dilluns, 5 de desembre de 2016

PARAGUAI

PARAGUAI, Capital ASUNCIÓN, idioma castellà i guaraní, es va independitzar el 15 de maig de 1811, superfície de 406.752 km2 i 6.375.830 habitants, amb una densitat de 15 per km2. Moneda, guaraní que equival a 0,00016 euros, o bé per 1 euro et donen 6.266 PYG. De fet, el canvi real està en 5950 guaranis i el dolarz USA a 5750. La moneda americana és més apreciada sud amèrica. Diferència horària de 4 hores.
No està clar quines son les tribus originaries al Paraguai. Tampoc la seva història amb l’arribada dels castellans, el primer dels quals, Alejo Garcia. Paraguai va arribar a tenir el dret de nomenar els seus propis governadors fins l’any 1735 i van ser preeminents fins que BUENOS AIRES va prendre volada gracies a la seva sortida directa al mar.
El 14 de maig de 1811, va esclatar el moviment revolucionari paraguaià dirigit militarment pel capità Pedro Juan Caballero i políticament pel governador Velasco; el componien a més Juan Valeriano Zeballos i José Gaspar Rodríguez de França. 
Amb la guerra de la triple aliança, contra Argentina, Brasil i Uruguai, el país va perdre el 50% de la població i el 90% dels homes majors de 15 anys. A partir d’aquí el Brasil va dominar políticament el país fins 1904.
Al segle XX el més destacat va ser la dictadura del general Stroessner, del 1954 al 89. Desprès hi ha hagut diversos presidents, militars, civil o combinats; realment és un país convuls.
El 20 d'abril de 2008 en unes eleccions històriques, el Partit Colorado perd la presidència després de més de seixanta anys en el poder. L'exbisbe Fernando Lugo va jurar com a President de la República el 15 d'agost de 2008. El 2013 és substituït amb un impeachment per l'empresari colorado Horacio Cartes.
El 2015 dos enquestes afirmaren que Paraguai era el país més feliç del món i el més just. No ho acabo de tenir clar, sobretot la segona afirmació.

DEMOGRAFIA
Ètnicament, culturalment i socialment, el Paraguai té una de les poblacions més homogènies de Llatinoamèrica. Prop del 95% de la població es mestissa (descendents principalment d'espanyols i guaranís). El 75% parla espanyol i el 90% entén el guaraní; aquestes són les dues llengües oficials del país. Hi ha també descendents d'alemanys, japonesos, coreans, xinesos, àrabs i brasilers (brasiguaios) que s'hi han establert i han conservat les seves llengües.
La població del Paraguai està distribuïda de manera desigual: el 56% dels paraguaians viuen en àrees urbanes. La majoria de la població viu a la regió est prop de la capital i la ciutat més gran del país, Asunción, que concentra el 10% de la població nacional. Per contra, al Chaco, superfície que representa el 60% de la població del país, hi viu només el 2% de la població nacional.

ECONOMIA
El Paraguai té una economia de mercat on el sector informal és predominant que inclou les reexportacions de productes de consum importats als països veïns, i les activitats de les milers de micro empreses i dels venedors ambulants. Donada la importància del sector informal, és difícil realitzar estimacions o mesuraments precisos de l'economia.
L'economia del Paraguai, però, depèn força del Brasil, el seu veí a l'est. La major part de les importacions ingressen al país per mitjà del port de Paranaguá. La Ciudad del Este, és la tercera àrea sense impostos més gran del món després de Hong Kong i Miami. Al país es troba la pressa Itaipú, la planta d'energia més gran del món.
El 60% del Producte Intern Brut prové del comerç amb Brasil. La resta prové del comerç amb Argentina i dels altres membres del Mercosur, del qual n'és membre des de 1995.
Per què vaig a Paraguai?
Primer perquè és un país exòtic al que no hi va gairebé ningú de les meves latituds i això m’encanta, haver estat en un lloc en el que poques persones ho poden dir. Per això també vaig anar a Brunei.
Segon, perquè hi ha en Juan. En Juan és un paraguaià que va treballar uns anys a la societat de Riudecanyes i ara està obert a que el visitem. Ha muntat una setmana per ensenyar-me el seu país, del que n’està orgullós.

27 de novembre, diumenge
En Juan, Juan José Aguilar, era a l’aeroport esperant-me amb el seu fill, en Matías, de 17 anys. Ja era fosc i vam estar parlant dels coneguts comuns de Riudecanyes de manera que no vaig veure bé què hi havia a Paraguai; sols sé que vam voltar molt. Finalment em va deixar en un hotel modern i ben condicionat.
ARRIBANT AMB AVIÓ EL RIU PARANÀ

