Si
més no, tinc el consol de no ser l’únic malalt de la muntanya, dels seus llocs
i racons amagats en l’oblit.
Vull
iniciar aquest escrit amb el meu agraïment i reconeixement a la Noèlia Tarragó
Regodesebes, alies Noèlia Mesquer qui, amb l’ajut del seu padrí (o avi, com
vulgueu dir-li) Josep Tarragó i Griño està intentant recuperar part de la
història rural del seu estimat municipi, Duesaigües.
 |
| la culpable |
La
Noèlia munta una caminada popular cada any els dies abans de la festa major del
poble. Recordo que el primer any vam pujar a Escornalbou per camins diferents,
un altre vam anar a la roca Cavallera, el 2015 va tenir la bona pensada de
recuperar la ruta a la font de l’Heura amb l’ajut, com he dit, del seu padrí,
l’aví Mesquer i aquest any 2016 ha recuperat la font del Piqué - renom de la
casa dels LLaberia - també amb l’ajut del seu padrí i de l’Elogi Nolla i
Abelló.
La
font es troba just a la partió de les finques dels Piqué i de l’Elogi. No és
ben bé un font en el sentit estricte si no un brollador; intento explicar-me,
les muntanyes tenen pendents descendents, a superfície i al subsòl, i per elles
també baixa l’aigua, que es van concentrant a les barrancades. Antigament era
força habitual que quasi cada barrancada tingués el seu doll d’aigua, en alguns
cassos era més abundosa i constant tot brollant d’algun forat o sobre roca i en
d’altres casos es devia acumular al subsòl i es formava un brollador, que
s’asobreixia per sobre la superfície. Aquest és el cas de la font del Piqué.
 |
| l'aigua surt del terra |
Aquestes
dues finques ho eren d’avellaners i van ser de les darreres en ser conreades i
mantingudes. Ara son bosc. L’Elogi deia, en anar cercant la font, que feia 22
anys que no pujava per aquells indrets. Explica la Noèlia que els dos avis es
sentien rejovenits, amb força, joiosos de poder trepitjar, un cop més, els
entorns on havien d’anar a l’avellana, pujar la mula, agafar aigua i totes les
vivències dels seus anys d’infantesa i jovenesa. Anys que ara queden colgats
enmig del bosc, sota les bardisses i els canyars, agombolats en la facilitat de
l’oblit i la comoditat. Potser sí que ha de ser així, però no deixa de ser
trist. Em sembla a mi.
 |
| la colleta. Enguany he trobat a faltar gent |
Com
deia – o volia dir – sortim de Duesaigües una colleta de ben avinguts i pel
camí dels masos anem pujant vers les finques del Pique i de l’Elogi. La brigada
municipal ha fet un esforç i han netejat l’accés. Val a dir que no és
l’original (1), però la qüestió és arribar-hi. I sí, fem cap al que deia a
l’inici, les aigües de la muntanya baixen i s’apleguen en un punt formant un
brollador que, en aquest cas, rebia el nom de la font del Piqué, més que res
perquè era dins la seva propietat.
Desprès
esmorzem una mica i tornem enrere per anar a trobar el camí que ens puja a la
Fou - a les rodalies del puig Marí o del que en queda - i retornar al poble. En
conjunt unes poques hores de caminar pels llocs dels nostres vells, amb bona
companyia que acaba amb un vermutet on la conversa es destapa i les anècdotes
es fan públiques. Un matí esplèndid.
Gràcies
a la Noèlia per la seva perseverança i estimació a la natura i fer-nos-en
partíceps.
Afegeixo
que seria bo que els ajuntaments de la zona aprenguessin una mica i ajudessin
una mica més. Un cop més, sembla que els vilatans anem per un camí i els
ajuntaments – suposadament els nostres representants – per un altra. Agrair a
l’ajuntament de Duesaigües per l’ajut que ha donat aquest any i demanar-li que,
a partir d’ara, s’impliqui en el manteniment del que ha fet.
(1)
A
la TEVA propietat, que ja no pots conrear per manca de rendibilitat, hi van
creixent arbres i canyes que tapen l’antic camí d’accés. Doncs no els pots
tallar perquè està prohibit. Tens la finca plena de pins, alzines, arboç, bruc i
altres vegetals i no en pots tallar quatre que t’impedeixen recuperar l’antic
accés. Per a això no necessitem legisladors.
