divendres, 18 de novembre de 2016

EL CHALTEN, EL CERRO TORRE I ALTRES

14 de novembre, dilluns
De bon matí un bus direcció El Chalten. Sols pujar un noi ha vist la meva bandereta i em saluda en català, un monitor de kaiac de Sort que fa la temporada aquí. En la següent aturada un altre noi que viatja sol. I m’ha semblat sentir unes dones parlant català. Tot el bus és ple de persones a les que es nota els agrada la muntanya, diem que pocs “giris”.
El Chalten és una població nascuda sobre el 1985 com a conseqüència d’un enfrontament militar entre Xile i Argentina. Tot l’espai pertany al P.N. Los Glaciares. Quan arribes et fan baixar del bus, entrar en una àrea de recepció on un “guardafaunas” explica el que és el parc, el que hi pots fer i el que no has de fer, amb especial èmfasi en el que no has de fer, estan obsessionats en que no es noti el pas de les persones per l’espai natural. Potser ara encara ho podran aconseguir, però a poc que creixi ... els serà molt difícil dominar tota la mena de bestiar de dues potes que passarà per aquí. Ja sabem per l’home/dona és el pitjor depredador existent en qualsevol sentit.
El Chlaten es troba sota el Cerro Torre i els Chalten o Fitz Roy, dues muntanyes espectaculars que avui els núvols no ens deixen veure.
Deixo els paquets a l’hotel i vaig a fer la primera caminada a “el chorrillo del salto” una cascada d’uns 15/20 metres força bonica sense ser espectacular. Desprès dinar i a la tarda preparar la de demà.   
EL CHORRILLO DEL SALTO
        
El de l’hotel em diu que hi ha un restaurant que es diu LA SENYERA propietat d’un català. Hi vaig, qui l’explota comercialment no és ell si bé en conserva el nom i un ninot de mida humana assegut en una taula amb llbre de visita i una senyera estesa damunt un banc. El local sí és propietat del català.
El trobo al super del costat i “flipo”, en una finestra hi ha una estelada!!! Dins també veig la bandera de Barcelona. Saludo al català, però no em permet massa conversa, el veig com a retret o desconfiat, el seu parlar ja reflexa la quantitat d’anys que porta fora de Catalunya. El deixo en els seus quefers.
UNA ESTELADA A EL CHALTEN. UN CATALÀ DE BARCELONA


15 de novembre, dimarts
 El fullet que ens van donar diu que d’anada la caminada té 9 quilòmetres i un desnivell de 250 metres. La realitat és que en té més i que l’ascens acumulat és força superior als 250 metres. Més tenint en compte que cal anar i tornar.
El camí és preciós, com gairebé tots els camins de muntanya. Primer hi ha una zona d’ascens per desprès continuar en zona plana i altre cop ascens i descens i més pla.
La vegetació és abundant, d’arbres grans i herba per sota. Molts arbres han caigut, sencers o a branques, igual que n’hi ha molts de drets també n’hi ha molts de caiguts.
El camí l’han arreglat i el cuiden, tenen desviadors d’aigua, trams amb escales naturals, algun pont per salvar un gual i arreu intenten vorejar-lo per forçar al caminant a fer una única ruta respectant la resta de la natura.
CAMÍ AL LAGO TORRE

He trobat molt enginyós el sistema que usen quan volen bloquejar un senderó o una zona en la que pretenen recuperar la vegetació. En el segon cas aprofiten tots els troncs caiguts i els escampen per la zona a protegir de manera que els humans difícilment hi podem penetrar. Pel que fa als senderons no es limiten a posar dos troncs al seu inici si no que en posen uns quants d’allargats per sobre la petjada de manera que la fan impracticable i una mica invisible. M’ha semblat una bona idea ja que s’aprofita el material que la pròpia natura ofereix.
Avui he fet la ruta del Lago Torre i el mirador Maestri que donen de cara al Cerro Solo de poc més de 2.000 metres. Aquest cim és una piràmide de roca espectacular tota coberta de neu i, per moments, de núvols. Cal dir que tot i estar en primavera el temps és fred, ahir tarda va nevar, fins i tot van arribar alguns flocs a El Chalten, tot caminant trobo restes de neu glaçada sobre les fulles dels arbres.
CERRO SOLO

He tingut una sort immensa en poder captar imatges d’un ocell negre amb el cap vermell que ha vingut a menjar insectes, suposo, a un tronc que tenia al davant. Desprès sabré que és un ocell fustaire gegant.
La Laguna o Llac Torre s’alimenta del Glaciar Grande que es veu millor des del mirador Maestri. Tota la ruta transcorre al costat del riu Fitz Roy, al començament el deixarem molt per sota nostre però desprès el tindrem a tocar i a nivell. Sempre tenim al davant el Cerro Solo i a un costat les crestes d’altres muntanyes. És realment molt bonic. M’enamora aquest parc.
La llacuna té el típic color lletós i apagat que li donen els sediments de la gelera i en una de les seves vores s’hi acumulen trossos de gel.
Em sorprèn la quantitat d’holandesos que hi ha, a part dels de parla anglesa. Quan arribo encara no ha fet cap la munió de caminants que avui han tingut la mateixa idea. Vaig direcció al mirador i quan torno la vora del llac ja es plena de caminants.
Retorno. Demà procuraré arribar al peu de El Chalten o Fitz Roy.   

