viatgesicaminades.blogspot.com

dijous, 30 d’agost de 2018

DETALLS DE LES ANTÍPODES

Alguns detalls de l'illa nord de Nova Zelanda.
Gairebé imprescindible disposar de vehicle propi ja que no tot el que cal veure es fàcilment accesible a peu des de l'allotjament que tinguem. Hem de pensar que les ciutats neozelandeses (també les australianes) llevat de les capitals, són molt extenses perque tot són cases unifamiliars aïllades amb jardí de manera que quan surts dels quatre carrers que conformen el centre tot són llargues avingudes sense res més que cases i més cases. Els restaurants, bars, cafés, supers i botigues solen estar agrupats al centre, per això els locals van sempre amb el cotxe al cul i sols algunes poblacions disposen d'un xarxa de busos que a nosaltres, forasters, se'ns fa difícil usar.
Les dues poblacions que he visitat, Rotorua i Taupo. Rotorua té dos parcs principals Wai-O-Tapu i Waimangu. Per mi millor el primer però tampoc em deixaria perdre el segon. Estan situatsa uns 30 quilòmetres de la ciutat, per tan, o pagues les ganes d'un tour o vas amb em reu cotxe quan i com vols. També hi ha d'altres llacs i racons poc visitats preciosos als que no hi van tours, es a dir, sense vehicle propi no hi pots anar. O pots provar de fer auto stop com una parella de Hong Khong que he conegut.
Taupo, jo no m'hi aturaria i aniria directament a Turangi, més al sud on es concentren els bons treks,  curts, mitjans i llargs com el de Tongariro. A Taupo hi ha atraccions prefabricades com el bungy o salt al buit i activitats d'aigua al llac.
Auckland, la capital del país, sense cap interés, prefereixo Christchurch, a l'illa sud, tot i que tampoc té gran cosa espectacular. La diferència entre les dues illes és que a la nord pots veure tot l'espectacle que ofereix el poder de la terra, els geisers, les fumeres, les aigues calentes, el sofre, els clots amb fang bullent al fons, un seguit de manifestacions de que sota la crosta de terra que trepitgem hi ha un poder immens i no dominable que ens pot fer miques en un segon.
L'illa sud és més plàcida i muntanyenca amb em seu punt màxim, l'Aoraki o Mount Cook, de 3764 metres i amb neu perpétua.
Un altre detall, millor portar diners en efectiu a la butxaca i anar canviant. Els ATM generen comissions que encareixen el viatge i beneficien als bancs i no cal, oi?.
Quan aneu a canviar mireu bé els panells. En aquesta zona acostumen a posar el canvi a l'inrevés. Heu de cercar sempre la columna BUY NOTE o bé WE BUY i en aquesta, fixeu-vos que no totes les oficines tenen el mateix preu. Heu de buscar aquella que el tingui més baix. Per què? Fàcil, com més baix és vol dir que has de donar menys euros per un dólar neozelandés o australià.
Feu el càlcul entre 0,6021 i 0,5985. Pel primer us donaran 1,66 dólars i amb el segon 1,67 (*). Evidentment per 1€ no paga la pena, però per 100 o més sí. I ja sabeu, de mica en mica s'omple la pica. Ah! Pregunteu sempre abans si hi ha comissions o no.
Segur que em deixo coses, si voleu, pregunteu.

(*) cal dividir 1 entre el canvi publicat.

