viatgesicaminades.blogspot.com

diumenge, 15 d’abril de 2018

PASSEJADA PER L’ENTORN DE LLABERIA


El nostre país, Catalunya, és riquíssim, espectacular, meravellós; ple d’espais naturals inimaginables, farcits de vegetació o d’una orografia impressionant. Molts d’ells són a tocar de casa de cadascú, a pocs quilòmetres i des d’ells es pot gaudir d’esplèndides muntanyes sense perdre de vista el mar, aquest mar blau tan consubstancial a Catalunya, tan integrat al nostre tarannà, al nostre ADN. Crec és impossible caminar per aquestes muntanyes i no aturar-se repetidament per deixar voltar la mirada sobtats del que veiem, del que percebem, del que ens transmet aquesta terra; de la bellesa incomparable de tots els racons i raconets que conformen aquestes muntanyes dites de la serra pre litoral.

Avui ha estat un dia d’aquells, dels molts que tinc, en que he fruit d’aquest territori del que no renuncio a qualificar com a “meu” en una clara equivocació ja que soc jo qui en formo part, i consegüentment, jo soc d’ell i no pas ell meu. Però ja ens entenem, oi? Els qui som amants de l’espai natural, de la muntanya, dels viaranys, dels corriols, de l’aire lliure, del sol, del vent, del fred i de la suor, ja ens entenem.

La Meritxell i jo sortim de l’aparcament de Llaberia per seguir la pista que ens ha de dur al collet dels Colivassos, just sota de la “piloteta”, con anomenen els de Colldejou al radar meteorològic situat a la carena de la serra de la Miranda. El sol llueix clar i net després de dies de pluja i núvols mentre la brisa suau bufa fresca i s’alimenta de la humitat del terreny.

A pocs metres d’allí podem veure, a baix,  el poblet de Pratdip situat al final de la Dòvia i el Mont Redó. Som a unes 800 metres d’altura i el poble és a uns 200. Veiem tot un seguit de roques, roquissars, agulles, forats, corriols ... M’aturo. Necessito aturar-me i mirar, mirar, mirar. És tot tan bell! Tan colpidor! Tan meu! Soc jo tan d’aquests espais, d’aquests contorns! D’aquest país del qual alguns fills de ... em volen expulsar!

Soc feliç, sí, soc molt feliç. En aquests moments soc jo, faig el que vull, el que m’agrada, el que em plau, el que em realitza. Sense aquestes muntanyes i el mar en la llunyania no seria el mateix. Tampoc m’interessa saber si seria millor o pitjor, seria diferent, seria un altre.

Del collet dels Colivassos, la Txell, em fa anar a l’inici del portell de la Dòvia i després reculem per recuperar l’antic camí de Pratdip a Llaberia. Ara caminarem un llarg tram per bosc: pins, alzines, bruc, grèvol, arboç i orquídies, moltes i diferents i altres flors. Aquí dalt la primavera tarda una mica més en arribar però ja veiem com moltes plantes comencen a lluir les seves millors galanes, les millors flors. Tot s’omple de colors i olors. I és que la muntanya és tan complerta! Té de tot!

Tornem al punt de sortida i la fem petar uns minuts amb una parella de Masdenverge. Els agrada aquesta zona. Ells tenen els Ports a tocar, una altra zona meravellosa.

La Meritxell és una amiga, així, amiga en tot l’àmbit de la paraula. Fa anys ens coneixem i ens estimem com el que som, amics. Per això sempre que puc, comparteixo les seves caminades que acostumen a ser per feina però que sempre em descobreixen coses que mai abans havia vist o caminat. Tot un goig.

Conclusió: un mati de diumenge sense qualificatius.
Soc feliç, plenament feliç.  

💔💖