viatgesicaminades.blogspot.com

dijous, 30 d’agost de 2018

DETALLS DE LES ANTÍPODES

Alguns detalls de l'illa nord de Nova Zelanda.
Gairebé imprescindible disposar de vehicle propi ja que no tot el que cal veure es fàcilment accesible a peu des de l'allotjament que tinguem. Hem de pensar que les ciutats neozelandeses (també les australianes) llevat de les capitals, són molt extenses perque tot són cases unifamiliars aïllades amb jardí de manera que quan surts dels quatre carrers que conformen el centre tot són llargues avingudes sense res més que cases i més cases. Els restaurants, bars, cafés, supers i botigues solen estar agrupats al centre, per això els locals van sempre amb el cotxe al cul i sols algunes poblacions disposen d'un xarxa de busos que a nosaltres, forasters, se'ns fa difícil usar.
Les dues poblacions que he visitat, Rotorua i Taupo. Rotorua té dos parcs principals Wai-O-Tapu i Waimangu. Per mi millor el primer però tampoc em deixaria perdre el segon. Estan situatsa uns 30 quilòmetres de la ciutat, per tan, o pagues les ganes d'un tour o vas amb em reu cotxe quan i com vols. També hi ha d'altres llacs i racons poc visitats preciosos als que no hi van tours, es a dir, sense vehicle propi no hi pots anar. O pots provar de fer auto stop com una parella de Hong Khong que he conegut.
Taupo, jo no m'hi aturaria i aniria directament a Turangi, més al sud on es concentren els bons treks,  curts, mitjans i llargs com el de Tongariro. A Taupo hi ha atraccions prefabricades com el bungy o salt al buit i activitats d'aigua al llac.
Auckland, la capital del país, sense cap interés, prefereixo Christchurch, a l'illa sud, tot i que tampoc té gran cosa espectacular. La diferència entre les dues illes és que a la nord pots veure tot l'espectacle que ofereix el poder de la terra, els geisers, les fumeres, les aigues calentes, el sofre, els clots amb fang bullent al fons, un seguit de manifestacions de que sota la crosta de terra que trepitgem hi ha un poder immens i no dominable que ens pot fer miques en un segon.
L'illa sud és més plàcida i muntanyenca amb em seu punt màxim, l'Aoraki o Mount Cook, de 3764 metres i amb neu perpétua.
Un altre detall, millor portar diners en efectiu a la butxaca i anar canviant. Els ATM generen comissions que encareixen el viatge i beneficien als bancs i no cal, oi?.
Quan aneu a canviar mireu bé els panells. En aquesta zona acostumen a posar el canvi a l'inrevés. Heu de cercar sempre la columna BUY NOTE o bé WE BUY i en aquesta, fixeu-vos que no totes les oficines tenen el mateix preu. Heu de buscar aquella que el tingui més baix. Per què? Fàcil, com més baix és vol dir que has de donar menys euros per un dólar neozelandés o australià.
Feu el càlcul entre 0,6021 i 0,5985. Pel primer us donaran 1,66 dólars i amb el segon 1,67 (*). Evidentment per 1€ no paga la pena, però per 100 o més sí. I ja sabeu, de mica en mica s'omple la pica. Ah! Pregunteu sempre abans si hi ha comissions o no.
Segur que em deixo coses, si voleu, pregunteu.

(*) cal dividir 1 entre el canvi publicat.

divendres, 24 d’agost de 2018

AUSTRÀLIA i NOVA ZELANDA

Em vaig descuidar de dir algunes coses importants d'Austràlia. Inicialment eren un conjunt de regions com New South Wales, Queensland, West Austràlia i d'altres. El 1901 es van unir per formar el que avui coneixem com un sol país. Cada regió va conservar un govern amb una certa autonomia, potser una mica menys que l'autononia catalana. Més tard la part Oest es va voler independitzar, intent que en referèndum va perdre. Actualment Austràlia es governada per un primer ministre i NO és una república ja que pertany a la corona anglesa, com Canadà i Jamaica entre d'altres. Malgrat això fan i desfan al seu antull i la reina ni s'hi posa.
Un altre detall, a les estacions de tren hi ha sempre empleats que vigilen i faciliten el trànsit de gent; si veuen un turista despistat s'interesen i l'ajuden, als comerços t'atenen bé i ràpid, amb una rialla i un bon dia o bona tarda, com estàs, i quan marxes, compris o no, er donen les gràcies i et diuen que tinguis un bon dia.
Bé, Austràlia s'ha acabat, amb ella han sigut quinze paisos en els que he posat els peus aquest viatge i remarco posar-hi els peus perque sols n'he vist una petita part i no queda bé dir que els he visitat, amb ells he arribat a 81. A partir d'ara no sé si podre incrementar significativament aquesta xifra, m'agradaria arribar al centenar, però ho veig difícil.
Arribo a Nova Zelanda, on ja vaig estar el 2009, sols que ara començo per l'illa nord que encara no conec gens. La primera visita important será a l'estadi d'Eden Park, on dissabte juguen les seleccions de Nova Zelanda i Austràlia de rugby, dit d'altra manera, els All Blacks contra els Wallabies, un dels tres millors, si no el millor, partir de rugby que es pot veure al món. Un altra somni complert, un de menys a la llista.
Auckland és la capital del país. Està situada a l'illa nord i a la seva meitat nord. No és una ciutat massa atractiva, sobretot si la comparo amb Sydney, però permet ser una base des de la que bellugar-se si  volem usar els seus busos https://www.intercity.co.nz/
Normalment els turistes viatgen amb bitllet d'avió d'anada i tornada. Aviso que per poder embarcar en  un avió en qualsevol punt del món amb destinació NZ, us exigiran el bitllet de sortida d'NZ, si no el teniu, no embarcareu.
Si sou amants dels trens https://www.newzealand.com/ar/rail/
Continuarà

dimecres, 22 d’agost de 2018

AUSTRÀLIA 3

S'acaba la meva estada a Austràlia, em queda demà per recorrer la capital Sydney, que m'encanta i captiva; és l'única ciutat que en provoca aquest sentiments de trobar-m'hi bé i es que està ben dibuixada, amb amples carrers i avingudes, parcs, edificis col-losals però bonics, salpebrats de tant en  tant per alguna església antiga, o edifici que trenca l'uniformitat de l'arquitectura moderna de vidre i acer.
Els carrers, malgrat ser plens de trànsit i de vianants, tenen un ordre en el que tots es respecten i no hi ha nervis ni insults ni males cares ni pitades; si algú s'equivoca troba la comprensió dels altres que saben que més tard els pot passar a ells. Són una societat culta i educada.
Volia agafar el bus hop on hop drop però no ho faré. Aniré amb tren des de Redfern fins Alfred street i des d'allí a caminar. Alfred street és una estacio de la T1 situada a uns quinze minuts caminant de l'Òpera per un costat i a uns vint del pont i del port. D'aquesta manera ho veure tot amb un mínim cost. El bus turistic val 50AUD (dividiu per 1,5 per saber el cost en €)
El problema de Sydney i d'Austràlia en general són els preus, és un país car, força car. Avui, jo solet, dinar molt senzill 19AUD i sopar 20AUD sense beguda i aqui hi ha la clau. Si sou abstemis ja us va bé però si no ... Cervesa a partir de 6AUD, copa de vi a partir de 8AUD. I els preus dels hotels ja els vaig comentar.
En fi, sigui com sigui el país val la pena i la seva capital es preciosa.
Jo m'he passat deu dies amb dues famílies de manera que he vist quin estil i ritme de vida porten. M'han fet veure una zona no turistica, d'interior, agricola i ramadera i he gaudit molt. Unicament ahir vaig estar a Katoomba, a les Blue Mountains, que sí és turístic i vaig fer de turista. Son maques, de manera que si teniu temps i dinerons us hi podeu aturar, en cas contrari no us perdreu res i si veniu en época de vacances a Catalunya, porteu roba d'abric, a muntanya pot fer molt fred.
En fi, Austràlia, un altre somni complert, ja no me'en queden tants, vejam si tinc temps de complir-ne algun més.
Qui vulgui més informació, ja ho sap, que passi per caixa i li explico.

dimecres, 15 d’agost de 2018

AUSTRÀLIA 2

Dilluns anem a recorrer territori, malhauradament gran part d'Austràlia pateix sequera i els camps es veuen marronosos, sense herba per alimentar el bestiar, consegüentment els rius no porten aigua i les cascades que em vol ensenyar estan seques. Des de Gold Coast, al nord, fins Melbourne, al sud, al llarg de tota la costa hi ha una cadena de muntanyes i ara som en elles intentat veure algun salt d'aigua.
Dilluns anem a Dangars gorge i seguim per veure Gostwyck chapel una mena d'ermita, de passada un antic centre d'esquilar ovelles, en aquesta zona, a part de vaques, hi ha moltes ovelles de llana. Fem cap a Uralla, en petit poble famós per en Thunderbolt, una mena de bandoler. Fem un café en un local típic. En aquest país encara hi conviu l'arquitectura inicial amb edificis de fusta, porxades i balconades metal-liques, amb l'arquitectura moderna feta amb pedra i ciment, alguns edificis porten la seva data de construcció, 1850 i endavant.
Dimarts anem a Bakers waterfalls també sense aigua i després a Ebor waterfalls on finalment veiem saltar l'apreciat líquid. Mengem un Scone amb crema i melmelada, una menja típica en un lloc típic. Visitem el poble, o el que en queda, de Hillgrove on hi havia una mina d'or i tungste ara abandonada motiu pel qual també el poble ha quedat reduït a quatre cases velles.
Tota la ruta, llarga, la fem veient un territori ple de granges de vaques i ovelles.
A la tarda vaig a caminar una mica i tinc l'alegria del mes, rebo el ticket que em permetrà veure el partit de rugby entre els All Black i els Wallabies (Nova Zelanda contra Austràlia) el proper 25 a Eden Park, Auckland, Nova Zelanda. Un altre somni que compilé.
Per als qui voleu informació local us diré que el país és car, mes que Catalunya. Un hotel modest amb lavabo privat us pot costar a partir de 75€ nit. Menjar també és car. El transport el podeu trobar a través de www.transportnws.info pel que fa a la zona de Nova Gales del Sud, es a dir, Sydney i la seva regió. Alguns trens demanen reserva prèvia que pot fer-se per la web fàcilment. Amb tren o bus és fàcil desplaçar-se arreu, això sí, les distàncies són grans i ells no s'hi pensen a l'hora de fer cent quilòmetres. També tenen la Regional Express que fa els vols interns i comunica moltes ciutats petites, encara que sigui fent escala a Sydney.