divendres, 24 d’agost de 2018

AUSTRÀLIA i NOVA ZELANDA

Em vaig descuidar de dir algunes coses importants d'Austràlia. Inicialment eren un conjunt de regions com New South Wales, Queensland, West Austràlia i d'altres. El 1901 es van unir per formar el que avui coneixem com un sol país. Cada regió va conservar un govern amb una certa autonomia, potser una mica menys que l'autononia catalana. Més tard la part Oest es va voler independitzar, intent que en referèndum va perdre. Actualment Austràlia es governada per un primer ministre i NO és una república ja que pertany a la corona anglesa, com Canadà i Jamaica entre d'altres. Malgrat això fan i desfan al seu antull i la reina ni s'hi posa.
Un altre detall, a les estacions de tren hi ha sempre empleats que vigilen i faciliten el trànsit de gent; si veuen un turista despistat s'interesen i l'ajuden, als comerços t'atenen bé i ràpid, amb una rialla i un bon dia o bona tarda, com estàs, i quan marxes, compris o no, er donen les gràcies i et diuen que tinguis un bon dia.
Bé, Austràlia s'ha acabat, amb ella han sigut quinze paisos en els que he posat els peus aquest viatge i remarco posar-hi els peus perque sols n'he vist una petita part i no queda bé dir que els he visitat, amb ells he arribat a 81. A partir d'ara no sé si podre incrementar significativament aquesta xifra, m'agradaria arribar al centenar, però ho veig difícil.
Arribo a Nova Zelanda, on ja vaig estar el 2009, sols que ara començo per l'illa nord que encara no conec gens. La primera visita important será a l'estadi d'Eden Park, on dissabte juguen les seleccions de Nova Zelanda i Austràlia de rugby, dit d'altra manera, els All Blacks contra els Wallabies, un dels tres millors, si no el millor, partir de rugby que es pot veure al món. Un altra somni complert, un de menys a la llista.
Auckland és la capital del país. Està situada a l'illa nord i a la seva meitat nord. No és una ciutat massa atractiva, sobretot si la comparo amb Sydney, però permet ser una base des de la que bellugar-se si  volem usar els seus busos https://www.intercity.co.nz/
Normalment els turistes viatgen amb bitllet d'avió d'anada i tornada. Aviso que per poder embarcar en  un avió en qualsevol punt del món amb destinació NZ, us exigiran el bitllet de sortida d'NZ, si no el teniu, no embarcareu.
Si sou amants dels trens https://www.newzealand.com/ar/rail/
Continuarà

dimecres, 22 d’agost de 2018

AUSTRÀLIA 3

S'acaba la meva estada a Austràlia, em queda demà per recorrer la capital Sydney, que m'encanta i captiva; és l'única ciutat que en provoca aquest sentiments de trobar-m'hi bé i es que està ben dibuixada, amb amples carrers i avingudes, parcs, edificis col-losals però bonics, salpebrats de tant en  tant per alguna església antiga, o edifici que trenca l'uniformitat de l'arquitectura moderna de vidre i acer.
Els carrers, malgrat ser plens de trànsit i de vianants, tenen un ordre en el que tots es respecten i no hi ha nervis ni insults ni males cares ni pitades; si algú s'equivoca troba la comprensió dels altres que saben que més tard els pot passar a ells. Són una societat culta i educada.
Volia agafar el bus hop on hop drop però no ho faré. Aniré amb tren des de Redfern fins Alfred street i des d'allí a caminar. Alfred street és una estacio de la T1 situada a uns quinze minuts caminant de l'Òpera per un costat i a uns vint del pont i del port. D'aquesta manera ho veure tot amb un mínim cost. El bus turistic val 50AUD (dividiu per 1,5 per saber el cost en €)
El problema de Sydney i d'Austràlia en general són els preus, és un país car, força car. Avui, jo solet, dinar molt senzill 19AUD i sopar 20AUD sense beguda i aqui hi ha la clau. Si sou abstemis ja us va bé però si no ... Cervesa a partir de 6AUD, copa de vi a partir de 8AUD. I els preus dels hotels ja els vaig comentar.
En fi, sigui com sigui el país val la pena i la seva capital es preciosa.
Jo m'he passat deu dies amb dues famílies de manera que he vist quin estil i ritme de vida porten. M'han fet veure una zona no turistica, d'interior, agricola i ramadera i he gaudit molt. Unicament ahir vaig estar a Katoomba, a les Blue Mountains, que sí és turístic i vaig fer de turista. Son maques, de manera que si teniu temps i dinerons us hi podeu aturar, en cas contrari no us perdreu res i si veniu en época de vacances a Catalunya, porteu roba d'abric, a muntanya pot fer molt fred.
En fi, Austràlia, un altre somni complert, ja no me'en queden tants, vejam si tinc temps de complir-ne algun més.
Qui vulgui més informació, ja ho sap, que passi per caixa i li explico.