Avui matí hem parlat una mica del que fer i al vespre tornarà amb un amic que em pot fer de xofer. Per conduir aquí necessito el carnet internacional i no el porto i, d’altra banda, veig que la conducció és diferent, cal ser del país per anar tranquil. Per acabar, com trobo tots els trencalls que em poden dur als llocs adients? Potser em costarà més car però prefereixo que em dugui algú.
Em diu que a AREGUÀ hi puc trobar el llac YPACARAÍ i el lloc on agafar el bus. Així ho faig. En el trajecte descobreixo com son els busos a Paraguai, van a la seva, no son tan salvatges com els de l’India però deu n’hi do, si més no el que m’ha tocat d’anada, el de tornada ha estat més suau.
A Areguà em sorprèn una fira d’artesans, la major part d’ells dedicats a les figuretes de pessebre i d’una mida força gran, el mercat de santa Llúcia queda petit al seu costat. Al llac hi accedeixo per una platja privada, cal pagar entrada, 1000 guaranis que no arriben a 15 cèntims d’euro. El lloc és com un berenador per als locals, hi van a passar el dia, a pujar a cavall o passejar en barca. Sincerament no té cap atractiu de cap mena però m’ha servit per introduir-me una mica en el país. Al tornar trobo un altre noi que ha estat 2 anys a Madrid fent de cambrer.
En Juan em va dir que, de poder, tornaria a Catalunya i ara amb  la família. A ell i al seu fill gran ja els han atracat dos cops a cada un, treballen molt per no massa, els colen bitllets falsos, hi ha motoristes atracadors i a la zona de San Pedro ha aparegut una banda mig terrorista, mig delinqüent. Es a dir, un país tranquil però no tant. També m’aconsella no fer ostentació ni deixar res a l’habitació.
ESCOMBRES COM LES QUE FA EN MIQUEL AL POBLE

Poc abans d’arribar a ITA de retorn comença a ploure. Quan arribo al poble no plou gaire i vull trobar un lloc on poder menjar un “asado”. No trobo el lloc i a més la pluja s’incrementa de manera que arribo a l’hotel ben mullat. Un cop allí esclata la tempesta amb trons, llamps i un aiguat. Sort que a l’hotel tenen una bona carn al forn.

28 de novembre, dilluns
Em recull el taxista, un cunyat d’en Jose Juan Aguilar. Comencem el tour del triangle. Agafem la Ruta 1 per intentar seguir la ruta jesuítica però costa per què les indicacions no estan prou clares.
Al final fem cap a una població nomenada Sant Cosme on sí hi queda una ruïna jesuítica que em sembla formidable, a més han muntat un espai astronòmic motivat per un jesuïta, Buenaventura Grau, que va estudiar els estels i els astres i que es considerat el primer astrònom paraguaià. També va deixar un rellotge de sol en una pedra que encara es guarda.
VISTA PARCIAL DE SANT COSME

El paisatge d’aquesta part del Paraguai és gairebé pla i verd, molt verd, tot verd, producte de l’humitat i la calor. Avui plou, fem quasi tot el viatge, 330 kms, amb pluja. Aquí també tot és tancat amb filats marcant les “estancias” però no veig gaire bestiar, el que hi ha no és com el de Xile i l’Argentina, és d’una mena diferent.
RELLOTGE DE SOL CONSTRUÏT PER BRA. GRAU

La carretera està, més o menys, regular amb sots i clivells i no permet massa velocitat, tot i que alguns ens sobrepassen, aquí també hi ha bojos al volant. Cosa curiosa, a totes les carreteres, siguin del nivell que siguin hi ha llambordes per fer aturar els vehicles, i son grans.
Fem cap a Encarnación, una ciutat fronterera amb l’Argentina a través d’un pont que sempre està col·lapsat. La ciutat no té res d’especial a banda de la “costanera” que voreja el Paranà i que veure demà

29 de novembre, dimarts
Vaig a fer una caminadeta per la “costanera”. Avui ha sortit un dia clar i lluminós sense cap núvol i amb una brisa que alleugera la temperatura. Es diria que la “costanera” ho és sobre un llac o un mar, tal és la grandària del riu, fins i tot tenen un tram amb sorra per fer de platja, amb els seus “xiringuitos” i tot. Per a mi, que soc d’un país petit, aquestes mides son fora del meu abast.
VISTA D'ENCARNACION DES DE LA COSTANERA

Ens dirigim a Trinidad, on ens han dit que hi ha les verdaderes ruïnes jesuítiques. I es cert. Fins i tot em sorprèn que un país tan poc desenvolupat com Paraguai tingui aquest monument en aquest grau de conservació i manteniment. Com diu el meu xofer Julio: espectacular. La grandària de l’espai on hi vivien gairebé 5000 indígenes en habitatges construïts per ells baix les directrius dels jesuïtes, dels que sols dos, màxim tres, residien al lloc, la distribució, l’enginyeria pels desaigües, tot plegat és impressionant.
UNA CURIOSITAT A LA CARRETERA

