dissabte, 6 d’agost de 2016

LA FONT DEL PIQUÉ

Si més no, tinc el consol de no ser l’únic malalt de la muntanya, dels seus llocs i racons amagats en l’oblit.



Vull iniciar aquest escrit amb el meu agraïment i reconeixement a la Noèlia Tarragó Regodesebes, alies Noèlia Mesquer qui, amb l’ajut del seu padrí (o avi, com vulgueu dir-li) Josep Tarragó i Griño està intentant recuperar part de la història rural del seu estimat municipi, Duesaigües.

la culpable


La Noèlia munta una caminada popular cada any els dies abans de la festa major del poble. Recordo que el primer any vam pujar a Escornalbou per camins diferents, un altre vam anar a la roca Cavallera, el 2015 va tenir la bona pensada de recuperar la ruta a la font de l’Heura amb l’ajut, com he dit, del seu padrí, l’aví Mesquer i aquest any 2016 ha recuperat la font del Piqué - renom de la casa dels LLaberia - també amb l’ajut del seu padrí i de l’Elogi Nolla i Abelló.

La font es troba just a la partió de les finques dels Piqué i de l’Elogi. No és ben bé un font en el sentit estricte si no un brollador; intento explicar-me, les muntanyes tenen pendents descendents, a superfície i al subsòl, i per elles també baixa l’aigua, que es van concentrant a les barrancades. Antigament era força habitual que quasi cada barrancada tingués el seu doll d’aigua, en alguns cassos era més abundosa i constant tot brollant d’algun forat o sobre roca i en d’altres casos es devia acumular al subsòl i es formava un brollador, que s’asobreixia per sobre la superfície. Aquest és el cas de la font del Piqué.


l'aigua surt del terra


Aquestes dues finques ho eren d’avellaners i van ser de les darreres en ser conreades i mantingudes. Ara son bosc. L’Elogi deia, en anar cercant la font, que feia 22 anys que no pujava per aquells indrets. Explica la Noèlia que els dos avis es sentien rejovenits, amb força, joiosos de poder trepitjar, un cop més, els entorns on havien d’anar a l’avellana, pujar la mula, agafar aigua i totes les vivències dels seus anys d’infantesa i jovenesa. Anys que ara queden colgats enmig del bosc, sota les bardisses i els canyars, agombolats en la facilitat de l’oblit i la comoditat. Potser sí que ha de ser així, però no deixa de ser trist. Em sembla a mi.

la colleta. Enguany he trobat a faltar gent


Com deia – o volia dir – sortim de Duesaigües una colleta de ben avinguts i pel camí dels masos anem pujant vers les finques del Pique i de l’Elogi. La brigada municipal ha fet un esforç i han netejat l’accés. Val a dir que no és l’original (1), però la qüestió és arribar-hi. I sí, fem cap al que deia a l’inici, les aigües de la muntanya baixen i s’apleguen en un punt formant un brollador que, en aquest cas, rebia el nom de la font del Piqué, més que res perquè era dins la seva propietat.





Desprès esmorzem una mica i tornem enrere per anar a trobar el camí que ens puja a la Fou - a les rodalies del puig Marí o del que en queda - i retornar al poble. En conjunt unes poques hores de caminar pels llocs dels nostres vells, amb bona companyia que acaba amb un vermutet on la conversa es destapa i les anècdotes es fan públiques. Un matí esplèndid.

Gràcies a la Noèlia per la seva perseverança i estimació a la natura i fer-nos-en partíceps.

Afegeixo que seria bo que els ajuntaments de la zona aprenguessin una mica i ajudessin una mica més. Un cop més, sembla que els vilatans anem per un camí i els ajuntaments – suposadament els nostres representants – per un altra. Agrair a l’ajuntament de Duesaigües per l’ajut que ha donat aquest any i demanar-li que, a partir d’ara, s’impliqui en el manteniment del que ha fet.




