viatgesicaminades.blogspot.com

dilluns, 26 de febrer del 2018

CAMI VELL DE LLABERIA A TIVISSA (un tram)




La Txell em va convidar a acompanyar-la a fer una part del camí vell de Llaberia a Tivissa. De tant en tant tenim l’oportunitat de compartir unes hores i quilòmetres gaudint del paisatge de l’entorn, de la natura i de la xerrada sobre coses serioses que ens afecten i sobre altres coses gens serioses però que ens fan brollar unes rialles franques que espanten els nostres mals. 










La part negativa del dia es que hem de fer molts quilòmetres per carreteres revirades deixant un vehicle a cada extrem del camí previst i amb tants revolts, en David gairebé se’ns mareja.








primers metres de la cova del Ramer
Iniciem ruta poc abans del coll de la Mafla tot seguint una pista ampla. Al coll de les Anyeres deixem la pista per seguir per un corriol que, inicialment, baixa decidit. Recuperem pista i arribem al coll de Montalt, pel qual ja hi havia passat fa uns anys venint i tornant a Vandellós, una llarga i exigent caminada però de la que en tinc un bon record.







entorn de la cova del Ramer
Continuem per pista amb importants tobogans per arribar al mas del Ramer. A partir d’ell tornem a caminar per viarany en plena ascensió i curull de ziga zagues. Ens desviem una mica per veure la cova del mateix nom i que promet ser fonda. En David gairebé s’atreveix a baixar-la però no portem material i, abans de res, la prudència i la seguretat.











Continuem pel viarany per la zona dels Tomassals, preciosa de debò amb el seu bosc espès farcit de pins i de sota bosc. Molt propici per cremar fàcilment. Quan trobem la pista que prové de l’avenc d’en Janet comença a caure una pluja fina. Deu ser el preludi de la nevada que han anunciat, pensem, i per aquest motiu decidim que ja n’hi ha prou.



No ha estat una ruta massa llarga però sí molt bonica i amb una conversa molt animada entre tots tres. A aquells qui regularment pugem a la serra de la Miranda i pensem que les muntanyes de Llaberia son pedregars secs ens convé venir a aquesta banda per veure els esplèndids boscos i humitats que amaga, com també alguna cova i nombrosos clots ben pregons.
Una magnífica caminada per una ruta que no havia fet i immillorable companyia. Gràcies Txell i David

diumenge, 18 de febrer del 2018

DEL MAS DE LA COIXA A RIUDECOLS (o no)


Ja ho sé que em repeteixo fins l’avorriment, però quan tinc un camí desconegut he d’anar-lo  a caminar, per poca importància que pugui tenir.
Fa unes setmanes vaig escriure del camí de les Irles a Puigcerver en el qual havia trobat una indicació per baixar a Riudecols. Realment baixar fins al poble no m’interessava massa però sí el poder retornar a les Irles o al punt d’origen. 




Després del divendres enclaustrat i el dissabte de festival, sí o sí em calia estirar les cames ni que fos per poc temps, de manera que, a les 09:00 deixo el cotxe davant el mas de la Coixa on un brètol, per dir-hi suau, hi ha descarregat el sofà i les butaques; sols queda que hi dugui la TV i l’ampolla de wisky, al mol fill de la .... i podrem fer el fi de festa després de caminar.














L’inici, els primers 40 minuts, son de pujada continuada,  trams suaus, trams durs. Vaig fent al meu ritme vigilant les marques de bicicleta i desitjant no en vingui cap de cara llençada a tot el que dona el pendent.



Arribo al punt en que hi ha plantat el pal indicador. A Puigcerver 2 kms a Riudecols 3,6. La primera opció ja la vaig seguir i avui toca la segona. Passa majoritàriament per un bosc de bruc i alzina que protegeix del sol i ofereix uns bells racons. És la part obaga del turó i el fred del dia es deix sentir, agreujat pel vent. La setmana que avui venç hem tingut una mica de tot, aigua, boira, calor i s’acaba amb fred. Som un país ric, fins i tot climatològicament.






Postal de les Irles

En un dels trams més costeruts i de sol amb pedres em foto una bona caiguda, per sort sense més conseqüències. És, com de vegades penso, el perill d’anar sol i sense dir on. De la mateixa manera que no m’he fet res, podria haver-me donat un cop en alguna pedra i quedar-me de qualsevol manera. Tardarien dies en notar la meva absència i molts més en trobar-me ja que puc anar a qualsevol dels quatre punts cardinals sols perquè aquell dia m’he llevat de bona/mala manera.





