diumenge, 31 de juliol de 2016

NO EM SEMBLA BÉ

Avui he volgut pujar a la serra; quan fa massa dies que no hi vaig m’enyoro de la vista, de l’espai, del lloc. Ho he fet curtet perquè amb la temperatura que fa no es massa aconsellable estar caminant a migdia i, a més, aquest any, noto que la calor em fa baixar molt la pressió. Em faig gran.

Des de de l’Argentera, plena dels estiuejants i amics que venen cada estiu he pujat per la pista. Passats els Estrets he decidit ascendir pel camí del Trucafort. Quina pena.
rasa feta per les motos

més rasa feta per les motos



estat actual del camí


Tenim els municipis, els guardes rurals, els mossos, la Guardia Civil del Seprona però no aconseguim evitar que alguns motoristes passin pels camins que saben tenen prohibits i els destrossen creant rases per les que desprès baixa l’aigua i els acaba d’espatllar. I si troben algun tronc caigut no dubten en crear una drecera.
nou camí fet per les motos per salvar l'entrebanc del tronc


Ja sé que per molts municipis és impossible crear cossos de vigilància, però potser sí els seria possible posar tanques anti moto, però sembla no hi tinguin cap interès. De fet, em pregunto, quina és la política municipal respecte dels camins rurals, dels camins de muntanya, de les rutes senderistes, dels camins que poden aportar un turisme tranquil amant de l’espai natural? I no parlo d’un municipi en concret si no de la majoria dels de muntanya i en concret dels de la Baronia d’Escornalbou.

Resposta: Cap ni una. Van al que en castellà se’n diu: “aquí te pillo aquí te mato”. Que tenen un problema?, miren si tenen una subvenció, l’arreglen i se’n obliden, de manera que el problema torna a sortir al cap de sis mesos. De moment algú s’ha posat una medalla i, més important, s’han gastat euros públics sense cap altra finalitat que la medalla. Ho sento, em sembla molt pobre, molt trist i molt reprovable.

Per llei els ajuntaments han de tenir un catàleg de camins del terme. Cap d’ells el té. Això sí, algun s’ha gastat uns diners en fer un estudi d’alguns camins per saber quina amplada i quin sol tenen. L’estudi rau oblidat a l’arxiu de les coses inútils. Qui se’n ha beneficiat?

La majoria d’ajuntaments tenen un pla urbanístic, però cap d’ells te un pla d’acció al medi rural, el medi en el que estan immersos, del que viuen, del que formen part i del que, ben planificat, en poden traure algun profit. Voleu més ceguesa i inutilitat?

Tarragona capital, fixeu-vos-hi bé, Tarragona ciutat té una xarxa de camins per tot el terme i connectada als termes veïns que és un goig i un encant. I ja em direu si Tarragona ho necessita. Per què cap dels municipis de la Baronia d’Escornalbou té res de semblant?, es que ni tan sols tenen la intenció, ni pensament de fer-ho. Segur que cap d’ells ens en donarà resposta i, si ho fa, serà excusant-se en mil i una fal·làcies.

Soc ben conscient de que cap, repeteixo, cap ajuntament ho té fàcil en els temps actuals però aquesta dificultat no pot excusar el no fer res, com tampoc pot excusar el fer per fer, gastant uns diners públics de manera puntual i sense cap visió global de l’entorn rural del municipi i dels municipis veïns. Cal començar a treballar per l’inici de les coses i primer de tot és establir una pla general de camins rurals i la seva connexió amb els municipis veïns. Que aquesta és una altra ja que, de que ens serveix un super camí que arribant al municipi veí s’estronca? I aquí ja entrem en el bon veïnatge les gelosies, les enveges i els interessos personals i polítics que passen per davant dels interessos dels ciutadans.  

Realment ho veig tot amb tristesa.