16 de novembre, dimecres
Em llevo de bon matí, calculo que avui hauré de caminar més o més lent que ahir. Com deien les previsions del temps el dia s’ha llevat ras i net, assolellat i amb poc vent, cal aprofitar-lo.
El sender s’inicia amb una forta pujada, pràcticament els 350 metres de desnivell anunciat son d’una tacada però bellissims i a cada raconada et proporcionen unes panoràmiques espectaculars.
De sobte, en un revolt, apareix el Chalten, imperial contra la cúpula blava de l’espai, escortat pel Poincenot i altre puntes que s’enlairen desafiants contra el cel. Totes aquestes puntes enlairades em semblen un crit de la natura, un bram contra el seu maltractament.
EL CHALTEN O FITZ ROY


Desprès de diverses terrasses des de les que contemplar espais espectaculars arribo a al llac CAPRI. Una autèntica bellesa, quedo corprès de la seva magnificència just al peu del Chalten, aigües clares, blaves i verdes, netes, brillants a la llum del sol, petites platges, tot plegat voltat de vegetació. Una meravella.
LLAC CAPRI AMB EL CHALTEN I EL CERRO TORRE AL FONS

Continuo camí, un camí sempre verd, humit, ombrós d’arbres grans,planer, fàcil de caminar, relaxat en pau, podent pensar en el moment que estic vivint, en el plaer que representa poder estar en aquestes muntanyes, en aquests espais.
Més endavant s’arriba a una zona més d’aiguabarreig de diferents avingudes d’aigua quan plou, més pedregosa i d’herbei. Tinc la oportunitat de fotografiar un ànec o de la família.
UNA MENA D'ÀNEC

Arribo al campament Poincenot on em cal decidir si pujo al llac DE LOS TRES o faig alguna alternativa. Dissortadament encara no m’he recuperat al 100% de la caminada d’ahir i vull veure més coses així que ho deixo.
Aquí estic ben bé al peu de el CHALTEN i la seva serralada, tmabé ouc veure, des d’una altra perspectiva el CERRO TORRE que veia ahir. No em canso de mirar i prendre fotografies. Reculo per anar a veure la gelera de las PIEDRAS BLANCAS que també ofereix imatges bellíssimes de la serralada. Aquí la gelera cau precipitant-se sobre un penyasegat.
GELERA PIEDRAS BLANCAS

Torno a recular per agafar el sender dels llacs MADRE e HIJA, no sé quina exigència em demanarà i per això he renunciat al llac DE LOS TRES. Inicialment puja i vaig fent. Els llacs son dos, un de gran i un de no tan gran, també fermosos, amb aigües blaves i verdes i reflectint les properes muntanyes, l’entorn vegetal d’arbres baixos. Quan abandones el voral dels llacs entres al bosc, igual que l’anterior, frescal, ombrívol, reposat.
EL CHALTEN I EL CERRO TORRE


De sobte el repic contra una fusta em fa adonar que puc estar a la vora d’un ocell fustaire. M’aturo intentant endevinar d’on prové el só. Efectivament damunt un arbre i en mig del bosc un ocellot negre amb el cap vermell està fent un niu. M’apropo silenciosament i puc fotografiar-lo a pler. Instants com aquest i els que ja duc a sobre son els que et diuen: avui ha estat un dia de la meva vida meravellós, excepcional.
LAGUNA HIJA


El sender Madre Hija, que així s’anomena, és fa llarg i al final té una baixada que castiga els femorals. Quan arribo al camí de retorn m’adono que em queda més tram del que em pensava, les cames em pesen però ... no hi ha més remei.
Veig que tot i l’hora, gairebé les 3 de la tarda encara hi ha gent que puja al llac TORRE i alguns amb escàs equip; no m’estranya pugui haver-hi accidents perquè alguna d’aquestes persones no té massa pinta de muntanyenc. Ja s’ho faran.
Finalment arribo al poble. Ara els núvols ja cobreixen la cúpula, el vent ha pujat una mica de to i és nota la fresca. Magnífica excursió finalitzada amb èxit.
Un meravellós dia en la meva vida.    
   
