viatgesicaminades.blogspot.com

dissabte, 18 de gener de 2020

PART DE CENTRE AMÈRICA


Hi ha països que tenen mala fama i als que difícilment el crèduls, els turistes, aniran a visitar. Jo sempre he sigut dels que m’agrada provar les coses a desgrat del que pugin dir els altres i també m’he considerat un viatger i no pas un turista.
actuació musical de Guatemala capital

Guatemala, El Salvador, Nicaragua i Hondures eren la meva destinació aquest cop. Va haver-hi qui em va titllar d’agosarat, per no dir-me irresponsable, per anar-hi; fins i tot quan algú d’aquí va saber era a Nicaragua no va dubtar en pregar-me en sortís cuita corrents. Naturalment no els vaig fer cas i me’n vaig acomiadar amb una rialla foteta.
esquirol al voltant de la piràmide de Tazumal

Vaig aterrar a l’aeroport de La Aurora, de Guatemala capital i l’endemà vaig caminar pels seus carrers intentant trobar quelcom interessant sense èxit. El dia següent un autobús em dugué a Santa Ana, ja a El Salvador. El pas de duana va ser una mica caòtic. No sé que passa a les fronteres terrestres que presenten mil inconvenients i són plenes de funcionaris apàtics i antipàtics.
Santa Ana és una ciutat gran amb un centre colonial menut però boniquet, de carrers estrets on el transit de vehicles és constant i desordenat, sorollós i contaminant. Als defores té centres comercials grandiosos i ben fornits on els indígenes hi van a comprar i a menjar.
defores de santa Ana, El Salvador

Celebraré el canvi d’any dos cops, el primer a les cinc de la tarda hora local i mitjanit a Riudecanyes. El segon a les 12 de la nit.
piràmide de Tazumal, Chalchuapa, El Salvador

esglèsia de santa Ana, El Salvador

A la rodalia de Santa Ana hi ha la piràmide de Tazumal, amb poc interès arquitectònic; la Joya de Ceren i el centre arqueològic de san Andrés, dos llocs que no vaig poder visitar perquè eren tancats (31.12.2019). Allí promocionen “la ruta de las flores”, un recorregut per cinc pobles petits amb els que volen mostrar la vida local. El cert és que de tots ells, el més bonic és Yuajúa 
un carrer de Yuajúa

un pessebre típic del país

un carrer de Yuajúa

façana a Yuajúa

on vaig coincidir amb festa i paradetes d’artesania i menjar. I és que aquí i a Nicaragua es menja sempre i en tot lloc. Vaig a visitar un lloc anomenat “los Chorros de la Calera” que em costà una suada i quedar ple de pols per arribar a un punt d’aigua, gens espectacular, on els locals en massa, s’hi van a banyar i passar el dia.
cràter del volca de santa Ana


La sortida més interesant era la de pujar al volcà de santa Ana, localment conegut com ILAMATEPEC. La caminada surt dels aproximadament 1800 metres i puges fins els 2381 on hi ha el cràter. Gran part de la pujada és per zona boscana plena de plantes i arbres que ombregen el camí. A la part superior desapareix la vegetació i tot es pedra i pols. Al cim hi trobes un home venent gelats (!!!). El cràter deu tenir uns 100 metres de fons i conté un llac d’aigua maragda i en un racó surten fumeres de vapor amb olor de sofre. Desprès d’uns dies d’inactivitat dalt d’avions i autobusos el cos es ressent però he pujat bé.
A El Salvador hi ha poques coses a veure i la següent és SUCHITOTO, un poblet famós pels seus tallers de tintat de roba en color blau o indi o anyil. 
parroquia de Suchitoto, El Salvador