dimecres, 15 d’agost de 2018

AUSTRÀLIA 2

Dilluns anem a recorrer territori, malhauradament gran part d'Austràlia pateix sequera i els camps es veuen marronosos, sense herba per alimentar el bestiar, consegüentment els rius no porten aigua i les cascades que em vol ensenyar estan seques. Des de Gold Coast, al nord, fins Melbourne, al sud, al llarg de tota la costa hi ha una cadena de muntanyes i ara som en elles intentat veure algun salt d'aigua.
Dilluns anem a Dangars gorge i seguim per veure Gostwyck chapel una mena d'ermita, de passada un antic centre d'esquilar ovelles, en aquesta zona, a part de vaques, hi ha moltes ovelles de llana. Fem cap a Uralla, en petit poble famós per en Thunderbolt, una mena de bandoler. Fem un café en un local típic. En aquest país encara hi conviu l'arquitectura inicial amb edificis de fusta, porxades i balconades metal-liques, amb l'arquitectura moderna feta amb pedra i ciment, alguns edificis porten la seva data de construcció, 1850 i endavant.
Dimarts anem a Bakers waterfalls també sense aigua i després a Ebor waterfalls on finalment veiem saltar l'apreciat líquid. Mengem un Scone amb crema i melmelada, una menja típica en un lloc típic. Visitem el poble, o el que en queda, de Hillgrove on hi havia una mina d'or i tungste ara abandonada motiu pel qual també el poble ha quedat reduït a quatre cases velles.
Tota la ruta, llarga, la fem veient un territori ple de granges de vaques i ovelles.
A la tarda vaig a caminar una mica i tinc l'alegria del mes, rebo el ticket que em permetrà veure el partit de rugby entre els All Black i els Wallabies (Nova Zelanda contra Austràlia) el proper 25 a Eden Park, Auckland, Nova Zelanda. Un altre somni que compilé.
Per als qui voleu informació local us diré que el país és car, mes que Catalunya. Un hotel modest amb lavabo privat us pot costar a partir de 75€ nit. Menjar també és car. El transport el podeu trobar a través de www.transportnws.info pel que fa a la zona de Nova Gales del Sud, es a dir, Sydney i la seva regió. Alguns trens demanen reserva prèvia que pot fer-se per la web fàcilment. Amb tren o bus és fàcil desplaçar-se arreu, això sí, les distàncies són grans i ells no s'hi pensen a l'hora de fer cent quilòmetres. També tenen la Regional Express que fa els vols interns i comunica moltes ciutats petites, encara que sigui fent escala a Sydney.

diumenge, 12 d’agost de 2018

AUSTRÀLIA

Arribo a la penúltima etapa del meu viatge. Soc a Sydney i surto a passejar. No sé perqué però m'agrada, m'hi sento bé, soc al centre, els carrers plens de gent de tota mena. És hivern però el sol escalfa de valent, molts anem d'estiu mentre al costat hi ha qui va amb botes, jersei, abric i bufanda. Alguns van menjant un entrepà o una pasta o amb el got de café. Barreja de races i nacionalitats, gent jove i gran, al vespre es veuen més estudiants que surten d'escola. Ningú es fixa en ningú.
Agafo el tren per anar Armidale. Seré a Austràlia però no veure cap dels seus llocs típics com Alice Springs, Uluru, Coral coast, etc. M'allotjaré a casa de la meva amiga Lisa, li dec visita. D'aquesta manera sabré com viuen els australians. De moment vaig en tren de manera que puc veure el seu paisatge. Tardem una bona estona en abandonar la capital i el seu contorn, temps que em passa volant conversant amb un noi electricista i músic.
El paisatge va canviant, ondulat, pla, amb bosc, més pelat. A partir de Mitland es comença a notar la sequera que pateix gran part d'Austràlia, l'herba seca, els arbres pelats, després sabré que hi ha un greu problema amb el bestiar de les granges. El company de seient baixa a Singleton i tinc millor accés a veure el camp. El sol es va ponent i dona una lluminositat especial, preciosa que em fa sentir estupendament bé. En un moment em poso a reflexionar i em pregunto qué faig aquí, per qué hi soc i acabo pensant que soc molt afortunat de poder fer el que faig. Aquests pensaments em fan somriure i sentir encara millor.
Armidale, la Lisa m'espera. Ara ja és gairebé fosc i poc puc veure. M'instal-lo i demà serà un altre dia.
Efectivament, primer voltem una mica per la ciutat. Vint-i-dos mil habitants, universitat. Tot de cases unifamiliars aïllades, no hi ha edificis. Carrers amples, llargs, tots els comerços es concetren al centre, en grans superfícies on hi ha de tot.
Anem a Inverell on viu un germà de la Lisa. Aquí no existeixen els convencionalismes de cada nostra, si ets un amic, pots entrar lliurement a casa meva, obrir la nevera, anar a lavabo sense preguntar, menjar-te el que trobis, casa seva és casa teva, però de veritat; tampoc esperis que es vesteixin o pentinin perque tu arribes, llibertat total, sense perdre les maneres ni el respecte.
Passem hores veient partits de rugby locals i ja al tard fem una mena de barbacoa i després conversem. Els explico el qué és Catalunya i les diferències amb els veïns i ampliem als polítics en general.
Ja fosc tornem a Armidale, una hora i mitja de carretera. Cal anar en compte perque de nit els cangurs  te'els pots trobar al davant del cotxe, o els bumpys.
Diumenge, dia de descans total, llegir, escriure, veure rugby 13 per TV i sortir una mica a voltar i comprar per dinar. Sí, és diumenge però tots els comerços obren de 8 a 8, supers, informàtica, mobles, roba, tot obert. Així és com em sembla a mi que hauria de ser arreu.
Com veieu, immersió total en un altre país, cultura, forma de viure. I continuo pensant que soc un home molt afortunat, molt. Experiències com la meva no estan a l'abast de moltes persones i menys a la meva edat.
Gràcies a la vida.