17 de novembre, dijous
Avui toca reposar una mica, de manera que vaig a fer la ruta dels miradors, el dels Còndors i el de les Àligues.
D’entrada hi ha una bona pujada però no massa llarga. Arribo al mirador de les Àligues, el més llunyà que ofereix una esplèndida vista sobre la vall que condueix a El Calafate, a l’esquena tinc el Chalten i el cerro Torre i tota la seva companyia, al davant una plana immensa que s’adreça cap el llac Viedma que veig a la meva dreta.
LA PLANA DIRECCIÓ A EL CALAFATE AMB EL LLAC VIEDMA A LA DRETA

Fa un fort vent que m’ajuda a sentir-me, gairebé com a casa. I em giro i regiro i no em canso de veure i fotografiar aquestes muntanyes, roques punxegudes clamant contra el cel, crit de la terra ferida. Ho trobo espectacular. Ja m’agrada i recordo el Pirineu del meu país, però aquestes son diferents, o jo els hi veig.
Dono una volta per camins alternatius i vaig al mirador de los Condores, que he deixat més avall. Aquest no és tan espectacular. No cal dir que ni rastre d’àligues ni de còndors.
AQUÍ ÉS PRIMAVERA I LES PLANTES FLOREIXEN

A migdia torno a l’hotel, noto que les cames encara no s’han recuperat dels esforços dels tres dies anteriors, desprès de 17 dies de viatge sense fer res més que passejar, anar en bus i menjar se’n ressenten, però prou que he fet.
A la tarda passejo per veure què puc comprar; faig cap a la botiga del català, avui està més xerraire, potser perquè veu que li compraré alguna cosa. El seu nom és IVO, diu que a la catedral de Barcelona hi ha una porta que dóna a una plaça dedicada a aquest sant. Porta gairebé tota la vida a Argentina i està preocupat pel devenir turístic de El Chalten.
Comenta que Ushuaia era un poble de 5 mil habitants amb el seu port, un lloc encantador. Que Bariloche també era un lloc encantador i ara son ciutats molt grans envaïdes pel turisme. Certament fent les caminades típiques del lloc he trobat força gent i em diu que això no és res, que a gener cal anar als llocs en caravana, que tot està a petar. Entenc, doncs, que he encertat de venir en aquesta època. Em fa saber que he de tornar per fer la patagonia xilena per terra, un lloc espectacular, sense turisme.
El dimarts em comentava un noi de l’hotel que l’hivern aquí és molt dur, molt fred però que també és bellíssim, encara hi puc trobar un parell d’hotels oberts i una mica de serveis. No crec hi vingui, però no em desagrada la idea.
18 de novembre, divendres
Això s’acaba. Pel matí fer temps fins no arriba l’hora del bus de retorn a El Calafate. Un cop allí aniré a comprar una samarreta a sopar i a dormir.

Demà Xile. 

dilluns, 14 de novembre de 2016

PERITO MORENO


11 de novembre, divendres
El bus va amb una hora de retard. Em toca de veïna una senyora gran que ja ve del nord del país i va a El Calafate a veure la seva filla i net. Ella ja porta més de 24 hores de viatge i encara n’hi queden.
El trajecte es força avorrit en el sentit de que el paisatge sempre és igual, grans extensions de terreny pla ple de matolls i sempre amb un filat metàl·lic que el tanca i que en va separant les propietats.
A primeres hores de la nit el bus s’atura a causa d’un piquet que talla la carretera.

12 de novembre, dissabte
Arribem a Rio Gallegos i ja tenim el bus de El Calafate que ens espera, quatre hores més de bus.
El Calafate és la base per veure les geleres. És una ciutat bastant jove amb carrers amples i cases baixes. El turisme, que n’és plena, es belluga tot per l’avinguda Libertador. Em recomanen fer el mini trekking de la gelera i m’hi apunto.

13 de novembre, diumenge
Em vaig decidir per apuntar-me a un tour pel Perito Moreno amb mini trekking per la gelera.
FORMES I ESQUERDES AL FRONTAL DE LA GELERA

Sembla que no estaré de sort i el dia surt brumós i ventós, l’únic desig és que no plogui, em molesta la pluja per caminar, el sol, el vent i el fred no m’afecten, però la pluja no m’agrada.
L'AUTOR AL DAVANT DE LA GELERA

De moment amb bus anem a la zona de la gelera. Al costat duc un noi del Tirol austríac; la guia ens va explicant el que veiem, la seva formació i evolució. Com em temia, arribant al P.N. Los Glaciares la pluja fa acte de presència.
Diem que el dia comença al que ells nomenen “las pasarelas” tot una estructura metàl·lica que uneix dos punts i que transcorre en front de les parets de la gelera Perito Moreno, principalment, sobre la península de Magallanes que és on la gelera xoca amb el continent, on s’hi acumula produint el que cada 4 anys es coneix com el “gran colapse” és a dir, un trencament del gel de mides descomunals que genera un espectacle fascinant. Gairebé tota la caminada plovent.
Durant un parell d’hores pots estar caminant per davant del mur frontal de la gelera, escoltant els sorolls de trencament que fa i, ocasionalment, veient la caiguda d’algun tros de gel i, si estàs molt de sort però molta, el podràs fotografiar i tot. Com jo.
VISTA BORROSA D'UN TRENCAMENT


