dijous, 26 de novembre de 2015

LA COTA I EL GANSO, DUES ANTIGUES PEDRERES

Dels anys que fa que visc a la zona sempre havia vist dues ferides a la muntanya, antigues pedreres avui abandonades. A una d’elles fa temps vaig trobar la manera d’arribar-hi, la segona ha hagut esperar a avui.
Per a qui no ho sàpiga, part de la zona de la Baronia d’Escornalbou, sobretot la part de mar, s’assenta sobre una gran llosa de granit. Fins als anys 1960 s’obtenien d’aquestes pedreres les llambordes amb que es feien els carrers de les ciutats. Aquells qui tenim una edat encara recordem els especialistes en fer carrers amb aquest material. A les pedreres hi van treballar molts home del lloc i, encara avui, en queda algun que explica com anaven a treballar caminant i es passaven el dia obtenint llambordes i altres formes.
De manera que el granit va ser una certa riquesa de la zona, i avui ha esdevingut un dels pitjors enemics de l’entorn ja que l’alta qualitat del material el fa imprescindible per a les vies dels AVE i se’n fa molta extracció. Sols cal veure com està el territori de malferit per les extraccions d’aquest material i similars, o com s’ha reduït a no res el cim més alt i emblemàtic de Duesaigües, el Puigmarí, o com es pretén malmetre un entorn idíl·lic just a tocar del castell d’Escornalbou amb una nova pedrera. Més greu em sembla i em sap perquè aquesta pedra s’exporta a països estrangers.
Però anem al que toca. No m’ha calgut llevar-me aviat. Ja tenia localitzat en lloc d’entrada per arribar a la COTA o d’en COT, una de les pedreres més grans i maques de la zona. És un tall a la muntanya que, en la seva part més fonda, deu tenir entre 20 i 30 metres. A les parets s’hi veuen els polígons que forma la roca i que els picapedrers sabien treballar. L’indret està guanyat per les bardisses, llentiscles, aritjols i pins però encara t’hi pots bellugar i veure-la per dins.

LA COTA

LA COTA


LO COTA. SORTIDA

LA COTA. SORTIDA

LA COTA. PARETS I POLÍGONS


LA COTA A MITJA ALÇADA


M'enfilo muntanya amunt, pel dret, per obtenir-ne alguna fotografia des de l'alçada. 
LA COTA A MITJA ALÇADA


LA COTA A MITJA ALÇADA

LA COTA A MITJA ALÇADA

LA COTA A MITJA ALÇADA

LA COTA A MITJA ALÇADA

LA COTA A MITJA ALÇADA

M'arribo fins al seu punt més alt. No m'atreveixo a acostar-me gaire al buit i per això les fotografies no son prou explicatives.

LA COTA DES DEL SEU CIM

LA COTA DES DEL SEU CIM
Metres més amunt em trobo aquesta fita i em pregunto què vol assenyalar, aquí no hi ha res, si no que vulgui ser el límit de la finca.



Continuo pujant fins trobar la pista que em du a la segona pedrera. Aquesta no és tant gran i el que van fer va ser anar esgarrapant el llom de la muntanya. 
PEDRERA EL GANSO, DES DEL CIM DE LA COTA

PEDRERA EL GANSO DES DEL SEU PEU

També és coberta de vegetació i al seu peu s’hi ha fet una magnífica figuera. Vull baixar pel pedruscall de rebuig però em sembla que a baix em quedaré enredat amb les bardisses, de manera que reculo i agafo una altra pista que em porta sobre la COTA.
Em lligo la manta al cap, en sentit figurat, i començo a despenjar-me pendent avall. Sé que he d’anar a trobar unes canaletes de pedra que em permetran un descens més còmode. Hi arribo a traves de corriols de senglar que em faciliten la marxa. El problema m’arriba a pocs metres de destí en que tinc un mica més de feina per esquivar els arbres i, sota d’ells, tota la munió de bardisses, aritjols i esparregueres que amaguen un marge bastant alt. Si em deixo caure no podré sortir. Finalment trobo un lloc on no son tan espessos i entro a la zona de la pedrera d’en COT.
I d’allí a caseta, tot ben suat perquè el Sol és força calent i, en quedar enclotat, el vent no em refreda gaire.

