diumenge, 20 de juliol de 2014

NOU CAMÍ A EL BRES (Riudecanyes -Riudecols)

Un parell de dies de descans m'han anat bé però avui calia anar a caminar. La fresca fresqueta de la nit ha ajudat a prendre la decisió.
Abans d'iniciar la meva ruta vaig pujar a El Bres per escalfar cames i vaig veure que, algú amb coneixement, ha recuperat un vell camí; aquell dia no portava GPS i no el vaig poder documentar. Avui sí.
Adjunto més avall un enllaç perquè us el pugueu baixar, si és el vostre desig.
Surto de Montclar, camí del Pont, camí a Botarell, camí del Puig de Vilavella i a munt fins El Bres. Crec que alguns trams son inventat però ...
Al cim d'El Bres hi ha un punt geodèsic i sovint s'hi poden banderes catalanes i independentistes (com cal i es de llei). 
Des d'aquí tenim molt bona panoràmica de 360º. Riudecols, la serra d'Alforja i la Mussara, les Borges, Reus, Tarragona, cap Salou, tota la costa, Botarell, Riudecanyes, el pantà, l'Areny, Escornalbou, la Mola i tota la serra de l'Argentera i de Pradell. Qui no estigui content amb tot això i qui arribi a asserenar-se amb l'espectacle  ..... que s'ho faci mirar .....
Seguim direcció ONO o muntanya per l'únic corriol que trobem. A pocs metres la primera desviació. A l'esquerra el camí habitual que es duria a la pista de Els Costers, que puja des de Mas d'en Rat fins al Collet d'en Cases. Seguim per la dreta segons les indicacions que trobem i per un corriol, sender, sendera, caminoi o com vulgueu dir-li excessivament senyalitzat amb esprai fucsia. Mes endavant trobem un corriolet a l'esquerra no senyalitzat que sols en du a una avellanar de muntanya sense sortida.
Pugem una miqueta i desprès ja baixada directa a trobar la pista que des de Riudecols puja al collet d'en Cases i desprès baixa a Montclar i Riudecanyes.

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=7329349


BOTARELL I MONTBRIO

MONTCLAR, RIUDECANYES, L'ARENY I LA MUNTANYA BLANCA


CIM DE EL BRES DE 525M METRES

L'ARGENTERA ENCAUADA A LA SEVA SERRA


DESVIAMENT A LA DRETA VA EL NOU CAMÍ

INDICACIONS QUE HAN POSAT

divendres, 18 de juliol de 2014

D'ARBOLÍ A VILAVERD

DIA 1, 14 de juliol de 2014, dilluns

Surto de l’Arbolí a ¾ de 4 amb la sort que encara no fa la calor forta de juliol. De moment toca pujar fins a Gallicant. Em sento bé i animadet. Baixo als gorgs, ara amb poca aigua però que ja fan bonic.
ELS GORGS 


ELS GORGS

ELS GORGS
Pujada fins al mas dels Frares, ja noto el pes de la motxilla que no estic acostumat a dur i la suor em regalima pel front obligant-me a parar cada poc per eixugar-la. Per un moment el camí pren la direcció contrària al meu destí. Arribo a la pista que m’ha de dur al pla de l’Agustenc, se’m fa llarga, al meu record no diu pas que ho fos tant. Mentre camino, recordo el darrer cop que vaig passar per aquí amb la Manuela Ferrari, la noia que vaig conèixer a Vietnam i amb la Lula, la dona d’en Gerard en una de les poques vegades que vingué a caminar amb nosaltres. No recordo pas els altres. Devia ser sobre el 2000.
Finalment trobo el cartell que m’indica per anar a La Mussara i l’agafo; quan soc a la carretera m’adono que he baixat massa d’hora i he de fer camí per la carretera; no es aquesta la drecera que havia de seguir.
Sigui com sigui arribo al refugi encara tancat. Em dutxo i canvio de roba i m’assec al solet gaudint de l’espai i de la vista. El refugi de La Mussara és en un lloc privilegiat amb una panoràmica esplèndida sobre Tarragona i rodalies. Estic sol i tot plegat es silencia, trencat amb suavitat per algun cant d’ocell i una mica de la remor del vent al passar entre els pins; no tinc paraules per descriure el que sento estant en un lloc així que, en la meva soledat, es com si fos únicament i exclusiva per a mi sòl.

