dimecres, 16 de desembre de 2015

NO TINC REMEI

Jo, es que no tinc remei. Si en les meves caminades trobo un nou camí pel que no he passat mai sé que, si no es en aquell moment, algun altre dia aniré a fer-lo per saber on va, em quedarà gravat a la memòria que hi ha un corriol, pista o sender que desconec i m’atraurà fins que no l’hauré recorregut.
Algú o alguns han netejat la Cresta del Coix des del Puig Voltor fins l’antic Puig Marí. És allí on vaig veure un caminet que baixa direcció Riudecols. Avui li ha tocat el torn de passar per les meves sabates.
Per començar em trobo amb un nou pessebre que persones del grup “El Senderó” han volgut col·locar al Puigvoltor i que han anat a acollar al cim abans, al que hi ha la bandera i que té 593 metres. Sempre m’han dit que el Puigvoltor és el següent cim i té 596 metres.






No sé perquè, en ple segle XXI, encara hi ha qui posa als cims pessebres, imatges de sants, verges, creus i coses així. Un dia hi posaré imatges de gais, lesbianes i transsexuals en “boles” i ja veurem quina gràcia els fa. Si la muntanya és seva, també ho és meva. Deixem les muntanyes en pau al gust i ús de tot hom d’una p.... vegada. Us recordo que, antigament els dies que ara dieu de nadal, eren una festa pagana en celebració del solstici d’hivern, i ningú ha demostrat que el tal Jesús nasqués un 25 de desembre.
comencen els marges tot i l'alçada

Bé, anem al que importa, la natura, l’entorn, el paisatge, els camins. Ressegueixo el camí de la cresta del Coix tot agraint a qui l’hagi netejar la seva feina. Arribo al senderó que vull conèixer i baixo. Em porta a una pista i vaig a veure que hi ha a la primera variant. 

vista llunyana de la pedrera del Balandrer
Aquesta curiositat em fa trobar la part alta de l’antiga pedrera del Balandrer  de la que encara en queden restes.
restes de la pedrera, no son pas tan antigues

Mirant d’arribar-hi em trobo amb una caseta i un altre corriol que podria anar directe al Puigvoltor; el deixo per un altra dia.
caseta sobre la pedrera del Balandrer

Torno a la pista principal que em va fent baixar fins la riera de Riudecols. Inicio el retorn pel camí de la zona de La Socarrada. Arribo al collet d’en Cases on he deixat el cotxe.

Una altra caminada esplèndida. Estic content.

dimarts, 15 de desembre de 2015

PELS VOLTS DE SANT BARTOMEU

Tenia mandra de caminar desprès de 15 dies sense fer-ho de manera intensiva i alhora el meu cos necessitava cansar les cames i relaxar l’esperit.
He anat a fer el cafè i he parlat una estona amb un veí de la baixada de la borsa. Hi ha algú que sempre guanya i els “pringats” estem venuts.
He decidit anar a investigar un seguit de corriols que vaig veure fa un temps per la zona de sant Bartomeu, municipi de Riudecols. Ha anat bé, hi ha boscos d’alzines i pins, sense matolls i transitables.
restes de l'ermita de sant Bartomeu

restes de l'ermita de sant Bartomeu

Al fons Riudecols
Riudecols des de sant Bartomeu

Em fa l’efecte que les bicicletes han obert petites rutes per pujar esforçant-se i baixar a tota castanya. Pistes de caçador que s’acaben en algun punt inconcret. Pantalles per la caça de tord. Cartutxos, molts cartutxos llançats al peu de les pantalles i arreu del territori. Què coi els costa d’arreplegar-los? Arreu on caminis sempre trobes cartutxos abandonats. Estic a favor dels caçadors però haurien d’aprendre a recollir les seves deixalles. Un cartutx tarda més de 200 anys en desaparèixer de la natura. Cap caçador viu ni la meitat del temps.
En fi, sé que és una batalla inútil, perduda. Una més contra la inconsistència del personal en general.
restes de caçadors incivilitzats

i més restes en mig del bosc

Situo les runes de l’antiga ermita de sant Bartomeu i les enviaré a l’editorial perquè les situï al mapa, ara no hi son. Segueixo una pista mig perduda i faig cap a la boca d’una mina on també hi ha dos arbres monumentals. També ho enviaré a l’editorial. Trobo una alzina majestuosa. Em cal treballar en un inventari d’arbres monumentals i fer per la seva conservació. Aquí a la Baronia d’Escornalbou tenim detalls fantàstics. Els ajuntaments N.P.I. Trist.
una senyora alzina

a que és maca?

