dimarts, 30 de juny de 2015

ASCÓ, CAMÍ DE SANT JERONI

La Txell m’ha convidat a compartir una estona de muntanya amb ella i això mai es refusable sobretot si, com avui, s’afegeix la presència d’en José Luis Ordovás i d’en Jordi Buxonat, un parell de mestres en temes de camins.
José Luis, Jordi i Txell

Des d’Ascó la Txell ens guia per pistes que ella ja coneix fins arribar al punt de sortida i inici de la feina. La tasca és senzilla: senyalitzar un tram del camí de sant Jeroni, a la zona de Montsant-Pas de l’Ase.
En Joan Josep preparant les eines

En Joan Josep, el pare de la Txell i que s’ha convertit en el seu fidel acompanyant d’ençà que s’ha jubilat porta el poal amb la pintura i alguna eina; la Txell indica per on anar i comença a posar la primera senyal. Mentrestant, en José Luis en Jordi i jo intercanviem alguna opinió sobre les nostres experiències amb els camins i algun dels nostres projectes. En Jordi està treballant en el mapa de camins de Cardó i territoris veïns. Jo parlo una mica dels de la Baronia d’Escornalbou i en Ordovás pot posar cullerada en tot perquè sembla hagi “patejat” tot Catalunya i part de l’estranger i, a més, ho porta tot memoritzat.
La Txell va marcant on vol posar cada senyal i manté sempre el seu criteri. Ella és qui, amb cinta de pintor, marca el perfil de la senyal, que sigui sempre de la mida que cal, ni més grossa ni més petita. I si cal esporgar un pi per pintar la senyal allí on ella creu serà més visible, doncs l’esporga. És una màquina.
La Txell mirant acuradament que la marca tingui la mida reglamentària

"l'ajudant" pintat el requadre que li ha marcat la filla

"aquesta branca em sobra"

"i aquesta, també"

Aquest tram de camí era tot perdut, colgat de bardisses, pins i altres herbes, desprès de passar-hi l’equip netejador ha quedat com una autopista de muntanya, magnífic, ample i net; la neteja permet veure l’antic  traçat delimitat, en algun tram, per un marge fossilitzat i una vora de pedra. Molt bona feina la de recuperar-lo. Ara i brosta la Centaurus, i també trobem força vesc.
la centaurus

vesc
Desprès d’això anem a la zona de la Devesa, on han posat unes escales de fusta per superar un grauet. Alguns puristes preferiríem una corda o un cadenat si bé cal reconèixer que, d’aquesta manera, serà més fàcil per al públic en general recórrer aquest camí.
Aquí en José Luis ens explica com enllaçar amb la carena que tenim davant on, diu, hi ha el cim de l’àliga i d’allí amb els camins de la Picossa i Mora. El que jo deia, porta el mapa de camins al cap.
el mestre explicant per on s'ajunten els camins

la Txell, una defensora dels camins tradicionals

anem a veure si encara podem trobar un nou camí


Ha estat un plaer compartir una estona de camins amb aquesta gent, en una zona, per a mi, totalment desconeguda i molt maca. Gràcies a quatre núvols que ens han protegit una mica del Sol i ens han fet la caminada més suportable.


