viatgesicaminades.blogspot.com

diumenge, 24 de juny de 2018

TANZÀNIA

Continuem. De Kènia sols he vist Nairobi i no m'ha agradat.
Vaig voler anar al centre de recuperació d'elefants orfes i em vaig sentir enganyat. Sols obren una hora al dia i tots els blanquets que som a la capital ens hi trobem, posem unes cinc centes persones volen veure i tocar quantre elefantets que estan dins un rodal vigilats per quatre cuidadors i un cinquè que ens engega un discurs inacabable sobre com els han trobat i sobre el tràfic de marfil. I això és tot.
Intento veure la ciutat caminant i no trobo res que valgui la pena.
Avui, diumenge 24 em desplaço a Arusha on he contractat un petit safari.
El viatge és molt agradable perque al "matatu" sols hi anem tres passatgers.
A la sortida de Nairobi hi ha vegetació espesa que es va aclarint a mida que ens allunyem i passa a ser d'herba molt baixa i acàcies disperses. A la carretera hi han posat guals per fer alentir la marxa dels vehicles, ja sigui perque hi ha una població o senzillament perque els ha vingut en gana de fer-ho. Hi han coses que tenen poc sentit.
A la frontera tenen un muntatge que als "muzungus" ens costa entendre, hi ha un moment en que no saps si has sortit de Kènia o hi estàs entrant. I crec que m'han fet pagar el doble pel visat.
Al final surto i ja soc a Tanzània. Ara la carretera és millor i no té entrebancs però veig que el xofer s'ha posat en cinturó i respecta els senyals de trànsit. Caram amb Tanzània, penso!
Durant el recorregut fins Arusha ens aturaran a quatre controls que no controlen res.
Des que hem entrat al país que hi veig diferències amb Kènia. El paisatge ha canviat poc, pla amb herba, matolls i acàcies, però ara trobem ramats de bestiar, vaques, cabres, bens i alguns ruquets africans,  cuidats per nens o homens vestits de la manera tradicional, de la que hem vist més d'un cop en documentals televisius. D'altres - en dire massai - són plantats a la carretera esperant transport o als pobles. Les dones vesteixen de colors llampants i els pentinats són estrafolaris pel meu gust.
Els pobles que passem son miserables, en ells no hi ha cap vestigi d'higiene, em recorda el sud d'Etiòpia, de fet son cosins germans.
Poc a poc arribem a la "civilització", Arusha. Gent, motos, cotxes, gasos, pols, moviment.
A la tarda vull voltar una mica per la zona de l'hotel i veig que tota la ciutat, si més no la zona on soc, és un mercat, als carrers s'hi amunteguen les botigues als baixos dels edificis i davant elles, a la vorera i en ple carrer, les parades de qualsevol cosa. En conjunt pots trobar gairebé el que vulguis. L gent és amable i alguns són apegalosos, et donen la mà i s'enganxen al teu caminar, volen ser amables per acabar venen-te alguna cosa o senzillament demanan-te diners.
Crec que
 Tanzània és més musulmana que no pas  Kènia, des de l'habitació escolto tres mesquites, una d'elles a cau d'orella. I la gent també és sorollosa. Quan no canten a resar canten ells amb l'altaveu a tot drap. Tot plegat em recorda l'Índia, sols que allí son més destres en tot.
Bé, ha estat el bateig en l'Àfrica negra.

divendres, 22 de juny de 2018

KENIA

Ha començat l'aventura. He arribat a Kènia, el primer país de l'Àfrica negra que visito.
L'arribada a Nairobi en avió bé, el seu aeroport és petit i deviem ser els únics arribant en aquella hora, mitjanit. Taxi i a "l'hotel". Arribar de nit a aquest carrer en va fer mala espina, entrar al local, encara més. El recepcionista poc hàbil, l' habitació ... per plorar. Però a la una de la matinada no em podia posar a buscar un altre hotel, de manera que li vaig fer mostrar una habitació millor i vaig decidir que el millor que podia fer era dutxar-me i dormir.
Pel matí un recepcionista més espaviladet m'ha fet una oferta que he acceptat tot i saber no és la millor decisió. Estic en un barri no cèntric i tot absolutament és negre amb ganes, com tampoc pot ser d'altra manera, vull dir que no hi ha cap vestigi de blancor ni que sigui de motxilers. I es que em foto en cada embolic ...
A l'avió sí que hi ha havia alguns blanquets però els vaig veure més del tipus turista. Aquest matí he voltat una mica per la ciutat i no n'he vist cap de descolorit. O sigui que estic sol. L'hotel és ocupat únicament per negres, el carrer, les botigues, tot. De fet això és viatjar, o no? I així continuarà fins l'11 de juliol en que volaré - espero - a Canadà.
Mentrestant he de vigilar el menjar per no agafar cargarrines, que diuen  son força comunes i a mi em costa poc.