De retorn vaig per un corriol de caçador que em du a una finca d’avellaners i a la seva vora la pista que em porta de retorn a casa.
entrada a una antiga mina

més arbres monumentals

Afegeix la llegenda


Han estat un parell d’horetes molt gratificants. M’he tret les cabòries del cap. 
els arbres monumentals davant l'entrada de la mina

dijous, 26 de novembre de 2015

LA COTA I EL GANSO, DUES ANTIGUES PEDRERES

Dels anys que fa que visc a la zona sempre havia vist dues ferides a la muntanya, antigues pedreres avui abandonades. A una d’elles fa temps vaig trobar la manera d’arribar-hi, la segona ha hagut esperar a avui.
Per a qui no ho sàpiga, part de la zona de la Baronia d’Escornalbou, sobretot la part de mar, s’assenta sobre una gran llosa de granit. Fins als anys 1960 s’obtenien d’aquestes pedreres les llambordes amb que es feien els carrers de les ciutats. Aquells qui tenim una edat encara recordem els especialistes en fer carrers amb aquest material. A les pedreres hi van treballar molts home del lloc i, encara avui, en queda algun que explica com anaven a treballar caminant i es passaven el dia obtenint llambordes i altres formes.
De manera que el granit va ser una certa riquesa de la zona, i avui ha esdevingut un dels pitjors enemics de l’entorn ja que l’alta qualitat del material el fa imprescindible per a les vies dels AVE i se’n fa molta extracció. Sols cal veure com està el territori de malferit per les extraccions d’aquest material i similars, o com s’ha reduït a no res el cim més alt i emblemàtic de Duesaigües, el Puigmarí, o com es pretén malmetre un entorn idíl·lic just a tocar del castell d’Escornalbou amb una nova pedrera. Més greu em sembla i em sap perquè aquesta pedra s’exporta a països estrangers.
Però anem al que toca. No m’ha calgut llevar-me aviat. Ja tenia localitzat en lloc d’entrada per arribar a la COTA o d’en COT, una de les pedreres més grans i maques de la zona. És un tall a la muntanya que, en la seva part més fonda, deu tenir entre 20 i 30 metres. A les parets s’hi veuen els polígons que forma la roca i que els picapedrers sabien treballar. L’indret està guanyat per les bardisses, llentiscles, aritjols i pins però encara t’hi pots bellugar i veure-la per dins.

LA COTA

LA COTA


LO COTA. SORTIDA

LA COTA. SORTIDA

LA COTA. PARETS I POLÍGONS


LA COTA A MITJA ALÇADA


M'enfilo muntanya amunt, pel dret, per obtenir-ne alguna fotografia des de l'alçada. 
LA COTA A MITJA ALÇADA


LA COTA A MITJA ALÇADA

LA COTA A MITJA ALÇADA

LA COTA A MITJA ALÇADA

LA COTA A MITJA ALÇADA

LA COTA A MITJA ALÇADA

M'arribo fins al seu punt més alt. No m'atreveixo a acostar-me gaire al buit i per això les fotografies no son prou explicatives.

LA COTA DES DEL SEU CIM

LA COTA DES DEL SEU CIM
Metres més amunt em trobo aquesta fita i em pregunto què vol assenyalar, aquí no hi ha res, si no que vulgui ser el límit de la finca.



Continuo pujant fins trobar la pista que em du a la segona pedrera. Aquesta no és tant gran i el que van fer va ser anar esgarrapant el llom de la muntanya. 
PEDRERA EL GANSO, DES DEL CIM DE LA COTA

PEDRERA EL GANSO DES DEL SEU PEU

També és coberta de vegetació i al seu peu s’hi ha fet una magnífica figuera. Vull baixar pel pedruscall de rebuig però em sembla que a baix em quedaré enredat amb les bardisses, de manera que reculo i agafo una altra pista que em porta sobre la COTA.
Em lligo la manta al cap, en sentit figurat, i començo a despenjar-me pendent avall. Sé que he d’anar a trobar unes canaletes de pedra que em permetran un descens més còmode. Hi arribo a traves de corriols de senglar que em faciliten la marxa. El problema m’arriba a pocs metres de destí en que tinc un mica més de feina per esquivar els arbres i, sota d’ells, tota la munió de bardisses, aritjols i esparregueres que amaguen un marge bastant alt. Si em deixo caure no podré sortir. Finalment trobo un lloc on no son tan espessos i entro a la zona de la pedrera d’en COT.
I d’allí a caseta, tot ben suat perquè el Sol és força calent i, en quedar enclotat, el vent no em refreda gaire.