dimecres, 8 d’agost de 2018

NOVA CALEDÒNIA 2

Dos dies de turisme per aquesta colònia francesa, la darrera que manté. Senzillament espectacular, m'encanta i us en recomano la visita tot i que no és fàcil venir-hi, cal passar per Austràlia o Nova Zelanda o també des de Los Angeles volar a Fiji i després Noumea, la capital de Nova Caledònia.
Es tracta d'un illa d'origen volcànic com la majoria de les del Pacífic. En aquesta aquest origen li ha donat un color de terra rogenc i carregat de ferro i altres minerals que li donen un aspecte molt particular i que a mi m'agrada molt.
Sols he pogut visitar el sud de l'illa, el que en diuen el Gran Sud en el que hi podem trobar un gran llac, el Yaté, d'uns 40kms2 i una zona protegida com la del Pic du Pin que vaig veure ahir i el Parc de la Riviere Bleue que he vist avui.
Ahir vaig recorrer la carretera que voreja la costa des de Noumea, Boulari i Plum, preciosa. L'illa té moltes badies que motiven que la mar estigui en calma, tingui un color blau intens i sigui transparent. Certament la sorra no és massa fina i hi ha algunes pedres però l'aspecte es encisador. Vaig passar-me un parell d'hores recorrent la costa i aturant-me a fer fotografies.
Vaig continuar fins Prony, un preciós poblet de costa, i ja d'allí la carretera em va endinsar a la muntanya. Espectacular. No hi ha grans alçades, tot es cobert de vegetació que s'alterna amb petits traços vermellosos de la terra, valls i aigua, molta aigua en rius i rierols. El punt culminant és el Pic du Pin que no passa dels 300 metres però dona la sensació d'alguns més. Hi ha un gran riu amb un salt d'aigua i una ruta botànica que et mostra algunes espécies endèmiques. Més endavant hi ha la zona de Netcha, tot plegat ajuntat amb diversos camins marcats per fer a peu o amb bicicleta. Per acabar la carretera et du al llac de Yaté el qual vorejare durant llargs quilòmetres tot tornant a la capital.
Avui he anat al Parc de la Riviere Bleue i abans m'he encantat tornant a veure una part de la costa que ahir no vaig veure. El parc té un camí que es pot fer en cotxe i molts d'altres que sols es poden fer a peu i que s'extenen per la part final del llac ja repetit.
En aquesta zona hi ha el CAGOU un ocell endèmic, de color blanc una mica més gros que un colom i que no he vist, com tampoc he vist d'altres animals que anomenen al prospecte. Badava amb el paisatge i amb la satisfacció de poder gaudir d'aquestes meravelles.
El llac estava una mica baix de nivell, som a l'estació seca i les plantes sense flors, som a l'hivern, tot i que a migdia i sota el sol fa calor, de manera que he suat la caminada.
Per mi, tot el que he vist és una meravella de paisatge, el verd vegetal contrastat amb el vermell de la terra, un vermell que arriba a ser negre segons com, les pistes, els camins, els rius, el llac, les muntanyes i les valls i el cel blau a sobre. No sé descriure-ho millor. Ell que sí sé es que probablement tornaré per completar la visita.