dilluns, 18 de juny de 2018

LÍBAN

Vaig venir al Líban perque sortint de Lviv (Ucraïna) hi havia un vol bé de preu i perquè des de Beirut podia anar a Narobi també amb un bon vol no massa car. A més que d'aquesta zona era dels poc que em faltava per visitar. Vaig programar les visites als llocs que em van semblar més importants, Baalbeck, els Cedres, Biblos i Beirut. Amb tot això passava una setmana i feia tres desplaçaments. Ara se que no calia, fer nit a Biblos i hagués estalviat els 60 euros que em costa l'allotjament. Direu aue seixanta euros no és massa per dormir bé. Per a mi, sí perque sempre intento pagar la meitat i me'n surto.
En fi, Líban és abans de res un país àrab amb tot el que això comporta. Aquí no et roben directament però sí que utilitzen enganys i subterfugis per cobrar-te més del que toca, per exemple i el més flagrant, els taxistes de l'aeroport. Aquí ja vaig picar, i mira que n'he vist de paisos àrabs i em conec els seus costums, doncs vaig picar. Com a justificació era la una de la matinada i sols veia llit. Després la recepcionista de l'hotel, una tocacollons integral.
Vaig dormir poc i malament.
L'endemà Baalbeck, tres hores de minibus d'aquests en que pugen i baixen continuament i no marxa fins que no fa un mínim. Les ruïn romanes de Baalbeck no tenen res d'espectacular, si has pogut visitar Syria abans de la guerra no et cal venir a Baalbeck. Ara ja ho se.
Diumenge trasllat a Bsharre per veure els cedres. Per començar bé el dia una altra aventura amb un taxista tot i que aquest cop potser jo no tenia raó. La primera part de la ruta passa per una autopista que voreja el mar. Després inicia la carretera de pujada a la muntanya, bellíssima. Una carretera justeta que no para de pujar i pujar, al voltant, muntanyes salpebrades de cases i poblets, i verd.
Arribat al lloc un taxista m'ofereix un tour i accepto. Anem al bosc de cedres. IMPRESSIONANT, així, en majúscules. El bosc és petit i es pot recórrer en una hora però els arbres són ESPECTACULARS. Diuen que dos d'ells tenen uns cinc mil anys de vida. M'hi passejo amb calma contemplant cada exemplar.
El cedre és una mena de pi que cobria gran part del país. La qualitat de la seva fusta va ser la seva perdició, ja des dels fenicis i egipcis que el tallen i ara és una especie més que protegida.
Després em porta la vall de Kadisha. He de dir que el fons de la vall és a 900 metres sobre el nivel,  del mar, Bsharre és a jns 1600, el bosc a 2000 i damunt té una muntanya de 3000 amb neu tot l'any (poqueta). Aquesta vall sols és espectacular per la gorja que la tanca, uns cingles de pedra plena de forats i balmes i que cau quasi a plom. Bonica de veure, res més.
Dilluna baixo a Biblos, diuen que una de les ciutats més antigues del món. El problema sons els taxistes que sols parlen àrab i a més, el que m'ha tocat és molt justet. Tarda una hora en trobar l'allotjament, que dit sigui de pas, tampoc és massa públic.
A la tarda baixo a veure la ciutadella antiga. S'havia de veure, restes d'una fortalessa a peu de mar. El bonic és el port i la costa, tota plena de roques que facilitaven la defensa del port.
I amb això acabaré la visita al Líban ja que no crec que la capital m'ofereixi massa emocions.
I amb aquest país ja en son set els d'aquest viatge i 73 el total.