REFUGI DE LA MUSSARA
Arriba el guarda, bec un parell de cerveses, sopo, em deix l’esmorzar de demà, pago i marxa. S’ha fet fosc i tot de llumetes omplen el camp de Tarragona. I jo soc aquí dalt i ho puc contemplar tranquil·lament, ara ja en un complert silenci. Em sento l’amo i senyor dels roquers que hi ha per la vora i les profunditats que duen a l’ample vall plena de llums.
Per a mi no hi ha res millor que la muntanya.
DIA 2, 15 de juliol de 2014, dimarts
Quan en llevo em fa mal tot. He dormit malament i em fa mal l’esquena. Es força aviat i gairebé puc veure el naixement del dia sobre la plana, perquè l’espectacle visual segueix allí, al meu abast.
L’etapa a fer no es massa llarga i faig una mica de temps abans de sortir. Per marxar sí ho faig per la drecera que conserva la meva memòria. El GR7 esta patint les feines de tala d’arbres que necessita per protegir-se d’incendis salvatges, però això significa que totes les marques de GR han desaparegut i has d’anar amb el GPS i el sentit d’orientació ben despert; a les principals cantonades hi ha els pals indicadors que t’orienten i asseguren no t’has perdut.
Al desviament de la font dels Agrèvols s’acaba el maldecap i el corriol és ple de marques. Arribant al mas del Cisterer reconec un tram de pista que vaig fer amb en Xavi Pagès i la seva colla. Passo per la font Fresca, arribo al mas dels Cisterer, les runes del que va ser una esplèndida masia. Desprès 50 metres perdedors si no els coneixes. El Bosquet: quan era jovenet, molt jovenet (14/16 anys) sols hi havia runes, ara hi ha cases refetes amb pedra, conservant l’estil original. Molt maco.
Desprès de El Bosquet altre cop les feines de bosc, absència de marques. He d’anar amb molt de compte, tot i així erro un parells de centenars de metres.
Mont-Ral. El refugi es obert i hi trobo un cosí germà que fa temps no veia. Primer vaig a posar-me decent i rentar una mica la roba i desprès la fem petar una estona. En Ramon es de molt bona pasta, molt bona.
Dino i intento dormir una mica. Trobo a la lleixa de llibres un de Lucia Etxeberria “Beatriz y los cuerpos celestes” i m’hi enganxo pel que queda de dia. Aquí l’espectacle visual no es el mateix que a La Mussara per bé que és ben espectacular. Bufa una mena de brisa que refresca l’ambient i el fa respirable. Abans de tancar la nit observo com puja una mena de boira i en Pere, el guarda, m’explica que cada nit es igual, és boira marina produïda per la calor.
LA BOIRA MARINERA PUJA A MONT-RAL

Sopo quan encara hi ha llum mentre parlo amb en Dimitri un rus de Ucraïna que m’explica que aquest país, Ucraïna, es una invenció que mai havia existit abans en temps històrics i que no ens hem de creure tot el que diu la TV ja que la major part es incerta per no dir mentida. La veritat es que sembla un home instruït i parla bé i amb alguna dada històrica i jo no tinc cap element per discutir-li el que em diu, sols el que he anat llegint amb els anys per saber que els russos es van escampar per tot l’imperi tsarista i ara, amb el ressorgir de les velles nacionalitats es troben fora de lloc. Una mica com podria passar a alguns espanyols que viuen a Catalunya  si aquesta esdevé independent. Li anomeno el cas d’Estònia, Letònia i Lituània, o el de les repúbliques acabades en “.... tan” (Kirguizistan ... etc...) i ell insisteix en que tot allò abans era de l’imperi otomà i desprès del rus.
Al final m’adono que no deix de tenir una visió com la dels espanyols, un gran imperi rus i tots som russos ...
Arriben dues parelles amics seus i estaran fins quarts de tres de la matinada bebent, xerrant i rient sense respectar que som en un refugi de muntanya. Ja ho dic, imperi rus, aquí es fa el que dic jo. Més o menys com els altres imperis o els successors dels qui van ser imperis i ara s’han quedat sols amb el llibre d’història a les mans.

DIA 3, 16 de juliol de 2014 dimecres

Em llevo i faig la meva, ni faig soroll ni deixo de fer-ne, però els russos dormen la mona i no s’enteren de res. Miro per la finestra i si, encara hi ha mitja broma però avui el dia amenaça calor, calor de juliol.
En Pere m’ha deixat l’esmorzar a taula abans d’anar-se’n i menjo una mica i bec cafè, força cafè. Quan arriba l’hora carrego la motxilla i reprenc la caminada quan encara la meitat dels russos es lleven.
L’inici del sender es lletget però un cop passada la carretera i entres al Serrat de les Tebes et trobes tot de pins i boix i en espai ombrejat que fa el camí molt agradable. Avui toca baixar i baixar, Mont-Ral està sobre els 860 i el refugi de Els Masets a uns 365. Passo per un parell de grans masos a la vora de la pista, un d’ells transformat en lloc d’agroturisme. Abocat sobre la vall esta en un lloc preciós i privilegiat. De sobte la pujada al collet de Gràcia em fa suar de valent, el Sol apreta i ja em pesen les cames i la motxilla. Desprès ja tot és una llarga i constant baixada fins el Castell d’en Dalmau i la font d’en Pasqual. Em fa mal la lesió a l’engonal, no em deix baixar tranquil.
CAMÍ DE MONT-RAL A LA RIBA
CAMÍ DE MONT-RAL A LA RIBA
FONT DE LA TORRE

VISTA A MONT-RAL DES DEL COLLET DE GRACIA


Des de la darrera font fins a La Riba es força lleig el camí, sols salvat per la vista que tens sobre el Brugent. Arribo a la carretera i la faig amunt per anar a trobar el lloc de descans, el refugi de Els Masets. Canvi de roba i dutxa. La Sònia em fa un bon dinar  i desprès intento dormir una mica. A la sala dels llits hi fa calor, trobo que es un lloc molt calent  i si obro finestres entra massa llum i calor.
FONT DE ,LA CADIRETA - LA RIBA

Avui al refugi no hi ha els titulars i al seu lloc la Sònia i la Bea s’encarreguen de tot. Son super amables i atentes. A la nit sopem plegats i parlem una mica de tot i de res.