Com deia, he pujat com he pogut pel camí del Trucafort. La manca de manteniment fa que les herbes, els matolls, les bardisses vagin creixent i, sobretot la part baixa el camí, s’hagi fet estreta; però encara s’hi passa. En arribar a la serra he vist que algú ha remarcat amb els senyals de GR l’antic traçat de la ruta de manera que els desconeixedors no els cal passar per la pista. Agraeixo i dono l’enhorabona a l’autor. La pintura encara està fresca – es un dir – no te les mides exactes que dicta la FEEC però son clares i evidents. Personalment trobo molt més agradable l’antic camí que sempre té visió a ambdues bandes de la serra que no caminar per la pista de servei del parc eòlic.
He baixat pel portell d’en Peiró i en tot ell hi ha les marques dels pneumàtics de les motos i bicicletes. Per què ho fan? Certament tots en fem de coses prohibides, jo també, però encara no he destrossat ni he ajudat a destrossar cap bé públic, històric, tradicional o patrimonial.

cal dir el que son

cal dir el que son?



Tornant al tema dels camins i la seva conservació. Ara fa poc més d’un any un municipi va voler arreglar un camí tradicional en el que fa uns anys hi va col·locar plafons i pals indicadors. Bé, endavant, no tenim pla general però fem alguna cosa. Es va arranjar el camí, es van arranjar alguns plafons i alguns pals. Es van col·locar baranes protectores per a vianants (???) i un banc (???). Mesos desprès d’acabar les obres es van col·locar les barreres anti moto quan elles ja havien tornat a mig malmetre el camí.
Aquest plafó va quedar fora del programa


Dissimulat en les obres del camí es va aprofitar per netejar unes pedreres. Bé, vinga, acceptem pop com animal de companyia. Final de les obres: no tots els plafons s’han refet, dels nous espais de les pedreres no hi ha cap indicació, o sigui que si no ho saps, no hi aniràs (!!??) i en no haver previst una feina de manteniment les herbes, bardisses, rebrots i demés s’estan menjant la feina feta.  Conclusió: els 20.000,- euros (publicat per l’alcalde al seu FB) de subvenció més l’¡mport que l’ajuntament hi devia dedicar s’esfumaran en el temps, en l’oblit.
molt arregladet però sense manteniment les bardises el faran desaparèixer

el rebrot dels olivers taparà altre cop el camínet netejat


No em sembla bé. Així de clar ho dic. NO EM SEMBLA BÉ.

He treballat molts anys en el món de les empreses, no soc llicenciat en res, però l’experiència m’ha ensenyat que tota inversió que es faci cal seguir-la, MANTENIR-LA. Però m’adono de que aquest concepte, en política, no existeix, no cal donar comptes dels diners públics usats, no cal justificar res. Sols la puta medalla del moment.

Ho sento, NO EM SEMBLA BÉ.

I també sé que aquest escrit quedarà en l’oblit immens del FB i que si algun alcalde, casualment i en un exercici de bona voluntat, el llegeix, farà un somriure condescendent tot pensant: “bé, son coses d’en Jordi”. I girarà full.


Un alcalde em va dir un dia: “la vida posa a tot hom al seu lloc”. I es cert, ben cert. A mi el primer. Però el problema es que ell ho deia pels altres, per aquells que el criticaven i critiquen. Pobret, no s’adona de que a ell també el posarà al seu lloc.

divendres, 22 de juliol de 2016

ELS DINERS DE LES (S)OBRES PÚBLIQUES


El passat 18 de febrer de 2016 van descarrilar uns vagons d’un tren porta contenidors a l’apartador exterior de l’estació de tren de Riudecanyes Botarell. A data d’avui no s’ha fet res per arranjar els desperfectes i ara els trens no s’aturen en aquesta estació per deixar pas als altres. Això no voil dir que al voral de la via no hi hagi durant dies i dies, i de vegades, anys i anys material dipositat.




Fa un parell de mesos van aparèixer camions i màquines deixant dipositats a l’estació un volum considerable de materials. Dies desprès operaris i màquines començaven tasques diverses.







El primer que em vaig preguntar va ser: tenen permís d’obres? N’es coneixedor el municipi de que, dins el seu terme municipal, algú fa rases, treballa talussos, colga cables, instal·la conduccions, remou runes ... Sincerament, no tinc ganes de discutir amb ningú i menys amb el poder establert; ja m’he adonat de que, ni que sigui petit, és molt poder, i jo vull viure tranquil. Així que vaig pensar: no és el meu problema, ja s’ho faran.







Però resulta que SÍ son els meus impostos. I avui tinc ganes de dir-ho.