El millor de tot es que, de tant en tant, trobes una ombra on aixoplugar-te, seure i contemplar l’espai que és tot teu perquè no hi ha turistes. D’estrangers en compto, com a molt una dotzena que ens perdem en l’espai del lloc. Per tant, tot plegat, dóna una sensació de pau, de tranquil·litat molt gran que fa molt plaent la visita.
D’allí anem a Jesús, a uns 12 quilòmetres de distància. L’espai és igualment enorme però les ruïnes conservades son molt menors. El detall, però, es que l’horta està situada sobre un pendent i té una panoràmica excepcional. Aquí som la meitat dels turistes de Trinidad.
Volia anar a la reserva de san Rafael, però les pluges d’ahir han deixat un camí impracticable per al vehicle del Julio, de manera que enfoquem directament  Ciudad del Este.
Ciudad del Este és la ciutat fronterera amb Brasil. Es enorme, grandiosa, ofegant, atabalant. D’entrada ja trobem una filera de camions d’uns 5 quilòmetres esperant passar la duana. Com més ens hi apropem més caos circulatori.
Ciudad del Este va dir-se durant uns anys Ciudad Stroessner, en honor al dictador que va governar la nació amb ma de ferro durant 35 anys fins que va ser derrocat i expulsat al Brasil, que havia estat el seu protector i sostenidor.
Localitzo un hotelet a la via d’accés, em nego a entrar en una ciutat com aquesta, ahir ja ho vaig fer a Encarnación i ja en vaig tenir prou. Surto de l’hotel a localitzar paquets de tabac per en Jaume i negociar un taxi per anar demà a les cataractes d’Iguaçú. No pensava anar-hi però vist el que hi ha m’hi arribaré. Negociar un taxi em costa una mica però ja en sé bastant i utilitzo tots els recursos apresos en els viatges. Demà entraré a Brasil per visitar les cascades d’Iguaçú per un preu raonable i havent sortejat algun taxista impertinent.

30 de novembre, dimecres  
El viatge fins Iguaçú es fa pesat en passar les fronteres per la quantitat de persones i trànsit que hi ha; hi ha tant moviment que ningú revisa cap vehicle ni cap documentació, ni a un costat ni a l’altra. Creuar la població de Foz d’Iguaçú també és complicat amb molts trencalls. El taxista compleix acuradament les normes de trànsit. Aquí ja es veuen radars en llocs estratègics.
Arribem al complex d’Iguaçú. Entrada 63,30 reales brasilers, uns 17 euros. Puges a un bus que et fa el trasllat per la carretera interna podent fer un parell d’aturades per caminar una mica per l’entorn. Finalment arribes al lloc on comença la ruta que et va duent al davant dels salts d’aigua. Al fons també pots veure les passarel·les argentines que van per sobre les aigües. Tot i ser aviat (hora brasilera, una més que Paraguai) hi ha força gent i és difícil poder fer fotografies sense ningú que et destorbi.
La quantitat de metres lineals de cascades de diferents mides i altures i els litres d’aigua que cauen contínuament fa fredar. A mi em costa assimilar aquestes quantitats de coses que tenen a sud amèrica, rius enormes, distàncies inacabables, venint d’un país petit com el meu costa pensar en aquestes dimensions, si més no a mi. Iimagino l’Ebre aquí al costat ...
En el trajecte del bus parlo amb un noi brasiler i, com sempre, pregunto per la política. Lula da Silva, segons ell, era un “vagabundo” (paraula molt despectiva per ell), un lladre, un aprofitat que va dur el país a la ruïna, que va buidar Petrobras. Diu que ara en Temer va millor.
Sembla que en aquest continent no queda ningú honrat. Trist.
A migdia torno a ser Ciudad del Este i amb el meu xofer anem a SALTOS DEL MONDAY. Com gairebé tot al Paraguai costa una mica de trobar per manca d’indicadors però hi fem cap.
CASCADES DEL MONDAY