Quan jo arribo es van sentint sorolls de trencament i caiguda a l’aigua però quan la teva vista arriba al lloc on s’ha produït ja sols veus moviments a l’aigua. Per atzar observo un lloc on s’acaba de formar una cova i la intuïció em diu que continuarà caient. Espero una estona i, de sobte, continua la caiguda de manera que alguna cosa puc captar.
Desprès del recorregut i amb l’ajut primer del bus i desprès d’una barca a l’altra costat del llac. Durant el trasllat fa sol. Uns guies de muntanya ens reben i ens condueixen al punt de partida. Ens calcen uns crampons, jo diria, construïts express per als “giris” i  més ens els posen individualment a cadascun de nosaltres.
PER SOBRE LA GELERA

Vull dir que el nivell tècnic de muntanya del 95% dels trekkers és nul completament, sols cal veure el calçat que algun d’ells ha portat. Així és que el nivell de la caminada per sobre del gel és mot bàsic i a les ordres d’una guia, en el meu grup, amb poc sentit de l’humor i molt estricte ja que si no camines exactament per on ella ho ha fet et crida a l’ordre.
Al lloc on caminem la gelera encara no produeix les grans escletxes previes als trencaments i és ondulada, gairebé com una muntanya, amb la diferència que sí hi ha l’inici d’algun trencat, o algun escolador d’aigua, molt perillós, per tan, cal tenir precaució. A mitja caminada torna a ploure.
FORMES I ESQUERDES AL FRONTAL DE LA GELERA

Sobta veure el gel blanc a la superfície i el gel d’un blau intens una mica més profund. Veiem el gel blanc per acció de la llum. Quan és blau, es que la neu, glaçada, està sotmesa a forta pressió i no deix passar ni aire ni llum.
S’acaba la caminadeta i ens retornen a El Calafate. 
 
    

dissabte, 12 de novembre de 2016

PENÍNSULA VALDÉS

8 de novembre, dimarts
El viatge amb bus des de Buenos Aires a Puerto Madryn tarda unes 21 hore. Vaig escollir el millor que hi havia i ha resultat no tan bo; desprès de milers de quilòmetres en bus per Perú sobretot i altres països ja sé quin pa s’hi dóna, però em semblava que Argentina estaria millor i veig que no, com tampoc ho està el servei, si he de parlar pel que he trobat en aquest bus.
Repeteixo, no viatjar amb Don Otto o Via Bariloche, que son el mateix.
També he de dir que encara he pogut dormir bastant i he arribat no gaire malament.
A Puerto Madryn, una ciutat lletja i sense atractiu tampoc he tingut bona arribada. El lloc de l’apartament no identificat i el taxista es tornava lelo. La propietària complicant-se la vida i sense actuar de manera racional i coordinada. He pensat, osties tu, quina entrada més triomfal, l’has ben cagat de venir aquí.
Com que encara n era l’hora d’entrar a l’allotjament (això és raonable) he anat a caminar. Estic a l’altra punta del poble i es dóna el cas que tots els serveis no son a la meva punta. Sort que tinc un super davant de l’apartament i em cuinaré jo mateix.
Quan he pogut entrar a l’apartament m’he dutxat, he arreglat les coses, he dinat, he dormit i m’he sentit millor. Aleshores he tornat a veure a la dona. En fi, sense comentaris.
Demà aniré a navegar per intentar veure balenes i passat demà aniré a intentar veure elefants marins.

9 de novembre, dimecres
La Marisol, la propietària de l’apartament, m’ha convidat a cafè aquest matí com excusa per parlar una estona.  M’ajuda entreveure el caràcter argentí, molt centrat en si mateix, com si els seus problemes fossin únics al món i, naturalment, son els mateixos que hi ha arreu: corrupció descarada dels poderosos econòmics i polítics, injustícia social, cultura dels drets i oblit de les obligacions i tants d’altres.
En Mario, em recull per anar a Puerto Piràmide on embarcaré per intentar veure balenes. En una barca adaptada pugem unes 45 persones. El pilot i el guia duen l’embarcació vers el lloc on ja saben hi és. Dic “es” en singular perquè sols n’hi ha una amb la seva cria, la temporada ja s’acaba i les altres ja han marxat.
Un espera, amb tota la il·lusió veure cues enlairades, balenes saltant, fumeres d’aire sortint dels seus respiradors. Res de tot això. Una balena molt gran que gairebé tota l’estona ha estat submergida i quan ha emergit sols ha deixat veure una petita part del seu llom i una cria d’uns quatre mesos que si era més a la superfície però sols deixant veure no sé ben bé quina part del seu cos.
el guia deia que era una cria d'aquest any

Hem estat una hora i poc al seu costat intentant traure bones fotografies i esperant el detall que fes d’aquesta visita, un record inesborrable. No s’ha produït. Mala sort. I dins de tot bona sort perquè feia un temps esplèndid, amb sol, sense núvols, mar molt calmada i bona temperatura. Demà bufarà sud-oest, farà fred, núvols, onatge i tancaran el port, o sigui, no es podran anar a veure balenes.
però 4 metres i mil quilos

Les balenes es veuen a Península Valdés la qual forma dos golfs de mar i en un d’ells es on venen a aparellar-se i a criar.
aqui sí es veuen clars els respiradors

Per anar de Puerto Madryn a Puerto Piràmide hi ha uns 100 quilòmetres, molts d’ells pertanyents a un parc nacional protegit. De tota manera les terres son de propietat privada, estan tancades amb filat metàl·lic i al seu interior hi pasturen ovelles, algunes vaques, cavalls i guanacos. De fet els guanacos son salvatges i entren en competència amb les ovelles per l’herba però estan protegits. L’extensió que es veu és com gran part de l’Argentina, plana i pren unes dimensions que a nosaltres, els catalans i els europeus ens costa d’assimilar ja que venim de països petits on les distàncies es medeixen en alguns quilòmetres, com a molt alguna desena, mentre que aquí  es medeixen en centenars i algun cop en milers.