diumenge, 12 d’agost de 2018

AUSTRÀLIA

Arribo a la penúltima etapa del meu viatge. Soc a Sydney i surto a passejar. No sé perqué però m'agrada, m'hi sento bé, soc al centre, els carrers plens de gent de tota mena. És hivern però el sol escalfa de valent, molts anem d'estiu mentre al costat hi ha qui va amb botes, jersei, abric i bufanda. Alguns van menjant un entrepà o una pasta o amb el got de café. Barreja de races i nacionalitats, gent jove i gran, al vespre es veuen més estudiants que surten d'escola. Ningú es fixa en ningú.
Agafo el tren per anar Armidale. Seré a Austràlia però no veure cap dels seus llocs típics com Alice Springs, Uluru, Coral coast, etc. M'allotjaré a casa de la meva amiga Lisa, li dec visita. D'aquesta manera sabré com viuen els australians. De moment vaig en tren de manera que puc veure el seu paisatge. Tardem una bona estona en abandonar la capital i el seu contorn, temps que em passa volant conversant amb un noi electricista i músic.
El paisatge va canviant, ondulat, pla, amb bosc, més pelat. A partir de Mitland es comença a notar la sequera que pateix gran part d'Austràlia, l'herba seca, els arbres pelats, després sabré que hi ha un greu problema amb el bestiar de les granges. El company de seient baixa a Singleton i tinc millor accés a veure el camp. El sol es va ponent i dona una lluminositat especial, preciosa que em fa sentir estupendament bé. En un moment em poso a reflexionar i em pregunto qué faig aquí, per qué hi soc i acabo pensant que soc molt afortunat de poder fer el que faig. Aquests pensaments em fan somriure i sentir encara millor.
Armidale, la Lisa m'espera. Ara ja és gairebé fosc i poc puc veure. M'instal-lo i demà serà un altre dia.
Efectivament, primer voltem una mica per la ciutat. Vint-i-dos mil habitants, universitat. Tot de cases unifamiliars aïllades, no hi ha edificis. Carrers amples, llargs, tots els comerços es concetren al centre, en grans superfícies on hi ha de tot.
Anem a Inverell on viu un germà de la Lisa. Aquí no existeixen els convencionalismes de cada nostra, si ets un amic, pots entrar lliurement a casa meva, obrir la nevera, anar a lavabo sense preguntar, menjar-te el que trobis, casa seva és casa teva, però de veritat; tampoc esperis que es vesteixin o pentinin perque tu arribes, llibertat total, sense perdre les maneres ni el respecte.
Passem hores veient partits de rugby locals i ja al tard fem una mena de barbacoa i després conversem. Els explico el qué és Catalunya i les diferències amb els veïns i ampliem als polítics en general.
Ja fosc tornem a Armidale, una hora i mitja de carretera. Cal anar en compte perque de nit els cangurs  te'els pots trobar al davant del cotxe, o els bumpys.
Diumenge, dia de descans total, llegir, escriure, veure rugby 13 per TV i sortir una mica a voltar i comprar per dinar. Sí, és diumenge però tots els comerços obren de 8 a 8, supers, informàtica, mobles, roba, tot obert. Així és com em sembla a mi que hauria de ser arreu.
Com veieu, immersió total en un altre país, cultura, forma de viure. I continuo pensant que soc un home molt afortunat, molt. Experiències com la meva no estan a l'abast de moltes persones i menys a la meva edat.
Gràcies a la vida.

dimecres, 8 d’agost de 2018

NOVA CALEDÒNIA 2

Dos dies de turisme per aquesta colònia francesa, la darrera que manté. Senzillament espectacular, m'encanta i us en recomano la visita tot i que no és fàcil venir-hi, cal passar per Austràlia o Nova Zelanda o també des de Los Angeles volar a Fiji i després Noumea, la capital de Nova Caledònia.
Es tracta d'un illa d'origen volcànic com la majoria de les del Pacífic. En aquesta aquest origen li ha donat un color de terra rogenc i carregat de ferro i altres minerals que li donen un aspecte molt particular i que a mi m'agrada molt.
Sols he pogut visitar el sud de l'illa, el que en diuen el Gran Sud en el que hi podem trobar un gran llac, el Yaté, d'uns 40kms2 i una zona protegida com la del Pic du Pin que vaig veure ahir i el Parc de la Riviere Bleue que he vist avui.
Ahir vaig recorrer la carretera que voreja la costa des de Noumea, Boulari i Plum, preciosa. L'illa té moltes badies que motiven que la mar estigui en calma, tingui un color blau intens i sigui transparent. Certament la sorra no és massa fina i hi ha algunes pedres però l'aspecte es encisador. Vaig passar-me un parell d'hores recorrent la costa i aturant-me a fer fotografies.
Vaig continuar fins Prony, un preciós poblet de costa, i ja d'allí la carretera em va endinsar a la muntanya. Espectacular. No hi ha grans alçades, tot es cobert de vegetació que s'alterna amb petits traços vermellosos de la terra, valls i aigua, molta aigua en rius i rierols. El punt culminant és el Pic du Pin que no passa dels 300 metres però dona la sensació d'alguns més. Hi ha un gran riu amb un salt d'aigua i una ruta botànica que et mostra algunes espécies endèmiques. Més endavant hi ha la zona de Netcha, tot plegat ajuntat amb diversos camins marcats per fer a peu o amb bicicleta. Per acabar la carretera et du al llac de Yaté el qual vorejare durant llargs quilòmetres tot tornant a la capital.
Avui he anat al Parc de la Riviere Bleue i abans m'he encantat tornant a veure una part de la costa que ahir no vaig veure. El parc té un camí que es pot fer en cotxe i molts d'altres que sols es poden fer a peu i que s'extenen per la part final del llac ja repetit.
En aquesta zona hi ha el CAGOU un ocell endèmic, de color blanc una mica més gros que un colom i que no he vist, com tampoc he vist d'altres animals que anomenen al prospecte. Badava amb el paisatge i amb la satisfacció de poder gaudir d'aquestes meravelles.
El llac estava una mica baix de nivell, som a l'estació seca i les plantes sense flors, som a l'hivern, tot i que a migdia i sota el sol fa calor, de manera que he suat la caminada.
Per mi, tot el que he vist és una meravella de paisatge, el verd vegetal contrastat amb el vermell de la terra, un vermell que arriba a ser negre segons com, les pistes, els camins, els rius, el llac, les muntanyes i les valls i el cel blau a sobre. No sé descriure-ho millor. Ell que sí sé es que probablement tornaré per completar la visita.

dimarts, 7 d’agost de 2018

NOVA CALEDÒNIA

Ahir ja vaig comentar l'ensurt que vaig tenir abans de marxar de Vanuatu i no em repetiré. Malgrat tot, no vull pensar malament del país sinó que tot ha estat una desgraciada coincidència. Parlant amb el directiu d'Air Vanuatu i un amic seu mentre em duien a l'hotela em van dir que trenta anys viatjant i no haver tingut mai una incidència era molt estrany, potser ara em tocava pagar-les totes juntes i això és el que m'ha passat. Prefereixo veure-ho així, el contrari seria anar en contra d'un país i fer-me. Ala sang.
El vol va ser molt agradable, sobretot perqué anava en "bussines" ple d'atencions. Arribada, trasllat a la ciutat, allotjament en una casa particular - sistema Airbnb - i a dormir.
El matí següent, avui, he anat a veure la ciutat. Res de res.  En realitat Noumea és un extens conjunt de barris que s'allarga bastants quilòmetres, el centre és totalment insuls, no hi ha res a destacar. Únicament la plaça central que té quatre noms, Olry, Marne, Courbet i Feillet,  més avall el port de iots ple a vessar. La ciutat és totalment europea, hi ha de tot, el trànsit és ordenat, calmat, respectuós i silenciós, ningú toca la botzina. 
La gent va del blanc total al fosc amb cabell rinxolat espés. He vist pocs xinesos tot i que molts cartells estàn en xinés. Veig molta gent al carrer que ni fa res i amb  aspecte de no tenir ni ofici ni benefici ni lloc on viure.
Pregunto a una dona que en pensa d'obtenir la independència de França en el referèndum del proper quatre de novembre. Diu que no que l'illa no té una economia que permeti la seva viabilitat, que hi ha molt d'atur perque no hi ha feina i que, actualment, moltes coses es sostenen gràcies a l'ajut francés.
Veus, penso jo, aquells que la podem pagar no la podem tenir, i els que no la poden pagar probablement l'obtindran la independència. Aquest món no va bé.
Dimarts, 7 d'agost.
La mestressa de la casa on m'allotjo és francesa de naixement (Estrasburg) i emigrada a Nova Caledònia per vocació. Hem parlat de l'estat del país i del proper referèndum d'independència. Segons ella no està clar que guanyi el SI, a l'illa hi ha barreja de gent, els indígenes que majoritariament la volen i els caledonians no indígenes o fills i nets de no indígenes que no saben o bé directament no la volen.
Explica que Caledònia, els indígenes, tenen un estil de vida diferent, no estàn enganxats a la modernitat, a la pressa, diuen que amb poc poden viure i en tenen suficient. Diu l'Emmanuella que a les empreses estrangeres els és molt difícil funcionar, trobar gent competent i compromesa, que sempre es troben amb protestes i reclamacions. Afegeix que aquesta gent són "incorruptibles", accepten els diners però després continuen amb la seva dèria. Cita que una fabrica va fer un vessament d'àcid en un riu, com a conseqüència, els empleats van fer vaga i tota la població de la zona va bloquejar l'empresa mentre decidien si la feien tancar o no.
Els naturals tenen dret a unes zones de territori en els quals ningú els pot tocar, allí són amos i senyors i es regeixen pels seus costums. Actualment la policia, francesa, fa molt poques accions contra delictes evidents amb autors identificats, amb l'únic motiu de no donar als independentistes arguments per fer-se els victimes.
Tot plegat una situació difícil en la que també hi juga la geoestrategia política. França potser forçaria per la independència per lliurar-se de la càrrega que li representa. Els USA sembla pressionen la metròpoli en sentit contrari per continuar essent un fre per a l'expansió xinesa.
L'única cosa certa és que Nova Caledònia no es pot auto mantenir ella mateixa en un món globalitzat i competitiu. Això sí, potser podria ser un paradís turístic per veure coses simples. El que no sé és qué passaria amb totes les infraestructures que tenen ara, carrers, carreteres, ponts, autovies, aeroports, ports. I els serveis, educació, sanitat, serveis socials, policia ...
A partir del 4 de novembre, la primera resposta. Cinc anys després la definitiva.
Demà parlaré del paisatge. Avanço que és una meravella, qui pugui que vingui.

diumenge, 5 d’agost de 2018

VANUATU 3

Amb l'Antonio no parlem ni de política ni de religió, sols d'ell i de l'escola. Ja sap que hi ha tribus que no envien els nens a l'escola, el govern no els obliga; als nostres ulls és un error però són ells qui han de decidir el que volen fer. A l'escola hi ha setze mestres dels quals nou reben un sou de l'estat, els altres del fons del col-legi del que diu s'autofinancia pel dia a dia.
També m'explica que l'àrea del volcà pertany als indígenes de la zona i que n'han fet un negoci que sols beneficia a alguns. Cal dir que l'entrada al volcà val 10.000 VAT (uns 78€) per dues hores de visita. Aquests diners se'els queden la gent d'allí i ningú sap ben bé on van a parar perque no es veuen inversions en infraestructures o serveis comunals, res.
En el meu cas, anar al volcà implicava pagar l'entrada més 10.000 VAT de transport. M'hi vaig negar. Potser va ser un error però no m'agrada pagar xifres desorbitades.
També vaig veure una altra escola, més pobra, amb els nens a terra i amb uns edificis més tipus barracó. És dels metodistes i té el suport d'Austràlia i el Japó. I l'hospital, senzill però net i ben organitzat, amb sales comunes per a les diferents necessitats.
Els vatuans en general vesteixen xancles o van descalços, això sí, si tenen fred es tapen el cos però no les cames ni els peus. Els de Tanna et saluden tots i fins i tot si et veuen caminant per la carretera s'aturen i et porten. Són calmosos, molt calmosos, no saben el que és l'estres, ni els interessa saber-ho.
Aquí, com a Fiji, hi ha dos mons, el del resort de blanquets amb diners i la resta que sols sobreviu. Potser per això qualsevol serveis que demanem els turistes o viatgers ens el fan pagar a preu d'or, per a ells els diners ens sobren.
Sigui com sigui Vanuatu val la pena, amb calma, amb temps. Hi trobarem llocs auténtics, quasi verges, amb pocs turistes. Això sí, o bé en resorts mínim 100€ nit o llocs locals amb serveis mínims, cabanes de palla i sense aigua calenta.