dissabte, 27 de juny de 2015

PILOTANT UNA AVIONETA PIPER

just aquesta

Un somni més complert, aquest gràcies a la generositat de la meva companya, la Isabel, que pel meu 64é natalici m’ha regalat una hora de vol en avioneta amb la possibilitat de dur-ne el comandament durant una estona.
Real Aero Club de Reus (em sobra el “real”), dos quarts de sis de la tarda, fot una calor que aplatana, estacionem el cotxe davant les oficines. Dins tenen una mica de fresca, ens reben la Sandrine i un noi que desprès sabrem es diu Carles, de 23 anys i es pilot instructor, ell serà qui pilotarà l’avioneta.
En Carles, Joaquim, Isabel i jo ens dirigim a la “plataforma” (argot que usen a l’aeroport) per anar a trobar una avioneta Piper, de 180CV, i 4 cilindres de l’any 1979. El pilot fa totes les feines prèvies a qualsevol enlairament i ens alliçona de com entrar i sortir de l’avió, fins i tot en cas d’emergència – confiem en que no calgui. Dins la carlinga hi fot una calor terrible. En Carles fa tots els tràmits obligatoris amb la torre de control i en pocs minuts comencem a rodar per la llarga pista – 3,5 quilòmetres – de rodar per situar-nos en el punt de sortida.
La Isabel i en Joaquim

els controls

sortim

Tots duem els cascs que ens permeten escoltar i parlar entre nosaltres. Escolto com la controladora li dona l’OK d’enlairament i l’avioneta comença a córrer per la pista DOS CINC (25). No ens adonem però hem deixat el terra i comencem a surar en l’aire. Reus comença a aparèixer sota nostre i el nostre cervell treballa per adaptar-se a una nova perspectiva; cal reubicar les coordenades, les referències i tornar a identificar els espais sobradament coneguts però des d’un punt de vista diferent, més elevat.
El pilot ens informa de que volarem a uns 1000 metres per sobre el nivell del mar i a una velocitat d’uns 180 quilòmetres hora. De fet les seves mesures son en anglès, l’idioma de l’aviació – es a dir, uns 3250 peus d’alçada, velocitat d’unes 110 milles hora i farem 67,2 milles que equival a uns 110 quilòmetres.
D’entrada enfilem direcció coll de la Teixeta per veure els molins d’en Joaquim. Els ponts de Duesaigües, els molins, Riudecols apareixen sota nostre en un paisatge que en Joaquim i jo coneixem prou bé. Pradell de la Teixeta i la Torre de Fontaubella i, com no, la Mola de Colldejou, Falset, Marçà, el pantà de Guiamets. Personalment m’encanta observar des d’aquest punt els indrets que tants cops he caminat. Per exemple aquest matí era pujant a la Mola de Colldejou per un indret que ara intueixo.
Cal dir que l’avió es petit i anem una mica, com ho diria, “ajustats” dins la cabina; vull dir que no hi ha excessiu espai i no sempre pots mirar en la direcció que vols. I que voleu que us digui, de tant en tant els cops de vent fan bellugar l’aparell i sents que el cul s’estreny, aleshores t’oblides de mirar i penses: “ostia, quiet petit!”.


Passem Falset, Gratallops, les Vilelles, Torroja i enfoquem el Montsant.... magnífic... Poboleda, la Morera, les parets que contenen l’Escletxa, Barrots, l’Agnet i que tants cops he pujat i baixat. Voregem el Montsant i passem per sobre d’Albarca, el lloc d’origen de la Isabel. Quin espectacle.... Desprès Siurana, continuem riu amunt, la Febró, els Motllats, Capafonts, Prades a l’esquerra, saltem la carena i apareix Poblet, l’Espluga, Vimbodí, Montblanc i entre tots els pobles, l’espai arrugat i boscós de les muntanyes, la Trinitat, sant Josep, Milmanda.
vista aèria d'Albarca