Aquest és un tam agraït, no on he caigut

Confesso que no em fa por ni em preocupa. Si us he de ser sincer, no em faria res acabar la meva existència esvaint-me en la natura, alimentant, pardals, mamífers, insectes i, finalment, qualsevol mena de vegetació. De fet, això de cremar-me no em fa gaire gràcia per la calor que es deu patir. Jo preferiria ser dipositat enmig del bosc i que em deixessin podrir allí. Sembla que aquesta possibilitat no està permesa. Haurem de crear una ONG que ho reivindiqui, retornar a la natura enriquint-la amb les nostres restes.






Acabo. Arribo a la pista prevista i la segueixo per retornar al vehicle. Faig cap a la carretera N-420 i per ella, la nova i la vella, al cotxe. Matí preciós, A casa, dutxa, cervesa i dinar.
Dimarts hi tornaré però al terme d’Alforja.

Per cert, ja sabeu que en aquest terme hi ha, com a mínim tes masos que duen el topònim de “botó”


dijous, 15 de febrer del 2018

ARBRES MONUMENTALS AL MAS DEL PATRÓ


Fa força temps em van dir que al barranc del Masos, a tocar del mas del Patró hi havia un pi 
monumental. El primer dia que vaig anar-hi em va semblar inaccessible i em convenia ajuda per arribar-hi. Ara que he engrescat a l’expert en arbres a fer un seguiment dels exemplars espectaculars que hi ha pels termes és més fàcil i plaent fer-ho. 


El dia que tenim assignat és el dia de les minyones. Els dijous era el dia en que antigament les cases benestants que tenien una noia al seu complet i ple servei la deixaven sortir a la tarda, per anar a passejar o al cine amb el seu nuvi. Si això ho llegeix algun menor de 50 anys pensarà que estic beneit però era així i ho puc dir perquè ho he viscut.






Explicada l’anècdota sobrera diré que amb en Miquel Marc hem anat al municipi de Duesaigües, hem recorregut el camí dels Masos on ell recorda haver anat a plegar avellanes amb la mare i tietes a un lloc sota la propietat d’en Sedó. No cal dir que actualment està tot perdut i embrossat. El progres és això.










Deixem el cotxe a la vora del mas del Patró i anem cercant traça de senglar per arribar al citat pi. La nostra sorpresa es majúscula perquè mirant d’arribar-hi topem amb una alzina surera de colossals dimensions, sola, única, 
a peu de barranc, voltada de brossa de bosc i de finca abandonada. L’espai és reduït i per això les fotografies no li fan honor. El seu perímetre és de 2,75 metres, espectacular, fantàstica. Hauria de ser un exemplar protegit, catalogat però ... ja ho sabem, la vida natural no té cap valor i els ajuntaments cap interès.









Un cop fetes les fotografies trobem el pas al pi, objecte inicial de la nostra recerca. Efectivament és un arbre espectacular de 2,95 metres de circumferència, recte i dret cercant la llum. Al seu peu hi ha un petit clot en el que s’hi embassa l’aigua que l’alimenta. Entre el barranc i el canal de Siurana a Riudecanyes, que avui baixa alegrement, aquests arbres tenen aliment assegurat.










Retornem per una mena de corriol del que n’hem de traure algunes bardisses però és força més fàcil que el fet de baixada – coses d’en Miquel, jo ja li deia, però no m’ha fet cas – en fi,  que retornem a la pista i per ella al cotxe i cap a casa.





Dijous que ve, més

dimarts, 13 de febrer del 2018

LA CRESTA DE L'ARENY


No tinc remei, ho confesso, soc un malalt dels camins, dels llocs del meu territori que encara no conec. I com que no soc l’únic que els estima i valora sempre hi ha qui obre o es preocupa de que s’obrin vells camins amagats per les bardisses. Ja deveu saber que diumenge vaig anar a caminar per l’Areny i els companys del C.E. L’Areny em digueren havien obert una ruta per la cresta de la muntanya del seu nom. De manera que avui he volgut incorporar aquesta ruta a la meva col·lecció de camins transitats.