Dia 4, 17 de juliol de 2014, dijous

Tampoc he dormit massa bé: el llit no massa còmode i calor. Esmorzo i faig una mica de temps. He decidit retornar a casa. Tinc dues ungles aixecades, la lesió de l’engonal, unes nits mal dormit i avui farà una calor de ple juliol. Em sembla força més intel·ligent retornar i intentar-ho en una altra època.
L’etapa d’avui té una forta pujada, penso que si continuo hauré d’anar fins Santes Creus per trobar una mica de bona combinació de transport. En el moment de reprendre ruta, quan ho faci, hauré de començar per una etapa de 30 kms. Si ho deixo aquí, tinc tren per venir i dues etapes per anar escalfant motors.
Baixo calmadament fins La Riba, m’hi passejo  i faig un cafè. Mai havia entrat al poble per veure’l una mica més detingudament. Carrers amb fort pendent, alguns escalats i antigues grans cases que, algunes, havien sigut molins paperers.
En passar l’aiguabarreig del Brugent i el Francolí, a la paret d’una casa, hi ha la marca d’on va arribar l’aiguat de 1999, si no em falla la memòria. Ara el GR7 segueix el curs de l’antiga carretera de Reus a Montblanc i jo vaig fent pausadament, tinc força temps abans l’hora del tren.
Arriba el moment de deixar la carretera i seguir el camí però desisteixo de fer-ho ja que es tapat d’herbes i bardisses, segueixo per la carretera. Entro a Vilaverd i ja veig l’anunci de l’hotelet “Cal Maginet” del meu conegut Jaume. Entro a Vilaverd, un altra dels pobles en que mai havia entrat. Visito la seva plaça, el rentador, algun carrer i entro al bar. Un grup de 6 dones totes parlant castellà, l’amo em veu des de fora on es assegut, entra i em diu “¿que quiere?” sense ni bon dia ni res. Estic a punt d’engegar-lo a la merda, però sé que no hi ha més llocs on estar-s’hi un parell d’hores fins l’arribada del tren. Per què son d’aquesta manera aquesta gent? Tant costa tenir una mica de maneres? No els suporto.
Vaig a veure Cal Maginet, en Jaume em convida a una cervesa i parlem una estona. Es una casa magnífica, amb una pila d’arcades de pedra que ha conservat, un cub transformat en celler, habitacions cuidades amb mobles d’època. Una preciositat.
Desprès vaig a l’estació. De la renfe ja no en parlo. No sé si la gent no agafa el tren per la seva qualitat i puntualitat o es que la renfe no pot fer-hi més perquè realment no te clientela.
Desprès d’haver programat una sortida de 9 dies tornar a casa al quart dia es pot pensar és un fracàs, però no m’ho vull prendre pas així. Si més no ho he intentat. M’he fet un programa i mentre l’he confegit ho he passat bé; he sortit de casa amb ànim i he caminat amb ganes gaudint de cada moment, de l’espai, de l’aire, de la llum, de tot el que he vist, he gaudit intensament del que he fet.

El fet que la manca de costum, la lesió i la calor hagin, conjuntament, fet variar el programa no ho considero cap fracàs, pitjor seria no haver-ho intentat, sentir-me vençut abans e començar o ni tant sols haver-ho imaginat, pensat que era possible. Ho tornaré a intentar.

dilluns, 14 de juliol de 2014

DARRERES REFLEXIONS ABANS D'INICIAR EL CAMÍ

Soc a dues hores d’iniciar, millor dit continuar, el meu projecte de caminar fins a .... potser Roma? o tant se val, més enllà, més enllà, sempre una mica més, i encara tinc nervis. Per què soc així? Si soc jo mateix qui decideix fer o no fer alguna cosa, ho hauria de tenir més assumit, més interioritzat? o no?.
Sempre que inicio alguna activitat llarga, com un viatge, aquesta ruta o similar, m’ataca aquest desassossec que em fa estar ballant per casa sense cap finalitat o be mal dormir tot esperant el moment de l’inici verdader, el moment en que tot es posa en marxa. I jo voldria estar més tranquil, més relaxat, més satisfet pensant en la felicitat que m’espera quan estigui fent el que vull fer, el que he decidit fer, el que m’agrada fer.
Però m’adono que tot i l’experiència que tinc en aquesta situació sempre es reprodueix, sempre és igual, no tinc manera d’evitar-ho. Avui, ara s’hi afegeix el saber que la lesió de l’engonal ha revifat, la noto, sé que és aquí disposada a aparèixer plenament en qualsevol moment de la caminada. Però no vull renunciar d’antuvi sols perquè la sento, em vull forçar, vull fer el camí i mirar de resistir a la lesió.
Caminar es del poc que em queda perquè no sempre podré marxar de viatge. Viatjar val diners i tampoc en tinc tants i menys ara que he decidit que no vull recórrer als llocs més econòmics i, conseqüentment amb escasses comoditats. A més, es que m’encanta caminar, m’encanta resseguir camins, m’encanta aquest esforç, aquest repte diari contra mi mateix, contra les ganes de seguir dormint o estirat a la gandula amb una cervesa a una ma i alguna cosa per picar a l’altra. Es la part de rebel·lia contra mi mateix, contra l’establert, contra la rutina, la comoditat, l’abandonament d’un mateix, la lluita contra el temps, contra el ja soc gran. I no em vull limitar a tornar a caminar els camins e vora casa que ja he caminat cents de vegades; hi arribaré, però no pas ara, no pas sense lluitar, no pas sense esforçar-m’hi una mica.
Per això camino, per això em fixo aquests reptes perquè sé que m’estic fent gran (ho accepto) però vull alentir l’arribada de la vellesa tant com pugui. Tampoc vull fer el mateix que als 20 ó 40 ó 50 anys, em conformo en fer el que em toca, però fer-ho i, si cal, amb esforç, amb sacrifici. Com deia aquell grafiti: “el dolor es inevitable, el patiment es opcional” Sé que alguna cosa em farà mal, algun cruiximent de genolls, d’esquena, de peus, de tot plegat la qüestió està en fer una ganyota o un somriure.