El pilot, en Carles, em traspassa els comandaments de l’avió i em diu enfili el campanar de Valls, el més alt o dels més alts de Catalunya. Noto que les meves mans agafem la direcció de l’avio i s’hi queden garratibades, no tinc encara el toc per saber si giro massa o massa poc, si m’enlairo massa o baixo massa poc. Miro i miro intentant fer dues coses a l’hora – prou difícil per a un home – governar l’aparell  i admirar el paisatge. Poc a poc, però sense deixar d’agafar amb fermesa els comandaments m’atreveixo a girar, pujar, baixar. En Joaquim m’adverteix de qualsevol intent de bogeria dient que em fotrà una calbotada de nassos si m’atreveixo i, coneixent-lo, sé que ho farà.
Primer dirigeixo la Piper vers Valls i desprès la desvio per passar per sobre la Selva del Camp, on un estimat Andreu ens farà una fotografia. Pilotar, ni que sigui sotmès a l’estreta vigilància del pilot instructor, és un plaer, és magnífic i em quedaré amb les ganes d’experimentar més, de saber controlar millor el temps i la situació, de saber col·locar millor l’avioneta de manera de gaudir de més vista.
Parlem amb en Carles de la possibilitat d’obtenir el títol de pilot d’avioneta. Teoria, pràctica i uns set mil euros. Es per pensar-ho. Ser soci de l’aero club tampoc és car, ens ho dirà desprès el seu president, i tenen avionetes de lloguer a 100 euros hora. Caldrà reflexionar-hi, em diu Isabel, tot animant-me a obtenir el títol. Es veu que a ella li ha agradat això d’anar de passatgera. La Isabel, la meva Isabel, es una meravella, quina magnífica dona és.
Bé, el cas es que ja som a la plana i cal enfocar la pista DOS CINC per aterrar i donar per conclosa aquesta experiència de la que sols en puc dir una cosa: ESPATERRANT, m’ha encantat i em quedo amb les ganes de repetir.
Mira que m’agrada caminar, fer i refer els camins de la meva terra, però es que volar per sobre de tot el que has caminat també té un encant indescriptible.
Tinc un nou cuc dins meu. Perill.


divendres, 26 de juny de 2015

CAMÍ DE LA TORNIOLA

Avui he pagat el deute. Havia d’anar a comprovar fins on havien pogut netejar el camí de la Torniola i hi he anat aquest matí. La mini conversa d’ahir amb un company de camins i senders em va fer decidir.
Em desperto de bon matí i em llevo tot vencent la mandra; a través del finestral endevino un cel net i un bon Sol; el dia promet, o sigui que serà millor marxar aviat i tornar aviat per evitar la calor del migdia.
inici camí de la torniola

ara sí que hi passaré bé

Inicio la ruta pel camí de la Femada, pujo a los Portells, font de Fontaubelles i camí de Maçanes o Massanes. Arribo al punt d’inici del camí de la Torniola.
Cal dir que no soc l’únic que coneixia l’existència d’aquesta ruta per accedir a la Mola de Colldejou, però el camí era gairebé perdut del tot. Vaig contactar amb l’ajuntament de la Torre de Fontaubella qui em va adreçar al Dídac, l’agutzil, un jove enamorat del terme i que coneixia bé el traçat. Vam anar-hi a marcar-lo; desprès en Jaume Rofes, alcalde de la Torre va gestionar que una brigada de treballs comunitaris l’anés a desbrossar. Vull agrair al Jaume la gestió feta, al Dídac que em fes veure el camí i a la brigada perquè ho han fet força bé. Queda algun punt per millorar que ja ho farem dels caminaires.
una barraca que ningú coneixia

camí ben net i evident

Serra de la Miranda, ooooohhhhhh!!!!

serra de l'argentera, aaaaahhhhhhh....!!!

La Torre de Fontaubella

Com dic, inicio l’ascens ara fàcil per la inexistència de bardisses, tot i que segueix essent costerut. Passo per davant de la barraca que, per sorpresa, vam trobar amb en Dídac. El camí és ben clar i evident, sols quan arribes al primer roquissar cal anar en compte, ens caldrà fitar-ho ben fitat i no començar a fer dreceres a tort i a dret.
la Punta de Baix i la serra de la Miranda