La Mola de Colldejou i la serra de la Miranda

La Muntanya Blanca




Surto de Vilanova d’Escornalbou pel camí dels Cairals per seguir pel camí de Mont-roig i l’inici del camí dels Carlins. Passat el mas de Madró inicio l’ascensió vers el coll Roig de l’Areny per un viarany força malmès pel trànsit de motos. Ja ho saben que ho tenen prohibit, però com que no hi ha suficients cossos policials per impedir-ho, fan el que els surt dels K ... fins i tot posen pedres que els permeten salvar obstacles amb facilitat... Son uns putos salvatges.
Al coll Roig em desvio a l’esquerra per accedir a la part baixa de la carena de l’Areny. Hi ha una fitavi el camí a seguir és força clar. Recordo que el vaig caminar fa anys però es perdia enmig del garric i altres matolls.





Podeu veure l'arc natural al mig de la fotografia


El recorregut és de sense paraules i més avui, un dia net, ras, amb sol i fresqueta. L’areny m’ofereix una visió espectacular a 360º. La ruta, segons quan encinglerada, per la vista que dona, pels espectaculars penyassegats de l’Areny, poc imaginats, per ... no ho sé, potser es que avui estic mes sensible de l’habitual però em fa l’efecte d’estar en un lloc privilegiat. I és així. Tenim unes muntanyes fàcilment accessibles, amb unes vistes fora mida, amb el mar a tocar, amb unes joies arquitectòniques naturals que tenen en pocs llocs i ... què fem amb aquest patrimoni gratuït? Res de res. Els ajuntaments estan preocupats amb d’altres qüestions força més importants i elevades: fotografies, diaris i vots. La resta, coses d’il·luminats de la natura i l‘entorn. En fi, deixem-ho, discutir amb imbècils sols et fa imbècil a tu. I jo tinc un altre nivell i principis, no pas els seus. 

Escornalbou al fons

als clots de pedra s'hi formen basses per alimentar la fauna




Tota la ruta està neta i fàcil de seguir sense marques ni senyals, sols al final, en arribar la roquissar situat sobre la roca del Migdia es generen petits dubtes, hi ha fites però en calen més. Crec. Un cop has superat aquest racó el camí de baixada és fàcil, evident i transcorre per sobre de les balmes de llevant d’on extreien la sorra silícia.
Baixo fins el punt mes fondo i decideixo anar a la roca del Migdia però per la vora de les balmes. Allí puc descobrir un altre arc, meravella de la natura. No el sé descriure, és una petita llenca de muntanya que ha quedat mentre el seu interior ha estat menjat per l’erosió. Com que la fotografia no li fa justícia millor aneu a veure’l I COMPTE A TOCAR-LO, ja caurà per si sol quan sigui, no cal destruir-lo voluntàriament.
una espectacular obra natural

l'aigua regalima per la pedra

Vaig pujant per aquesta vora i veig aquesta balma que ningú pot explicar com pot suportar el pes de tota la muntanya sobre seu sense caure. A la roca del Migdia veig el forat per on alguns trauen el cap espantant els companys. No cal dir que també des d’aquí hi ha una visió espectacular de Vilanova i de tot el camp que l’envolta i més enllà.
una balma estreta i fonda però la muntanya no cau

Baixo per les escaletes del Diable (o dels miners) i torno al punt d’origen. Quan arribo al camí dels Carlins veig el pal indicador amb una de les banderoles mig arrencada. No sé quin plaer hi poden trobar fent aquestes salvatjades. 

salvatges

Una caminada espectacular, fantàstica en un dia assolellat, clar, ras, fresquet. Un dia que val la pena viure’l i gaudir-ne.

diumenge, 11 de febrer del 2018

CAMINADA DELS QUATRE TERMES


Avui he anat a recórrer el traçat de la caminada dels 4 termes i m’ha refermat en la creença de no perdre la capacitat de sorprendre’m  i que, per molt que hagi caminat per un territori, sempre hi haurà nous racons als que admirar, sobre tot si vaig de la mà de qui en sap  més que jo.

Amb uns quants caminants del C.E. de l’Areny de Mont-roig sortim des d’aquesta població, concretament de la plaça de Joan Miró i pel carrer de la Murada ens dirigim al Moli Vell i als rentadors. Immediatament després ens endinsem pel barranc de l’Horta o dels Rentadors o de la Mina de les Nines. Durant una bona estona toca caminar enclotat mentre per sobre del cap sento bufar el vent.