I satisfet.

dimarts, 17 de novembre de 2015

ELS AVENCOTS DE LA FEBRÓ

M'hi van dur fa uns 6 mesos i no vaig tenir la precaució de gravar-ho al GPS. Avui hi he tornat per gravar-ho i gravar-m'ho a la memòria.
Els AVENCOTS és un tall a la muntanya, tot a l'aire lliure, del que una gran part es pot fer per la seva llera. De fet i durant molta estona es camina per la vora de la muntanya que s'aboca sobre de La Febró i pots anar veient els Motllats a l'altra banda.
És bastant fàcil trobar el camí, marcat per draps blancs i fites. Els draps son nous, quan hi vaig anar per primer cop sols hi havia les fites. Cal encertar el punt de baixada i des d'allí caminar al llarg de l'avenc fins que, al final, n'has de sortir.
És una zona de les muntanyes de Prades en la que hi ha força corriols i senderons que et permeten caminar pel mig del bosc. Suposo que també hi ha bolets en abundor, veig alguns vehicles i una dona amb el cistell preparat, jo no he estat mai un "caçador de bolets", senzillament no els sé veure.
Quan s'acabi la collita de l'oliva i duré a la penya. 
ELS AVENCOTS

ELS AVENCOTS, PROFUNDS

ELS AVENCOTS I ELS MOTLLATS AL FONS

LA FEBRO DES DE LA ROCA DEL MIGDIA

diumenge, 15 de novembre de 2015

UN CAP DE SETMANA DIFERENT

Fins ara, cada cop que volia sortir un cap de setmana fora de casa, la direcció natural era vers el nord, al Pirineu o pre Pirineu. Mai m’havia dirigit vers l’oest.
Vaig decidir que ja n’hi havia prou de tanta preferència i que calia anar a descobrir altres indrets de Catalunya que m’eren totalment desconeguts.
Granyena de les Garrigues ha estat la meva destinació. Segurament molts de vosaltres haureu d’anar a raure al sr. Google per saber un cau aquest indret.
Granyena és un poble de la comarca de Les Garrigues i no està ni a la part més muntanyosa ni a la part més plana de la comarca. S’hi pot arribar per una bona carretera des de Lleida, de la que dista uns 15 quilòmetres o per carreteres més locals si decideixes anar per Castelldans i El Cogul.
El poble és com molts de la zona, gran, extens però mig abandonat; sols 103 habitants censats, i ves a saber quants n’hi viuen permanentment. L’entorn es totalment rural, no es veuen industries en quilòmetres a la rodona, olivers i ametllers tots castigats per la sequera i la calor extrema de l’estiu. Això si, l’oli de les garrigues té fama i és molt bo, fet d’oliva arbequina.
I com a cosa de no creure a Granyena hi ha un hotel i una casa rural, LA GARBINADA, d’alta qualitat. En Víctor és l’ànima de l’establiment i es desfà en respondre qualsevol pregunta i en fer l’estada plaent i planera.
pintures esquemàtiques

cérvols i una parella de dones


Pels voltants hi ha diversos punts d’interès però sols parlaré dels que he vist deixant per una altra ocasió la resta. Les pintures rupestres de EL COGUL. Un gran edifici de ciment i molt integrat en l’entorn acull el centre interpretatiu d’aquesta meravella que ens van llegar els nostres avantpassats del paleolític i del neolític. Una balma que al seu sostre té gravades unes pintures d’animals i persones datades en diferents èpoques i que han estat objecte de diferents teories. A mi em recorden les que vaig veure a la zona de l’ASSEKREM, a Algèria al 2007, però no firmaré pas que siguin del mateix estil i època, no soc pas cap entès.
La visita és fa molt agradable gràcies a la guia que fa una explicació molt acurada i amena. Sincerament és de les visites guiades millors a les que he assistit.
tombes del Saladar

El segon punt son les tombes de SALADAR, molt a prop de les pintures. Cal caminar en ascensió uns metres per arribar dalt unes roques en les que hi ha uns clots que diuen eren tombes. L’altura et permet veure força bé els camps d’oliveres en els que, actualment, s’hi treballa per collir les olives amb les que fer l’oli de les Garrigues.
Els Vilars, a Arbeca

El tercer punt ha sigut ELS VILARS, a Arbeca, una fortalesa ibera en plena plana i de forma circular. Jo sabia que els ibers habitaven als turons i pujols, llocs amb més possibilitat de defensa, però és que aquí tot és pla com el palmell de la ma, de manera que van construir una fortalesa, amb murs i fossat per protegir-se. Aquí no hi ha visita guiada més que per plafons. Al meu entendre caldria senyalitzar una mica millor la manera d’arribar-hi.
Desprès visitaré per sobre Cervià de les Garrigues (708), Albagés (475), Pobla de Cérvoles (257). Tots els pobles tenen una gran extensió superior a la necessària per la població que diuen tenir i que no s’hi veu.


Finalment m’aturo a EL VILOSELL (188). La dada més antiga de la meva família de la que tinc constància diu que van sortir d’aquí. De fet fa anys vaig estar-hi i em van indicar la casa coneguda com cal Foraster, al carrer de la Costa, 21. Actualment ja té una nova propietària que ha posat el seu nom a la façana i tot quedarà en el fons fosc de la història. Veig la pedra que suporta el buit de la porta on hi ha gravada la data de 1600.

I per aquest cap de setmana prou.