Jo vull somriure. Fins al final.

diumenge, 13 de juliol de 2014

REPRENC EL CAMÍ

Acabo de tornar, com aquell qui diu, i ja torno a pensar en marxar.
Desprès de temps d'estar quiet i tranquil per casa m'agafa altre cop la dèria de sortir i anar a voltar.
Demà, dilluns 14 reprenc la meva ruta direcció França; sols estaré una setmana fent etapes curtes però serà el recuperar el ritme i el fons de caminar (si les lesions m'ho permeten).
Ja tinc la motxilla a punt, la ruta definida i els allotjaments aparaulats. Sé que la setmana vinent farà força més calor que ara però això no m'espanta, suporto bastant bé aquesta dificultat; tinc les etapes apamades, sabent on puc trobar aigua o no i sempre em queda la solució del taxi o del 112.
Sols espero aguantar bé físicament, que cap de les possibles lesions m'afecti el suficient com per fer-me desistir.
Espero veure-us a la tornada.

dijous, 3 de juliol de 2014

QATAR, BRUNEI I INDONÈSIA. PETITA CRONICA

Viatge a QATAR, BRUNEI i INDONÈSIA

Segons el projecte inicial hauria d’haver anat fins PRADA DE CONFLENT caminant des de casa. Projecte que va trasbalsar, primer les eleccions europees i desprès la pluja i les previsions de que continuarien.
En quatre dies vaig canviar de plans i projectar aquest viatge, per això hi ha hagut algunes llacunes i mancances, per manca de programació, però n’estic ben satisfet de les experiències tretes i del temps que he tingut per ni pensar ni fer res, cosa rara en mi.

Aquí en teniu una mica de crònica d’aquest periple.

QATAR, o millor dit DOHA. Una capital exuberant, on tot es en excés.
Com diuen algunes cròniques, QATAR era un poblet de pescadors que amb l’arribada del petroli i el gas ha evolucionat de forma escandalosa vers la demostració de que, amb diners, tot es possible. Grans avingudes enjardinades moltes, un passeig marítim d’uns 4 quilòmetres però sense cap atractiu, i una munió de gratacels que competeixen entre ells per ésser el més alt i el de més disseny.
Una petita mostra del perfil de ciutat que es DOHA

Aire condicionat arreu i a tota hora, energia a doll i sense restriccions. Es una ciutat per a vehicles, no pas per a vianants, de fet amb la calor que hi fa es difícil dedicar-se a passejar per les seves avingudes inanimades, la gent es refugia als grans centres comercials on hi pots trobar de tot. Jo aconseguiré caminar d’una punta a l’altra d’aquest passeig anomenat CORNICHE
A Qatar sols treballen els estrangers, indis, xinesos, indonesis, bangla desh, filipins i d’altres nacionalitats. Els pilots i la tripulació de la línia aèria també son estrangers. A la capital i a 40º tapats fins dalts els obrers s’afanyen a les noves edificacions, a l’obertura de nous carrers, complexos residencials; construir, construir i construir, esplendor i luxe, els diners no manquen i la ma d’obra mundial barata i mig esclavitzada tampoc.
A Doha no hi queda res del tradicional poble o país de pescadors i nòmades del desert, fins i tot el mercat, el souq, es una versió asèptica, neta i polida, d’un mercat àrab tradicional; aquest devaluat i sense cap atractiu.
Però compte, la sorra continua present a les portes de gran ciutat, atenta, esperant el mínim descuit per recuperar el terreny perdut. Quan bufa el vent torna a penetrar, distretament i silenciosa, als carrers. De moment la controlen, però dia arribarà en que s’ho tornarà a menjar tot, i DOHA serà una nova Tombuctú no se si al tercer o quart mil·leni.
Son uns dies sense cervesa ni vi, tot a base d’aigua i sucs. La sharia impera. Al parc, una família de filipins fa el picnic amb els seus fills, 3. Alguns dormen a l’ombra dels arbres. Es divendres matí i es nota absència de trànsit i activitat. A la tarda, el centre comercial s’omple a vessar, cues de vehicles per entrar a l’aparcament. Consumisme a doll.
Una cosa que em sorprèn es que tots els nadius, els qatarians, porten el mateix model de sandàlia i em pregunto, quan la deixen a la porta de la mesquita, com saben quina és la pròpia, o es que se les intercanvien sense miraments?

Un vol més i segona escala a SINGAPUR; aquest cop he decidit no matar-me gaire en vols i enllaços inacabables que acaben amb el teu cos i nervis. I amb la QATAR s’hi vola bastant bé. Tenen cervesa i vi.
Dormo i menjo al barri de la Petita Xina en un hotelet tipus cubicle. Ja m’està bé per estirar una mica les cames i beurem unes TIGER, la cervesa que domina el mercat asiàtic.