dijous, 14 de juny de 2018

UCRAÏNA

Ucraïna no serà un dels meus destins predilectes per diverses raons. Pel que he vist hi ha poca cosa especial, fins i tot la ciutat de Lviv, on ara em trobo, que té el seu centre declarat patrimoni mundial per la Unesco, jo la veig grisa, potser perque mentre hi soc plou continuament però es que no veig res d'especial en els seus monuments, això sì, n'hi ha bastants, a més és una ciutat caòtica, de carrers en corba i la majoria amb llambordes, cosa que provoca encara més soroll. I el tan famós centre és ple de terrasses.
Kiev tampoc la vaig recórrer massa. És una ciutat molt gran amb amples avingudes farcides de trànsit i de persones.
Odessa té una altra mida i llocs en els quals respirar, com són els parcs i la vora del mar, allí sí que alguns dels seus monuments em va semblar més luxós, més bonic. Tot i l'ensurt del robatori m'hi vaig sentir a gust.
D'Odessa a Kiev hi ha busos i un parell de trens. Un poca solta em digué que a les onze del matí sortia un mini bus que costava el mateix i tardava dues hores menys. Me'l vaig creure. A l'hora indicada jo sí que era al lloc, però el minibus no, no hi seria pel que vaig preguntar.
Vaig haver de comprar un bitllet d'un bus normal que sortia a dos quarts de cinc de la tarda, o sigui que em va tocar esperar sis hores, caminant amb la maleta, assegut en alguna terrassa, tornant a caminar.
Poc abans de tres quarts de cinc el bus comença la ruta, cinc cents quilòmetres. La part bona va ser que anava mig buit i em vaig poder estirar una mica i que vaig poder contemplar el paisatge ucranià, extensíssimes planes dedicades al conreu de cereals i moresc, extensions planes immenses, d'aquelles que sols havia vist a l'Argentina. I tot verd, excepte els camps amb el blat madur. Certament impressionant i bonic.
La sorpresa va ser en arribar a Kiev, vull sortir de l'estació i no trobo com. Se m'acosta un noi ucranià i em pregunta si cerco taxi. Dic que si i em respon que no n'hi ha, que cal demanar-lo per teléfon. En demana un per mi i m'explica que ha d'anar a l'aeroport i no té prou diners per pagar el seu taxi. No li veig cara de pidolaire. Abans de marxar li allargo un bitllet per ajudar-lo. Fins ara m'han ajudat a mi, és el meu torn.
Arribo a l'apartament i encara tinc temps d'anar a sopar, on també una boja intenta fer o dir-me no sé què. Caram! Tot se m'enganxa.
L'endemà em dedico abans de res, a comprar el bitllet de tren. Arribo a l'estació caminant tres quarts d'hora, que ja em convé. Tinc la sort d'encertar la guixeta adequada i que la noia parli una mica d'anglés. Bitllet de primera per un tren directe que surt a les sis del matí. Ara el problema será trobar un taxi en aquella hora. Ho he volgut provar per anar a fer una visita i és impossible agafar un taxi al carrer, a Kiev això no funciona, o per telèfon o res.
A l'edifici de l'apartament hi ha conserge tota la nit de manera que el desperto, li faig demanar-me un taxi i arribo amb temps a l'estació. Es tracta d'un edifici descomunal, tipus soviétic, grans arcades, grans portes, marbre, grans sales.
El tren és modern i arriba a agafar els 150 kms/h, surt a l'hora i arriba a l'hora. No m'ho puc creure.
Arribo a Lviv i cometo una altra rucada impròpia d'algú que ha viatjat com jo: no fixo preu amb el taxista i em fot. Tampoc massa perque al canvi són dos euros justets, però és el fet i la meva badoqueria.
I ja no parlo de l'apartament que m'ha tocat avui.
Bé, al final, tot són experiéncies que demostren que mai en saps prou i que, viatjar, és precisament això. Si no vols problemes, fes de turista i gastat la pasta.
Ara toca Líban. Fins aleshores.