11 de novembre, dijous
He volgut fugir una mica de les excursions programades i aptes per a tothom, massificades. L’hostalera em va presentar en Mario i em vaig decidir per ell. Un motiu, la seva persona que m’oferia confiança, un altre que m’oferia anar a un lloc on no hi va ningú i on podria veure elefants marins a tocar.

A península Valdés també n’hi ha però la distància mínima son 50 metres. No em convencia. A més, amb en Mario he pogut parlar de moltes coses i, viatjant amb el cotxe, he vist més d’aquest immens espai buit que és la Patagonia i Argentina.
Aquesta nit ha canviat el temps, ha entrat en sud oest anunciat i ha baixat la temperatura. Quan amb el cotxe d’en Mario enfilem l’autopista de Puerto Madryn a Trelew apareix davant meu l’immensitat de la Patagonia, quilòmetres d’espai davant, darrera a dreta i esquerra, pla, o amb lleugeres ondulacions,  ple de matolls de secà i amb filat metàl·lics a banda i banda de la carretera delimitant propietats de fantasmes perquè no veus mai cap edificació tipus masia que permeti pensar que allí hi viu un “estanciero”. Però hi son.
ESPAIS IMMENSOS

Passat Trelew, una ciutat originada per gal·lesos que van promocionar i treballar en la construcció del ferrocarril, en Mario agafa una pista de terra, un “ripio” n’hi diuen aquí, i avança fins trobar un cartell que diu ISLA ESCONDIDA. Encara queden 8 quilòmetres de “ripio”. A part de que, fins aquí, la panoràmica ha estat espectacular, quan desprès la darrera corba apareix la costa ... et quedes bocabadat.
En Mario ja ha vist el que anem a trobar i m’ho fa veure. Atura el cotxe i baixem a vora mar. Efectivament, al llarg de la platja es veuen no se quants elefants marins jovenets i en un racó una massa immensa amb un nas allargat; és el mascle, el propietari de les femelles del voltant.
Ç
EM VIGILA, NO HO SEMBLA PERÒ EM VIGILA
De moment no faig cas dels petits i em dirigeixo al mascle, vaig en compte, diuen que tot i el seu pes son més ràpids del que penses. M’afavoreix  el vent que va de ell a mi, es a dir, que no li és fàcil sentir la meva olor, però em veu. Suposo pensa tinc més por jo que ell. En Mario s’acosta per fer-me unes fotografies i m’atanso més a l’animal. No protesta. Quan recupero la càmera intento apropar-me més i, de sobte, ell s’alça i obre la boca. Osties. Surto corrents sense temps de fer cap fotografia d’aquest impressionant animal en posició més dreta i la boca oberta. Suposo que ha fet el que cal, marcar distància, territori ja que per més que bellugui al seu entorn no belluga, es limita a obrir els ulls i prou.
VEIEU COM TE ELS ULLS UNA MICA OBERTS

Vaig a caminar una estona per aquesta costa plena de pedra trobant més cries i femelles. Elles no son tant grans com el mascle i tampoc tant agressives de manera que puc fer fotografies a pler, fins i tot tocant una de les cries que no em fa ni punyeter cas. Estan recoberts d’un pèl dolç, suau, gens aspre; son com un peluix que puguis tenir per casa.
no se quin dels dos agrada més

En aquesta zona hi ha un tram de costa, no gaire fàcilment accessible, d’una bellesa espaterrant, un lloc feréstec, salvatge, solitari on et pots retrobar amb tu mateix i la natura i, alhora, un espai màgic per la presència d’aquests animals que et deixen acostar prudentment, per la pròpia natura, les aus, les plantes.
un grup de femelles barallant-se

Un goig. Argentina no és per visitar, Argentina és per viatjar amb un motorhome i perdre’s en l’infinitat d’espais immensos, solitaris, naturals que té. M’adono que estic perdent el temps i els diners, amb la quantitat de coses a fer, espais a veure, llocs on perdre’s, on estar passant hores ...
la platja amb tot de joves elefants/es dormint


En fi, demà El Calafate, la Patagonia encara més profunda.    