(1)         A la TEVA propietat, que ja no pots conrear per manca de rendibilitat, hi van creixent arbres i canyes que tapen l’antic camí d’accés. Doncs no els pots tallar perquè està prohibit. Tens la finca plena de pins, alzines, arboç, bruc i altres vegetals i no en pots tallar quatre que t’impedeixen recuperar l’antic accés. Per a això no necessitem legisladors.


dijous, 4 d’agost de 2016

VIETNAM


dones segant l'arròs. Vietnam 1995


Acabo de penjar una d'aquestes fotografies com a capcelera del Facebook. Pertany a una sèrie que m'encanta i que vaig continuar a Myanmar, Etiòpia, Iemen
dones o bestiar. Iemen. 2006

Dones.Iemen. 2006

 i altres llocs, la de les dones que treballen com esclaves, com a serventes dels homes, com  a èssers d'inferior categoria destinades a la reproducció de mascles i al seu manteniment feliç durant tota la seva vida, obligades a deixar-se penetrar per iaios, malalts, dements i, a sobre, a veure's mutilades, no sigui cas que gaudeixin massa de l'acte.
treball de dones a Etiòpia 

treball de dones a Etiòpia

Estimo i respecto aquestes dones de mans tallades, brutes, d'ungles esmoçades, de peus bruns de fang, de terra, plens de callositats i que encara tenen una tímida rialla per al blanquet que les fotografia.
Gràcies a totes elles. 
Vietnam va ser el meu primer gran viatge l'any ... ja ni ho recordo. La TV deia que a Saigón hi havia inundacions i que milers de persones havien mort. La meva família va intentar disuadir-me d'anar-hi. Sortosament no els vaig fer cas.
Quan vaig arribar a Ho-chi-min tot funcionava amb normalitat, el Sol lluia potent i la humitat et queia a sobre des del "sunrise" fins al "sunset". La capital bullia de motorinos, cotxes, busos, persones, negocis, ganes de guanyar diners i oblidar als fills de puta americans que els havien putejat durant anys per, finalment, haver de marxar amb la cua entre les cames sense poder imposar l'imperi que, ara, aquest beneït de'n Trump vol fer resorgir. La gent sols volia treballar i guanyar diners, com arreu del món, donar estabilitat a la família, educació als fills, sanitat als majors. 
Vaig tenir la oportunitat de recórrer Vietnam de sud a nord. Vaig intentar endisar-me al seu interior on encara hi circulàven busos Renault de la primera guerra mondial. Realment un espectacle "espatarrant" - que diria el meu amic Gerard - Ho vaig passar malament, devia tenir poc més de 40 anys i el fet de llevar-me suat, passar el dia suat i dormir suat, era molt per a mi. Imaginava als soldats americans vestits amb els seus uniformes i carregats amb l'armament més modern del món intentant lluitar amb homenets menuts, amb un fusell i quatre parracs en mig d'una selva i uns paratges abrusats pels sol i cuits per la humitat. No podien guanyar, senzillament no podien.
De totes les ciutats i pobles en els que em vaig aturar senyalaré HUE, una meravella, Halong amb la seva badia i Sa Pa, a la muntanya fronterera amb Laos (que vaig visitar anys desprès).
Aquest meu primer viatge llarg, 30 dies, a un país força diferent carregat amb la meva motxilla i dormint als busos o als albergs rodejat de 20 joves de diferents nacionalitats va ser determinant per a mi alimentant la llavor de continuar en el camí, com així ha estat al llarg de més de 20 anys.
Ara potser no faria el mateix - per exemple la esquena no m'ho permet - però no deixo de tenir el cuquet dins meu.
I potser d'aquí a uns dies, alguna cosa faré.

Viatjar és aprendre, és veure que no ets el melic del món, és veure la teva humilitat reflectida a la cara dels altres, és ... és imprescindible viatjar, amb motxilla, pagat de la pròpia butxaca.

O no deixes de ser un puto turista més instal·lat en el seu puto melic.