dissabte, 9 de juny de 2018

LA DIVERSIÓ DE VIATJAR

Avui he dormit una mica millor. M'he llevat, he fet estiraments, m'he dutxat, tancat la maleta i disposat a fer el canvi d'ubicació previst.
Arribo d'hora a l'estació. El tren arriba puntual i em disposo a pujar-hi però el revisor m'ho impedeix. En rus o ucranià em diu que el meu bitllet no val i jo li dic que sí, que el vaig comprar a l'estació. Però no ens entenem per més que dialoguem. De sobte el tren comença a bellugar, agafo la maleta i faig acció de pujar, la gent s'aparta i fins i tot el revisor m'ajuda. Sort, he pogut pujar, el tren ja camina vers Odessa.
Li faig veure al revisor que ja li pagaré el bitllet que calgui. Primer em demana 120 grivas, la moneda ucraniana, però després de parlar amb una companya seva em torna les grivas i em demana 10 dollars americans. Els els dono, no vull discutir ni quedar-me a tera en qualsevol estació i/o en mans de la policia. Agafa els dolars i em fa asseure, darrea mateix hi tinc la maleta. Penso que els diners se'els deuran repartir els dos revisors. Me'n fot.
El vagó és gran i va plé. Te una fila de seients de dues places a un costat i de tres a l'altre. Jo vaig a la de tres amb una dona i una nena. En una hora arribem a la frontera. Puja la policia ucraniana amb uns lectors escaner portàtils lligats a l'avantbraç amb una cinta de velcro. Per una vegada em posen el segell d'entrada al país cosa que, en general, ja no s'estila massa. Després venen els policies moldaus i em fan obrir la maleta, s'interessen per la capsa de medecines que porto i penso que tindré problemes, però potser perque marxo del país em deixen passar.
Ja soc a Ucraïna, sisé país de la ruta. Arribem a Odessa i intento oanar a comprar el bitllet de tren per marxar tot i no tenir-ho massa clar. El viatge fins aquí no ha sigut tot el bonic i entretingut que jo esperava i em fa l'efecte que amb l'autobús tindré més paisatge, el trena ha anat encaixonat molta estona. Entro a l'estació i és un guirigall i tot en ucranià. Tindré problemes per fer-me entendre. Desisteixo, aniré amb bus.
A estones el paisatge que he pogut veure era totalment pla fins a distàncies grandioses, gairebé tot cobert del groc del blat ja madur. M'ha recordat els primers anys d'escola quan ens deien que aquesta zona, aleshores Rússia, era el graner d'Europa.
Ucraïna em reb amb un cel ennuvolat que entristeix el dia, però jo estic content de la meva aventura. Amb un taxi vaig a l'afreça de l'hotel, arribem al punt exacte i no hi ha rastre de l'hotel. Tampoc és que el carrer sigui massa céntric i l'ambient és, com ho diria, aparentment insegur. El taxista preveu problemes i em descarrega la maleta i m'abandona. Ja t'espabilaras, deu pensar. Miro i remiro i no veig res. Em dirigeixo a un noi que viu a la casa del costat i em diu que no sap res. Finalment opta per telefonar al número indicat i aleshores sí, en dos minuts apareix el propietari.
Entrem a la casa, a la planta baixa, en un costat hi té una gran habitatge que ha condicionat amb habitacions acollidores i molt ben muntades. Deu ser un hotel d'incognit. De fet ja no recordava com són les cases dels antics paisos comunistes i ara recordo el que vaig veure a Tblisi, Georgia, aquí és molt semblant, enormes edificis amb una única entrada els quals interiorment es distribueixen al voltant d'un pati interior en el que hi fan vida, estenen roba o aparquen els cotxes.
He d'anar a canviar moneda i entro a tres bancs on el seguarata em diu que està tancat. Ostres, Jordi, que avui és dissabte, em dic quan reflexiono. Finalment trobo una oficineta de canvi i faig la feina.
Com n'arriba a ser d'emocionant i divertit viatjar!!!
A la tarda he anat a sol-lucionar la questió del bus per anar a Kiev. Al tornar he vist molta gent aplegada i hi he anat. He trobat el lloc bonic i d'esbarjo de la ciutat. Músics de carrer, monuments, cista sobre el port, jardins i flors. Em sentia bé i he baixat la guàrdia.
De cop i volta un jove em tova i crida dient que el segueixi, de moment m'hi nego i l'engego, però es treu la placa de policia i m'estira. Em fa adonar que porto la motxilla oberta mentre em condueix al lloc un company reté tres gitanes. M'han robat la cartera amb tots els documents i alguns diners. Apareix un tercer policia que parla anglés i ens entenem. Saben que la cartera la duen elles a sobre, és qüestió de temps que aparegui. De moment a comissaria.
Mentre espero i per evitar nervis em poso a llegir, si no ho fes acabaria histéric perdut. Després d'una hora llarga em criden. De la bossa de la gitana surt la cartera. Me la fan comprovar i em deixen marxar.
Surto de la comissaria bufant tot intentant descarregar la tensió. Ara mateix tinc set i gana. Sopo i a l'hotel amb la motxilla ben agafada.
En els 25 anys que fa que viatjo i amb tots els paisos que he estat mai m'havia passat. És el primer cop. Ara ja no ho podré tornara a dir.
Com deia abans, que bonic, emocionant i divertit és viatjar !!!