Es tracta d’una cascada força espectacular però res a veure amb Iguaçú i el parc que la guarda necessita una mica de manteniment. Naturalment, si vas al país cal anar-hi perquè és el que tenen; n’hi ha d’altres però algunes d’elles no son sempre accessibles a causa dels camins de terra que hi menen. En època de pluges sempre necessites un 4x4 i en alguns, plogui o no plogui.
La següent visita es la presa d’Itaipú, la que genera més electricitat del món, més que la de les tres gorges xinesa, que sí és més gran que aquesta però amb menys generadors.
Aquí hi ha 20 generadors, 8 van al Paraguai subministrant el 80% de l’energia total del país i els altres 12 van al Brasil subministrant el 20% de l’energia total del país. Per cada 2 dels tubs pels que circula l’aigua que alimenta el generador hi passen, cada segon, els mateixos litres de líquid que per les cataractes d’Iguaçú. Te 4 vessadors d’aigua sobrant, si funcionen, per ells hi cau, cada segon, més aigua que a les citades cataractes. El llac originat per l’embassament va desplaçar 100.000 persones, te uns 180 quilòmetres de llarg i n’arriba a tenir 8 d’ample. L’alçada total de la paret ratlla els 180 metres. En fi, tot és en unes quantitats que quan recordo l’embassament de Riudecanyes no puc menys que somriure.
Itaipú sols té aigua per producció energètica, no per donar de beure a la població, de fet, no els en manca, arreu hi ha rius de totes mides i qualsevol d’ells, superior a l’Ebre.
Desprès d’Itaipú iniciem el retorn a ITA i dormirem a Estigarribia, abans dita CAMPO 9. Estigarribia va ser un president de Paraguai del 1939 al 1940, també militar que va actuar a la guerra de El Chaco contra Bolívia. Aquí a Paraguai és força comú que les poblacions tinguin nom de militars i polítics. De fet, la majoria dels seus polítics històrics han estat militars.
Aquesta nit sopo un ESTEPO CORRIDO. Es tracta d’un buffet en que hi ha força coses, amanides, patates, ous durs, llenties cuites, carn guisada i d’altres. Però el bo es que a la brasa no paren de coure diferents tipus de carn. El secret està en no menjar gaire del buffet i deixar que et vagin portant damunt un carret que va passant per les taules (d’aquí el nom de CORRIDO) talls dels diferent tipus de carn que van coent. Excepcional, m’he posat les botes i una mica més.
Sopant he coincidit amb persones que no tenen aspecte de paraguaians. Son menonites, persones originaries d’Europa que s’han establert aquí aconseguint el poder econòmic mitjançant el conreu de la soja, de molins, supermercats i altres negocis. La seva aparença és blanca, rossa, alta i esbelta. També hi ha alguns originaris d’Ucraïna, però no pertanyen a aquesta religió.

1 de desembre, dijous
Iniciem el camí de tornada. A mig trajecte ens atura una patrulla caminera, una mena de policia de trànsit. Demanen documentacions. El “sub oficial Nelson” remena el meu passaport i com que no l’entén em demana “la cedula de identificación”. Em toca mostrar-li exactament com és el document i dir-li que és la meva identificació oficial per anar per tot el món. Me’l torna per no haver de reconèixer que no en té ni idea. Veig que el dit sub oficial i l’agent parlen i comencen a dir coses en guaraní al xofer. Me l’ensumo, li estan demanant “coima” – dit altrament, una propina, una bestreta – baixo del cotxe i m’acosto a ells per forçar-los, per veure si tenen nassos de mantenir la seva posició davant un estranger. Finalment, desprès de 20 minuts de diàleg estúpid, ve el cap de l’escamot i ens deix marxar. El xofer em diu que això és bastant normal.
En una població i a peu de carretera vei com un campament de gitanos. El xofer m’explica que son antics pagesos que viuen de reclamar a l’estat. Quan aquest els dóna terres, la venen a brasilers conreadors de soja i es gasten tots els diners. Tornem a començar. M’explica que els seus liders sindicals sí que en saben i, privadament, tenen cases i cotxes, però quan van a manifestar-se van de pobres. Em recorda a Felipe Gonzàlez, quan va a España sembla un pobre, quan és a sud amèrica és un potentat amics dels rics.
Com diem en català: no hi ha un pam de net. Tot aquells que està en llocs de privilegi no pot evitar ser corrupte. El poder, qualsevol mida de poder, canvia les persones i les podreix. Continuaré essent crític i desconfiat amb el poder i els poderosos.
UN FORMIGUER DELS MOLTS QUE ET TROBES

Tornant al lloc de sortida ens aturem a VILLARRICA. A la vora hi ha el cim més alt de Paraguai, 842 metres, i vull veure si hi ha senders per caminar, el xofer em diu que no, però jo ...
Efectivament, l’oficina de SENATUR em proveeix de fullets varis i afirma que hi ha senders per recórrer el CERRO TRES KANDU i els seus veïns, també de diferents tipus d’allotjament on quedar-se. Ara ja no ho faré, quedarà pendent.
El temps cada vegada és més calorós i a les hores fortes de sol cal amagar-se. Continuem i fem aturada a PARAGUARÍ, on la publicitat diu hi ha una estació de tren (no valia la pena anar-hi), un antic assentament de jesuïtes, ara lloc de la governació, amb una ermita. Per entrar al lloc de governació un policia sobrat, assegut mig ajagut i obert de cames, em mira de dalt a baix abans de “concedir-me la gràcia” de visitar el lloc. Entre aquest i els d’abans em queda bona impressió de la policia paraguaiana.  L’ermita no te gaire cosa de bo.
Anem a dinar a PARAGUARÍ, a un lloc que en diuen La Fruteria i que és una churrasqueria d’un costat i de l’altra un buffet més que abundós i complert per un bon preu. Un lloc net i modern que no diu per un poble del Paraguai, potser per això és ple i molt conegut-
Desprès el xofer em porta a veure l’esglèsia de SAN BUENAVENTURA DE YAGUARON, magnífica, te un fabulós retaule. L’església té l’estructura de totes les construccions jesuítiques que he vist fins ara. Rectangulars, amb pilars laterals de fusta, sostre de fusta i encanyissat cobert de teula àrab o colonial, com diuen aquí. Al costat de l’església encara es conserva la torre de l’antic campanar. Tot en reconstrucció. 
A la nit vaig a fer una “PICADA” amb en Juan i la seva família, hi son tots menys un noi que estudia i arriba ja de nit. En Juan té una família molt maca amb uns fills que em semblen força ben formats i educats.
Parlem del que he vist i m’assabenta de que, més amunt d’Itaipú hi ha reserves d’animals on haguéssim pogut anar i d’alguna petita cosa més que va recordant. En Juan té ganes de tornar a Catalunya amb la seva família, considera que per als seus fills seria molt millor.