dimarts, 7 d’agost de 2018

NOVA CALEDÒNIA

Ahir ja vaig comentar l'ensurt que vaig tenir abans de marxar de Vanuatu i no em repetiré. Malgrat tot, no vull pensar malament del país sinó que tot ha estat una desgraciada coincidència. Parlant amb el directiu d'Air Vanuatu i un amic seu mentre em duien a l'hotela em van dir que trenta anys viatjant i no haver tingut mai una incidència era molt estrany, potser ara em tocava pagar-les totes juntes i això és el que m'ha passat. Prefereixo veure-ho així, el contrari seria anar en contra d'un país i fer-me. Ala sang.
El vol va ser molt agradable, sobretot perqué anava en "bussines" ple d'atencions. Arribada, trasllat a la ciutat, allotjament en una casa particular - sistema Airbnb - i a dormir.
El matí següent, avui, he anat a veure la ciutat. Res de res.  En realitat Noumea és un extens conjunt de barris que s'allarga bastants quilòmetres, el centre és totalment insuls, no hi ha res a destacar. Únicament la plaça central que té quatre noms, Olry, Marne, Courbet i Feillet,  més avall el port de iots ple a vessar. La ciutat és totalment europea, hi ha de tot, el trànsit és ordenat, calmat, respectuós i silenciós, ningú toca la botzina. 
La gent va del blanc total al fosc amb cabell rinxolat espés. He vist pocs xinesos tot i que molts cartells estàn en xinés. Veig molta gent al carrer que ni fa res i amb  aspecte de no tenir ni ofici ni benefici ni lloc on viure.
Pregunto a una dona que en pensa d'obtenir la independència de França en el referèndum del proper quatre de novembre. Diu que no que l'illa no té una economia que permeti la seva viabilitat, que hi ha molt d'atur perque no hi ha feina i que, actualment, moltes coses es sostenen gràcies a l'ajut francés.
Veus, penso jo, aquells que la podem pagar no la podem tenir, i els que no la poden pagar probablement l'obtindran la independència. Aquest món no va bé.
Dimarts, 7 d'agost.
La mestressa de la casa on m'allotjo és francesa de naixement (Estrasburg) i emigrada a Nova Caledònia per vocació. Hem parlat de l'estat del país i del proper referèndum d'independència. Segons ella no està clar que guanyi el SI, a l'illa hi ha barreja de gent, els indígenes que majoritariament la volen i els caledonians no indígenes o fills i nets de no indígenes que no saben o bé directament no la volen.
Explica que Caledònia, els indígenes, tenen un estil de vida diferent, no estàn enganxats a la modernitat, a la pressa, diuen que amb poc poden viure i en tenen suficient. Diu l'Emmanuella que a les empreses estrangeres els és molt difícil funcionar, trobar gent competent i compromesa, que sempre es troben amb protestes i reclamacions. Afegeix que aquesta gent són "incorruptibles", accepten els diners però després continuen amb la seva dèria. Cita que una fabrica va fer un vessament d'àcid en un riu, com a conseqüència, els empleats van fer vaga i tota la població de la zona va bloquejar l'empresa mentre decidien si la feien tancar o no.
Els naturals tenen dret a unes zones de territori en els quals ningú els pot tocar, allí són amos i senyors i es regeixen pels seus costums. Actualment la policia, francesa, fa molt poques accions contra delictes evidents amb autors identificats, amb l'únic motiu de no donar als independentistes arguments per fer-se els victimes.
Tot plegat una situació difícil en la que també hi juga la geoestrategia política. França potser forçaria per la independència per lliurar-se de la càrrega que li representa. Els USA sembla pressionen la metròpoli en sentit contrari per continuar essent un fre per a l'expansió xinesa.
L'única cosa certa és que Nova Caledònia no es pot auto mantenir ella mateixa en un món globalitzat i competitiu. Això sí, potser podria ser un paradís turístic per veure coses simples. El que no sé és qué passaria amb totes les infraestructures que tenen ara, carrers, carreteres, ponts, autovies, aeroports, ports. I els serveis, educació, sanitat, serveis socials, policia ...
A partir del 4 de novembre, la primera resposta. Cinc anys després la definitiva.
Demà parlaré del paisatge. Avanço que és una meravella, qui pugui que vingui.