dimecres, 6 de juny de 2018

VIURE EL SOMNI

Avui he entrat a Transnitria, un país que és sense ser; oficialment és Moldàvia però ells no es reconeixen com a tals i s'han declarat independents. De moment sols tenen el reconeixement de Russia i es que aquí tot és rus, la gent parla rus, la moneda es diu "ruble" i l'alfabet, lògicament, és tipus ciril-lic.
El paisatge no canvia gaire, la ciutat sí. Pel que he vist fins ara és més pobre, més buida, menys busos i troles, escassos taxis. I la gent amb aspecte més miserable.
Malgrat tot l'hotel està força bé, un local de menjar i beure óptim i la majoria de coses funcionen telemàticament, com el bitllet de tren que acabo de comprar per marxar d'aquí vers Odessa el proper dissabte.
I les dones no son pas tan maques com les de Chisinau i van força menys arreglades.
De tota manera la reflexió que em faig avui és la de l'agradable sensació que tinc de fa un parell de dies, els que fa que viatjo amb transport local, amb gent del país, amb temps per mirar i admirar paisatges, llums i colors. Estic viantjant, no fent el turista, vaig al meu ritme i no m'importa passar hores en una terrassa mirant o llegint, el temps no compta. A més, saber que estàs fent coses diferents a tothom, coses que probablement ni fan ni faran moltes persones no ja sols del meu entorn sinó moltes més, també em satisfa en la mesura que jo soc capaç de fer-les, d'afrontar la comoditat, la mandra, la recança, en definitiva de superar-me a mi mateix. Camino pels carrers i em sento únic dins el munt de persones autòctones que m'envolten. I per acabar, la sort qur tinc de poder-ho fer, de tenir la salut, la capacitat, el temps i, perqué o dir-ho, els diners per fer realitat els mejs somnis.
Perque de fa un parell de dies que visc el meu somni de viatjar de manera més plena.