2 de desembre, divendres
Pel matí agafo un “colectivo”, d’aquells que s’aturen arreu on hi ha un passatger i vaig a Asunción, em costa 3000 guaranis. El taxi des de la terminal de busos fins l’hotel 32000 guaranis. Soc a la capital. No he encertat l’hotel. Ostres, això de Booking, hi colen unes fotografies que t’enganyen. Bé, no té remei. Sort que a Buenos Aires sí estaré més confortable.
Desprès d’instal·lar-me surto a voltat. Fot molta calor, la ciutat és quadriculada però bastant carregada de trànsit. Vaig a SENATUR per recollir més informació de Paraguai. Amb en Juan hem encetat el tema de poder portar grupets. Jo crec que el país té moltes possibilitats i l’avantatge de que encara està per descobrir, agrada a molts viatgers per fer alguna cosa diferent.
Camino i camino i faig cap a l’antiga estació de tren on hi ha la màquina de vapor que va fer el primer recorregut i un vagó restaurant visitable. Dono un volt pel museu i – he fet una malifeta – faig fotografies. En una d’elles havia d’aparèixer una rajola que diu “Cooperacion española” i els colors de la seva bandera. Com no hi havia ningú l’he girat i he fet la fotografia. L’anava a retornar a la posició original però no ho he fet.
Son gairebé les dues del dia i fot molt calor, estic tot mullar. Dino una mica i em refugio a l’habitació amb l’aire condicionat. Fins al tard no vull sortir.
Dinant una dona vol xerrar perquè va passar un any a Sitges i reconeix la bandera que duc a la motxilla. Jo sols vull menjar i anar a l’hotel. El noi del bareto també ha reconegut la bandera i em parla del Madrid i del Barça que juguen demà. Diu que en Ronaldo ens en farà tres de gols. Sols em falta això.
Al vespre torno a sortir per anar al Centre Català. Estan ben instal·lats, sala d’actes, baret, biblioteca, sala de reunions. Però no hi ha cap dels dirigents, deixo el contacte. Miro de retornar a l’hotelet i trobar un restaurant on sopar, no hi ha manera, hagués hagut d’anar al centre turístic, on els he vst aquest matí. Volto i volto i no trobo res. Finalment puc comprar “empanadas” i similars i unes cerveses. Tota la zona ha anat quedant deserta de trànsit i persones en fer-se fosc.
A la nit esclata a ploure de la manera que ho fa aquí, abundosament i durant força estona, però no crec refresqui massa l’ambient; es el que diuen les previsions.

3 de desembre, dissabte
Contacto amb en Roger, del Centre Català, i quedem per veure el partit del Barça amb el grup de la penya barcelonista d’Asunción. El lloc em cau lluny i sembla que dinaran plegats o faran una “picada”. Ja em va bé.
PLATJA D'ASUNCIÓN SOBRE UNA LLACUNA FETA PEL PARANA

El lloc on es reuneix la penya barcelonista d’Asunción és el mateix on es troben penyistes del Madrid, espanyols. De manera que entro al local i m’adreço als primers que trobo i pregunto, es nota que son espanyols pel to en que responen: “no, de centro catalan nada”. No tenen remei, siguin on siguin son obtusos, son l’imperi (el de la foscor).
Conec en Roger que, de moment, és l’animeta del Centre Català. Un altre que treballa per una empresa de construcció i em diu de no refiar-me dels paraguaians, d’entrada tot bé però quan ets aquí tot son problemes i tot el país funciona a base d’amics i propines. Un tercer es fill de catalans que van venir de menuts i es van conèixer aquí, ja ni parla ni entén català. Els altres no els arribo a conèixer.
PALAU PRESIDENCIAL

A la tarda vaig a caminar fins l’altra cantó d’una part de la ciutat. Vull anar al centre d’artesania a comprar algun record. Tancat, com moltes coses de la ciutat. Com és possible? Sí, és dissabte tarda i ja s’ha instal·lat tot i tot hom en el cap de setmana. Compro unes petites coses a la plaça de la democràcia on hi ha uns “tenderetes” amb “coses”. Per mi és la demostració clara i pràctica de que Paraguai encara no està instal·lat en el mercat com a destinació turística.
M’he fotut una suada. Pel mati encara quedava una mica de fresca causada per la pluja d’anit però ara torna a fer xafogor.