VANUATU 2

Un cop he explicat les meves aventures amb Air Vanuatu toca comentar el país.
Vanuatu és un conjunt d'illes d'origen volcànic com la majoria de les de la Melanesia, la Micronesia i la Polinesia. Sovint es produeixen erupcions de més o menys intensitat ja que alguns volcans són actius, com el de l'illa de Tanna.
Vaig arribar de nit, gairebé de matinada a Port Vila, capital del país i centre d'operacions de la companyia aéria. L'endemà, obligat a quedar-m'hi unes hores més vaig poder caminar pel seu passeig marítim que voreja tota la badia que s'interna en l'illa i que s'aprofita com a port. Al seu fons hi ha els iots de diferents mides i que duen les banderes de moltes nacions, tan de les properes com Austràlia i Nova Zelanda, com d'europeus com Alemanya, França, Holanda i d'altres. Persones que viuen al vaixell i tomben pel món navegant. Jo diria que la millor manera de veure qualsevol de les illes del Pacífic és navegant de l'una a l'altre. Per internet es poden trobar diversos iots d'aquestos que a canvi de la companyia i el treball com a mariner, et duen i t'alimenten. La llàstima es que em marejo i que el mar em fa por.
Com deia, Port Vila és una ciutat petita i allargada i el seu tret més important és el citat passeig en el que pots trobar-hi bars i botigues a part dels bancs, oficines i empreses de diferents activitats marítimes. Alguns dels naturals et miren i saluden.
L'illa de Tanna és espectacular, natura al complet, arreu hi ha arbres, herbes, arbustos i flors. Es fa difícil conrear la terra perque la natura, a la que pot, ho envaeix altre cop. A Tanna no hi ha cap lloc que se'n pugui dir ciutat, tot són conjunts de cases o cabanes en les que s'agrupen unes quantes famílies. Si són vora la costa poden tenir serveis com aigua, clavegueres i llum, si són a la muntanya igual no tenen res de tot això.
La costa és rocallosa, pràcticament no hi ha platges com nosaltres les entenem. Malgrat tot, entr les roques s'hi formen algunes grans basses en les que t'hi pots banyar i veure corall i peixos de color. La sorra, normalment és gruixuda.
Vaig visitar un poblat a la muntanya. Els homes vesteixen sols un estri de pall que els tapa la tita i les dones una faldilla també de palla fins sota els genolls. Els pits a l'aire tot i que algunes ja se'ls cobreixen amb fulles de palma o be amb les mans, de manera pudorosa. Durant la visita em van fer disparar amb arc i llançar una llança, estris amb els que cacen porcs salvatges. Em van ensenyar com cuinen, una mena de "papillote" feta de plàtan fet pasta, herbes i pastanaga, tot embolicat amb fulles e palma i posat a l'escalfor del foc. Queda com una mena de "quiche lorrain". A la noia que anava amb mi li van pintar la cara. Els homes no es pinten. A les dones quan els arriba la primera regla els fan escarificacions a l'esquena. Als homes quan s'exciten per primer cop, els aplaudeixen.
Finalment em van dur a la plaça mig coberta per un gran "baiano" on vagaregen els homes. Primer les salutacions i presentacions, després mirar les seves artesanies, poc interessants per cert, finalment van ballar i cantar. Porten el ritme picant fort de peus en terra. Potser per això tots els indígenes tenen els peus molt grans, amples. Durant el ball els homes fan com un cercle que de vegades gira i les dones es posen al voltant també cantant i saltant.
Un cop acabat el ball ens vam posar com si fossim el cap de dol i tota la tribu va passar a saludar-nos. Vam pagar la quota corresponent i visita acabada.
Per arribar al poblat vam haver de fer mitja hora llarga de camí ascendent, amb 4x4, fins dalt la muntanya. El poble era un conjunt de cabanes fetes de fusta i fulles de palma, sense electricitat, ni aigua corrent ni clavegueres, tot dins la selva. Naturalment, els animals domèstics van lliures per on volen. Els nens no van a l'escola, no saben llegir ni escriure i al metge sols hi van quan el bruixot no els pot curar. Parlen diferent dels de la costa tot i que s'entenen. Si han de baixar hi, es vesteixen i caminen.
Als nostres ulls, molt fort, gairebé increïble.
Em van dir que hi havia una missió catòlica amb un frare español i hi vaig anar. Antonio Garcia Lopez. Quan el vaig trobar,  xancles, pantalons llargs, camisa de flors i dues creus que l'identificaven. La famíla del pare d'origen cordobés i la de mare de l'Empordà, nascut a Barcelona entén perfectament el català i encara el parla una mica. Sols torna esporàdicament per veure la seva mare i diu que el seu lloc és allí, que no en pensa marxar.
La missió regenta un col-legi mixt d'uns 200 nens de diferents edats dels quals 150 són interns. La majoria paga una quota i els que no poden tenen una beca de la congregació. Tot el col-legi es veu net i en condicions, aules amb pupitres i instruments d'ensenyament, llibres, llibretes, etc.

dissabte, 4 d’agost de 2018

VANUATU

Quan vaig "disenyar" el meu viatge no volia deixar passar l'ocasió de visitar les paradisíaques illes del Pacífic. Com a viatger, uns dels meus somnis eren les Rocalloses i aquestes illes, de manera que vaig estudiar amb cura la ruta a fer i em va fer l'efecte que m'anava bé de veure Fiji, Vanuatu i Nova Caledònia, a més els horaris de vols i preus quadraven amb el meu pressupost.
Vanuatu és un petit país format per moltes illes, la majoria d'orígen volcànic. Tots els forums que vaig  consultar deien que era millor fugir de la principal, Efate, i veure Tanna o Santo. Vaig escollir Tanna pel seu volcà. Això obliga a agafar un vol doméstic d'anada i tornada entre Port Vila, capital del país i a l'illa d'Efate, i Whitegrass, aeroport de Tanna. Per continuar viatge, per força has de tornar a la capital.
Bé, des de Nadi tenia un vol amb Air Vanuatu fins Port Vila. Aquest vol es va anul-lar perqué el volcà Yasur, el de Tanna,  a deixar anar cendres i fum i van prohibir els vols en cent quilòmetres al voltant. També hi va influir que un dels avions domèstics d'Air Vanuatu va "trepitjar" una avioneta quedant bloquejat durant uns dies.
La companyia aèria ens va allotjar i alimentar, com correspon. El dia següent ens va fer anar a les onze del matí a l'aeroport per dir-nos que el nostre vol sortiria a les 23:50, es a dir, tretze hores més tard i que vaig passar, conjuntament amb altres passatgers, a l'aeroport. Un lloc amb poques comoditats i pocs serveis. La questió es que vam volar i arribar a Port Vila.
Una segona conseqüència de la cancel-lació del vol va ser perdre el que m'havia de dur a Tanna. El director d'Air Vanuatu a Nadi em va dir que l'endemà a les 14:10 tenia lloc al vol a Tanna, de manera que jo, el 30 a les onze era a la zona de vols doméstics de Port Vila veient, amb sorpresa, que a la pantalla de vols no hi era el meu. Pregunto a una dona del servei d'atenció al client i em diu que no hi ha més vols a Tanna. Amb calma i paciència - encara que no us ho creieu - li explico el que passa, en pren nota, comença a telefonar fins que algú la respon ( cal dir que coincideix amb la festa nacional i tothom és fora de lloc ). Em diu que esperi. Passen tres hores i de sobte desapareix. Quan ha marxat el darrer vol, dos noisem pregunten qué faig allí i els ho torna a explicar. Es posen en moviment i en trenta minuts tinc hotel i transfer. Qué collons feia la dona aquella?
Resultat, un dia sencer a Port Vila. Mentre tant, jo marejant a qui m'esperava a Tanna, ara vinc, ara no     vinc. Em vaig plantejar seriosament no anar a l'illa perque em temia més problemes; finalment vaig pensar que més mala sort no la podia tenir.
El dia següent em fan anar a les cinc del matí a l'aeroport per facturar. No entenc per a qué ja que fins les sis tocades no han obert la guixeta. El vol va sortit amb sols 20 minuts de retard i a destinació m'esperava l'hoteler.
El dia abans de marxar em comuniquen que el vol ha sigut posposat dues hores. Em va fer olor de fum. Efectivament, aquest vol també va ser cancel-lat per "problemes tècnics". Altre cop aturat i perdent l'enllaç a Noumea. Em donen allotjament dient-me que ja m'avisaran per volar de retorn a Port Vila.
Dia quatre d'agost. Em llevo, esmorzo i parlant amb la recepcionista em diu que provi d'anar a l'aeroport doncs hi ha un vol a les deu i potser hi trobaré lloc, que d'altres afectats pensen fer el mateix. No em faig pregar. Arribo a "l'aeroport" - ho poso entre cometes perque no sembla ni un aeroport de juguet. Un dels nois que fa l'embarcament em diu que el vol es ple (?) però se'm queda el passaport. La cua es va omplit de tots aquells que ahir vam patir la cancel-lació. Torna el noi i em dona una targeta d'embarcament. Al-lucino. Per avui, per ara, pregunto. Sí, per ara, em respon. Flipo, de debó que no em crec res, fins i tot penso que el tipus m'ha donat un document inventat, fals.
Entro a la zona de sortida i em poso a llegir. Poc a poc van entrant altres passatgers i tots són dels afectats d'ahir. No ho entenc. Al final l'avió s'ompliràde persones que ahir no van poder volar i em pregunto que m'hagués passat si la recepcionista no em fa cap comentari.
Finalment el vol surt a les 12:20 enlloc de les 10:50 previst. A Vanuatu tot va al seu ritme. Bon vol. A l'arribada encara veig l'avioneta teepitjada però el d'Air Vanuatu ja no hi es - tinc documents gràfics - agafo la maleta i me'n vaig a l'àrea d'internacionals, no vull més raons amb la dona de l'altre dia.
Per començar a l'oficina de la companyia no hi ha ningú. Als qui esperem ens diuen que es troba ajudant a facturar i que ja vindrà. Quan arriba i em toca sembla que ho arregla tot, primer em diua que ni tinc vol a Noumea fins dilluns, al cap d'uns minuts em diu que demà, cinc d'agost a les sis de la tarda, que ja ha arreglat l'allotjament i que m'esperi pel taxi, que vagi al bar i esperi. Ho faig.
A les dues jna hostessa em diu que a les dues i mitja em recollirà el taxista. A tres quarts de dues no apareix el taxista i vaig a reclamar. Oficina tancada. Enxampo una hostessa i aconsegueixo que bellugui alguna cosa. Fan anar el telèfon i ningú respon. En un moment apareix un home blanc i intueixo és un directiu. Parlo amb ell i torno a explicar les coses. Efectivament és un directiui comença a bellugar fils. Em confirma l'existència del vol de demà, ell mateix em porto a l'hotel 8 em dona el seu e-mail per si tinc algún altre problema. A l'hotel ja m'esperen. A través d'internet sé que demà hi jn vol a Noumea a les sis, el que no sé es si hi tinc plaça. No puc fer més que confiar en que sí.
Fins aquí les desventures. I si algú pensa que soc jo o que he tingut "un mal dia" que m'ho expliqu.

dissabte, 28 de juliol de 2018

EXPERIÈNCIES MAI PASSADES

A Odessa em varen robar, cosa que mai en cap viatge m'havia passat. Ja vaig explicar-ho a l'entrada corresponent.
Avui me n'ha passat una altra de nova.
Anava tot disposat a facturar a la següent destinació, Port Vila,  a Vanuatu, quan ha suspés la tramitació. Motiu, un "accident" al punt de destí amb el resultat de tancament de l'aeroport. El suposat  "accident" ha resultat ser l'erupció d'un volcà. Després d'esperar unes tres bores han traslladat als passatgers a un hotel. A mi m'ha correspost un Novotel amb els trasllats i les tres menjades.
Demà tornarà a ser dia de sorpresa perque ningú assegura que el problema s'hagi pogut solucionar.
La part curiosa o casual es que precisament volia anar a Tana per poder visitar un volcà que, de vegades, està actiu. Ara ignoro sinhi podré arribar per qüestió de dies i combinacions i també per seguretat.
En fi, una cosa més que ja no podré dir que no m'ha passat mai. I potser ja tocava per la quantitat de viatges i vols que he agafat a totes parts del món.