dimarts, 8 de novembre de 2016

URUGUAI - CAPITOL 2

UNS DIES A URUGUAI


5 de novembre, dissabte
El nom correcte d’Uruguai és República Oriental del Uruguay, al seu inici i durant la dominació castellana formava part d’una àrea en la que també hi havia part de Brasil, Paraguai i Argentina. Va aconseguir la seva independència el 9 de juliol de 1816
És un país de 176.220 quilòmetre quadrats i una població de 3,5 milions d’habitants. La seva superfície és pràcticament plana, el cim més alt té 513  metres i és EL CATEDRAL. 
La població que he pogut veure és majoritàriament blanca, molt semblant a l’europea i a l’argentina. El seu parlar i tarannà també s’assembla força a l’argentí.
L’educació es gratuïta, fins i tot la Universitat, però la gent de fora la capital han de pagar els viatges i l’estada de l’estudiant. La sanitat també és gratuïta, els treballadors contribueixen amb una part del seu sou i desprès tenen una jubilació, metges i hospitals gratuïts, amb altres detalls com per exemple ajut per vidres de les ulleres.
Desprès del que vaig escoltar dels altres governants esquerrosos dels països que vaig visitar en l’anterior etapa he volgut preguntar per en José Múgica. Justament la persona que m’en parla no és dels seus i no està massa d’acord amb algunes de les decisions que va prendre però reconeix que va ser una persona apreciada i que la imatge que ven de viure amb poc sembla ser força certa, fins i tot l’han vist passejar amb la seva esposa i una gosseta sense cap mena de vigilància ni res especial. Es a dir, sembla que podríem estar davant d’un governant autènticament honrat i fidel als seus principis.     
Fins aquí una breu informació del país.
Avui toca desplaçament. Un bus a Colonia del Sacramento, propera etapa del viatge. Quan arribo fot molta calor, sobre 30 graus i humitat, és un anunci del que m’espera a Paraguai, però de moment, aniré a la Patagonia on passaré fred. No avancem massa ràpidament.
Colonia és el port o ciutat amb que Uruguai i Argentina connecten més fàcilment a través del ferry, per carretera és força difícil degut a l’existència del riu que, com ja he dit, és molt ample. Antigament aquest i Montevideo eren els ports més importants però desprès el moviment econòmic es va desplaçar a Buenos Aires.

6 de novembre, diumenge
COLONIA DEL SACRAMENTO. Una preciositat.
Ahir a la tarda vaig anar a caminar a la COSTANERA que en diuen ells. No és més que un passeig al llarg de la costa. Una costa amb una sorra tipus arena de construir i, per mi, que la riba era més aviat fangosa, d’entre riu i mar.  Tot i ser primavera fa una temperatura força alta, sobre 30º o més, i la gent s’ha abocat a les platges i parterres de la costanera. Al seu llarg es veu algun super xalet i és que el lloc s’ho val, tens la mirada neta sobre el Rio de la Plata.
IMATGE DE LES PLATGES

POSTA DE SOL A LA COSTANERA

Gairebé tota la ciutat es de carrers quadriculats vorejats d’arbres, tipus el plataner bord nostre, que ja ara fan volta cobrint i ombrejant els carrers donant una sensació de calidesa.

I la sorpresa és la part antiga. Senzillament una preciositat. Tots els carrers amb pedres o llambordes, encara es pot veure alguna de les cases originals, part de la muralla i places. Varies places plenes d’arbres que les fan fresques i acollidores. Avui diumenge, les places,  s’omplen de persones que hi estenen alguna manta o planten la cadira per passar-hi unes hores.
ENTRADA A LA CIUTAT VELLA

Poc a poc una munió de turistes anem arribant al lloc per recórre’l pas a pas, mirant i observant cada casa, cada racó, cada plaça. La majoria argentins i brasilers, que ho tenen a prop i els és econòmic. Tot i la quantitat de persones que hi ha no tens la sensació d’atabalament, no hi empentes, no cal esperar a que marxi un per entrar tu o anar fent esses esquivant altres vianants.
CARRER I CASES ANTICS

Per a mi ha estat una passada, no em faria res venir a viure aquí. Però em mancarien les muntanyes.
UN RACÓ D'UNA PLAÇA

Tot i la temperatura l’ambient no és massa pesat, bufa una marinada o un airet que suavitza l’ambient i fa agradable el passeig. Des de molts racons es pot veure el mar on hi naveguen petites veles de tots colors que surten del port esportiu del lloc. 
UN RACÓ D'UNA PLAÇA I LA INEVITABLE ESGLÉSIA

Ja se que erraré però vull dinar en algun dels restaurants del lloc. CASA GRANDE, efectivament cagada i a més, molt car. En aquests llocs tan turístics no s’hi pot anar. No diu que no aneu a aquest, jo diria que a cap.
RECONSTRUCCIÓ D'UNA CUINA ANTIGA EN UNA CASA ANTIGA RECONSTRUIDA