L’endemà viatge a BRUNEI. Un dels països menys visitats pels viatgers i turistes i que, per aquest motiu, em feia peça visitar. Vol amb escala a KUALA LUMPUR (Malaysia)
BRUNEI es un sultanat a l’illa de BORNEO, la qual esta partida en tres països, el ja citat, Malaysia i Indonèsia. Brunei també es partit en dos trossos. La seva riquesa rau en el petroli i el gas a part d’alguna explotació de minerals rics. Governada per un sultà de forma autocràtica però bastant acceptat per la població. El sultà es un dels homes més rics del mon i la sumptuositat presideix la seva vida. Com a tot país tropical Brunei te molta selva. Aquí també es nota la presencia del diner per bé que no tant com a QATAR.
La capital BANDAR SERI BEGAWAN no te res d’especial excepte una mesquita recentment construïda pel sultà i el seu propi palau residencial. No cal dir que ambdues construccions son a tot luxe.
LA NOVA MESQUITA DE BRUNEI  AMB LUXE A TOT DRAP

BANDAR és una ciutat mes aviat plana, edificis de 2 plantes en que els baixos s’usen de garatge i grans avingudes no aptes per a vianants. Es que amb la benzina a 30 cèntims d’euro qui carall vol caminar?
Un museu dedicat a la vida i major glòria del sultà i poca cosa més.
La població autòctona te dret a l’educació i sanitat gratuïta així com a la pensió de vellesa, però intueixo que potser no tots, observo diferències entre la gent. Tenen un horari de treball adaptat a l’horari escolar, o a l’inrevés, com vulgueu.
Es un país musulmà en el que, de fa poc, s’ha instaurat la sharia més estricte, no tan sols està prohibit fumar, si no també la venda de tabac. Sols se’n pot trobar d’amagat i de manera il·legal portat de la veïna Malaysia, a l’altra costat del riu.
Per la capital hi passa el riu BELAT i en ell hi ha el que anomenen el WATER VILLAGE, un poble d’uns 25 mil habitants fet al riu amb palafits (cases edificades damunt l’aigua, sobre pilars) te tres mesquites, 11 escoles, parades de taxi-barca, hospital. Aquí el riu es brut, ple de residus.
Si anem direcció Sud ens endinsem en zona selvàtica i podem veure monos del nas vermell i llarg, algun dragó i manglars. El barquer que em porta fa quaranta anys que fa la mateixa feina, te dona i no se quants fills i no em fa pas l’efecte que es beneficiï massa de la riquesa del país, però no parla malament ni del sultà ni de la seva primera dona. De les altres dues si, diu que son unes lladregotes.


Via SINGAPUR vaig a Indonèsia. Hores perdudes a l’aeroport, un dels millors que conec. Luxe, net, molt ben indicat, amb serveis de tota mena a tots els racons, transport intern amb trenets automàtics i ara fins i tot han posat una pantalla tàctil desprès de cada servei, fins i tot dels duaners, perquè en valoris la seva atenció. O sigui que si el funcionari que et segella el passaport es un bord, vas a la pantalla i el qualifiques com a tal. Impensable a españa.

INDONÈSIA. BALI. DENPASAR. Desencís. Em pensava arribar a un lloc més tranquil i em veig dins una ciutat molt gran plena d’avingudes i cotxes. L’hotel escollit es de disseny però obert i això el fa rumorós, ple de sorolls provinents de la gran avinguda on es situat a tota hora.
L’endemà vol a LOMBOK i d’allí directe a buscar el ferry per arribar-me a SUMBAWA. Arribo a LOBOHAN TANO i no hi ha res, un taxista em porta fins la ciutat més propera TALIWANG on m’allotjo a l’unic hotel existent, molt car i amb un luxe vingut a menys de manera molt evident. El recepcionista i els cambrers no parlen anglès. A la nit una panerola em passarà per sobre, l’únic cop en tots els meus viatges en que m’ha passat això.
Començo a pensar en que el meu desig de fugir de les turistades i de descobrir nous racons haurà estat un error i hauré de replantejar la ruta. Surto al carrer per menjar i a la recerca d’una cervesa que no trobaré (aquí tots son musulmans practicants). La gent em saluda, em somriu, s’interessen de manera educada per qui soc i que faig per aquí. Es divendres i al vespre les famílies surten a passejar, menjar una mica, a veure un espectacle de música al parc, pujar els nens a les atraccions, hi ha festa. Una família em fa seure a la seva taula i volen parlar. Accedeixo. Sempre aprofito aquestes ocasions per a fer pedagogia i divulgació de Catalunya, els ho explico ben explicat, que som diferents dels españols, que parlem diferent, que tenim història pròpia, que som una nació més antiga que españa, que estem sotmesos a ells gràcies a una guerra perduda i que ara no ens permeten votar perquè ells no accepten la democràcia. Arguments d’aquesta mena els aniré repetint dia si, dia també com he anat fent sempre en els meus viatges. Espero que alguna cosa n’hagi quedat.
L’amabilitat de la gent em fa decidir de quedar-me a l’illa de SUMBAWA i l’endemà vaig a MALUK, no sense aventura, però prenc paciència perquè surt bé.
MAREA BAIXA A MALUK (Sumbawa-Indonèsia)