divendres, 27 de juliol de 2018

FIJI

Les illes del Pacífic són un somni per a molts, entre ells jo. Per aquest motiu les vaig incloure en aquest viatge i ara em trobo a les darreres hores de la meva estada a l'illa més gran de les Fiji.
Vaig arribar des de Vancouver amb escala a Los Angeles i amb un vol precisament de la Fiji airlines. L'avió correcte, com tots, les hosteses amb una gran flor a l'orella que potser els és incòmode i amb poques gabes de treballar, la seva atenció durant el vol la vaig trobar escasa, deficient.
Entre el passatge l'equip de rugby a set de Fiji i molta gent amb trets de per allí, grassos, molt grassos. Durant el vol et passen anuncis de les meravelles que trobaras a les illes i se't fa la boca aigua.
L'aeroport de Fiji es coquetó i molt descobert. Un grup de músics a la sala de control de passaports en la que et fan unes preguntes exagerades. Sembla un país super controlat, com els antics comunistes.
Em recull el propietari de l'allotjament i anem a Sigatoka, ciutat en la que residiré uns dies. La primera sorpresa és el camp que veig, en gran part plantat de canya de sucre. I cabanes, cases senzilles. Són les vuit del matí i la gent va a treballar i els nois a col-legi per això m'adono de la senzillesa de vestits que porten.
Sigatoka és un petit nucli urbà que deixem enrere per arribar a la casa on m'allotjo situada en un turonet des del que no veig el mar. Després de 12 hores tancat a l'avió i mal dormit decideixo baixar al poble. Quatre carrers plens de gent i de cotxes, tots en corba, botigues més aviat pobres i restaurants que no m'inspiren massa confiança. 
Un mercat popular amb alguns fruits o vegetals que no he vist mai, plàtans curts però gruixuts com el braç i una verdura que no sé descriure ni el nom. Em volen vendre souvenirs però avui no serà.
A la tarda vaig a la platja i segona sorpresa, les anunciades aigües clares i transparents són de color terra en una platja de sorra gruixuda i amb força restes marines.
On és el Fiji paradisiac anunciat?
L'endemà vaig a un espai de dunes magnífiques, primer em toca pujar-les, a dalt les puc anar caminant a tot el seu llarg i també baixar a la platja. La mar està revoltada i no em banyo. La platja és llarguíssima i sols veig tres persones més a gran distància. És plena de troncs d'arbres que la mar ha anat acumulant, la sorra és més fina però fosca. Però l'espai és magnífic i el gaudeixo.
A la tarda torno a la platja veina, l'aigua avui és més clara i caminar per la seva vora es agradable.
El dia següent vaig a veure un salts d'aigua en miniatura i un poble fijià auténtic situat dalt la muntanya. Encara conserva la casa comunal - Bura -tot i que ruïnosa. Les cases son del mateix tipus, una gran sala en la que a cada cantó hi ha algun espai, cuina, estar, dormir i escassos mobles. Cases fetes de fusta i llauna, moltes amb cortines en lloc de portes i finestres. No hi ha aigua corrent ni per suposat clavegueres. Els nens petits, les gallianes i els porcs corren lliures. Això sí tenen electricitat i he vist una rentadora que deu ser comunal. Un parell d'homes grans i tres o quatre dones d'edat indefinida, amb vestits vells i aparentment bruts. 
A la tarda torno a anar a la platja veina i em trobo amb en Rajan, un jove periodista que m'acompanya per un camí a un punt on podem veure les dues badies, la que ja en venim a la seguent, separades per un cap rocós i per la que Arribaria a les dunes. És l'hora de la posta de sol i la vista és espectacular. 
Amb en Rajan, que ha voltat món coincidim que hi ha dos Fiji, el del resorts plens de blanquets amb diners per gastar amb collonases mclm el submarinisme i altres coses i el Fiji real de moltes persones que viuen amb poca cosa, jo he vist més aquest segon i n'estic molt satisfet, per mi, aixòés viatjar.
Espero que demà Vanuatu, em doni la mateixa oportunitat.

dilluns, 23 de juliol de 2018

CANADA 5 - VANCOUVER

Vancouver en realitat és una ciutat petita envoltada d'altres ciutats com Richmond i Burnaby que la fan semblar més gran i que despisten als viatgers que no aprofondeixen prou en el treball de camp abans de venir-hi.
A l'anterior entrada feia uns suggerimets per aquells qui vulgueu visitar Canadà. Ara en faig per si voleu visitar Vancouver. Quan busqueu allotjament mireu de trobar-lo al lloc denominat propiament Vancouver i si no podeu a Richmond. No aneu a cap altre barri en el qual quedareu aillats, lluny dels centres comercials si us voleu fer el menjar i lluny de qualsevol centre d'atracció, de manera que o bé teniu cotxe, amb el problema afegit de l'aparcament - de pagament, es clar - i haver de conduir per una ciutat desconeguda o bé taxi.
Burnaby sols té parcs, grans i macos. Vancouver té poca cosa, el més visitat és tota la cornisa que dona al mar, espectacular per les dimensions, com tot a Canadà.
Vancouver és una ciutat oriental, vull dir que el que més veus són cares orientals, xinesos, vietnamites, cambodjans i similars, a part dels indis que habitualment condueixen els taxis. Vestits àrabs, escassos, negres pocs. Amb tot això es conforma una ciutat multiracial en la que tothom té oportunitats i en la que sols compta la pròpia disposicióni ganes de treballar, ningú mira malament ningú, no es veuen actituts o gestos xenòfobs, ni creus gammades, ni indicatius de cap primacia blanca o anglosaxona. Res de res. Segur que deu haver-hi algún problema puntual o soterrat localment, però en general es respira convivència i ganes d'anar endavant.
Dit d'altra manera, igual, igual que a Catalunya i al seu país veí.
Després de nou setmanes de ser fora i de seguir les noticies de casa de molt lluny i poc sovint, saber el que ha passat darrerament i veure com es viu a Canadà i saber com es viu a Nova Zelanda, tinc mllt poques ganes de tornar. A la puta pell de brau tornen els franquistes i la repressió serà brutal. El  gran éxit del "procés" ha estat despertar el parc juràssic que sempre ha sigut españa i ara tots tenen un argument per retallar llibertats i autonomies, ha tornat el llop, diuen, hem d'aturarels "nacionalismes" diferents dels nacionalisme español. I tot el poble español, incult i necessitat d'espectacles i crides bàrbares s'hi apunta. Fins i tot els jutges s'han ajuntat a la bogeria persecutòria.
No tinc ganes de viure en un lloc així, prefereixo emigrar i mirar de començar una altra vida en un lloc on pugui dir amb orgull que soc català i que em cago en haver de dur un passaport d'una nació opressora, dictatorial i retrògrada.
Em sap greu per tots aquells que no podeu escollir.

dissabte, 21 de juliol de 2018

CANADÀ 4

s'acaba el meu periple canadenc, curt però intens, vuit dies recorrent les muntanyes Rocalloses, tot un mite per qualsevol muntanyenc i la veritat és que no tan sols no m'han decebut sinó que m'he meravellat encara més. Potser no és la majestuositat dels cims ni la seva altura - el més alt, el Robson frega els quatre mil sense arribar-hi - el que més m'ha enlluernat, ha sigut veure neu constant, geleres, aigua, boscos i tot en un espai grandiós, enorme, inabastable,  immens; això ha sigut el que més m'ha copsat, l'immensitat de l'espai.
Si algú de vosaltres vol venir-hi us dono uns detalls
1 - venir al setembre
2 - una temporada llarga
3 - ben equipats per muntanya
4 - cotxe propi, no cal 4x4 dur, amb un SUV,  suficient
5 - fer-vos soci d'albergs internacionals, podreu dormir en albergs molt ben equipats - amb excepciona - per un bon preu i fer-vos el menjar.
6 - estris anti mosquits i post picada. N'hi ha milers. Un siurell i/o un esprai anti ossos.
7 - obtenir el carnet internacional de conduïr per poder llogar el cotxe.
8 - obtenir per internet el visat per entrar a Canadà, i si heu de fer escala als USA, també el seu, ni que sigui per escala de trànsit, els "maracanos" són així de toca collons.
9 - una targeta de crédit, aquí la usen per a comprar un caramel.
En quant a la conducció, les carreteres són bones i el trànsit és molt respectuós,  vull dir que no són gens agressius ni impacients, malgrat això no respecten gaire o gens els límits de velocitat, no hi ha radars ni policies vigilant ni cal, la gent és educada i sols he vist tres accidents, dos d'ells crec que s'ho van fer ells sols, el d'avui sí que ha sigut entre dos vehicles.
Els canadencs són una mica freds tot i que sovint, en creuar-los, et deixen anar alguna frase o dues i una rialla, poca cosa més. I són una barreja de moltes nacions resultat d'anys de rebre immigrants d'arreu del món.
Si ets jove i vols viatjar i practicar l'anglés, els hostels que he citat són una oportunitat, pots treballar-hi a canvi d'un sou i allotjament i menjar a preu reduït, de pas conviuràs amb joves - nois i noies - de tot el món. Llàstima que ja soc gran per això, és una experiència única i molt valuosa.
Bé, ara un dia i mig a Vancouver i final.

divendres, 20 de juliol de 2018

CANADÀ 3

Avui dijous 19 de juliol des de Lake Louis.
Ahir a la tarda una tempesta estiuenca, com les del nostre Pirineu. Hahahahaha ... !
Volia anar a caminar de totes totes. Viatjar va molt bé però si et descuides les cames s'adormen i no em canvé. Primer m'espero al costat de la via del tren per veure passar un comboi. M'agraden els trens i sempre que puc els fotografio. A Canadà el comboi més curt fa un quilòmetre i d'altres un quilòmetre i mig, quasi diria que veure'ls passar es avorrit. Solen anar guiats per dues locomotores i una a la cua, o bé tres en cap. He vist un parell de combois que duien la locomotora auxiliar al mig.
Després començo el camí per pujar al llac que dona nom al lloc. Uns quatre quilòmetres en pujada, sort que és aviat i no fa calor. La ruta, pel mig del bosc, al costat del riu i sol, qué més puc demanar? Però quan arribo a dalt ja hi ha centenars de cotxes i milers de turistes.
M'estic una estona contemplant l'espectacle natural i intento retornar per una ruta diferent. Avui no estic per prendre riscos i desisteixo de seguir traces por trepitjades de manera que retorno per on he vingut però amb una variant. Quan hi soc arriba un núvol de pluja, merda, la llei de Murphy. A part de la menaça d'aigua o potser per això els mosquits abunden i en massacren, en piquen arreu i constantment tot i el caminar ràpid que duc.
Cinc cents metres abans d'arribar plou i cau pedreta, arribo a l'hotel justet. Dutxa, escriure i dinar.
A la tarda vaig al centre comercial - Lake Louis sols és això - i em compro una samarreta que em va agradar molt i desisteixo de més capricis.
Si veniu a les Rocalloses porteu força repelent de mosquits, ara que el millor, és anar ben tapat amb roba gruixuda, la fina també la trespassen. I roba d'aigua, en qualsevol moment pot caure un ruixat, avui, per exemple, n'han caigut d'altres a la tarda i ara, al capvespre, sembla que vulgui aclarir una mica.

dijous, 19 de juliol de 2018

CANADÀ 2

A Jasper hi ha moltes rutes a fer caminant o en bicicleta, totes marcades, indicades, la majoria planes. També hi ha coses més distants per anar-hi en cotxe, com ara llacs desl que n'hi ha molts, molts.
De Jasper vaig a Saskatchewan, uns 150 quilòmetres plens de llocs per aturar-se, passejar, fotografiar, mirar, realment tot és un espectacle increïble al que hi pots possar tants adjectius com vulguis.
Llacs, rius, muntanyes, geleres, salts d'aigua, bosc, caminets, un lloc que cap muntanyenc es pot perdre. No cito tots els llocs perque ara no els recordo i no els tinc a ma.
A Saskatchewan m'espera un típic alberg de muntanya, habitació compartida de sis persones, WC a l'exterior. I no hi ha aigua corrent. Coincideixo amb una famíla francesa, matrimoni i tres fills. La Brigitte, una logopeda de Quebec i en Marco, un brasiler que va de Jasper a Vancouver amb una bicicleta de ciutat, de les de rodes petites. La resta de gent semble  del país.
He d'anar a uns dotze quilòmetres de distància per dinar i sopar, també hi ha un hotel dolars canadencs l'habitació.
El dia següent baixo a Field, un poblet que es va construïr per donar suport al tren. Avui dia és una col-lecció de "guest house" i un bon restaurant en el que dino. Avui el trajecte també ha estat ple de llocs per aturar-me i gaudir-ne i es que les Rocalloses són molt extenses i tenen milers de racons, tots ells meravellosos.
Fa calor i em sento cansat de manera que passo la tarda llegint.
El dimecres de bon matí vaig a seguir un camí que puja a un llac. El noi de recepció m'ha deixat un esprai anti ossos. Aquí n'hi ha bastants, com també llops i gats salvatges. Recomanen no anar sol i fer soroll, de manera que jo vaig cantant i picant de mans. De fet demostro no tenir gaire coneixement, no us sembla apreciats lectors? Però tot surt bé, camino un parell d'hores llargues i he vist el llac. D'ossos, ni un.
Després de fer el "check out" vaig a veure els túnnels en espiral. Vejam, entre Field i Lake Louis hi ha un fort desnivell i els va interessar fer-hi passar la línia fèrria. Com s'ho van fer, doncs com els camins de muntanya, fent llaçades, moltes d'aquestes per túnnels. Ara s'ha convertit en una atracció turística. De fet és una obra d'enginyeria col-lossal. Trobareu més informació a internet.
Arribo a Lake Louis que no passa de ser un lloc per emmagatzemar turistes i n'hi ha milers. Avui també dormiré en un refugi, però aquest té tota mena de condicions higiéniques i de comoditat.
Demà més.