De tornada a l’hotel, de sobte, sento darrera meu: CATALUNYA!!!
-      Em giro i un noi que està parant taules pel seu restaurant em diu que va estar uns dotze anys a Catalunya i encara es recorda del nostre idioma en el que ara mateix parlem. M’alegra trobar-lo i li prometo anar-hi aquest vespre a menjar una mica o beure una cervesa.
En aquesta zona vora l’ajuntament he trobat alguns restaurants, plens, en els que, a ben segur, hagués menjat millor i més barat. Però havia de ser així.
A la nit vaig a sopar a la pizzeria DON JOAQUIN que és la del noi que m’ha cridat. Hi trobo la seva dona PIERINA que també parla català. Casualitats de la vida, ambdós son originaris de COLONIA, ella vivia a Londres, va anar a Barcelona i s’hi va quedar, allí el va conèixer a ell. S’hi van passar 13 anys i en fa dos van tornar al seu lloc d’origen i van muntar la pizzeria. Esperen un fill.
Amb la Pierina tenim una conversa força interessant, ella va treballar en una escola  procurant integrar-se en la vida de la ciutat i l’idioma, se li nota que el sabia parlar molt correctament, amb riquesa de vocabulari i ara ha volgut mantenir aquesta xerrada en català per no pedre’l.
El cert es que la pizza es molt bona. Recomano el lloc situat al carrer 18 de julio, 267, entre Ituzaingo i W. Barbot.

7 de novembre, dilluns
Avui toca matinar una mica. De moment tot va bé. La primera es que el ferry surt 25 minuts tard. Em poso nerviós perquè a Buenos Aires sols tinc 90 minuts d’enllaç i no sé si seran suficients.
Tot s’acaba bé perquè les dues terminals son properes i el bus que he d’agafar també porta uns 10 minuts de retard.

Aquí en diuen òmnibus, és de la companyia OTTO o VIA BARILOCHE. No el recomano gens ni mica.

divendres, 4 de novembre de 2016

URUGUAI

SEGON VIATGE A SUD AMÈRICA. 

31 d’octubre, dilluns. Riudecanyes.
De vegades em sembla que el meu cervell no funciona prou bé. Sé positivament que dalt un barco em marejo si la mar comença a bellugar. Tot i això vaig i compro un passatge per un creuer a la Patagonia xilena. Em feia tanta il·lusió!!
Ara, tot revisant el conjunt del viatge, es quan començo a pensar: “ostres, i si el segon dia ja em marejo d’allò més, què faré?
Ja ho tinc gairebé tot muntat, busos, hotels, avions, sols em queden uns dies que he d’acabar de perfilar. Analitzo si desdonar el bitllet del creuer i canviar les rutes, Calafate, Chalten, Ushuaia, Punta Arenas, Puerto Natales, Puerto Montt .... Em faig un embolic i no sé per on decantar-me.
He telefonat a Benet preguntant per alguna píndola contra el mareig; la famosa Biodramina. M’entren dubtes de si farà prou efecte. Estic desorientat, no sé què decidir. Tanco la pàgina del programa de viatge i escric una mica, de vegades va bé això d’expressar les coses.
De moment aniré a acabar la maleta, a dinar i fer la migdiada. A la tarda ja decidiré desprès de baixar a veure al Benet i parlar més abastament de la Biodramina. El cert és que em fot molt canviar el programa que ja tinc fet a hores de marxar i també em continua fent il·lusió aquest creuer pels fiords patagonics xilens. De manera que ... endevino la decisió final.

2 de novembre, dimecres.
Bus Plana des de Tarragona per anar a la T1, va 10 minuts tard i carregar equipatge es fa de manera salvatge, si vols en podries robar, cada passatger carrega el seu i puja al bus, no hi ha vigilància, com tampoc n’hi quan el retires. Però sí és còmode que et deixin a la porta de la T1.
Per qüestió de preu volo amb American Airlines, no m’agrada però l’economia mana. De moment ja surt una hora tard. L’avió és dels antics, els armaris per posar les maletes no encabeixen la majoria de les permeses de pujar a cabina. Les hostesses passen d’ajudar a col·locar-lo de manera que els desconsiderats de sempre entorpeixen l’entrada dels altres viatgers. El seient és poc còmode, no tinc TV, ni manera d’encendre el llum per poder llegir. La primera pel·lícula que posen a les pantalles generals es de dibuixos d’animals.
Primer ens ofereixen una beguda però sense res de menjar. El dinar com arreu però amb el pa fred, bastant fred. Més tard donen un gelat i més beguda per desprès dur-nos una capça amb una pasteta dolça petita i una mena d’entrepà tipus bikini que bé podria de plàstic.
Arribem a l’aeroport de Miami. De moment un tren automàtic per anar al control de passaports. Una sala grandiosa plena de màquines automàtiques; al final he de passar pel tràmit manual. A partir d’aquí em cal trobar com i on agafar el proper vol. Et fan sortir perquè arribes a la zona de check-inn normal, i en el meu cas he d’anar al final de l’aeroport i quan dic al final, vull dir que potser hi ha set o vuit-cents metres de distància.
Finalment hi arribo i, lògicament, cal tornar a passar el control de l’equipatge de ma i el detector de metalls. Brutal. Primer que aquests americans son molt lents, algun d’ells fins i tot amb certa mala llet. Aquí no hi ha excepcions: sabates fora, butxaques buides fins i tot de  mocadors i a la majoria ens fan passar per una màquina especial, ja no es fien ni dels seus raigs X. Evidentment en tractar-se d’un aeroport transitat hi ha molta gent.
Ja sabia que no havia de passar per aquest país, no es tracta sols de tenir-lo a la llista negra dels viatges, també he de fer-ho pels trajectes partits. Mai més posaré el peus en aquest país, estan bojos, neuròtics i son prepotents.
El vol a Buenos Aires surt una hora tard per “una inspecció tècnica de darrera hora”. Caram, com a mínim han inventat una nova excusa. Per passar l’estona dels enllaços he adoptat la tècnica de trobar un raconet i ajaurem al terra, aquesta posició posa l’esquena recte i arrenglera els malucs compensant la posició del seient de l’avió llargues hores mantinguda.
L’avió de Latam és força millor que el dels americans i va ple. Aconsegueixo dormir unes hores que em va molt bé per poder aguantar la resta del trajecte.