la Punta de Baix i el corriol

La primera tartera de la Mola

Aquí podria haver-hi havut una carbonera

segona tartera 

Desprès arribes a una zona boscana fresca i agradable de fer, aquí detecto que, en algun punt, no han apartat bé la brossa, però no hi ha cap perill de pèrdua.
Podem gaudir de esplèndides panoràmiques, ara al costat de Maçanes ara al costat de la Torre. La serra de la Miranda, o la de l’Argentera. El poble de la Torre queda allà baix tot menudet. El dia acompanya amb la seva claredat i, miris on miris, et pots omplir de paisatge, de llum, d’espai juntament amb les olors del bosc i el cant d’alguna mena d’ocell. Hi ha res millor que això? Per a mi, no. Decididament em refermo en la idea de que soc un home de sort que resideix en una meravellosa zona geogràfica continguda dins el que és el meu país: Catalunya.
Davant meu s’alça la Punta de Baix, he assolit la part més alta de la ruta que ara planeja tot trobant les tarteres típiques de la Mola. Finalment trobo l’enllaç amb l’accés a la canal Fosca. Avui no hi pujaré, de manera que vaig baixant per tornar a origen.
Enllaç amb l'inici de la canal Fosca o del Corb

entrada al camí de la canal Fosca des de baix

Una caminadeta preciosa en un dia meravellós. Espero que vosaltres també en pugueu gaudir.

divendres, 19 de juny de 2015

Pel primer dia dels meus 64 anys tenia pensat pujar a l’estimada serra de l’Argentera; un indret al que m’encanta anar i mirar....
Darrerament no hi he anat massa per motius diferents i la trobava a faltar. També volia anar a collir flor de sant Joan o Hypericum perforatum perquè ja he acabat tot “l’oli de cop” que tenia i em cal proveir-me’n i fer-ne per a alguna amistat molt especial.
Desprès de passar una mala nit per haver sopat massa ahir - un ja ha arribat a una edat en que el menjar poc es salut - m’he llevat, he fet un parell de cafès, i he anat a l’Argenter a deixar el cotxe.
Camino per la carretera i entro a la pista de les Segarreses que va pujant i pujant suament. És una pista de servei per mantenir les torres de conducció d’electricitat que passen per sota de la serra. Prenc la desviació que em permetrà seguir el corriol de la font dels Ermitans i..... AUXILI.!!!! Si no s’hi fa res, per nadal ja no hi haurà camí; fa massa temps que ningú es preocupa de mantenir obert aquest corriol i la vegetació l’està colgant. Com dic, per nadal ni els que els sabem serem capaços de seguir-lo.
De moment puc anar seguint-lo i faig cap al roquissar de sobre la font i, d’allí, enganxo amb el corriolet que puja a la serra vora el morral de Vilanova. Segueixo l’antic GR7 del que encara en queden marques tot i que poca gent hi passa. Avui tenim fort vent de mestral i els molins van a tot vent produint una energia “neta”. M’adono que les ombres de les aspes movent-se a tota velocitat passen per sobre meu i em produeixen un efecte estrany, per això he remarcat “neta”. Però potser es preferible això que una central nuclear, oi?
Baixo pel Trucafort, els Estrets, que fa pocs uns impresentables de manteniment de REE van mutilar i pel camí real.
L’Argentera, unes dues hores i mitja de caminar, una bossa amb flor i branques d’hipèric, una suadeta per pair el sopar d’ahir i cap a casa.
Una bona manera de començar un any.
O no?
A casa poso les flors i una mica de tija de la flor de sant Joan en oli pur d’oliva de la cooperativa dels pobles en un potet que deixaré entre 40 i 60 dies a sol i serena per obtenir “l’oli de cop” una meravella de líquid medicinal que soluciona els cops, les cremades i altres coses. Els peus plans, no.

Avui, com la majoria, ha estat, és i serà un dia fantàstic.
FLOR DE SANT JOAN

HYPERICUM



cami de la font dels ermitans

camí de la font dels ermitans

camí de la font dels ermitans

flors de sant joan al pot


Afegeix la llegenda

hypèricum amb oli bo d'oliva posat a sol i serena
parc eòlic del trucafort i el Montsant al fons. Per què sempre surto tan seriós?