4 de desembre, diumenge
Pel matí passeig amb el bus turístic. Asunción té poc a mostrar i poc sentit comercial, la majoria de botigues que podrien tenir alguna cosa per als turistes i viatgers estan tancades. Tampoc es que la seva oferta sigui massa variada i atractiva però ni així.
UN DELS DIVERSOS GRAFFITIS QUE ORNEN LA PART ANTIGA D'ASUNCIÓN


Avui torna a fer molta calor. Vaig a dinar i alguna cosa em fa mal. He de passar-me a tarda a la vora del sr. roca i bevent aigua. 

divendres, 18 de novembre de 2016

EL CHALTEN, EL CERRO TORRE I ALTRES

14 de novembre, dilluns
De bon matí un bus direcció El Chalten. Sols pujar un noi ha vist la meva bandereta i em saluda en català, un monitor de kaiac de Sort que fa la temporada aquí. En la següent aturada un altre noi que viatja sol. I m’ha semblat sentir unes dones parlant català. Tot el bus és ple de persones a les que es nota els agrada la muntanya, diem que pocs “giris”.
El Chalten és una població nascuda sobre el 1985 com a conseqüència d’un enfrontament militar entre Xile i Argentina. Tot l’espai pertany al P.N. Los Glaciares. Quan arribes et fan baixar del bus, entrar en una àrea de recepció on un “guardafaunas” explica el que és el parc, el que hi pots fer i el que no has de fer, amb especial èmfasi en el que no has de fer, estan obsessionats en que no es noti el pas de les persones per l’espai natural. Potser ara encara ho podran aconseguir, però a poc que creixi ... els serà molt difícil dominar tota la mena de bestiar de dues potes que passarà per aquí. Ja sabem per l’home/dona és el pitjor depredador existent en qualsevol sentit.
El Chlaten es troba sota el Cerro Torre i els Chalten o Fitz Roy, dues muntanyes espectaculars que avui els núvols no ens deixen veure.
Deixo els paquets a l’hotel i vaig a fer la primera caminada a “el chorrillo del salto” una cascada d’uns 15/20 metres força bonica sense ser espectacular. Desprès dinar i a la tarda preparar la de demà.   
EL CHORRILLO DEL SALTO
        
El de l’hotel em diu que hi ha un restaurant que es diu LA SENYERA propietat d’un català. Hi vaig, qui l’explota comercialment no és ell si bé en conserva el nom i un ninot de mida humana assegut en una taula amb llbre de visita i una senyera estesa damunt un banc. El local sí és propietat del català.
El trobo al super del costat i “flipo”, en una finestra hi ha una estelada!!! Dins també veig la bandera de Barcelona. Saludo al català, però no em permet massa conversa, el veig com a retret o desconfiat, el seu parlar ja reflexa la quantitat d’anys que porta fora de Catalunya. El deixo en els seus quefers.
UNA ESTELADA A EL CHALTEN. UN CATALÀ DE BARCELONA


15 de novembre, dimarts
 El fullet que ens van donar diu que d’anada la caminada té 9 quilòmetres i un desnivell de 250 metres. La realitat és que en té més i que l’ascens acumulat és força superior als 250 metres. Més tenint en compte que cal anar i tornar.
El camí és preciós, com gairebé tots els camins de muntanya. Primer hi ha una zona d’ascens per desprès continuar en zona plana i altre cop ascens i descens i més pla.
La vegetació és abundant, d’arbres grans i herba per sota. Molts arbres han caigut, sencers o a branques, igual que n’hi ha molts de drets també n’hi ha molts de caiguts.
El camí l’han arreglat i el cuiden, tenen desviadors d’aigua, trams amb escales naturals, algun pont per salvar un gual i arreu intenten vorejar-lo per forçar al caminant a fer una única ruta respectant la resta de la natura.
CAMÍ AL LAGO TORRE

He trobat molt enginyós el sistema que usen quan volen bloquejar un senderó o una zona en la que pretenen recuperar la vegetació. En el segon cas aprofiten tots els troncs caiguts i els escampen per la zona a protegir de manera que els humans difícilment hi podem penetrar. Pel que fa als senderons no es limiten a posar dos troncs al seu inici si no que en posen uns quants d’allargats per sobre la petjada de manera que la fan impracticable i una mica invisible. M’ha semblat una bona idea ja que s’aprofita el material que la pròpia natura ofereix.
Avui he fet la ruta del Lago Torre i el mirador Maestri que donen de cara al Cerro Solo de poc més de 2.000 metres. Aquest cim és una piràmide de roca espectacular tota coberta de neu i, per moments, de núvols. Cal dir que tot i estar en primavera el temps és fred, ahir tarda va nevar, fins i tot van arribar alguns flocs a El Chalten, tot caminant trobo restes de neu glaçada sobre les fulles dels arbres.
CERRO SOLO