3 de novembre, dijous.
Arribem a Buenos Aires sense massa retard. Tràmits per canviar moneda, lentíssims. Agafo el bus ARBUS per anar al centre i connectar amb el ferry, és l’opció més barata 180 pesos, uns 10 euros; però la puntualitat tampoc els distingeix. La terminal del ferry és força gran, neta i ben organitzada. Em dóna temps de fer un cafè amb un crusant i escriure aquestes ratlles.
Em queda poc per acabar el que anomeno el trasllat per començar el viatge. D’alguna manera ja l’he començat perquè he travessat part de la capital argentina, però no hi he parat gaire compte, sols he vist grans avingudes la majoria plenes de cotxes i edificis alts, molts edificis i força alts. Verdaderament, el viatge començarà quan posi els peus en terra uruguaina.
una avinguda bonaerense


3 de novembre, dijous
El ferry surt a l’hora i es disposa a travessar el RIO DE LA PLATA. Per a mi, acostumat al Francolí i l’Ebre això és un mar, que també ho és, però és un riu que es tarda una hora en anar d’una riba a l’altra.
boca de sortida de Puerto Madero, Buenos Aires

Colonia del Sacramento, no tinc temps de veure-la, surto de la terminal del ferry i vaig a la dels busos per arribar, finalment, a la destinació, Montevideo.
Un bus força modern i gran que fa aturades arreu traslladant persones d’un punt a l’altra. Punts desconeguts per a mi, alguns enmig de la plana i d’altres en una mena de ciutats.
La carretera és gairebé recta i en bon estat, a la dreta, tot i que lluny tinc el Rio de la Plata. El paisatge és pla completament, salpebrat de petits espais amb turons que no s’aixequen més de 10 metres, tot verd, ja sigui de conreus o d’arbres, eucaliptus i pins. Tanques metàl·liques arreu guarden propietats, algunes cases enmig del camps i en algunes propietats, vaques i cavalls. Suposo que és el paisatge que s’espera d’Uruguai, grans propietats dedicades a l’agricultura i la ramaderia.
De pobles pocs i com a escampats, amb cases baixes, unifamiliars aïllades. Finalment la capital. T’adones de que hi arribes pels barris externs a cases evidentment pobres, brutes i amuntegades. Poc a poc trobes altra mena d’edificacions fins que entres dins el cor de la ciutat  amb les seves avingudes, semàfors, edificis alts i trànsit, molt trànsit.
Amb un taxi a l’hotel. Una dutxa, canvi de roba i a sopar. Per avui ja n’hi ha prou. Mal comptat han estat 40 hores des que vaig sortir de casa.

4 de novembre, divendres
Esmorzar i al carrer, cal patejar-se la ciutat vella, que tampoc en té tant però així li diuen.
Primer la plaça de la independència amb una estàtua de José Gervàsio Artigas, un altre militar destacat de la història d’alliberament sud americà. Monuments en té molt pocs Montevideo, la ciutat vella es quadriculada i és com una punta que s’interna al mar, o al riu, no ho tinc clar. El que si té son molts teatres, molts dels monuments que es citen al mapa turístic son teatres, la gran majoria sense cap interès arquitectònic.
plaça de la Independència, part. Montevideo

Places n’hi ha algunes, ben verdes, amb grans arbres i aprofitades per les persones, be als bancs, a les terrasses dels bars, per mercadets. En ser primavera hi ha vida al carrer.
Dono la volta, caminant, a la punta de la ciutat, una part d’ella tancada al mar pel port i les seves instal·lacions i l’altra amb un bon passeig apte per caminar, córrer, passejar, pescar i altres usos. De coses antigues, cap.
passeig marítim

Torno al centre i ensopego amb un taller d’artesania amb peces ben boniques, a la tarda en compraré alguna. i aprofitaré per anar a veure la  font dels candaus i l'estàtua de Carlos Gardel.
I força gent va amb el seu mate, també elles. Porten la cassoleta plena d'herba i el termo amb l'aigua sota el braç, hi tenen traça, ja gairebé forma part d'ells mateixos.
i el mate que no manqui


Carlos Gardel


I aquí s’acaba Montevideo.