diumenge, 5 d’agost de 2018

VANUATU 3

Amb l'Antonio no parlem ni de política ni de religió, sols d'ell i de l'escola. Ja sap que hi ha tribus que no envien els nens a l'escola, el govern no els obliga; als nostres ulls és un error però són ells qui han de decidir el que volen fer. A l'escola hi ha setze mestres dels quals nou reben un sou de l'estat, els altres del fons del col-legi del que diu s'autofinancia pel dia a dia.
També m'explica que l'àrea del volcà pertany als indígenes de la zona i que n'han fet un negoci que sols beneficia a alguns. Cal dir que l'entrada al volcà val 10.000 VAT (uns 78€) per dues hores de visita. Aquests diners se'els queden la gent d'allí i ningú sap ben bé on van a parar perque no es veuen inversions en infraestructures o serveis comunals, res.
En el meu cas, anar al volcà implicava pagar l'entrada més 10.000 VAT de transport. M'hi vaig negar. Potser va ser un error però no m'agrada pagar xifres desorbitades.
També vaig veure una altra escola, més pobra, amb els nens a terra i amb uns edificis més tipus barracó. És dels metodistes i té el suport d'Austràlia i el Japó. I l'hospital, senzill però net i ben organitzat, amb sales comunes per a les diferents necessitats.
Els vatuans en general vesteixen xancles o van descalços, això sí, si tenen fred es tapen el cos però no les cames ni els peus. Els de Tanna et saluden tots i fins i tot si et veuen caminant per la carretera s'aturen i et porten. Són calmosos, molt calmosos, no saben el que és l'estres, ni els interessa saber-ho.
Aquí, com a Fiji, hi ha dos mons, el del resort de blanquets amb diners i la resta que sols sobreviu. Potser per això qualsevol serveis que demanem els turistes o viatgers ens el fan pagar a preu d'or, per a ells els diners ens sobren.
Sigui com sigui Vanuatu val la pena, amb calma, amb temps. Hi trobarem llocs auténtics, quasi verges, amb pocs turistes. Això sí, o bé en resorts mínim 100€ nit o llocs locals amb serveis mínims, cabanes de palla i sense aigua calenta.

VANUATU 2

Un cop he explicat les meves aventures amb Air Vanuatu toca comentar el país.
Vanuatu és un conjunt d'illes d'origen volcànic com la majoria de les de la Melanesia, la Micronesia i la Polinesia. Sovint es produeixen erupcions de més o menys intensitat ja que alguns volcans són actius, com el de l'illa de Tanna.
Vaig arribar de nit, gairebé de matinada a Port Vila, capital del país i centre d'operacions de la companyia aéria. L'endemà, obligat a quedar-m'hi unes hores més vaig poder caminar pel seu passeig marítim que voreja tota la badia que s'interna en l'illa i que s'aprofita com a port. Al seu fons hi ha els iots de diferents mides i que duen les banderes de moltes nacions, tan de les properes com Austràlia i Nova Zelanda, com d'europeus com Alemanya, França, Holanda i d'altres. Persones que viuen al vaixell i tomben pel món navegant. Jo diria que la millor manera de veure qualsevol de les illes del Pacífic és navegant de l'una a l'altre. Per internet es poden trobar diversos iots d'aquestos que a canvi de la companyia i el treball com a mariner, et duen i t'alimenten. La llàstima es que em marejo i que el mar em fa por.
Com deia, Port Vila és una ciutat petita i allargada i el seu tret més important és el citat passeig en el que pots trobar-hi bars i botigues a part dels bancs, oficines i empreses de diferents activitats marítimes. Alguns dels naturals et miren i saluden.