He tingut una sort immensa en poder captar imatges d’un ocell negre amb el cap vermell que ha vingut a menjar insectes, suposo, a un tronc que tenia al davant. Desprès sabré que és un ocell fustaire gegant.
La Laguna o Llac Torre s’alimenta del Glaciar Grande que es veu millor des del mirador Maestri. Tota la ruta transcorre al costat del riu Fitz Roy, al començament el deixarem molt per sota nostre però desprès el tindrem a tocar i a nivell. Sempre tenim al davant el Cerro Solo i a un costat les crestes d’altres muntanyes. És realment molt bonic. M’enamora aquest parc.
La llacuna té el típic color lletós i apagat que li donen els sediments de la gelera i en una de les seves vores s’hi acumulen trossos de gel.
Em sorprèn la quantitat d’holandesos que hi ha, a part dels de parla anglesa. Quan arribo encara no ha fet cap la munió de caminants que avui han tingut la mateixa idea. Vaig direcció al mirador i quan torno la vora del llac ja es plena de caminants.
Retorno. Demà procuraré arribar al peu de El Chalten o Fitz Roy.   

16 de novembre, dimecres
Em llevo de bon matí, calculo que avui hauré de caminar més o més lent que ahir. Com deien les previsions del temps el dia s’ha llevat ras i net, assolellat i amb poc vent, cal aprofitar-lo.
El sender s’inicia amb una forta pujada, pràcticament els 350 metres de desnivell anunciat son d’una tacada però bellissims i a cada raconada et proporcionen unes panoràmiques espectaculars.
De sobte, en un revolt, apareix el Chalten, imperial contra la cúpula blava de l’espai, escortat pel Poincenot i altre puntes que s’enlairen desafiants contra el cel. Totes aquestes puntes enlairades em semblen un crit de la natura, un bram contra el seu maltractament.
EL CHALTEN O FITZ ROY


Desprès de diverses terrasses des de les que contemplar espais espectaculars arribo a al llac CAPRI. Una autèntica bellesa, quedo corprès de la seva magnificència just al peu del Chalten, aigües clares, blaves i verdes, netes, brillants a la llum del sol, petites platges, tot plegat voltat de vegetació. Una meravella.
LLAC CAPRI AMB EL CHALTEN I EL CERRO TORRE AL FONS

Continuo camí, un camí sempre verd, humit, ombrós d’arbres grans,planer, fàcil de caminar, relaxat en pau, podent pensar en el moment que estic vivint, en el plaer que representa poder estar en aquestes muntanyes, en aquests espais.
Més endavant s’arriba a una zona més d’aiguabarreig de diferents avingudes d’aigua quan plou, més pedregosa i d’herbei. Tinc la oportunitat de fotografiar un ànec o de la família.
UNA MENA D'ÀNEC

Arribo al campament Poincenot on em cal decidir si pujo al llac DE LOS TRES o faig alguna alternativa. Dissortadament encara no m’he recuperat al 100% de la caminada d’ahir i vull veure més coses així que ho deixo.
Aquí estic ben bé al peu de el CHALTEN i la seva serralada, tmabé ouc veure, des d’una altra perspectiva el CERRO TORRE que veia ahir. No em canso de mirar i prendre fotografies. Reculo per anar a veure la gelera de las PIEDRAS BLANCAS que també ofereix imatges bellíssimes de la serralada. Aquí la gelera cau precipitant-se sobre un penyasegat.
GELERA PIEDRAS BLANCAS

Torno a recular per agafar el sender dels llacs MADRE e HIJA, no sé quina exigència em demanarà i per això he renunciat al llac DE LOS TRES. Inicialment puja i vaig fent. Els llacs son dos, un de gran i un de no tan gran, també fermosos, amb aigües blaves i verdes i reflectint les properes muntanyes, l’entorn vegetal d’arbres baixos. Quan abandones el voral dels llacs entres al bosc, igual que l’anterior, frescal, ombrívol, reposat.
EL CHALTEN I EL CERRO TORRE


De sobte el repic contra una fusta em fa adonar que puc estar a la vora d’un ocell fustaire. M’aturo intentant endevinar d’on prové el só. Efectivament damunt un arbre i en mig del bosc un ocellot negre amb el cap vermell està fent un niu. M’apropo silenciosament i puc fotografiar-lo a pler. Instants com aquest i els que ja duc a sobre son els que et diuen: avui ha estat un dia de la meva vida meravellós, excepcional.
LAGUNA HIJA


El sender Madre Hija, que així s’anomena, és fa llarg i al final té una baixada que castiga els femorals. Quan arribo al camí de retorn m’adono que em queda més tram del que em pensava, les cames em pesen però ... no hi ha més remei.
Veig que tot i l’hora, gairebé les 3 de la tarda encara hi ha gent que puja al llac TORRE i alguns amb escàs equip; no m’estranya pugui haver-hi accidents perquè alguna d’aquestes persones no té massa pinta de muntanyenc. Ja s’ho faran.
Finalment arribo al poble. Ara els núvols ja cobreixen la cúpula, el vent ha pujat una mica de to i és nota la fresca. Magnífica excursió finalitzada amb èxit.
Un meravellós dia en la meva vida.    
   