dimecres, 18 de juliol de 2018

CANADÀ 1

Després de l'experiéncia africana paso a un continent més semblant als meus costums. No explico el desplaçament des de Malawi fins Vancouver però us podeu imaginar que no va ser ni descansat ni fàcil malgrat no va haver-hi retards importants i no em van perdre la maleta.
A Vancouver m'espera la Mimi, la dona que lloga habitacions a través d'airbnb, un luxe.
L'endemà recullo el cotxe de lloguer; per sort m'han apujat de categoria i em donen un Jeep Cheroke automàtic i amb navegador, i aquí rau la meva sort, gràcies a aquest aparell no tinc problemes per sortir de la ciutat direcció les muntanyes Rocalloses o Rocky Mountains.
Des de Vancouver fins Chilliwack és una autopista de doble carrer per banda amb trànsit dens, poso el pilot automàtic a la velocitat permesa en cada moment. Aviat m'adono que gairebé ningú respecta els límits de velocitat i, discretament i sense passar-me, m'hi apunto.
Després de Chilliwack els dos carrers es redueixen a un, el trànsit baixa considerablement i m'apunto a la técnica d'incrementar la velocitat a discreció.
A 25 kms de Merrit, lloc de destí, una cua llarguíssima i tots aturats, l'efecte tafaner per un accident. Gràcies al navegador trobo l'hotel facilment. És un establiment dels que surten a les pel-lícules americanes, un gran pati amb habitacions a tot el voltant i lloc per deixar el cotxe just a la porta. Un recepcionista rar que cobra, et dona la clau i adeu.
Menjar ho faig també en un establiment típic, amb cambreres que no paren de correr atenent la clientela que arriba, menja i marxa i al seu lloc un altre.
La següent etapa és Valemount, també un lloc típic però ja de muntanya, de neu, de fred. Aquí començo a intuir les Rocky, a la vora puc veure cims amb neu. Mig recuperat del jet lag em llevo molt aviat i esmorzo en una pastisseria d'un suïs alemany. Collons, més que un esmorzar ha estat un esmorzar i un dinar tot junt. Intento anar a caminar per algun lloc i no el trobo. El que si apareix davant del cotxe és un os al qual tinc temps de fer un parell de fotografies.
Marxo a Jasper capital del parc nacional del mateix nom. Per entrar has de pagar, en el meu cas una persona i un dia 9,80 dolars canadà, uns 6,5 euros. La ciutat és turística total i tots els locals estan destinats al turisme. La part positva es que caminant tens una pila de recorreguts per fer, o bé amb bicicleta o també pots deixar el cotxe en algun punt i amplies el ventall de rutes.
Abans de Jasper passes als peus del Robson. Espectacular. Una piràmide de pedra mig coberta de neu que et planta cara. Si no erro és el punt més alt de les Rocky amb quasi quatre mil metres.
No ho explicaré tot perqué no és el lloc i no acabaria. Sí comento que vaig voler anar a Maligne Canyon pensant seria una carretera estreta i revirada. Res de res. Efectivament és una gorja, amb una carretera a un costat i un riu ferèstec a l'altra però en absolut és estret i angoixant. I ara sí que m'he d'explicar.
Els catalans tenim un país petit en el que tot ho medim en metres. Canadà és un país grandiós en el que tot es medeix en quilòmetres. Aquí tot va a l'engrós. Les carreteres són més amples, les corbes més obertes, les rectes infinites. Els camions trailer afegeixen un remolc, les caravanes són especials i monstruoses, la majoria de cotxes són 4x4 però dels grans. Tot, absolutament tot, és fora mida, una mica incomprensible per la meva ment catalana acostumada al meu país.

dissabte, 14 de juliol de 2018

MALAWI 2

Torno a dormir malament a causa d'haver-me de llevar d'hora i del vent.
La zona de Cape Maclear és ventosa, té un hivern suau però ventós i a l'estiu diu arriben als quaranta graus per aquest motiu a les habitacions, com a mínim les de la zona on soc, a les finestres no ha vidres de manera que quan bufa el vent el brogit és fort i s'hi afegeix que hi ha molts arbres grans amb molt de brancatge.
El taxi és a punt a l'hora prevista i em porta al lloc on agafar el bus. De camí veig una pila de dones caminant per la carretera, són les cinc i mitja de la matinada i encara tot és fosc. Van a treballar, elles. També trobem alguns "ells", pocs. Àfrica si no fos per les dones seria un continent totalment aturat; aquí sols treballen elles, tampoc és que siguin més intel-ligents que ells, però treballen sense parar mentre ells paren continuament, millor dit, de vegades ni engeguen, son dropos de collons.
El bus arriba a l'hora prevista i s'està trenta minuts aturat entre es va omplint. Els busos funcionen segons li rota al xofer, ell és qui decideix si arrenca o no, com i quan, és el puto amo. Ja ho sé i m'ho prenc amb calma. Durant el viatge puc contemplar tot el que el país ofereix i que és molt. Em sap greu no poder aturar-me i fer fotografiesde pobles, de persones, de situacions. Per exemple una cua de dones a la font pública per recollir aigua. No cal dir que la font funciona amb una bomba manual. Dones amb els nens a l'esquena i traginant el pes d'alguna cosa ja sigui d'ús doméstic o per anar a vendre, nens vestits amb parracs i descalços, gent gran doblegada, ulls apagats, cares que expresen fracàs, desesperança, desil-lusió, gana, misèria, conformisme davant l'inevitable, pobles de fang i canyes, poc més que un típic poblat masai.
Finalment el bus arriba vora la capital i allí s'accidenta. No tinc cap ganes de quedar-me esperant hores a que l'arreglin, agafo la maleta i m'espavilo seguint les indicacions d'un local. 
Hotel, aparentment millor que l'anterior, com a mínim l'habitació és millor, però topare amb la inutilitat dels treballadors i de les instal-lacions. Tv i wifi no funcionen, estic apartat de tot, presoner a l'hotel. Sort que ja marxo del país, ja no estic per aguantar estupidesses i a més pagar un bon preu.
L'endemà taxi, aeroport, altre cop amb els funcionaris fent la seva abandonant el seu lloc i marxo. Tinc una ruta llarga i pesada amb destinació Vancouver, unes 36 hores de viatge anant tot bé.
Malawi.  Malgrat el que he dit val la pena anar-hi però no com ho he fet jo. Primer cal saber a què estàs disposada, si vols anar de pobre trobaràs allotjaments bàsicso molt bàsics o encara més bàsics i transports d'aquells que mai saps quan surten ni quan arriben; així viuràs com ells. 
L'altra possibilitat és que tinguis dinerets i puguis anar a hotels amb jnes condicions i llogar un vehicle amb conductor, aleshores t'aturaras on vulguis i veuras moltes coses, això sí, pagant. Val la pena? Sí, sense cap mena de dubte, Malawi s'ho mereix, paisatges meravellosos, experiéncies úniques, autenticitat.  M'atreveixo a dir que és més autèntic el Malawi rural que les tribus massai que et porten a visitar durant el safari de Tanzània.

divendres, 13 de juliol de 2018

MALAWI 1

Em toca llevar-me a dos quarts de cinc de la matinada per anar a agafar el vol a Lilongwe, capital de Malawi. Les primeres llums del dia van sortint i quan pujo a l'avió de la Malawian airways ja llueix un bon sol mig amagat entre núvols diversos.
L'arribada a l'aeroport internacional de Lilongwe ja comença a anticipar el que trobaré i és aquest país. Per entrar-hi has d'omplir un extens formulari però resulta que els funcionaris encarregats de tramitar-ho no són al seu lloc, estant xerrant o parlant pel mòbil en algún lloc de l'aeroport i un altre funcionari ens diu que esperem ...
Uns deu minuts després arriba un individuu amb una cartera plena de papers, rebuts, segells i altres. Una americana i jo, els dos únics blanquets que hem arribat aquí, omplim el paper i suportem els tràmits de tres funcionaris, paguem 75 dolars ameircans - setanta cinc !!! - i ens enganxen la visa al passaport. Ara passem per la funcionaria encarregada de revisar que tot estigui bé i ja podem entrar al país.
Naturalment he suportar el robatori del taxista, 35 dolars per dur-me a la capital. Són una mafia i no hi ha possibilitat de negociar. 
Arribo a "l' hotel" si es que se'n pot dir així. Resultarà una presó. 
Lilongwe és la capital del país i té uns set cents mil habitants. Està dividida en el que ells diuen 43 àrees les quals són extenses i en les que als seus carrers sols hi ha propietats tancades amb murs. No són carrers com nosaltres els entenem, amb cases a tocar i negocis, no són carrers sense res. Si surts de l'hotel pots caminar sense saber on vas ni qué trobaràs ni a quina distància, tampoc pots estar segur de que trobaràs el que necessites. Si et vols bellugar, taxi per anar i per tornar. 
L'hotel té poques condicions, el que publiquen a booking.com és mentida. No tenen wi fi, tv, restaurant d'un sol plat, se'ls acaba l'aigua embotellada ... en fi ... Àfrica al seu nivell més baix.

L'endemà em recull Noleen, la propietaria del lodge de Cap Maclear. És una sudafricana blanca que va decidir deixar una feina estressant al seu país, va comprar el lodge i ara s'hi dedica. Hi arribem. Com que viatjo de pobre em toca una habitació a la part posterior, sense vista al llac. Finestres sense vidres, lavabo justet, talls de llum i per suposat wi fi tampoc. Encara rai que el lloc és força bonic, just a la vora del llac Malawi i fa més aviat calor. Tenen cervesa freda i bon menjar al restaurant.
Ajudant a la Noleen hi ha la Martina, una noia maquíssima, holandesa, que va pel món amb workaway.com, sort d'elles dues perque la resta de l'staff són locals amb poc nivell i menys esma.
El primer dia volto per la riba del llac i pel "carrer" principal i a la tarda em deixo enredar per anara a veure la posta del sol des del mig del llac, com si des de la riba no es veiès prou bé. Jo també, de vegades, aturo el meu cervell. Malgrat tot, la posta de sol és bellíssima i no em penedeixo.
El segon dia vaig a caminar pel parc nacional. Hi ha un camí a fer que el volta per un costat. Necessito fer una caminada després del temps que porto assegut en tot tipus de transport. 
A l'entrada del parc em volen convèncer de llogar un guia cosa que refuso. Em fa l'efecte que a un experimentat muntanyer com jo no li fa falta.
Inicio la pujada i noto la manca d'exercici però vaig fent. De sobte una serp d'uns dos metres salta i s'amaga, no m'ha donat temps ni a espantar-me. Penso si serà bona idea això d'anar sense guia. Més endavant m'atrapa una parella que resideix al mateix lodge. Bona senyal, vol dir que vaig bé. Arribo dalt de tot i tinc una vista excel-lent, valia la pena pujar. 
Quan començo a baixar, no sé com, perdo els senyals que hi havia i em trobo baixant pel dret. Ja no soc a temps a recular i continuo baixant. Per sort l'orientació és fàcil i sempre tinc un rastre a seguir. Finalment arribo al lloc de sortida sa i estalvi.
Quan arribo a l'hotel no hi ha aigua a la dutxa!!! Àfrica!!! Em banyo al llac, cosa que no volia fer perplr de la Bilharzia, però vaig brut de nassos. La baixada era polsosa i m'ha exigit esforç en hores de calor.
A la tarda descanso i m'arriben les agulletes produïdes pel sobre esforç de la baixada, agulletes com mai havia tingut.
Vaig a dormir aviat, demà també he de llevar-me aviat per agafar el bus vers Lilongwe.