I satisfet.

dimarts, 17 de novembre de 2015

ELS AVENCOTS DE LA FEBRÓ

M'hi van dur fa uns 6 mesos i no vaig tenir la precaució de gravar-ho al GPS. Avui hi he tornat per gravar-ho i gravar-m'ho a la memòria.
Els AVENCOTS és un tall a la muntanya, tot a l'aire lliure, del que una gran part es pot fer per la seva llera. De fet i durant molta estona es camina per la vora de la muntanya que s'aboca sobre de La Febró i pots anar veient els Motllats a l'altra banda.
És bastant fàcil trobar el camí, marcat per draps blancs i fites. Els draps son nous, quan hi vaig anar per primer cop sols hi havia les fites. Cal encertar el punt de baixada i des d'allí caminar al llarg de l'avenc fins que, al final, n'has de sortir.
És una zona de les muntanyes de Prades en la que hi ha força corriols i senderons que et permeten caminar pel mig del bosc. Suposo que també hi ha bolets en abundor, veig alguns vehicles i una dona amb el cistell preparat, jo no he estat mai un "caçador de bolets", senzillament no els sé veure.
Quan s'acabi la collita de l'oliva i duré a la penya. 
ELS AVENCOTS

ELS AVENCOTS, PROFUNDS

ELS AVENCOTS I ELS MOTLLATS AL FONS

LA FEBRO DES DE LA ROCA DEL MIGDIA

diumenge, 15 de novembre de 2015

UN CAP DE SETMANA DIFERENT

Fins ara, cada cop que volia sortir un cap de setmana fora de casa, la direcció natural era vers el nord, al Pirineu o pre Pirineu. Mai m’havia dirigit vers l’oest.
Vaig decidir que ja n’hi havia prou de tanta preferència i que calia anar a descobrir altres indrets de Catalunya que m’eren totalment desconeguts.
Granyena de les Garrigues ha estat la meva destinació. Segurament molts de vosaltres haureu d’anar a raure al sr. Google per saber un cau aquest indret.
Granyena és un poble de la comarca de Les Garrigues i no està ni a la part més muntanyosa ni a la part més plana de la comarca. S’hi pot arribar per una bona carretera des de Lleida, de la que dista uns 15 quilòmetres o per carreteres més locals si decideixes anar per Castelldans i El Cogul.
El poble és com molts de la zona, gran, extens però mig abandonat; sols 103 habitants censats, i ves a saber quants n’hi viuen permanentment. L’entorn es totalment rural, no es veuen industries en quilòmetres a la rodona, olivers i ametllers tots castigats per la sequera i la calor extrema de l’estiu. Això si, l’oli de les garrigues té fama i és molt bo, fet d’oliva arbequina.
I com a cosa de no creure a Granyena hi ha un hotel i una casa rural, LA GARBINADA, d’alta qualitat. En Víctor és l’ànima de l’establiment i es desfà en respondre qualsevol pregunta i en fer l’estada plaent i planera.
pintures esquemàtiques

cérvols i una parella de dones


Pels voltants hi ha diversos punts d’interès però sols parlaré dels que he vist deixant per una altra ocasió la resta. Les pintures rupestres de EL COGUL. Un gran edifici de ciment i molt integrat en l’entorn acull el centre interpretatiu d’aquesta meravella que ens van llegar els nostres avantpassats del paleolític i del neolític. Una balma que al seu sostre té gravades unes pintures d’animals i persones datades en diferents èpoques i que han estat objecte de diferents teories. A mi em recorden les que vaig veure a la zona de l’ASSEKREM, a Algèria al 2007, però no firmaré pas que siguin del mateix estil i època, no soc pas cap entès.
La visita és fa molt agradable gràcies a la guia que fa una explicació molt acurada i amena. Sincerament és de les visites guiades millors a les que he assistit.
tombes del Saladar

El segon punt son les tombes de SALADAR, molt a prop de les pintures. Cal caminar en ascensió uns metres per arribar dalt unes roques en les que hi ha uns clots que diuen eren tombes. L’altura et permet veure força bé els camps d’oliveres en els que, actualment, s’hi treballa per collir les olives amb les que fer l’oli de les Garrigues.
Els Vilars, a Arbeca