L'illa de Tanna és espectacular, natura al complet, arreu hi ha arbres, herbes, arbustos i flors. Es fa difícil conrear la terra perque la natura, a la que pot, ho envaeix altre cop. A Tanna no hi ha cap lloc que se'n pugui dir ciutat, tot són conjunts de cases o cabanes en les que s'agrupen unes quantes famílies. Si són vora la costa poden tenir serveis com aigua, clavegueres i llum, si són a la muntanya igual no tenen res de tot això.
La costa és rocallosa, pràcticament no hi ha platges com nosaltres les entenem. Malgrat tot, entr les roques s'hi formen algunes grans basses en les que t'hi pots banyar i veure corall i peixos de color. La sorra, normalment és gruixuda.
Vaig visitar un poblat a la muntanya. Els homes vesteixen sols un estri de pall que els tapa la tita i les dones una faldilla també de palla fins sota els genolls. Els pits a l'aire tot i que algunes ja se'ls cobreixen amb fulles de palma o be amb les mans, de manera pudorosa. Durant la visita em van fer disparar amb arc i llançar una llança, estris amb els que cacen porcs salvatges. Em van ensenyar com cuinen, una mena de "papillote" feta de plàtan fet pasta, herbes i pastanaga, tot embolicat amb fulles e palma i posat a l'escalfor del foc. Queda com una mena de "quiche lorrain". A la noia que anava amb mi li van pintar la cara. Els homes no es pinten. A les dones quan els arriba la primera regla els fan escarificacions a l'esquena. Als homes quan s'exciten per primer cop, els aplaudeixen.
Finalment em van dur a la plaça mig coberta per un gran "baiano" on vagaregen els homes. Primer les salutacions i presentacions, després mirar les seves artesanies, poc interessants per cert, finalment van ballar i cantar. Porten el ritme picant fort de peus en terra. Potser per això tots els indígenes tenen els peus molt grans, amples. Durant el ball els homes fan com un cercle que de vegades gira i les dones es posen al voltant també cantant i saltant.
Un cop acabat el ball ens vam posar com si fossim el cap de dol i tota la tribu va passar a saludar-nos. Vam pagar la quota corresponent i visita acabada.
Per arribar al poblat vam haver de fer mitja hora llarga de camí ascendent, amb 4x4, fins dalt la muntanya. El poble era un conjunt de cabanes fetes de fusta i fulles de palma, sense electricitat, ni aigua corrent ni clavegueres, tot dins la selva. Naturalment, els animals domèstics van lliures per on volen. Els nens no van a l'escola, no saben llegir ni escriure i al metge sols hi van quan el bruixot no els pot curar. Parlen diferent dels de la costa tot i que s'entenen. Si han de baixar hi, es vesteixen i caminen.
Als nostres ulls, molt fort, gairebé increïble.
Em van dir que hi havia una missió catòlica amb un frare español i hi vaig anar. Antonio Garcia Lopez. Quan el vaig trobar,  xancles, pantalons llargs, camisa de flors i dues creus que l'identificaven. La famíla del pare d'origen cordobés i la de mare de l'Empordà, nascut a Barcelona entén perfectament el català i encara el parla una mica. Sols torna esporàdicament per veure la seva mare i diu que el seu lloc és allí, que no en pensa marxar.
La missió regenta un col-legi mixt d'uns 200 nens de diferents edats dels quals 150 són interns. La majoria paga una quota i els que no poden tenen una beca de la congregació. Tot el col-legi es veu net i en condicions, aules amb pupitres i instruments d'ensenyament, llibres, llibretes, etc.