dimarts, 3 de juliol de 2018

ZANZIBAR

Sembla que si vas a Tanzània i no visites l'illa de Zanzibar, et deixes alguna cosa important. Si ho és o no, no ho decidiré jo. El que sí dic es que arribar a Stone City i passejar pels seus carrers, pels carrers dels indígenes, no els turístics és un impacte molt fort.
Potser es que venia mentalitzat per un llibre d'en Jordi Esteva "los arabes del mar" en el que descriu l'illa com un lloc meravellós i amb una olor i fragància d'especies que jo no he trobat.
Quan arribes a port ja en veus la diferència, és més pobre que el continent. Quan surts del port continues veient diferències, carrers en molt mal estat, tolls d'aigua bruta arreu, brossa, gent sense feina, cotxes, motos, bicicletes, carretons, caos circulatori tot i que no hi ha nervis ni baralles.
Olors, les humanes, les de brossa, aigua estancada, pols. Els edificis són tots vells, més que vells, rònecs, lletjos. Els carrers estrets i cap de recte. S'hi veu pobressa i misèria. El centre de "matatus" també molt pobre. Potser es que sense pensar-hi m'he endinsat en el barri dels autèntics indígenes i no en el turístic. No ho sé, el cas és que m'ha impactat molt, molt.
L'hotel on estic respon a tot el que he dit, però net i habitable. És una casa antiga de tres pisos adaptada a hotel. Escales i barana de fusta, mobles antics, llums antics, portes gravades, llits alts, tot, tot a l'estil del que els llibres diuen era el de Zanzibar cosa que m'agrada, té el seu encant.
A la tarda vaiga petar a la zona més turística, no és que millori massa però sí que és diferent, una mica, mica més endreçat, principalment perque hi ha botigues i alguna terassa, menys trànsit i més turistes de color blanc.
Pel matí quan passejava per la zona popular pensava, ostres Jordi, tu sol, blanquet, en mig de tanta negror, que coi hi fas? I m'adono que soc especial i afortunat. Per què els turistes no van als llocs dels naturals del país? Per què els trobes a tots als mateixos llocs? Són turistes, no viatgers, no estan interessats en el lloc que visiten, únicament volen acumular fotografies que ràpidament passaran a l'oblit.
Avui m'he assabentat que també Zanzibar vols independitzar-se de Tanzània i molts dels locals amb qui he parlat coneixen el problema català el qual veuen similar al seu.
Bé, demà aniré a veure micos, com si no n'hagués vist prou al safari, però aquests són especials.

dilluns, 2 de juliol de 2018

SAFARI PART 2

M'havia quedat parlant dels cotxes i dels campings. Això de fer un blog a estones amb l'iPad és una conya per a individus malaptes com jo.
Dels cotxes ja n'he dit prou. Els camping són això, tendes de campanya que munten els ajudants, un matalasset d'espuma de cinc centímetres, un coixí i un sac de dormir, tot això lògicament ves a saber quants cops usat i si després veus com ho transporten entendras que d'higiene poca. Però no ens amarguem per això, hi fa molta gent i ningú mor per aquesta causa.
Els lavabos ... qui tingui manies que vagi a un lodge i pagui. Aquells que hem anat sovint als refugis de muntanya o que ja duem anys voltant pel món no ens espantem i, si cal, dutxa freda i endavant.
A les cuines no hi entreu, brutes no són però netes tampoc.
El cotxe en condueix un home que també fa de guia. Treballa "free lance" per la companyia que el contracti i per això ha de ser amable, per obtenir bons comentaris de cara a les empreses i per obtenir una bona propina dels turistes quan acabi el safari - entre 5 i 10 dolars per persona i dia. Parlen bon anglés i han hagut d'estudiar tres anys per poder fer aquesta feina.
També portem un cuiner que malgrat les condicions, fa meravelles i que també ha d'esforçar-se en ser amable per mantenir la feina i obtenir una bona propina.
I ara anem al safari. He estat al Tarangire, Serengueti, Ngrongoro i Manyara. Recomano els dos primers. Ngorongoro és un crater on hi ha molts búfals i una mica de la resta. Manyara és absolutament diferent, amb molta arbres i vegetació de manera que per veure els lleons trepadors i altres besties és molt difícil. En canvi Tarangire i Serengueti son plans, sabana i de lluny els veus. 
Cal tenir sort també. El cotxe no pot sortir de la pista i cal que els animals que tu vols veure i de la manera que els vols veure estigui al costat del camí; sols que siguin 25 metres lluny la fotografia ja no serà tan espectacular, no podràs admirar els grans ullals del lleó, o el menut nadó d'elefant nascut fa dos dies. I els animals van a la seva, no tenen propina ni res, passen olímpicament de tu, de manera que, com m'ha passat a mi, pots voltar pel Serengueti durant vuit hores i veure un sol lleopard a vuitanta metres de distànciai entre les herbes, o un sol guepard rodejat de dotze cotxes.
Malgrat tot fer un safari és una gran experiència que m'alegro d'haver fet i que he gaudit molt i molt. Penso que un de sis dies és suficient perque els animals són iguals sempre en tots els parcs. He tingut la sort de bons companys de safari, bons professionals, bon temps i he pogut fer algunes fotografies impagables per a mi.
Com dic sempre, soc un home afortunat, molt agraït a la vida que ha tingut i que té

SAFARI PART 1

No sé quina idea teniu del que és un safari per Kènia o Tanzània, ara que n'he fet un us ho puc explicar baix el meu punt de vista.
Personalment ho tenia idealitzat: veuré molts animals, grans quantitats, gaudiré de l'espai, de l'entorn, seré allí. Pràcticament l'única cosa totalment certa és que he sigut allí. 
El meu fill em va dir: això del safari és com anar al zoològic amb la diferència de que ara seràs tu qui anirà dins una gàbia i els animals passejaran lliures. La va clavar.
La majoria d'animals que veus en un safari, zebres, impales, nyus, gazeles i altres herbívors similars no són perillosos i com que n'hi ha bastants arreu aviat perden el seu poder d'atracció. El problema està en que els perillossos, lleons, guepards i lleopards no els veus venir i els búfals i els elefants que sí veus son perillosos. Les hienes depén del moment. Per tan, podries baixar del cotxe a saludar una zebra o una gazela però no pots fer-ho perque potser és el dinar d'algun depredador i tu seràs al mig. I no corres tant com una zebra que pot intentar fugir. 
Amb tot el que he dit comprendreu que et passes una pila d'hores tancat dins un vehicle. Dret i amorrat a la barana que queda quan s'aixeca el sostre practicable. I si aneu quatre o cinc persones en el vehicle en el que n'hi caben set doncs no us caldrà barallar-vos per tenir un petit espai des del que fer les fotografies de la vostra vida.
A tot això cal afegir que els camins són de terra. A l'estació de pluges fangosos i de mal transitar i a l'estació seca - la que he fet jo - pols no en voldràs més, la teva i la dels centenars de vehicles que circulen per les pistes tots perseguint algún dels cinc grans. I per acabar amb els camins, plens de sots, desnivellats i i alguns llargs trams d'enllaç superfície arrugada, és a dir, vas iguals de sacsejat com un ou debatut per fer una truita.
Els cinc grans: elefant, lleó, lleopard, búfal i rinoceró, en l'ordre que més us agradi. Dels dos primers n'he vist bastants i en tota mena de situacions i moments en els tres dels quatr parcs visitats; búfals a Ngorongoro a vessar; de lleopard, un i de lluny al Serengueti i de rinoceró cap ni un. Un mena de substitut com pot ser el guepard, un al Serengueti i ja al final del tomb. 
Com que els xofers-guia viuen en gran part de les propines, de vegades hi ha acumulacions de vehicles cercant la millor posició perque els seus passatgers facin les fotografies. Al Ngorongoro vaig comptar quinze vehicles seguint el pas d'una parella de lleons - ell i ella - que caminaven per la pista, gairebé els vehicles s'empentaven. Denigrant.
També els trams d'enllaç entre parcs son llargs i per pistes com les que he descrit.
Així doncs, per anar de safari cal passar-se unes vuit o nou hores dalt del cotxe, menjar pols a doll, patir calor i fred, i acabar sacsejat com un batut de xocolata. I animals veure-ho, sobretot, els herbívors més comuns perque els altres fan la seva vida aliens a l'expectació que generen i que tu t'has gastat la pasta ler veure'ls precisament a ells. Es deixaran veure o no, de prop o de lluny i tu no hi pots fer res.
I queda parlar dels cotxes i dels allotjaments.
La majoria de cotxes son Toyota d'una vintena d'anys que havent de circular per aquestes pistes estan una mica atrotinats i alguns es trenquen a mig safari - el meu cas.
Si has escollit un safari baratet t'allotjaràs en un "camp site" - un camping. Habitualment tenen tres sales: cuina, menjador i lavabos. 

diumenge, 24 de juny de 2018

TANZÀNIA

Continuem. De Kènia sols he vist Nairobi i no m'ha agradat.
Vaig voler anar al centre de recuperació d'elefants orfes i em vaig sentir enganyat. Sols obren una hora al dia i tots els blanquets que som a la capital ens hi trobem, posem unes cinc centes persones volen veure i tocar quantre elefantets que estan dins un rodal vigilats per quatre cuidadors i un cinquè que ens engega un discurs inacabable sobre com els han trobat i sobre el tràfic de marfil. I això és tot.
Intento veure la ciutat caminant i no trobo res que valgui la pena.
Avui, diumenge 24 em desplaço a Arusha on he contractat un petit safari.
El viatge és molt agradable perque al "matatu" sols hi anem tres passatgers.
A la sortida de Nairobi hi ha vegetació espesa que es va aclarint a mida que ens allunyem i passa a ser d'herba molt baixa i acàcies disperses. A la carretera hi han posat guals per fer alentir la marxa dels vehicles, ja sigui perque hi ha una població o senzillament perque els ha vingut en gana de fer-ho. Hi han coses que tenen poc sentit.
A la frontera tenen un muntatge que als "muzungus" ens costa entendre, hi ha un moment en que no saps si has sortit de Kènia o hi estàs entrant. I crec que m'han fet pagar el doble pel visat.
Al final surto i ja soc a Tanzània. Ara la carretera és millor i no té entrebancs però veig que el xofer s'ha posat en cinturó i respecta els senyals de trànsit. Caram amb Tanzània, penso!
Durant el recorregut fins Arusha ens aturaran a quatre controls que no controlen res.
Des que hem entrat al país que hi veig diferències amb Kènia. El paisatge ha canviat poc, pla amb herba, matolls i acàcies, però ara trobem ramats de bestiar, vaques, cabres, bens i alguns ruquets africans,  cuidats per nens o homens vestits de la manera tradicional, de la que hem vist més d'un cop en documentals televisius. D'altres - en dire massai - són plantats a la carretera esperant transport o als pobles. Les dones vesteixen de colors llampants i els pentinats són estrafolaris pel meu gust.
Els pobles que passem son miserables, en ells no hi ha cap vestigi d'higiene, em recorda el sud d'Etiòpia, de fet son cosins germans.
Poc a poc arribem a la "civilització", Arusha. Gent, motos, cotxes, gasos, pols, moviment.
A la tarda vull voltar una mica per la zona de l'hotel i veig que tota la ciutat, si més no la zona on soc, és un mercat, als carrers s'hi amunteguen les botigues als baixos dels edificis i davant elles, a la vorera i en ple carrer, les parades de qualsevol cosa. En conjunt pots trobar gairebé el que vulguis. L gent és amable i alguns són apegalosos, et donen la mà i s'enganxen al teu caminar, volen ser amables per acabar venen-te alguna cosa o senzillament demanan-te diners.
Crec que
 Tanzània és més musulmana que no pas  Kènia, des de l'habitació escolto tres mesquites, una d'elles a cau d'orella. I la gent també és sorollosa. Quan no canten a resar canten ells amb l'altaveu a tot drap. Tot plegat em recorda l'Índia, sols que allí son més destres en tot.
Bé, ha estat el bateig en l'Àfrica negra.