El tercer punt ha sigut ELS VILARS, a Arbeca, una fortalesa ibera en plena plana i de forma circular. Jo sabia que els ibers habitaven als turons i pujols, llocs amb més possibilitat de defensa, però és que aquí tot és pla com el palmell de la ma, de manera que van construir una fortalesa, amb murs i fossat per protegir-se. Aquí no hi ha visita guiada més que per plafons. Al meu entendre caldria senyalitzar una mica millor la manera d’arribar-hi.
Desprès visitaré per sobre Cervià de les Garrigues (708), Albagés (475), Pobla de Cérvoles (257). Tots els pobles tenen una gran extensió superior a la necessària per la població que diuen tenir i que no s’hi veu.


Finalment m’aturo a EL VILOSELL (188). La dada més antiga de la meva família de la que tinc constància diu que van sortir d’aquí. De fet fa anys vaig estar-hi i em van indicar la casa coneguda com cal Foraster, al carrer de la Costa, 21. Actualment ja té una nova propietària que ha posat el seu nom a la façana i tot quedarà en el fons fosc de la història. Veig la pedra que suporta el buit de la porta on hi ha gravada la data de 1600.

I per aquest cap de setmana prou.

dilluns, 28 de setembre de 2015

INICI DE TEMPORADA

Tornat del viatge toca reprendre la tasca de caminar. Per si de cas he escollit una ruta fàcil i a la vora de casa. Fa temps que no exercito les cames i potser notaré la manca d’hàbit d’anar posant un peu desprès de l’altre quan hi ha pendents. I he oblidat els bastons, tant necessaris que se m’han fet aquest darrer temps.
Surto de Riudecanyes per anar a trobar el pantà i recórrer la presa per accedir al camí del mas de la Badora o de l’antiga pedrera del mateix nom, continuar vers Montclar i pel camí de Riudecols arribar al collet d’en Cases, des d’on es pot veure l’antic mas d’en Cases, avui tot refet i que gaudeix d’un espectacle visual incomparable.
Decideixo pujar al Bres, des del seu cim, un punt geodèsic, tinc la oportunitat de calmar la set i la gana del meu paisatge, de la meva terra, del meu espai, del lloc d’on em sento. 360º d’espectacle. L`Argentera, allí dalt, Duesaigües queda amagada i enclotada tot i que puc veure un trosset d’un dels seus ponts, a dalt tota la serra de l’Argentera i Pradell, el coll de la Teixeta, el collet dels Feixos, Puigcerver, Les Irles, Riudecols, les Borges del Camp, Maspujols, Reus, Tarragona, Altafulla, cap Salou, el mar, Salou, Cambrils, Riudoms, Montbrió, Botarell, Mont-roig, l’Arbocet, Vilanova, Montclar, Riudecanyes, l`Hospitalet, l’Ametlla, el delta, els Dedalts de Vandellòs, la muntanya blanca, la serra de la Miranda, la Mola de Colldejou, les Pedrisses ..... m’ho sé tot de memòria i he recorregut molts dels camins que ho travessen. Em sento bé, a casa, on vull estar, per més que vulguin no me’n podran fer sentir foraster; no em pertany, soc jo qui pertanyo a aquest territori en el que vull reposar per sempre. Com reposo ara, assegut al cim de el Bres, deixant anar la meva mirada, deixant anar el meu esperit, arrelant-me a la terra.



Vaig baixant de retorn, mas del Rat, l’estació i un darrer tram per carretera perquè no hi ha voluntat de trobar passos per camins. Els darrers metres per l’antic camí a l’estació fan pena, plens d’herba. Tant costa dedicar dues hores a tallar l’herba amb una desbrossadora? No pot fer-se’n càrrec la brigada municipal de fer-ho? És una veritable llàstima la poca sensibilitat dels ajuntaments envers els seus camins tradicionals. Ara dominen els ral·lis de cotxes i les rutes de bicicleta, el senderisme, els camins dels nostres avantpassats, els camins d’una Catalunya mil·lenària son el passat, història antiga a oblidar. Quina llàstima! I tant que s’omplen la boca en com promocionar el territori i el turisme!
antic camí de Riudecanyes a l'Estació

antic camí de Riudecanyes a l'Estació

antic camí de Riudecanyes a l'estació

Em pregunto sempre si el poble i els polítics vivim en el mateix món.

Sempre em responc que no; el món del poble és molt dur.