Els qui venim de pagès sabem el que vol dir re utilitzar, aprofitar, recollir, guardar.
ç
Les obres van començar a l’estació de Riudecanyes Botarell en direcció a Les Borges del Camp. Mini excavadores, operaris i altres eines van  obrir rasa, remodelar talussos, apartar brossa arbòria i sobre posar terra sobre pistes de trànsit. Contínuament s’hi veien persones “inspeccionant” la tasca. Sabeu allò d’onze controladors i 1 remer?. Doncs així mateix.

Quan les feines van desaparèixer del meu camp visual me’n vaig oblidar tot i que diàriament veia una quantitat de material a la fresca de la nit i a l’escalfor del sol. Ara fa unes tres setmanes, en una de les meves caminades, al voltant de la “casilla” del Portbou, em vaig adonar de que les obres estaven aturades. Fins i tot una excavadora es trobava estacionada entre el talús i la via.

Avui he volgut fer una comprovació. Efectivament. Ningú treballa a la vora de via. Fa dies i dies que ningú apareix per l’estació per comprovar/controlar el material dipositat. Faig un recorregut paral·lel a la via de tren i contínuament trobo restes de material i feines inacabades. També he de dir que l’excavadora solitària ja no és al lloc on era.  





Tot plegat em fa preguntar-me:
-     -  Aquí hi ha una obra, sense cap mena de dubte encarregada per ADIF.
-    - Una obra que no sabem si té o necessita permisos oficials, ja sigui municipals o d’altra mena.
-      - Una obra que genera moviment de terres i runes
- - Una obra que modifica o actúa o pot modificar camins i pistes de trànsit comunitari.
-      - Una obra que exigeix (segons sembla) acumulació de material.
-     - Qui i com es controla aquest material?  Què hi fa tot el material emmagatzemat a l’estació de Riudecanyes-Botarell?
-      - Per què s’han aturat les obres?
-    - Per què, en trams concrets, hi ha unes conduccions posades de manera que és molt fàcil robar-les?




-      - Per què no s’ha reparat el tram de via malmès de l’apartador?
- - Què controlen tots els operaris que setmana sí setmana també passen per l’estació prenent mides i fotografies?

I ... quantes preguntes més voleu posar-hi? És com si ADIF i l’espai que ocupa fos un territori autònom i independent al que no li cal rendre comptes del què ni com ho fa. Però no podem oblidar que:
-      - ADIF és una empresa ejpañola
-    - ADIF és una empresa pública destinada a donar servei a les empreses privades que operen sobre de les seves vies: Renfe, Comsa (1), Continental Railways i d’altres.

I Tot plegat em fa venir unes reflexions:
-  - Si això passa en una obra menuda com la que, aparentment, és aquesta, què no ha de passar en una obra major, com la construcció de la nova línia de tren que passa per l’aeroport de Reus?
-     - Què, en l’estació de tren de la Sagrera de Barcelona?
-      - Què, amb la línia de tren d’ample europeu del port de BCN a Europa?
-      - Què amb .. i amb ... i amb
Però no us despisteu
-      - Què passa amb les petites obres locals?
-      - Qui controla?
-      I, encara més important, qui controla al controlador? Perquè no podem oblidar que el controlador sempre és dels seus....

Cal reconèixer la saviesa popular on sigui i en castellà ja ho diuen -  i com que els catalans “por cojones” vam haver d’aprendre el seu idioma (2) – “el ojo del amo engorda el caballo”  la qüestió età en saber de QUI és el cavall ...? està clar que nostre, del poble, no és.

Potser per això les obres pressupostades en 10 acaben costant 30 ó 40. Total, paguem els de sempre.

NOTES
(1)         Comsa i ADIF és força similar. Es un “poti-poti”
(2)         Cosa ben diferents dels ejpañoles que sols havien d’aprendre la llengua de l’imperi. I també cal aclarir que abans és deia CASTELLÀ i és des de Franco (*) que s’identifica castellà=ejpañol.
(3)         (*) posa-hi el qualificatius que vulguis. Jo de bons no en tinc cap.