divendres, 22 de juny de 2018

KENIA

Ha començat l'aventura. He arribat a Kènia, el primer país de l'Àfrica negra que visito.
L'arribada a Nairobi en avió bé, el seu aeroport és petit i deviem ser els únics arribant en aquella hora, mitjanit. Taxi i a "l'hotel". Arribar de nit a aquest carrer en va fer mala espina, entrar al local, encara més. El recepcionista poc hàbil, l' habitació ... per plorar. Però a la una de la matinada no em podia posar a buscar un altre hotel, de manera que li vaig fer mostrar una habitació millor i vaig decidir que el millor que podia fer era dutxar-me i dormir.
Pel matí un recepcionista més espaviladet m'ha fet una oferta que he acceptat tot i saber no és la millor decisió. Estic en un barri no cèntric i tot absolutament és negre amb ganes, com tampoc pot ser d'altra manera, vull dir que no hi ha cap vestigi de blancor ni que sigui de motxilers. I es que em foto en cada embolic ...
A l'avió sí que hi ha havia alguns blanquets però els vaig veure més del tipus turista. Aquest matí he voltat una mica per la ciutat i no n'he vist cap de descolorit. O sigui que estic sol. L'hotel és ocupat únicament per negres, el carrer, les botigues, tot. De fet això és viatjar, o no? I així continuarà fins l'11 de juliol en que volaré - espero - a Canadà.
Mentrestant he de vigilar el menjar per no agafar cargarrines, que diuen  son força comunes i a mi em costa poc.

dilluns, 18 de juny de 2018

LÍBAN

Vaig venir al Líban perque sortint de Lviv (Ucraïna) hi havia un vol bé de preu i perquè des de Beirut podia anar a Narobi també amb un bon vol no massa car. A més que d'aquesta zona era dels poc que em faltava per visitar. Vaig programar les visites als llocs que em van semblar més importants, Baalbeck, els Cedres, Biblos i Beirut. Amb tot això passava una setmana i feia tres desplaçaments. Ara se que no calia, fer nit a Biblos i hagués estalviat els 60 euros que em costa l'allotjament. Direu aue seixanta euros no és massa per dormir bé. Per a mi, sí perque sempre intento pagar la meitat i me'n surto.
En fi, Líban és abans de res un país àrab amb tot el que això comporta. Aquí no et roben directament però sí que utilitzen enganys i subterfugis per cobrar-te més del que toca, per exemple i el més flagrant, els taxistes de l'aeroport. Aquí ja vaig picar, i mira que n'he vist de paisos àrabs i em conec els seus costums, doncs vaig picar. Com a justificació era la una de la matinada i sols veia llit. Després la recepcionista de l'hotel, una tocacollons integral.
Vaig dormir poc i malament.
L'endemà Baalbeck, tres hores de minibus d'aquests en que pugen i baixen continuament i no marxa fins que no fa un mínim. Les ruïn romanes de Baalbeck no tenen res d'espectacular, si has pogut visitar Syria abans de la guerra no et cal venir a Baalbeck. Ara ja ho se.
Diumenge trasllat a Bsharre per veure els cedres. Per començar bé el dia una altra aventura amb un taxista tot i que aquest cop potser jo no tenia raó. La primera part de la ruta passa per una autopista que voreja el mar. Després inicia la carretera de pujada a la muntanya, bellíssima. Una carretera justeta que no para de pujar i pujar, al voltant, muntanyes salpebrades de cases i poblets, i verd.
Arribat al lloc un taxista m'ofereix un tour i accepto. Anem al bosc de cedres. IMPRESSIONANT, així, en majúscules. El bosc és petit i es pot recórrer en una hora però els arbres són ESPECTACULARS. Diuen que dos d'ells tenen uns cinc mil anys de vida. M'hi passejo amb calma contemplant cada exemplar.
El cedre és una mena de pi que cobria gran part del país. La qualitat de la seva fusta va ser la seva perdició, ja des dels fenicis i egipcis que el tallen i ara és una especie més que protegida.
Després em porta la vall de Kadisha. He de dir que el fons de la vall és a 900 metres sobre el nivel,  del mar, Bsharre és a jns 1600, el bosc a 2000 i damunt té una muntanya de 3000 amb neu tot l'any (poqueta). Aquesta vall sols és espectacular per la gorja que la tanca, uns cingles de pedra plena de forats i balmes i que cau quasi a plom. Bonica de veure, res més.
Dilluna baixo a Biblos, diuen que una de les ciutats més antigues del món. El problema sons els taxistes que sols parlen àrab i a més, el que m'ha tocat és molt justet. Tarda una hora en trobar l'allotjament, que dit sigui de pas, tampoc és massa públic.
A la tarda baixo a veure la ciutadella antiga. S'havia de veure, restes d'una fortalessa a peu de mar. El bonic és el port i la costa, tota plena de roques que facilitaven la defensa del port.
I amb això acabaré la visita al Líban ja que no crec que la capital m'ofereixi massa emocions.
I amb aquest país ja en son set els d'aquest viatge i 73 el total.

dijous, 14 de juny de 2018

UCRAÏNA

Ucraïna no serà un dels meus destins predilectes per diverses raons. Pel que he vist hi ha poca cosa especial, fins i tot la ciutat de Lviv, on ara em trobo, que té el seu centre declarat patrimoni mundial per la Unesco, jo la veig grisa, potser perque mentre hi soc plou continuament però es que no veig res d'especial en els seus monuments, això sì, n'hi ha bastants, a més és una ciutat caòtica, de carrers en corba i la majoria amb llambordes, cosa que provoca encara més soroll. I el tan famós centre és ple de terrasses.
Kiev tampoc la vaig recórrer massa. És una ciutat molt gran amb amples avingudes farcides de trànsit i de persones.
Odessa té una altra mida i llocs en els quals respirar, com són els parcs i la vora del mar, allí sí que alguns dels seus monuments em va semblar més luxós, més bonic. Tot i l'ensurt del robatori m'hi vaig sentir a gust.
D'Odessa a Kiev hi ha busos i un parell de trens. Un poca solta em digué que a les onze del matí sortia un mini bus que costava el mateix i tardava dues hores menys. Me'l vaig creure. A l'hora indicada jo sí que era al lloc, però el minibus no, no hi seria pel que vaig preguntar.
Vaig haver de comprar un bitllet d'un bus normal que sortia a dos quarts de cinc de la tarda, o sigui que em va tocar esperar sis hores, caminant amb la maleta, assegut en alguna terrassa, tornant a caminar.
Poc abans de tres quarts de cinc el bus comença la ruta, cinc cents quilòmetres. La part bona va ser que anava mig buit i em vaig poder estirar una mica i que vaig poder contemplar el paisatge ucranià, extensíssimes planes dedicades al conreu de cereals i moresc, extensions planes immenses, d'aquelles que sols havia vist a l'Argentina. I tot verd, excepte els camps amb el blat madur. Certament impressionant i bonic.
La sorpresa va ser en arribar a Kiev, vull sortir de l'estació i no trobo com. Se m'acosta un noi ucranià i em pregunta si cerco taxi. Dic que si i em respon que no n'hi ha, que cal demanar-lo per teléfon. En demana un per mi i m'explica que ha d'anar a l'aeroport i no té prou diners per pagar el seu taxi. No li veig cara de pidolaire. Abans de marxar li allargo un bitllet per ajudar-lo. Fins ara m'han ajudat a mi, és el meu torn.
Arribo a l'apartament i encara tinc temps d'anar a sopar, on també una boja intenta fer o dir-me no sé què. Caram! Tot se m'enganxa.
L'endemà em dedico abans de res, a comprar el bitllet de tren. Arribo a l'estació caminant tres quarts d'hora, que ja em convé. Tinc la sort d'encertar la guixeta adequada i que la noia parli una mica d'anglés. Bitllet de primera per un tren directe que surt a les sis del matí. Ara el problema será trobar un taxi en aquella hora. Ho he volgut provar per anar a fer una visita i és impossible agafar un taxi al carrer, a Kiev això no funciona, o per telèfon o res.
A l'edifici de l'apartament hi ha conserge tota la nit de manera que el desperto, li faig demanar-me un taxi i arribo amb temps a l'estació. Es tracta d'un edifici descomunal, tipus soviétic, grans arcades, grans portes, marbre, grans sales.
El tren és modern i arriba a agafar els 150 kms/h, surt a l'hora i arriba a l'hora. No m'ho puc creure.
Arribo a Lviv i cometo una altra rucada impròpia d'algú que ha viatjat com jo: no fixo preu amb el taxista i em fot. Tampoc massa perque al canvi són dos euros justets, però és el fet i la meva badoqueria.
I ja no parlo de l'apartament que m'ha tocat avui.
Bé, al final, tot són experiéncies que demostren que mai en saps prou i que, viatjar, és precisament això. Si no vols problemes, fes de turista i gastat la pasta.
Ara toca Líban. Fins aleshores.

dissabte, 9 de juny de 2018

LA DIVERSIÓ DE VIATJAR

Avui he dormit una mica millor. M'he llevat, he fet estiraments, m'he dutxat, tancat la maleta i disposat a fer el canvi d'ubicació previst.
Arribo d'hora a l'estació. El tren arriba puntual i em disposo a pujar-hi però el revisor m'ho impedeix. En rus o ucranià em diu que el meu bitllet no val i jo li dic que sí, que el vaig comprar a l'estació. Però no ens entenem per més que dialoguem. De sobte el tren comença a bellugar, agafo la maleta i faig acció de pujar, la gent s'aparta i fins i tot el revisor m'ajuda. Sort, he pogut pujar, el tren ja camina vers Odessa.
Li faig veure al revisor que ja li pagaré el bitllet que calgui. Primer em demana 120 grivas, la moneda ucraniana, però després de parlar amb una companya seva em torna les grivas i em demana 10 dollars americans. Els els dono, no vull discutir ni quedar-me a tera en qualsevol estació i/o en mans de la policia. Agafa els dolars i em fa asseure, darrea mateix hi tinc la maleta. Penso que els diners se'els deuran repartir els dos revisors. Me'n fot.
El vagó és gran i va plé. Te una fila de seients de dues places a un costat i de tres a l'altre. Jo vaig a la de tres amb una dona i una nena. En una hora arribem a la frontera. Puja la policia ucraniana amb uns lectors escaner portàtils lligats a l'avantbraç amb una cinta de velcro. Per una vegada em posen el segell d'entrada al país cosa que, en general, ja no s'estila massa. Després venen els policies moldaus i em fan obrir la maleta, s'interessen per la capsa de medecines que porto i penso que tindré problemes, però potser perque marxo del país em deixen passar.
Ja soc a Ucraïna, sisé país de la ruta. Arribem a Odessa i intento oanar a comprar el bitllet de tren per marxar tot i no tenir-ho massa clar. El viatge fins aquí no ha sigut tot el bonic i entretingut que jo esperava i em fa l'efecte que amb l'autobús tindré més paisatge, el trena ha anat encaixonat molta estona. Entro a l'estació i és un guirigall i tot en ucranià. Tindré problemes per fer-me entendre. Desisteixo, aniré amb bus.
A estones el paisatge que he pogut veure era totalment pla fins a distàncies grandioses, gairebé tot cobert del groc del blat ja madur. M'ha recordat els primers anys d'escola quan ens deien que aquesta zona, aleshores Rússia, era el graner d'Europa.
Ucraïna em reb amb un cel ennuvolat que entristeix el dia, però jo estic content de la meva aventura. Amb un taxi vaig a l'afreça de l'hotel, arribem al punt exacte i no hi ha rastre de l'hotel. Tampoc és que el carrer sigui massa céntric i l'ambient és, com ho diria, aparentment insegur. El taxista preveu problemes i em descarrega la maleta i m'abandona. Ja t'espabilaras, deu pensar. Miro i remiro i no veig res. Em dirigeixo a un noi que viu a la casa del costat i em diu que no sap res. Finalment opta per telefonar al número indicat i aleshores sí, en dos minuts apareix el propietari.
Entrem a la casa, a la planta baixa, en un costat hi té una gran habitatge que ha condicionat amb habitacions acollidores i molt ben muntades. Deu ser un hotel d'incognit. De fet ja no recordava com són les cases dels antics paisos comunistes i ara recordo el que vaig veure a Tblisi, Georgia, aquí és molt semblant, enormes edificis amb una única entrada els quals interiorment es distribueixen al voltant d'un pati interior en el que hi fan vida, estenen roba o aparquen els cotxes.
He d'anar a canviar moneda i entro a tres bancs on el seguarata em diu que està tancat. Ostres, Jordi, que avui és dissabte, em dic quan reflexiono. Finalment trobo una oficineta de canvi i faig la feina.
Com n'arriba a ser d'emocionant i divertit viatjar!!!
A la tarda he anat a sol-lucionar la questió del bus per anar a Kiev. Al tornar he vist molta gent aplegada i hi he anat. He trobat el lloc bonic i d'esbarjo de la ciutat. Músics de carrer, monuments, cista sobre el port, jardins i flors. Em sentia bé i he baixat la guàrdia.
De cop i volta un jove em tova i crida dient que el segueixi, de moment m'hi nego i l'engego, però es treu la placa de policia i m'estira. Em fa adonar que porto la motxilla oberta mentre em condueix al lloc un company reté tres gitanes. M'han robat la cartera amb tots els documents i alguns diners. Apareix un tercer policia que parla anglés i ens entenem. Saben que la cartera la duen elles a sobre, és qüestió de temps que aparegui. De moment a comissaria.
Mentre espero i per evitar nervis em poso a llegir, si no ho fes acabaria histéric perdut. Després d'una hora llarga em criden. De la bossa de la gitana surt la cartera. Me la fan comprovar i em deixen marxar.
Surto de la comissaria bufant tot intentant descarregar la tensió. Ara mateix tinc set i gana. Sopo i a l'hotel amb la motxilla ben agafada.
En els 25 anys que fa que viatjo i amb tots els paisos que he estat mai m'havia passat. És el primer cop. Ara ja no ho podré tornara a dir.
Com deia abans, que bonic, emocionant i divertit és viatjar !!!