UNA PLATJA A PROP DE MALUK

MALUK es una ciutat costanera sense massa turisme, algun “surfer” australià, i un allotjament més adient. Prenc possessió de l’habitació i vaig a la platja a caminar i banyar-me. Trobo un japonès de la meva edat o més gran que m’explica on ha estat i em recomana algun lloc i hotel. També va sol i se li nota la curiositat, l’afany de viure i veure.
Es un plaer això del viatge. Els turistes no saben el que es perden.
La platja no té la sorra tan fina com la de la Costa Daurada però l’aigua es força més neta i clara. Les marees i les ones empenyen trossos de corall a la sorra, els crancs surten dels caus corrents i van a mar. Trobo una esponja natural. No hi ha ningú, em puc acabar de despullar i banyar-me en una aigua tèbia, sense ones. Un plaer.
Al migdia vaig als “xiringuitos” de la platja a dinar un bon peix a la brasa. La tarda la dedico a llegir i passejar pel poble.
L’endemà llogo una barca que em porta a veure roquissars i platges, nues, silencioses, deshabitades, de sorra blanca, d’aigua clara i transparent, amb peixos voladors i coralls. El mar, la barca, el Sol ... osties quin plaer...!!!
PAGESES A LA VORA DE MALUK

Tinc intenció d’anar més al sud, el mapa diu que hi ha parcs naturals i platges amb tortugues. Deixo l’hotel i amb una OJET, una moto amb conductor, hi vaig però no hi ha res. Únicament resorts per a australians surfers enmig del no res. Em trobo, per sort, amb en Wilhelmus que parla un bon anglès i m’ho explica tot oferint-se a recollir-me demà i dur-me a ALAS, on diu que m’ho passaré be. Accepto.
Dedico al resta del matí a caminar per una  zona agrícola i fer fotografies de la gent del lloc que hi accedeixen. Camps de verdures, de tabac, la feina al Sol, cabanes de palla, les vaques al costat. Les dones treballant, pujant els fills. Els homes prims, fibrats, tot ós i muscle. La vida rural pobre de sempre i arreu.

En Wilhelmus, Billy, em fa dur a una estació de bus que no sabien ni els de l’hotel i marxem a ALAS, al nord oest de SUMBAWA . Un poble gran al llarg de la carretera i amb molt pocs serveis turístics. L’hotelet es justet, però s’hi pot estar. He dormit en llocs molt pitjors.
Em presenta una família, cristiana com ell, i ens fan un bon dinar, pagant això sí. Estic en un barri cristià, de cases pobres, ple de criatures que em criden i saluden i juguen i volen fotografies i totes per duplicat (desprès he de esborrar-les per estalviar memòria) i sempre fan signes de victòria o d’estar bé.
Anem a veure les illes que ell diu son tan espectaculars. Res de res. Es tracta d’unes illes poblades per gent de SULAWESI que es dediquen a la pesca i viuen com poden. Nens i dones arreu, tots encuriosits pel blanquet que tomba pel seu barri i a qui demanen fer-los fotografies que desprès volen veure a la pantalla de la màquina.
NENS AL BARRI CRISTIÀ D'ALAS (Sumbawa-Indxonèsia)

AFECCIONATS DEL BARÇA A ALAS

UNA LLAR AL BARRI CRISTIÀ D'ALAS

VELL PESCADOR A LES ILLES PROPERES A ALAS (Sumbawa-Indonèsia)

L’entorn es bonic, amb la vegetació típica del tròpic
L’endemà anem a una escola. Sempre que puc m’agrada visitar escoles i hospitals per copsar com viu autènticament la gent. Tenen escola obligatòria i gratuïta fins als 12 anys, desprès: campi qui pugui. L’escola es per a 400 nois i noies, tots junts, musulmans, hindus i cristians, neta i polida. Cada dilluns hissen la bandera i cada divendres la baixen. Això ho he trobat a d’altres països. Aules obertes, amb llum, ben equipades. Tenen un equip de futbol fanàtic del Barça i em pregunten i volen fotografies amb mi, com si fos en Messi ... els alumnes i els professors... flipo .. Continuo fent pedagogia de Catalunya i m’escolten amb atenció, els dibuixo el mapa de la península al terra perquè se’n facin d’on som.

L’endemà torno a l’illa de LOMBOK amb el ferry. Per anar a MATARAM, la capital comparteixo taxi amb en SINGHI, un funcionari del govern que es dedica a promoure cursos, activitats i nous programes a diferents pobles. El seu anglès no es massa bo però també vol saber qui soc, d’on vinc i que faig aquí. En contrapartida m’explica que Indonèsia es un dels països més corruptes. Per exemple, Indonèsia produeix gran quantitat d’arròs (s’en veu per tot arreu) i encara n’importa.
Precisament ara a Indonèsia hi ha la campanya electoral per la presidència del país, cartells i fotografies omplen carrers i altres espais, la TV dona debats i informacions sovint.
Arribo a MATARAM i a l’hotel hi ha uns envelats per propers actes polítics, a la gran plaça enjardinada del davant un miting, ple de gent i de policia, molts policies que han bloquejat un parell de carrers reduint el trànsit.
L’endemà el propietari de l’hotel esmorza amb mi, també vol parlar; desprès em convida a anar amb ell al mercat. Tot típicament asiàtic, molta verdura i fruita i llocs on trossegen els pollastres i altres animals, amb unes mesures d’higiene totalment absents.
Però tenen una cosa bona. Hem deixat la moto al carrer, junt amb els centenars més que n’hi ha. Els cascs posats damunt els miralls i sense lligar. Quan tornem encara hi son, com els dels altres. Li pregunto i s’estranya de la pregunta. No ho faries pas al meu país això, li dic.
L’endemà llogo una OJET amb el seu conductor i em faig portar a un parell de temples per la vora de MATARAM. El primer, NARMADA, es amb un conjunt de jardins i piscines on l’aigua corre, un lloc de descans i relaxament.  Hi ha les típiques tarimes indonèsies per jaure i xerrar amb els amics i m’hi estiro una estona a pensar en el bé que s’està viatjant calmadament i en la sort que tinc de poder-ho fer. Em cal agrair a la vida la sort que tinc (sense oblidar que la sort cal cercar-la, no arriba sola perquè si).
IMATGE DE NARMADA (Cakanegara-Lombok-Indonèsia)