dissabte, 4 d’agost de 2018

VANUATU

Quan vaig "disenyar" el meu viatge no volia deixar passar l'ocasió de visitar les paradisíaques illes del Pacífic. Com a viatger, uns dels meus somnis eren les Rocalloses i aquestes illes, de manera que vaig estudiar amb cura la ruta a fer i em va fer l'efecte que m'anava bé de veure Fiji, Vanuatu i Nova Caledònia, a més els horaris de vols i preus quadraven amb el meu pressupost.
Vanuatu és un petit país format per moltes illes, la majoria d'orígen volcànic. Tots els forums que vaig  consultar deien que era millor fugir de la principal, Efate, i veure Tanna o Santo. Vaig escollir Tanna pel seu volcà. Això obliga a agafar un vol doméstic d'anada i tornada entre Port Vila, capital del país i a l'illa d'Efate, i Whitegrass, aeroport de Tanna. Per continuar viatge, per força has de tornar a la capital.
Bé, des de Nadi tenia un vol amb Air Vanuatu fins Port Vila. Aquest vol es va anul-lar perqué el volcà Yasur, el de Tanna,  a deixar anar cendres i fum i van prohibir els vols en cent quilòmetres al voltant. També hi va influir que un dels avions domèstics d'Air Vanuatu va "trepitjar" una avioneta quedant bloquejat durant uns dies.
La companyia aèria ens va allotjar i alimentar, com correspon. El dia següent ens va fer anar a les onze del matí a l'aeroport per dir-nos que el nostre vol sortiria a les 23:50, es a dir, tretze hores més tard i que vaig passar, conjuntament amb altres passatgers, a l'aeroport. Un lloc amb poques comoditats i pocs serveis. La questió es que vam volar i arribar a Port Vila.
Una segona conseqüència de la cancel-lació del vol va ser perdre el que m'havia de dur a Tanna. El director d'Air Vanuatu a Nadi em va dir que l'endemà a les 14:10 tenia lloc al vol a Tanna, de manera que jo, el 30 a les onze era a la zona de vols doméstics de Port Vila veient, amb sorpresa, que a la pantalla de vols no hi era el meu. Pregunto a una dona del servei d'atenció al client i em diu que no hi ha més vols a Tanna. Amb calma i paciència - encara que no us ho creieu - li explico el que passa, en pren nota, comença a telefonar fins que algú la respon ( cal dir que coincideix amb la festa nacional i tothom és fora de lloc ). Em diu que esperi. Passen tres hores i de sobte desapareix. Quan ha marxat el darrer vol, dos noisem pregunten qué faig allí i els ho torna a explicar. Es posen en moviment i en trenta minuts tinc hotel i transfer. Qué collons feia la dona aquella?
Resultat, un dia sencer a Port Vila. Mentre tant, jo marejant a qui m'esperava a Tanna, ara vinc, ara no     vinc. Em vaig plantejar seriosament no anar a l'illa perque em temia més problemes; finalment vaig pensar que més mala sort no la podia tenir.
El dia següent em fan anar a les cinc del matí a l'aeroport per facturar. No entenc per a qué ja que fins les sis tocades no han obert la guixeta. El vol va sortit amb sols 20 minuts de retard i a destinació m'esperava l'hoteler.
El dia abans de marxar em comuniquen que el vol ha sigut posposat dues hores. Em va fer olor de fum. Efectivament, aquest vol també va ser cancel-lat per "problemes tècnics". Altre cop aturat i perdent l'enllaç a Noumea. Em donen allotjament dient-me que ja m'avisaran per volar de retorn a Port Vila.
Dia quatre d'agost. Em llevo, esmorzo i parlant amb la recepcionista em diu que provi d'anar a l'aeroport doncs hi ha un vol a les deu i potser hi trobaré lloc, que d'altres afectats pensen fer el mateix. No em faig pregar. Arribo a "l'aeroport" - ho poso entre cometes perque no sembla ni un aeroport de juguet. Un dels nois que fa l'embarcament em diu que el vol es ple (?) però se'm queda el passaport. La cua es va omplit de tots aquells que ahir vam patir la cancel-lació. Torna el noi i em dona una targeta d'embarcament. Al-lucino. Per avui, per ara, pregunto. Sí, per ara, em respon. Flipo, de debó que no em crec res, fins i tot penso que el tipus m'ha donat un document inventat, fals.
Entro a la zona de sortida i em poso a llegir. Poc a poc van entrant altres passatgers i tots són dels afectats d'ahir. No ho entenc. Al final l'avió s'ompliràde persones que ahir no van poder volar i em pregunto que m'hagués passat si la recepcionista no em fa cap comentari.
Finalment el vol surt a les 12:20 enlloc de les 10:50 previst. A Vanuatu tot va al seu ritme. Bon vol. A l'arribada encara veig l'avioneta teepitjada però el d'Air Vanuatu ja no hi es - tinc documents gràfics - agafo la maleta i me'n vaig a l'àrea d'internacionals, no vull més raons amb la dona de l'altre dia.
Per començar a l'oficina de la companyia no hi ha ningú. Als qui esperem ens diuen que es troba ajudant a facturar i que ja vindrà. Quan arriba i em toca sembla que ho arregla tot, primer em diua que ni tinc vol a Noumea fins dilluns, al cap d'uns minuts em diu que demà, cinc d'agost a les sis de la tarda, que ja ha arreglat l'allotjament i que m'esperi pel taxi, que vagi al bar i esperi. Ho faig.
A les dues jna hostessa em diu que a les dues i mitja em recollirà el taxista. A tres quarts de dues no apareix el taxista i vaig a reclamar. Oficina tancada. Enxampo una hostessa i aconsegueixo que bellugui alguna cosa. Fan anar el telèfon i ningú respon. En un moment apareix un home blanc i intueixo és un directiu. Parlo amb ell i torno a explicar les coses. Efectivament és un directiui comença a bellugar fils. Em confirma l'existència del vol de demà, ell mateix em porto a l'hotel 8 em dona el seu e-mail per si tinc algún altre problema. A l'hotel ja m'esperen. A través d'internet sé que demà hi jn vol a Noumea a les sis, el que no sé es si hi tinc plaça. No puc fer més que confiar en que sí.
Fins aquí les desventures. I si algú pensa que soc jo o que he tingut "un mal dia" que m'ho expliqu.