VIATGE DELS 63 ALS 64

Darreres hores de l’any 63. Eren poc més de les 6 de la tarda. Desprès de 18 esgotadores hores de lluita i ajudat per uns fòrceps dels que he tingut marca fins ben entrada la maduresa, vaig traure el cap i tot seguit la resta. La meva mare no es va voler rendir i jo tampoc. Ella se’n va sortir i jo també malgrat el malparit del metge.
Hom diu que degut a aquesta lluita inicial per la vida sempre he tingut aquest caràcter ferreny i lluitador, de mirar per on me’n puc sortir de les meves dèries i també, cal dir-ho, aquesta mena d’agressivitat que sovint em porta problemes de relació amb els altres. Potser sí, no penso pas negar-ho. En tot cas, suposo que cadascú deu portar la seva càrrega inicial i això no el fa ni millor ni pitjor. Diferent.
No em cansaré de repetir que he tingut sort en la meva vida, de la mateixa manera que continuaré afirmant que la meva sort ha estat buscada, treballada; cada dia i he dedicat moltes hores i he posat els cinc sentits en prosperar, avançar, superar-me, actituds que sempre et porten a tenir un cert èxit o a poder dir, com és el meu cas, que he tingut una bona vida. Ningú m’ha regalat res, cert que he tingut més oportunitats que d’altres però igualment he treballat i molt.
I en la vida personal he tingut molts recorreguts. Fa poc encara em deien  de la meva “mala” fama, compte amb en Jordi, que és un “bala”, diu segons qui. Tampoc crec haver de demanar disculpes per res; qualsevol cosa que hagi fet - i puc afirmar que n’he fet bastants i de sonades - ha estat consentida, amb persones adultes i mai he violat ni forçat ningú a fer res que no volgués.
He pogut veure món què és una de les activitats que més t’obren els ulls de la ment. Em recordo de petit mirant els camions i els trens preguntant-me d’on venien i on anaven, què haurien vist, que veurien. A partir del 93 vaig iniciar una cursa de destinacions que m’han permès visitar, fins ara, 46 països de diferent manera, alguns per sobre i d’altres més profundament. Sempre passejant les quatre barres i fent pedagogia del meu país.
Finalment, els darrers anys he pogut demostrar que somio en colors, no com la majoria, i creient i lluitant pels meus somnis fer-los realitat. Com deia algun savi: vull viure els meus somnis, no pas tenir una vida de somnis.
Arribat a aquest punt de la meva vida estic força satisfet del que he fet i bastant insatisfet pel que he deixat de fer.
I ara enfoco el seixantacuatré any. Segueixo tenint afany d’aprendre, de fer coses noves, de descobrir, de veure què hi ha més enllà, de no donar-me per vençut a la primera dificultat. Continuo tenint somnis en colors i per algun d’ells encara hi lluitaré i d’altres els regalaré a qui els mereixi i sàpiga fer-los realitat, ja sigui com jo els he pensat o adaptats o millorats, soc ben conscient que no soc posseïdor de la veritat absoluta ni les meves “parides” son perfectes, necessito de persones que aportin el seu punt de vista ja que així també aprenc jo.
No sé si personalment milloraré gaire, però ho intento cada dia, no pas sempre amb èxit però ho intento. Tinc clar que no agrado a tothom, es una fita impossible d’assolir. Afirmo que les paraules “normal” o “és com és” les he desterrat del meu vocabulari perquè, qui té dret a sentenciar el que és “normal” o no? Qui pot dir despreciativament d’un altre “és com és” sense pensar que ell mateix no és pas el fidel de la balança”. La vida m’ha fet veure que la “veritat” absoluta no existeix, que els localismes son molt ignorants i perillosos, que els qui acostumen a sentenciar son els més insegurs de tots, que qui més parla és qui menys sap. Per aquests motius i d’altres m’agrada posar sempre per davant la paraula “potser” i dubtar de tot, fins i tot de les meves pròpies afirmacions, que no tenen per què ser encertades.