dimarts, 5 de juny de 2018

MOLDAVIA

Hi ha països que tenen poc a vistar de cara a un turista, però si un és viatger no té més remei que anar-hi tot i que pugui representar una aparent pèrdua de temps, diners i energies. Aquest és el cas de Moldàvia.
Primera sorpresa, entre els controls fronterers per carretera de Rumania i Moldàvia hi ha uns Duty Free ben condicionats. La carretera d'entrada al país és ample i neta, el ferm acceptable i les indicacions, les millors que he vist entre Kosovo, Bulgària i Romania. Em sorprén veure pins del tipus avet, el terreny  és ondulat i promet bones caminades.  Veig vinyes, en mal estat de treball, però n'hi ha.
L'arribada a la ciutat es fa per una ampla i llarga avinguda. El centre és quadriculat tipus l'eixample barceloní però les illes no són regulars, tot i així, orientar-se és fàcil.
He trobat la "gara" (estació) de busos per anar, demà a Tiraspol. És idèntica a altres estacions de busos del tercer món, un lloc caòtic ple de gent, de busos, mini busos, llocs de menjar, botiguetes, de calor, suor i olor humana en el que et pots sentir perdut i desvalgut si no tens prèvia experiència. Volia saber d'on i quan surt el busa Tiraspol i ja ho sé, a les 11 i em costarà 37 leus, uns 2 euros.
Després torno a caminar seguint la gran avinguda principal. Poca cosa. Miro de trobar alguna samarreta o "souvenir" i em costa. No és un país turístic i consegüentment tampoc té productes per a ells.
Trobo jn gran parc molt fer. Hi ha alguna cosa que em sorprèn de Moldàvia i que no sé definir. El seu nivel, econòmic és lleugerament més baix que el de Rumania però algunes coses les veig millor sense saber dir concretament quines.
Per als turistes dir que l'ambient és totalment segur.
I amb molt de sentiment he de dir que no puc penjar fotografies no sé si és problema meu - fàcil - o l'iPad. Tampoc vaig poder penjar-les al post de Bucarest.
Demà vaig a Tiraspol, capital d'un país que, oficialment, no existeix enlloc.


diumenge, 3 de juny de 2018

ROMANIA

Fa calor ja de bon matí, a Bucarest arribem als 30º i jo que he escollit aquesta ruta per no patir-ne tanta. Hi ha el que hi ha i cal seguir.
La meva ruta per romania s'acaba, com també s'acaba viatjar de manera autònoma gràcies a disoposar de cotxe, a partir d'ara tot amb bus o tren. Romania té diverses etnies i cultures de la mateixa manera que també és diferent el seu paisatge. Jo, que soc amant de la muntanya, prefereixo el nord, Transilvania, farcit de muntanyes, rius, arbres i on també les persones són diferents, no tan agitanades. Als seus pobles encara hi predomina l'agricultura manual i tradicional, arreu trobes els pagesos carregats amb els seus estris, aixada, rasclet, forca i dalla. Sí, sí, dalla i alguns ben prima que tenen ja la fulla dels anys que fa que l'esmolen. Molt pocs tractors i vells, absència total de maquinaria moderna.
Pel que fa al turisme trobes de tot, des de petites cases o "pensiune" a hotels amb més categoria, jo he estat a les primeres, les trobo més íntimes i acollidores i et donen més oportunitats de relacionar-te amb altres persones. També tot esta bastant ben indicat malgrat és necessari un navegador que pot ser el del mòbil. Us podeu trobar de voler visitar algun monument i que estigui tancat, de vegades hi posen un teléfon i venen a obrir.
Pel que fa a la seguretat per a mi que és absoluta, com també ho va ser a Kosovo i a Bulgària. Transitar per les seves carreteres es segur sempre i quan vigilis varies coses: els senyals de trànsit, el ferm de la carretera - al nord pitjor que al sud - la policia i els seus radars que et capturen de cara, no com els nostres que ho fan quan ja has passat, i sobretot alguns conductors lleugerament eixelebrats, cal tenir sempre un ull al retrovisor per veure'ls venir i deixar-los pas. Jo he fet més de mil quilòmetres i no he tingut un sol problema.
Bucarest, la capital, no té res d'interessant com no sigui us agradin les grans avingudes amb parcs que d'aquestes m'hi ha diverses. Avui diumenge sí he pogut caminar per la Victoria calea, o carrer Victòria, una llarga i ampla avinguda molt cèntrica on sembla que s'hi aplega molta gent per passejar , gaudir del bon temps, de les múltiples paradetes que s'hi instal-len i de tots aquells que es disfresen per atraures als nens.
Com a totes les principals capitals del món renen el seu city bus que costa 25 leis, uns 5,5 euros, però s'hi va perqué no sigui dit.
I en quant al manteniment, tot molt barat, a Bucarest no tant, una menjada menys de 10 euros, cerveses incloses. Avui mateix, 1litre de cervesa en jna terrassa 2,6 euros.
Per anar o venir de l'aeroport el bus 783 us deix a la plaça Universitat o Unirii que son al bell mig de la ciutat i no arriba a costar ni un euro, o si esteu de sort com jo, ni això.