Que ADIF és pública ho diu la seva pròpia pàgina web: http://www.adif.es/ca_ES/conoceradif/conoceradif.shtml

dijous, 14 de juliol de 2016

PUIGPEDREGOS, COLLET DE LES FORQUES, PUIGFERROS

Segon dia de fresqueta matinera que convida a caminar.

Vaig a veure a la meva amiga Pilar al Cunirri on aprofito per fer el cafè de màquina habitual. A part d’amiga ella és una excel·lent cuinera de manera que us convido a provar els seus plats. Els caps de setmana al vespre és el seu fill qui fa de cuiner amb unes pizzes més que bones. I no m’oblido del Pep, marit i pare respectivament, que atén la barra i fa els cuinats a la brasa. Un magnífic equip.

Avui he volgut anar a dos cims locals que mai he pujat. Amb motiu de la cursa ELS CIMS DEL BARÓ els seus promotors van obrir camins per naccedir-hi. O sigui, camí rural de Duesaigües al Castell, font de la Vilamanya i desviació per pujar al Puigpedregós. Vaig fent camí descobrint nous racons. Emocionant.
puigpedregos


vista d'escornalbou des del Puigpedregos


Avui continua fent vent i quan ets al cim tens ganes de baixar. Poc abans d’arribar a la masia abandonada que hi ha baix de tot trobo una petita colònia de margallons. Opino que caldria segar els arboç de la vora per deixar-les créixer. Ja sabem que els margallons son endèmics i protegits.
petita colònia de margallons


Arribo a la carretera i m’engresco per anar al collet de les Forques. La tradició diu que al seu cim hi penjaven els malfactors, d’aquesta manera es podia veure el seu cos penjant des de diversos pobles de la Baronia i servia d’exemple i repressió. Aquí també hi ha trams de camí força bonics. El vent continua, just faig un parell de fotografies i avall.
vista d'escornalbou des del collet de les forques

collet de les forques


Arribo a la pista que puja de Vilanova i amb ella a la carretera d’accés al castell. Porto bon ritme així que decideixo anar al mirador del Puigferrós, apa, altre cop amunt. Avui hi ha turistes aparcats, sobretot francesos.

puigferrós

l'Argentera


Duesaigües

Des d'aqui els pobles de Duesiagües i l'Argentera tenen pinta de postal.

Retorno fins als Pins Bens i baixo pel camí rural al Castell que algú va tenir la bona idea de cimentar de color rosa. Baixo per la drecera. Baixo per la drecera o, dit sigui d’altra manera, pel traçat autèntic del PR C-29 o camí del Carrasclet. Vull anar a posar-me en un lloc que he vist aquest matí tot pujant.


Just a l’inici del camí rosa i clavat en la soca d’un pi mort em trobo aquesta inscripció:


I al final de la drecera observo una pedra que sembla un DOLMEN



I és que no tinc remei, soc un malalt i qualsevol dia em quedaré perdut en mig d’alguna muntanya cercant un nou antic pas. Ostres, seria un final excepcional per algú com jo. En fi, espero tardi un temps, encara.

A l’inici de l’ascens al Puigpedregós he vist una plataforma sobre el terreny que, per força, havia de ser camí; ja m’havia semblat veure alguna traça vora la font de Vilamanya i m’ha quedat el cuquet dins.

Efectivament retorno al punt on s’agafa la drecera del PR C-29 i la sortida del camí al Puigpedregós i desprès dels primers metres, a l’esquerra s’endevina la plataforma, clara, neta, evident. Com collons es que, fins ara, mai l’havia detectat?

La vaig seguint i em du directe, de manera fàcil, clara, neta i evident a la font de Vilamanya, el seu traçat és en suau descens/ascens i és molt millor que el de la pista cimentada. Per què no s’usa? No tinc totes les respostes.

El que sí sé es que he pogut viure un dia més una situació afortunada a la muntanya. La de la Baronia d’Escornalbou. El meu espai.