restes d'avioneta a l'illa de l'ermità, llac Suchitlan, Suchitoto, El Salvador

colibri a Santa Ana, El Salvador

Els seus carrers encara són de pedra arrodonida que es clava a la sola de la sabata. Les voreres, desiguals i amb escales. Les portes de les cases, metàl·liques, obren en fora. Les cases solen tenir un pati. Fa calor i en passar pels carrers pots veure persones assegudes en balancins o butaques amb totes les portes i finestres obertes per deixar passar una mica l’aire i refrescar-se.
Suchitlan és el nom del llac artificial a molt poca distancia de Suchitoto. Es tracta d’un llac format per la construcció d’una presa la qual proporciona energia elèctrica a tot el país. Dins ell han quedat algunes illes, antics turons, que ara els espavilats barquers promocionen per visitar i guanyar-se uns dòlars. Vaig a l’illa de l’ermità.
Aquí hi va viure un home durant 25 anys, en una coveta, pescava i venia el peix al poble. Ara hi ha una família que ven artesania sense cap interès. També hi pots trobar les restes d’una avioneta que va caure al llac causant tres morts i un ferit i que en rescatar-la la van dipositar aqui com a reclam turístic. La visita al llac pot tenir interès en l’època d’estada d’aus migratòries, no pas ara.
Acabada la visita al poble retorno a San Salvador ja que he d’agafar un vol que em porti a MANAGUA. San Salvador no té res a veure i més val que no us hi atureu mai. És una opinió coincident amb d’altres viatgers que he anat trobant pel camí. He tractat d’anar al volcà del mateix nom, al Parc Nacional de El Boqueron hi ha sigut una experiència desastrosa de la que he desistit en veure com es comporta la gent; empentes i pressions per agafar l’autobús, com animals. M’he apartat i he retornat a l’hotel.
Per cert, a El Salvador ja no tenen moneda pròpia i usen el dolar USA i en quant a la seguretat és bona durant el dia, en caure la fosca ells mateixos ja et diuen que millor et moguis en taxis oficials.
L‘aeroport de San Salvador és petit però net i endreçat. Els controls abans de pujar a l’avió suaus, poc eficients, poc detallistes. El vol d’una hora, plàcid. Els tràmits d’entrada a Nicaragua relativament fàcils si no fos perquè la noia que m’ha tocat no sabia on és la població on vaig, Moyogalpa. Tots aquests països són del tipus que et fan omplir un formulari en paper on has d’escriure nom, passaport, on vas, quants diners portes, hotel on t’allotjaràs. Em pregunto, qui coi es llegeix tots aquests documents? Que carai en fan de tan paper? I encara aquí sols és un document i un pas de control, que quan vaig anar als Emirats àrabs i Omàn la cosa ja era delirant amb paperets trets de la calculadora i un gargot guixat.
En fi, anar pel món et fa veure l’estupidesa dels governants, d’aquells qui tenen un petit poder et poden fer fer el ball de l’ou sols perquè duen un uniforme amb uns galons dibuixats. Pobrets!
Ja soc a Nicaragua. Com sempre em toca barallar-me amb els taxistes d’aeroport, lladres legals, en tot el món, sense distincions, fins i tot els d’aquí. Sort que abans m’he aconsellat perquè em demanaven el doble del preu habitual. Si ells tenen morro, jo més, me’ls planto al davant i els ho dic a la cara: em voleu robar o què? I els ho dic en veu alta per si em sent algun policia dels que acostumen a voltar pels aeroports. Ja porto massa anys viatjant.
Me’n vaig a l’estació d’autobusos i agafo el que va a Rivas. Ostres tu, ple a vessar i encara s’anirà omplint més. A Rivas un taxi, altre cop a negociar dur, fins san Jorge i el ferri. Pujo dalt una barqueta i quan salpa les onades del llac la fan ballar una cúmbia. El llac de Cocibolca té una superfície de 8,2kms2 i al seu interior i té algunes illes, la més poblada i important Ometepe on hi ha la ciutat de Moyogalpa, que és el meu destí. El trajecte dura una hora i la barqueta te escasses mesures de seguretat, els que viatgem asseguts anem estrets. També hi ha molta gent dreta, sobretot turistes americans i europeus carregats de grans motxilles. Ometepe és un destí turístic per a motxilers.
Bar d'unes quebequeses a Moyogalpa, illa d'Ometepe

illa d'Ometepe

illa d'Ometepe

illa d'Ometepe

Illa d'Ometepe

Pels dos dies següents llogo una moto per voltar l’illa i veure els seus paisatges i paratges. Misèria, realment molta misèria. Plantacions pobres de bananes i panís i prou. Molta gent a cavall i amb carro. Fora de Moyogalpa les ciutats són petites i pobres. A la carretera trobes algun punt turístic amb instal·lacions bàsiques.
Tinc un accident. Han lligat la corda d’un cavall a un costat de la carretera i l’animal ha anat a l’altra banda. Quan m’adono que hi ha una corda al mig de la pista ja és massa tarda. Caic a terra. Ràpidament venen els pagesos a retirar la corda i l’animal però no es penedeixen de res, fins i tot riuen. Estic en un racó de l’illa a certa distància de tot. Els pagesos llueixen llargs matxets que usen per treballar. No sé si es massa segur enfrontar-s’hi però els recrimino el que han fet i que riguin. Callen. Potser és que els blanquets encara tenim una certa superioritat en el seu subconscient. Mala cosa. Marxo i m’aturo a fer una cervesa i dinar en un punt de la carretera on la riba del llac és blava i tranquil·la, ornada d’arbres. Una imatge de postal.
El dia de marxar tinc previst agafar el ferri de les 9. Ha! Ha! Ha! Fa vent, el llac està mogut i els ferris no salpen, arriben però no tornen a sortir. Ningú informa de res i tot és de boca a boca dels passatgers. Ningú protesta. Els locals ja hi son avesats: gener és mes ventós a la zona i acostuma a passar. Esperen. Esperem. Ja sortirem.
A les 11 moguda general, un ferri mes gran s’atreveix a sortir i tots hi volem pujar. Caos. Desordre. Empentes. Aquest cop aguanto i pujo. Home, tampoc n’hi havia per tant, vaig patir més a la vinguda, ara no belluga pas tant la barca.
A la riba continental altre cop discutir amb els taxistes. Per anar a playa Gigante no tinc més remei que anar-hi amb ells en aquesta hora, no hi ha bus. Pago els 500 córdobas que són uns 13,3€ i em porta a l’allotjament triat, Amarillo Surf Camp. Un solar amb 5 habitacions, “cuina” i la casa del propietari, un gallec. Bé, s’hi està bé.
Volia anar a una platja del pacífic però no a un centre turístic com san Juan del Sur. Gigante és un lloc apartat, molt bàsic, gairebé pobre però meravellós. Té tres platges, Gigante, Amarillo i Colorado, les dues darreres en marea baixa les pots caminar seguides, sorra fina, un pèl fosca, riba plana, de bon caminar, l’aigua riberenca bruta de sorra però poc més endins és clara i pots veure peixos, fins i tot una petita manta. De bon matí el sol escalfa però no crema. A la platja de Colorado hi ha una urbanització de milionaris americans.
posta de sol a playa gigante