dimecres, 6 de juny de 2018

VIURE EL SOMNI

Avui he entrat a Transnitria, un país que és sense ser; oficialment és Moldàvia però ells no es reconeixen com a tals i s'han declarat independents. De moment sols tenen el reconeixement de Russia i es que aquí tot és rus, la gent parla rus, la moneda es diu "ruble" i l'alfabet, lògicament, és tipus ciril-lic.
El paisatge no canvia gaire, la ciutat sí. Pel que he vist fins ara és més pobre, més buida, menys busos i troles, escassos taxis. I la gent amb aspecte més miserable.
Malgrat tot l'hotel està força bé, un local de menjar i beure óptim i la majoria de coses funcionen telemàticament, com el bitllet de tren que acabo de comprar per marxar d'aquí vers Odessa el proper dissabte.
I les dones no son pas tan maques com les de Chisinau i van força menys arreglades.
De tota manera la reflexió que em faig avui és la de l'agradable sensació que tinc de fa un parell de dies, els que fa que viatjo amb transport local, amb gent del país, amb temps per mirar i admirar paisatges, llums i colors. Estic viantjant, no fent el turista, vaig al meu ritme i no m'importa passar hores en una terrassa mirant o llegint, el temps no compta. A més, saber que estàs fent coses diferents a tothom, coses que probablement ni fan ni faran moltes persones no ja sols del meu entorn sinó moltes més, també em satisfa en la mesura que jo soc capaç de fer-les, d'afrontar la comoditat, la mandra, la recança, en definitiva de superar-me a mi mateix. Camino pels carrers i em sento únic dins el munt de persones autòctones que m'envolten. I per acabar, la sort qur tinc de poder-ho fer, de tenir la salut, la capacitat, el temps i, perqué o dir-ho, els diners per fer realitat els mejs somnis.
Perque de fa un parell de dies que visc el meu somni de viatjar de manera més plena.

dimarts, 5 de juny de 2018

MOLDAVIA

Hi ha països que tenen poc a vistar de cara a un turista, però si un és viatger no té més remei que anar-hi tot i que pugui representar una aparent pèrdua de temps, diners i energies. Aquest és el cas de Moldàvia.
Primera sorpresa, entre els controls fronterers per carretera de Rumania i Moldàvia hi ha uns Duty Free ben condicionats. La carretera d'entrada al país és ample i neta, el ferm acceptable i les indicacions, les millors que he vist entre Kosovo, Bulgària i Romania. Em sorprén veure pins del tipus avet, el terreny  és ondulat i promet bones caminades.  Veig vinyes, en mal estat de treball, però n'hi ha.
L'arribada a la ciutat es fa per una ampla i llarga avinguda. El centre és quadriculat tipus l'eixample barceloní però les illes no són regulars, tot i així, orientar-se és fàcil.
He trobat la "gara" (estació) de busos per anar, demà a Tiraspol. És idèntica a altres estacions de busos del tercer món, un lloc caòtic ple de gent, de busos, mini busos, llocs de menjar, botiguetes, de calor, suor i olor humana en el que et pots sentir perdut i desvalgut si no tens prèvia experiència. Volia saber d'on i quan surt el busa Tiraspol i ja ho sé, a les 11 i em costarà 37 leus, uns 2 euros.
Després torno a caminar seguint la gran avinguda principal. Poca cosa. Miro de trobar alguna samarreta o "souvenir" i em costa. No és un país turístic i consegüentment tampoc té productes per a ells.
Trobo jn gran parc molt fer. Hi ha alguna cosa que em sorprèn de Moldàvia i que no sé definir. El seu nivel, econòmic és lleugerament més baix que el de Rumania però algunes coses les veig millor sense saber dir concretament quines.
Per als turistes dir que l'ambient és totalment segur.
I amb molt de sentiment he de dir que no puc penjar fotografies no sé si és problema meu - fàcil - o l'iPad. Tampoc vaig poder penjar-les al post de Bucarest.
Demà vaig a Tiraspol, capital d'un país que, oficialment, no existeix enlloc.


diumenge, 3 de juny de 2018

ROMANIA

Fa calor ja de bon matí, a Bucarest arribem als 30º i jo que he escollit aquesta ruta per no patir-ne tanta. Hi ha el que hi ha i cal seguir.
La meva ruta per romania s'acaba, com també s'acaba viatjar de manera autònoma gràcies a disoposar de cotxe, a partir d'ara tot amb bus o tren. Romania té diverses etnies i cultures de la mateixa manera que també és diferent el seu paisatge. Jo, que soc amant de la muntanya, prefereixo el nord, Transilvania, farcit de muntanyes, rius, arbres i on també les persones són diferents, no tan agitanades. Als seus pobles encara hi predomina l'agricultura manual i tradicional, arreu trobes els pagesos carregats amb els seus estris, aixada, rasclet, forca i dalla. Sí, sí, dalla i alguns ben prima que tenen ja la fulla dels anys que fa que l'esmolen. Molt pocs tractors i vells, absència total de maquinaria moderna.
Pel que fa al turisme trobes de tot, des de petites cases o "pensiune" a hotels amb més categoria, jo he estat a les primeres, les trobo més íntimes i acollidores i et donen més oportunitats de relacionar-te amb altres persones. També tot esta bastant ben indicat malgrat és necessari un navegador que pot ser el del mòbil. Us podeu trobar de voler visitar algun monument i que estigui tancat, de vegades hi posen un teléfon i venen a obrir.
Pel que fa a la seguretat per a mi que és absoluta, com també ho va ser a Kosovo i a Bulgària. Transitar per les seves carreteres es segur sempre i quan vigilis varies coses: els senyals de trànsit, el ferm de la carretera - al nord pitjor que al sud - la policia i els seus radars que et capturen de cara, no com els nostres que ho fan quan ja has passat, i sobretot alguns conductors lleugerament eixelebrats, cal tenir sempre un ull al retrovisor per veure'ls venir i deixar-los pas. Jo he fet més de mil quilòmetres i no he tingut un sol problema.
Bucarest, la capital, no té res d'interessant com no sigui us agradin les grans avingudes amb parcs que d'aquestes m'hi ha diverses. Avui diumenge sí he pogut caminar per la Victoria calea, o carrer Victòria, una llarga i ampla avinguda molt cèntrica on sembla que s'hi aplega molta gent per passejar , gaudir del bon temps, de les múltiples paradetes que s'hi instal-len i de tots aquells que es disfresen per atraures als nens.
Com a totes les principals capitals del món renen el seu city bus que costa 25 leis, uns 5,5 euros, però s'hi va perqué no sigui dit.
I en quant al manteniment, tot molt barat, a Bucarest no tant, una menjada menys de 10 euros, cerveses incloses. Avui mateix, 1litre de cervesa en jna terrassa 2,6 euros.
Per anar o venir de l'aeroport el bus 783 us deix a la plaça Universitat o Unirii que son al bell mig de la ciutat i no arriba a costar ni un euro, o si esteu de sort com jo, ni això.


dimecres, 30 de maig de 2018

MOMENTS MAGICS

Tots els viatges tenen moments màgics o si més no, moments en que gaudeixes molt, que permeten sentir-te feliç i, sobretot, afortunat.
Ahir nit vaig compartir resopó i conversa amb dues parelles de romanesos i la propietària de l'hotel. Em vaig assabentar d'algunes coses de Romania i la seva gent, de Transilvània i, més que res,  vam riure molt perqué ens vam picar la propietària i jo en temes "picants" i cap dels dos es volia donar per vençut. Malgrat el tipus de conversa tot va ser força educat i va acabar bé.
Aquest matí fent la ruta de les esglésies de Maramures n'he pogut visitar una de les més antigues i desconegudes. Una autèntica meravella. Menuda i compacta i plena de pintures al seu interior, unes pintures lleugerament diferents de les altres esglésies, la noia que me l'ha obert, explicava que les va fer un artista polonés que es va casar per la zona.
Quan ja em disposava a marxar, la noia ha començat a cantar les oracions amb bona veu i dolçament. M'he quedat una estona escoltant.
Son petites grans coses que, voltant i amb paciència, pots veure i et fan gaudir de la vida i del viatge.




dilluns, 28 de maig de 2018

Españoles de pura cepa

He anat a sopar al restaurant Lions a Gura Humoroloi, Rumania. La carta, lógicament, la tenen en romanés i una traducció a l'anglés. Jo tinc clar el qué demanar i en qualsevol cas pregunto.
Entra una parella madura, més jove que jo, s'asseuen i quan hi va l'encarregada li etziba ell: hablas algo de español? Nos puedes recomendar algo para cenar? L'encarregada fa esforços per explicar-se en un castella pitjor que el dels indis. Ell patolla amb el mòbil fotografiant el menú tractant de que una aplicació, d'aquestes que fan meravelles, faci la traducció automàtica. No se'n surt. I demanen,  ves a saber qué.
Mentre esperen fotografien la majoria de racons, les ampolles de cervesa. Quan reben els plats - enormes, adequats per sopar - també els fotografien de tots costats.
Ell m'ha recordat la imatge típica del funcionari d'estat: "no, oiga, es que el impreso sí és el adecuado però le falta la pòliza del colegio de huèrfanos de .." frase que els de la meva edat havíem hagut de patir repetidament.
Malgrat el que dic possiblement siguin tots excel-lents persones.
El que em sorprén és que encara quedin especímens españols d'aquesta mena que s'atreveixen a sortir de casa únicament amb el seu idioma i amb actituds de ni haver anat més lluny del bar de la cantonada de casa seva
Com ens podem entendre amb un país que encara té molta gent com aquesta?


Us deixo un parell de fotografies del monestir de Voronet, patrimoni de la humanitat. És bellíssim.




dos excel-lents persones. El que em sorprén és que encara quedin especímens españols tan incults com per anar pel món sense altre idioma que el seu i actuar donant mostres de no haver sortit de casa més que per anar al bar de la cantonada.
Com ens podem entendre i relacionar amb un país en el que encara hi ha gent aixi?