Ja arribant a Duesaigües, al tros que va ser del conegut del Sedó (segons m'han dit) i que ara deu ser dels seus hereus i ha un castanyer preciós i dos margallons fora de mida. Un d’ells va ser netejat de plantes enfiladisses ara fa uns tres anys, però sobre tot ja torna a senyorejar la bardissa i l’herba. Ja sé és una propietat privada però algú hauria de fer quelcom per protegir i netejar unes plantes excepcionals que poden donar renom al municipi.

castanyer

dos margallons de mida excepcional



I per què collons, sempre em fico on no em demanen i no deixo de cercar-me problemes? No he nascut aquí però ningú em fotra fora del lloc d'on vull ser.  

dimecres, 13 de juliol de 2016

PUJADA AL BRES I BAIXADA PER ON PUGUIS

Avui la temperatura convidava a sortir. Dit i fet, pujaré al Bres i miraré de trobar el camí de baixada direcció Riudecols.

Sortir de casa i anar pujant pels carrers de Montclar com a escalfament. Ja fa uns dies vaig veure que algú ha deixat una llauna plena d’oli mecànic a la vora del carrer i una mica més amunt hi ha senyals evidents de que n’hi ha abocat més. No tinc paraules.
oli industrial abandonat a la vora del carrer


Casa meva està a 267 metres d’altura, el top de Montclar a 368. Continuo ascendint pel camí del collet d’en Cases que te la particularitat de tenir trams plans que et permeten portar un bon ritme.

Collet d’en Cases, 451 metres, 40 minuts. Aquí agafo un sender que van obrir fa pocs anys i que ja he caminat altres cops. Inicialment l’ascens es fortet i desprès ja és a base de tobogans, ara pujo ara baixo.

El Bres, 525 metres. Avui poca suor i el vent, ben fort, poc convida a estar massa estona al cim. Aquí hi ha tot el muntatge de punt geodèsic que s’havia aprofitat per instal·lar un pal, ben collat, en el que sempre hi havia alguna bandera catalana. Ara fa uns mesos, ja vaig dir-ho, alguns brètols ho han desmuntat tot. Tinc, i demano tinguem tots, un “pietós” record per ells i les seves famílies.

Inicio la baixada direcció vessant de Riudecols per un corriolet poc transitat. Arriba a una tartera que també és fàcil de seguir. Desprès d’ella la cosa ja està més complicada, cal fer atenció tot seguint la traça. Arribes a una segona tartera en la que dues fites de pedra et dient no vas errat però cal seguir amatent la petja. Soc a la vora d’una barrancada i si em distrec em puc trobar embolicat d’arítjols i bardisses, de fet ja vaig sanguejant d’un parell d’enganxades.

No sabria dir en quin punt la plataforma del camí es fa clara i evident, sols cal seguir-la, hi ha un parell de moments dubtosos però amb l’ajut del navegador i el sentit de l’orientació l’encerto. M’ho demostra el fet d’arribar a un punt en que un vell Citroen ja, difunt. Si va arribar aquí, hi havia d’haver una pista, per tan, n’he de trobar el rastre.
un pobre Citroen difunt


Efectivament, el trobo. A pocs metres una pila de restes humanes que sols fan que embrutar l’entorn, per molt privat que sigui; avui dia, tot abandonat, podrà ser privat, però també és natura comunitària. Poc més enllà un segon vehicle, un Renault, abandonat. Segueixo la pista ara ben clara i acceptablement neta. Un tercer vehicle, aquest sense signes d’abandonament, força rastres de vida i de gossos.
restes humanes




Continuant per aquesta pista arribo a la que baixa del collet d’en Cases. Ara em puc ben situar. Per tornar a casa sols em queda pujar al collet i baixar, més o menys una horeta més.

Soc ben conscient de que fent coses d’aquestes, llençar-me muntanya avall per camins poc clars, qualsevol dia em pot donar un disgust, de fet acostumo a anar ben senyalat per les punxes i espines que les plantes que em trobo pel camí. Però ... és tan satisfactori trobar un pas nou! Llocs on no acostuma a haver-hi ningú, on fa anys cap peu hi ha passat, on l’ombra el bruc, de l’arboç et protegeixen, on els pins i les alzines tornen a senyorejar, on la pinassa .... on el sol amb prou feines hi entra. Tinc tanta satisfacció de poder fer el que faig ..! que me’n fot si m’arrisco o si els arítjols s’aferren al meu cos i l’esgarrapen, aquestes petites ferides també formen part de la meva satisfacció.


Un dia més de la meva satisfactòria vida.