vida rural a Gigante

playa Colorado

playa Gigante

posta de sol a playa Gigante

Dino llagosta, petita però consistent i saborosa, un plaer. El local, com tots, molt bàsic, però això és el país i jo soc viatger, no em fa res ni enyoro els mantells ni els tovallons de roba. Parlo amb els propietaris, ara és mala època, és el mes del vent. Els surfistes arribaran a finals d’abril i la temporada durarà fins l’octubre. Ara es tracta de resistir. A la platja les barques arriben amb peix que ràpidament passen a algun restaurant o “comedor” o bé a altres ciutats. Aquí la vida consta d’arròs i peix. Això si, ja voldríem a casa menjar peix fresc i bo com el d’ells.
A les 7 i mitja del matí passa l’autobús que em retorna a Rivas on faig quasi dues hores d’espera abans no surti el que em du a Granada. Com sempre ple a vessar i amb gent dreta al passadís. Arribo a la ciutat cansat i suat, gairebé ofegat per la calor i la humitat. Granada també és a la riba del llac de Cocibolca.
Vaig a l’hostal La Fuente que he reservat per Airbnb. El propietari, Iván, em diu que res de res, que airbnb són uns informals que no li paguen (?) i que no treballa amb ells. Quedo bocabadat. Entro a Booking i veig té habitacions lliures i li faig veure. Em diu que no, que està ple. Mi encaro i li dic que com és possible, que potser no sap gestionar les plataformes, que esta enganyant a la gent, que no es un bon professional. Es limita a encongir-se d’espatlles i dir-me que no em pot allotjar. Us podeu imaginar el que penso d’ell en aquells moments.



Ciutat de Granada, Nicaragua

Trobo, sortosament, un allotjament proper i me’n hi vaig. Potser he fet sort, aquí tots son amables i servicials. Més tard fotré a l’Ivan dels nassos i al seu hostal a parir a tots els llocs possibles, fins i tot a turisme de Nicaragua.
A la tarda volta per la població, encantadora, bonica malgrat sorollosa. A la nit a la plaça hi ha combats de boxa en un ring i un festival d’actuacions de carrer. El carrer de La Calzada és un seguit de bars i locals i taules al carrer amb música de rumba i cumbia, llumetes, artesania, venedors ambulants, vida, vida, molta vida de festa i gresca.
L’endemà vaig al volcà Mombacho. És un volca voltat sempre de boira i humitat amb un bosc dit de neblisilva. Pots fer-hi tres caminades a quina més llarga i difícil. Faig la fàcil perquè amb boira tampoc veuré res.


Camins del volcà Mombacho

Al vespre vaig al volcà Masaya, on diuen pots veure lava viva, en moviment. Mentida. És una manera més de traure’t diners. Cert és que arribes a un cràter al fons del qual hi ha una cosa vermella que llueix i que és la lava però es veu molt poc i has de barallar-te amb mil visitants més que des de dos únics punts volen veure i fotografiar el mateix. Coll ...! Jo no soc d’aquests; em considero enganyat i quan em pregunten que m’ha semblat els ho dic clarament: m’heu fotut, això és una enganyifa.
Lava al fons del cràter del volcà Masaya

lava al fons del cràter del volcà Masaya

L’endemà rebo una mala notícia que em farà retornar a casa precipitadament i s’acabarà aquest viatge ara que venia la part bona. Bé, la vida és així, cada dia pots tenir una sorpresa que et farà canviar els teus plans. M’ha quedat Hondures i Guatemala per veure. Probablement ho intentaré un altre dia perquè els països no marxen d’on són i jo continuo tenint somnis i desitjos i ganes. Soc un viatger tot i que em faig gran i alguns cops em costa. I en aquest viatge la calor m’ha cansat força.
Torno a casa i m’assabento del que ha passat i del que passa en política. Vergonya, quina vergonya em fa haver de dur aquest maleit passaport ejpañol.
Tornaré a marxar, tant bon punt pugui.