FUCIO RELIGIOSA HINDU A LINGSAR (Cakanegara-Lombok-Indonèsia)

El segon temple, LINGSAR, es compartit entre musulmans i hindús, normalment sense baralles. Tampoc sé veure massa les diferències. Assisteixo a una petita cerimònia on l’oficiant no para de fer dringar una campaneta, els feligresos el segueixen amb atenció i es posen flors als cabells.

Arriba el moment de retornar a BALI. El meu vol te un retard de 4 hores que m’obliga a repensar la ruta. M’aturo a KUTA per intentar dormir al mateix hotel que el primer dia, però el taxista no el sap trobar. D’entrada ja em volien cobrar més que el del primer dia i m’hi he negat. Sempre passa el mateix amb els taxistes de tots els aeroports del món, has d’anar amb molt de compte amb ells.
L’endemà camino una mica a la recerca d’un ATM i em contacta un conductor d’OJET oferint-se a transportar-me on calgui. Fem l’acord.
Em recull a l’hotel i em porta a SANUR que es força a la vora i força més tranquil que KUTA i DENPASAR. De fet es com SALOU pero ara en temporada baixa, tots esperen juliol i agost a que s’ompli d’australians. Aqui sols trobes, restaurant, massatge, cafeteria, souvenirs i tornem a començar. Faig cap a un hotelet petit, amb habitacions confortables i piscina. Una família australiana, ell ex jugador de water polo que coneixen BARCELONA i saben una mica de que va la nostra lluita actual.

L’endemà Yusuf, el de la OJET, em porta a UBUD, un poble de l’interior de l’illa del que diuen es la meca del massatge i més tranquil que DENPASAR, cosa que no serà del tot certa. De moment em diposita en un hotelet al costat d’un arrossar que em permetrà veure com treballen aquesta gent. Un pagès, amb un  gran motocultor va llaurant el camp, descalç, amb el fang i l’aigua que li arriba, a moments, prop de l’entrecuix; poc a poc van desapareixent les restes de les plantes colgades en l’aigua fangosa i el terreny es va anivellant. Un company seu treballa amb l’aixada a les vores també ficat dins l’aigua. A 100 metres d’aquesta gent, les botigues, restaurants, cafès i tot el turisme mundial papallonegen. Dos mons propers que poca cosa tenen a veure entre ells.
TREBALLS ALS CAMPS D'ARRÒS- UBUD (Bali)

Anem a TALLALAGAN, el lloc on hi ha les terrasses d’arròs mes fotografiades de tot Indonèsia. Es tracta d’un barranc o riuet vorejat de parets d’uns 50 metres d’alçada en les que s’han anat construint petites basses on conrear-hi l’arròs, de manera que l’aigua sempre baixa de les alçades cap baix i, la que sobra, s’aprofita a la bassa inferior. Es un sistema molt ecològic en quan a l’aigua i diuen esta reconegut per l’Unesco.
TERRASSES D'ARRÒS A TALLALAGAN

A la vora d’UBUD passem per la zona “industrial” un lloc on hi ha les manufactures de fusta i ornaments que es poden trobar arreu del món; aquí n’hi ha les fabriques. Es una zona sense turistes, sols negociants, compradors de qualsevol lloc del mon adquirint les girafes, ossos, mussols, llums, papers pintats, pedres .... tot el que podem trobar en qualsevol botiga de “souvenirs” de qualsevol racó de món.
L’endemà marxo d’UBUD, a mi aquests llocs tan plens de turistes em cansen i l’hotelet tampoc es que m’agradi gens. Decideixo anar a BEDUGLU un poblet de muntanya (1200 mts) on hi ha uns llacs d’origen volcànic. Penso que allí podré fer alguna caminada i recuperar el meu físic ja una mica castigat de tants dies de trasllats i poc exercici tot i que pels  matins he mantingut el costum de fer la gimnàstica habitual.
La mala sort m’acompanya, arribo a BEDUGLU amb núvols i boira, el poble es petit i amb pocs serveis. L’allotjament justet. Sort que trobo un guia amb moto (com no?) que s’explica bastant bé i m’ajuda. Quedem per la tarda anar al llac i als salts d’aigua. Però la tarda arriba i amb ella la pluja, sort que ha dut un cotxe. Anem a veure els salts d’aigua.
De tornada ens aturem un parell de cops a veure els llacs TAMBLINGAN i BUYAN. L’home m’explica que estan declarats como a zona protegida i sols s’hi pot anar amb barca de rem, no es pot construir, sols acampar recollint les deixalles (no m’ho acabo de creure vist el que veig). Tot i la boira, els núvols i la pluja l’espectacle es meravellós i fa fresca. Al davant tenim unes muntanyes de 1900 metres.
Desprès em porta al temple de PURA ULUM al peu del llac BRATAN, preciós; precisament una de les seves construccions es la que figura als bitllets de 50 mil rupies indonèsies, rodejat d’un jardí ben cuidat i, com no, d’un resort de luxe.
TEMPLE DE PURA ULUM (Beduglu-Bali-Indonèsia)