Aquest barranc està creuat per algun pont que, en realitat, eren un aqüeductes. Sembla que antigament aquesta zona era molt rica en aigua la qual es canalitzava vers les diferents finques. En alguns trams dels barranc observo grans parets de pedra, fang i calç que ens parlen de manera muda de temps llunyans.








En sortir del barranc, avui dia perfectament condicionat per passa-hi gràcies a la feina d’alguns membres del C.E. l’Areny, sortim a una pista que algun “parcelaire” (3) sense escrúpols ha tancat pels seus “set sous” i ha estat necessari obrir una ruta paral·lela per poder arribar al camí dels Carlins a través d’un bonic bosquet de pins.
El camí dels Carlins sembla que també el van obrir alguns membres del C.E. l’Areny i mentre ho feien algù els va dir que el seu padrí hi havia vist passar-hi un genet carlí. Aquesta gent de l’Areny son molt donats a adjudicar noms i d’aquí el d’aquest camí.
El vigilant del camí
Resseguint el repetí camí i sota la mirada del Vigilant del Camí arribem a la pista que dona accés a l’ermita de la Roca, però enlloc d’anar amunt, baixem direcció Mont-roig per anar a trobar un corriol a la dreta on hi ha un parell de taules on esmorzar.












Continuant pel corriol trobem un pal indicador i girem a la dreta per un viarany costerut que ens pujarà fins a la zona d’aparcament de l’ermita de la Roca. Abans d’arribar trobem la balma de la figuera 
Balma de la Figuera
i més amunt alguns forats més fets per la natura en la roca arenosa vermella originant una arquitectura espectacular idèntica a la que trobem a la zona del collet Rodó on ens diuen es va inspirar Gaudí.

Passat l’aparcament fem una curta aturada al Mirador des del que sempre podem gaudir d’una esplèndida panoràmica sobre el Baix Camp i comarques veïnes, tal és l’amplada de la visió. Tot aquest tram és un seguit de forats, formes i balmes esculpides durant mil·lennis pel vent i l’aigua que conformen un espectacle d’una bellesa espectacular, del qual la cova Forada n’és el punt culminant.







Metres més endavant hi ha les anomenades Escaletes del Diable (1) al peu de les quals ens desviem a l’esquerra continuant per un viarany que puja decidit i  que ha de dur-nos a l’Areny (2). Un cop al primer pla continuem per l’esquerra per anar a veure la Foradada de l’Areny, un meravellós arc de pedra arenosa vermella que permet mil i un somnis i visions. 



Al seu interior, ple de forats, algú hi ha col·locat un diorama de pessebre. Qualsevol dia em decidiré a col·locar imatges de putes, borratxos i cabrons al seu cotat. Dec tenir el mateix dret a omplir la natura d’imatges d’aquest tipus si d’altres les omplen de les seves. O no?

Tornem a baixar per un camí nou i em fan veure tot una llisera de pedra contínua que és una passada en la que els afeccionats a l’escalada amb els dits hi fan pràctiques. Després baixem per l’antiga pista per la que circulaven els carros carregats de la sorra silícia de l’Areny fins a trobar la pista asfaltada que puja a la Roca. La creuem i seguim per un viarany que ens durà a la balma del Pa Tou i desprès al lloc on hem esmorzat.




balma del Pa Tou
D’allí ens dirigim a la pista d’accés a l’ermita des de Mont-roig i emprenem el retorn fent una petita variant pel camí de les Parellades, que serveix per donar una mica més de llargada a la caminada i que baixant per una barrancada una mica lletja ens porta fins al Poliesportiu on faran la festa final de la Ruta dels 4 termes.
Una matinal fenomenal, sol, vent, fresca, bona companyia, bona organització, què més vull? Un dia feliç més en la meva vida.





NOTES
(1)   Escaletes del Diable. Sembla que el Dr. Vilaseca atorga aquest nom a l’accès que des de Vilanova puja a l’Areny, el qual, actualment, es coneix com les escales dels miners i que era datat d’abans de l’explotació de la sorra silícia, sobre el 1950. El que està marcat com escaletes del Diable, sota de la cova Foradada és una obra artificial i més moderna.
(2)   Areny, en català, equival a lloc on s’acumula l’arena, la sorra. En aquest cas una sorra silícia que s’enviava a Vilanova i la Geltru per fer-ne vidre.
(3)   Els Ajuntaments tenen la obligació de perseguir aquestes actuacions però no fan res de res. Hi guanyen pocs vots i menys fotografies.