem a dormir a l’hotel de Núria de manera que l’endemà podem sortir aviadet i fer via, no sigui que a migdia arribin els núvols i ens amarguin la caminada.


Pugem a Núria amb el cremallera i ens hostatgem a l’hotel aprofitant per parlar de tot una mica què ens convé força a ambdós. La nostra relació sempre ha estat forta i sabem ens tenim l’un a l’altre per moments complicats. Ara és un moment en que potser el tenim complicat.
Gaudim de l’espai de Núria i de la seva fresca contraposada a l’escalfor de les terres baixes mentre investiguem el punt de sortida. Sopem i a dormir ... o no... Realment passo mala nit, no m’acostumo al coixí massa baix.

El 31 de juliol naix brillant, fresc, lluminós i net de núvols. Ens vestim per la caminada i empaquetem les coses per deixar-les a consigna. Som els primers d’esmorzar i prendre un cafè de manera que les 07:45 podem iniciar la pujada al Puigmal.

No hi ha ni un núvol i tampoc fa massa fred, sols una mica de brisa que et fa adonar que ets a muntanya. Des de la mateixa sortida hi ha pendent amunt, primer suau, per anar escalfant,  i desprès ja s’engresca. Trobem les omnipresents vaques i algun vedell que m’imagino a la brasa, poc cuitet, amb pa torrat i un bon oli de la Baronia d’Escornalbou ...
LA MEVA OMBRA A L'ALTRA COSTAT DEL RIEROL

La veritat es que esbufego o panteixo, com vulgueu. Estic a la vora dels 90 quilos i amb la motxilla els depasso amb escreix; fa temps que no faig muntanya i el Pirineu no és el mateix que les meves muntanyes de la Baronia. Però amunt ni que sigui poc a poc, pas a pas. Coincidim amb un francesos que amb prou feines ens saluden ...(???). Parem a menjar una mica i beure aigua i amunt. No veiem el Puigmal perquè al Pirineu, qualsevol cim sempre és allà darrera, sempre una mica més amunt... Però pugem. Em fan mal les juntures i em vaig aturant repetidament, però sempre amunt, uns metres més.
Tot esforça sempre té el seu premi i el meu es haver arribat al cim del Puigmal, en un dia assolellat, radiant, net de núvols, amb bona companyia. Però per la vall del Ter comencen a pujar boires que anuncien que el Pirineu a les 3 tanca.....
Realment fer cim i mirar .... no te preu. La panoràmica des del Puigmal, com des de molts altres cims, és impagable.
Mengem, fem fotografies i tornem avall. Si ho penses bé, això de pujar muntanyes és una estupidesa ben gran: sues i pateixes per pujar i, quan ets dalt, has de tornar a baixar ...

Quan arribem baix ens banyem al riu, amb l’aigua freda, ben freda, es dels plaers que mes agraïm de la muntanya, remullar-nos en les seves aigües per fredes que siguin. Recollim les motxilles, cremallera avall i cap a casa. Per part meva un altre cim comarcal assolit. Ja sols me’n queden 3.

NOTA 1- Ho vam aprofitar per anar a fer la volta per Coma de Vaca i tornar a Núria. Una caminada molt i molt maca