Vist el bon temps que m’espera decideixo tornar a UBUD l’endemà mateix. Em llevo de bon matí i vaig a visitar el jardí botànic, un meravellós espai perfectament cuidat, amb gespa i arbres de tota mena, val la pena perdre-s’hi unes hores i caminar-lo amb atenció, dins d’ell hi ha instal·lat un d’aquest parcs d’atraccions amb tirolines, ponts tibetans i tota la pesca.
JARDI BOTÀNIC A BEDUGLU

Mentre espero el bus que m’ha de dur de retorn s’atura un noi i s’ofereix a dur-me pel que li vulgui donar, confirmo l’oferta i pujo al vehicle. Ve de LOVINA destinació a l’aeroport per recollir un cap de la seva empresa, així es traurà una propineta. El problema serà que hi ha un trànsit de mil dimonis, se li fa tard, i em deix a les portes del poble, en plena carretera. Es veu que avui es dia de pelegrinatge dels hindus i de sobte, omplen la carretera de camions, cotxes i motos i t’obliguen a aturar-te; s’ajunta en que a JAVA han iniciat vacances i els busos de PARIWISATA (turisme) van gairebé en caravana portant nois, noies i famílies de turisme per BALI. Un caos.
Arriba una moto i li pregunto si em vol dur a UBUD; aquí la gent es amable i em diu que si, apa, doncs, carrego motxilles i som-hi. En 10 minuts soc al centre d’UBUD i en 10 minuts més a l’hotel, aquest cop un lloc encantador també a la paret d’un riuet, de manera que les habitacions son petits bungalows amb terrassa i una certa privacitat.
A UBUD visitaré el parc dels monos, el típic lloc on s’hi passegen els micos i els pots donar alguna cosa de menjar mentre ells et pugen a sobre. Visito el temple de PURA SARASWATI que m’encanta.
TEMPLE DE PURA SARASWATI A UBUD (Bali)

Visito una llibreria de vell perquè necessito lectura. He acabat JO CONFESSO i HOTEL NOMADA de Cees Noteboom (que em permeto recomanar amb èmfasi). SOPRESA, entre la dotzena de llibres en castellà en trobo un en català, naturalment el compro. Desprès el tornaré a vendre a SANUR.
A les llibreries de vell trobes la pila de llibres en anglès, bastants en alemany i francès. També les rareses de suec i altres idiomes, però en castellà pocs i en català, no n’havia trobat mai cap. Si t’hi fixes una mica t’adonaras que tots els anglòfils sempre van amb el llibre i sempre dediquen unes hores del dia a llegir.
Retorno a SANUR al mateix hotelet on vaig estar i on encara hi trobo a la família australiana i a la LISA, bé, ara encara no ho sé que es diu així. Paso un parell de dies a la piscina i a la platja.
Cosa curiosa de la platja, hi van totes les famílies quan es festa i molts d’ells es banyen, els homes i nens en banyador de camall fins els genolls. Elles completament vestides: calces, sostenidors, jersei i pantalons. Per a mi es un cop i em pregunto, si portes una d’aquestes noies a Catalunya i la dus a la platja ... com reaccionarà? Acceptarà posar-se un bikini?
Els nens aixequen els estels, a tot Indonèsia els pots veure, alguns d’ells a alçades força respectables, jo diria que més de 200 metres.
Dissabte tarda, vaig a fer-me un massatge, em fa mal tot, les cames, els peus, l’esquena i em queden 40 hores de viatge. Tot i no ser massa professional em va bé.
Mitja hora abans de marxar em ve la Lisa i m’explica que al setembre vindrà a la península perquè vol fer el camí de Santiago des de Lourdes i sant Jean du Pie du Port. Comencem a parlar i l’aconsello que canviï d’idea i comenci des de Sevilla direcció Nord, que en la meva opinió es un camí molt mes maco i molt menys transitat que el francès que ja s’ha convertit en un negoci perdent gran part del seu encant. Ens canviem adreces i telèfons. Quan arribaré a casa trobaré la confirmació de que ha decidit canviar de ruta ja que ha trobat força informació que confirma tot el que li vaig dir. La convido a venir a casa amb l’esperança de que si mai decideixo anar a Austràlia, cosa més que probable, ella farà el mateix amb mi.
FLOR DEL LOTUS 


Son les 09:40 del diumenge 29 de juny. Pujo al vehicle que em du a l’aeroport de BALI. Avió a SINGAPUR. 6 hores d’espera. Avió a QATAR, ens tenen una hora de rellotge tots tancats i asseguts dins l’avio i aquest sense bellugar-se. QATAR, 6 hores i mitja d’espera. Següent avió. BARCELONA. Per un minut perdo el tren que va a Sants i amb això ja es trenca la cadena. No puc agafar el tren que em portaria fins a casa. REUS, taxi i a casa. Son les 19:30 del dilluns 30 de juny. L’hora a Bali son les 01:30 de dimarts, total 40 hores de viatge. Cansat però content i satisfet.

Em convenia.