No pretenc filosofar ni ensenyar res a ningú; puc ser un exemple a analitzar, a seguir o defugir, dependrà de cadascú. El que acabo d’escriure és una reflexió que m’ha vingut al cap avui que passo de l’any 63 al 64.

dijous, 11 de juny de 2015

BÈLGICA

Intentaré no volar mai mes amb Ryanair, no m’agradaven abans de fer-ho i m’agraden menys ara que he volat en un dels seus avions. Un tarda de calor i l’aeroport de Barcelona, ple de persones amb diferents destinacions, entre elles Berlin i la final de la Copa d’Europa,  sense aire condicionat a la zona de l’esmentada companyia ha estat difícil.
Del vol res a comentar a banda d’una estona de sacseig per les restes d’una tempesta just al anar a aterrar i que, per a aquesta companyia, Ryanair, no hi ha ni finger ni escales autoportades, res, el propi avió desplega la seva per una única porta i, caminant, cap a la terminal.
L’aeroport en aquesta hora, les 11 de la nit, sembla desert. Fàcilment arribem a l’estació de tren del propi aeroport on amb molta freqüència passen trens que et deixen al centre de Brusel·les en 20 minuts. Baixant del tren sortim al carrer i decidim usar un taxi, la ciutat no sembla tenir gaire vida i no tenim el més mínim sentit de l’orientació suficient com per trobar l’hotel.
El taxista comença a voltar i trencar per carrers i penso ens està prenent el pèl quan, de sobte, enfila cul arrere un carreró amb prostitutes a les voreres. Quan s’atura diu: “voilà, c’est l’hotel” i ens quedem sorpresos pensant on ens haurem posat gràcies a fer la reserva per internet. Hotel THEATRE,  el podem recomanar, bonic, net i tranquil; i les senyores del carrer no fan cap nosa ni espectacle, fins i tot ens saluden educadament els dies que estarem per aquí.
Dissabte, avui anem a GANT. Volem anar caminant a l’estació i fem una mica de perduda per la ciutat, sort que preguntant s’arriba a Roma. L’estació és plena de gom a gom, cosa que ens sorprèn molt. El tren a Gant és molt llarg i va ple a vessar, amb gent dreta o asseguda als passadissos. A Gant Saint Pierre fem el canvi de tren i arribem al centre històric. El primer que trobem es el riu Leie i Portus Ganda, amb un seguir de gavarres ancorades i, una d’elles, convertida en hotel. A partir d’aquí ens passegem pels carrers i veiem tots els monuments i edificis de la ciutat, Catedral de sant Bavon, Església de sant Nicolau, el campanari municipal, el Castell, ponts, palaus, canals, bars, botigues, xocolateries, places.... Acabem asseguts en una butaca d’un bar amb terrassa bevent una cervesa; aquí a Bèlgica has de beure cervesa contínuament si vols arribar a conèixer una mica les més de dues mil i escaig marques que pots trobar.
Com que nosaltres no son d’aquells qui es passen el dia voltant i veient fins el darrer racó decidim que ja en tenim prou i emprenem el camí de tornada. Arribats a Brusel·les volem tastar els famosos musclos (moules) i les patates fregides (frites). La veritat es que o bé no hem encertat el lloc, o be agafa nom i posat a jaure. Cert que estem al centre i tot es ple de turistes i visitants, o sigui com el port de Cambrils, tot per als guiris, res autèntic. Donem una volta per la capital del país i a descansar.
Al vespre el Barça juga la final de la Copa d’Europa, jo no me la vull perdre i l’Isabel no em vol deixar. Primer sopem al Metropol, un petit luxe en un restaurant decorat tipus rococó però elegant amb cambrers vestits amb un davantal fins els peus. Desprès anem al bar del Hassan, un turc de molts llocs que no vol definir. Quan empata la Juve un amic del Hassan intenta fotrem cridant a favor de l’equip italià, desprès soc jo qui també crido quan el Barça fa els seus gols; al final tot acaba amb unes rialles.
Diumenge, BRUGGES. Tornem a agafar el tren que, avui, no va tant ple per bé que quasi. A Brugges hi entres des de l’estació de tren per una gran avinguda per a cotxes vorejada per un més ampli espai arbrat per a vianants; de sobte et trobes la ciutat antiga i comences a trobar monuments i canals. Perseguim una torre punxeguda que veiem en una cruïlla i sentim un carilló, ens deixem guiar pel seu so i arribem a una preciosa plaça. La veritat es que no sabem  ben bé què hem vist i què no i poc ens importa, passegem, caminem, recorrem carrers, veiem monuments, botigues i gent i més gent. La ciutat, el seu centre, no deix de ser un lloc turístic ple de turistes i els establiments es repeteixen aquí com ahir a GANT o al centre de Brusel·les, xocolateries, wafles, frites, souvenirs i poca cosa més; cert que a Brugges trobem alguna botiga de robes treballades amb puntetes i dues de joguets miniatura aptes per decorar arbres de nadal o coses similars però, en general, tot es repeteix, aquí i arreu del món.
A migdia ens asseiem en una terrassa sobre un canal i bevem una cervesa diferent de les que hem begut fins ara; ens agraden totes, afruitades, amargues, torrades, fosques, clares, semblants a vi rosat espumant, la varietat és molta i no tenim prou temps com per provar-les totes. Ja ens agradaria.
Tornem a Brusel·les i a l’hotel. Aquest cop no ens perdem. Al vespre anem a sopar. Notem que a la majoria d’establiments comercials els dependents son molt amables i educats, et saluden a l’entrar, al marxar, et parlen correctament i parlen més d’un idioma correctament. I no passa sols als llocs presumptament selectes, passa a tots.
La meva observació personal es que a Catalunya tenim un nivell de serveis i d’infraestructures similar quan el nivell de vida nostre és més baix, però l’educació general la tenim més baixa, la atenció que rebem en els comerços catalans, petits o grans, és molt baixa i predomina el castellà com a única llengua; aquí a tots el comerços parlen francès, flamenc i anglès i sempre, sempre et saluden al entrar i al marxar, ja sigui una gran cadena o una botiga petita.
Ens ve a la memòria el poema d’Espriu
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n
nord enllà
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç

Però suposem que tot te una cara i una creu així que continuarem estimant bojament la nostra terra i seguirem viatjant per aprendre, per saber una mica més, per mantenir obertes les nostres ments i, sobretot, per no pensar ni un segon que som el melic del món
Dilluns. Avui toca tornar a casa, fem la darrera passejada per la capital belga mentre es desvetlla i prepara per una nova jornada laboral i turística i admirem per últim cop alguns del seus edificis i monuments.
El vol de tornada es força plaent fins arribar a Barcelona on som ben sacsejats abans d’aterrar. Cotxe, autopista i a casa altre cop esperant la propera sortida.
Lamento no donar dades tècniques sobre el viatge, allotjaments, horaris de busos, trens, detall sobre monuments i altres coses que trobes en d’altres blogs de viatge. No és aquesta la meva finalitat; viatjo per veure món, conèixer persones, veure les diferències amb  el meu país, per aprendre, per mantenir la meva ment oberta, per valorar més el lloc on visc, els avantatges que tinc, per valorar la meva pròpia vida i donar gràcies de poder viure-la.
I en aquest cas concret, viatjo per la companyia, per la seva rialla, per la seva mirada, per la seva dolçor, perquè em plau compartir el seu temps, que em faci part de la seva vida.

Soc un home de sort.