17 de novembre, dijous
Avui toca reposar una mica, de manera que vaig a fer la ruta dels miradors, el dels Còndors i el de les Àligues.
D’entrada hi ha una bona pujada però no massa llarga. Arribo al mirador de les Àligues, el més llunyà que ofereix una esplèndida vista sobre la vall que condueix a El Calafate, a l’esquena tinc el Chalten i el cerro Torre i tota la seva companyia, al davant una plana immensa que s’adreça cap el llac Viedma que veig a la meva dreta.
LA PLANA DIRECCIÓ A EL CALAFATE AMB EL LLAC VIEDMA A LA DRETA

Fa un fort vent que m’ajuda a sentir-me, gairebé com a casa. I em giro i regiro i no em canso de veure i fotografiar aquestes muntanyes, roques punxegudes clamant contra el cel, crit de la terra ferida. Ho trobo espectacular. Ja m’agrada i recordo el Pirineu del meu país, però aquestes son diferents, o jo els hi veig.
Dono una volta per camins alternatius i vaig al mirador de los Condores, que he deixat més avall. Aquest no és tan espectacular. No cal dir que ni rastre d’àligues ni de còndors.
AQUÍ ÉS PRIMAVERA I LES PLANTES FLOREIXEN

A migdia torno a l’hotel, noto que les cames encara no s’han recuperat dels esforços dels tres dies anteriors, desprès de 17 dies de viatge sense fer res més que passejar, anar en bus i menjar se’n ressenten, però prou que he fet.
A la tarda passejo per veure què puc comprar; faig cap a la botiga del català, avui està més xerraire, potser perquè veu que li compraré alguna cosa. El seu nom és IVO, diu que a la catedral de Barcelona hi ha una porta que dóna a una plaça dedicada a aquest sant. Porta gairebé tota la vida a Argentina i està preocupat pel devenir turístic de El Chalten.
Comenta que Ushuaia era un poble de 5 mil habitants amb el seu port, un lloc encantador. Que Bariloche també era un lloc encantador i ara son ciutats molt grans envaïdes pel turisme. Certament fent les caminades típiques del lloc he trobat força gent i em diu que això no és res, que a gener cal anar als llocs en caravana, que tot està a petar. Entenc, doncs, que he encertat de venir en aquesta època. Em fa saber que he de tornar per fer la patagonia xilena per terra, un lloc espectacular, sense turisme.
El dimarts em comentava un noi de l’hotel que l’hivern aquí és molt dur, molt fred però que també és bellíssim, encara hi puc trobar un parell d’hotels oberts i una mica de serveis. No crec hi vingui, però no em desagrada la idea.
18 de novembre, divendres
Això s’acaba. Pel matí fer temps fins no arriba l’hora del bus de retorn a El Calafate. Un cop allí aniré a comprar una samarreta a sopar i a dormir.

Demà Xile. 

dilluns, 14 de novembre de 2016

PERITO MORENO


11 de novembre, divendres
El bus va amb una hora de retard. Em toca de veïna una senyora gran que ja ve del nord del país i va a El Calafate a veure la seva filla i net. Ella ja porta més de 24 hores de viatge i encara n’hi queden.
El trajecte es força avorrit en el sentit de que el paisatge sempre és igual, grans extensions de terreny pla ple de matolls i sempre amb un filat metàl·lic que el tanca i que en va separant les propietats.
A primeres hores de la nit el bus s’atura a causa d’un piquet que talla la carretera.

12 de novembre, dissabte
Arribem a Rio Gallegos i ja tenim el bus de El Calafate que ens espera, quatre hores més de bus.
El Calafate és la base per veure les geleres. És una ciutat bastant jove amb carrers amples i cases baixes. El turisme, que n’és plena, es belluga tot per l’avinguda Libertador. Em recomanen fer el mini trekking de la gelera i m’hi apunto.

13 de novembre, diumenge
Em vaig decidir per apuntar-me a un tour pel Perito Moreno amb mini trekking per la gelera.
FORMES I ESQUERDES AL FRONTAL DE LA GELERA

Sembla que no estaré de sort i el dia surt brumós i ventós, l’únic desig és que no plogui, em molesta la pluja per caminar, el sol, el vent i el fred no m’afecten, però la pluja no m’agrada.
L'AUTOR AL DAVANT DE LA GELERA

De moment amb bus anem a la zona de la gelera. Al costat duc un noi del Tirol austríac; la guia ens va explicant el que veiem, la seva formació i evolució. Com em temia, arribant al P.N. Los Glaciares la pluja fa acte de presència.
Diem que el dia comença al que ells nomenen “las pasarelas” tot una estructura metàl·lica que uneix dos punts i que transcorre en front de les parets de la gelera Perito Moreno, principalment, sobre la península de Magallanes que és on la gelera xoca amb el continent, on s’hi acumula produint el que cada 4 anys es coneix com el “gran colapse” és a dir, un trencament del gel de mides descomunals que genera un espectacle fascinant. Gairebé tota la caminada plovent.
Durant un parell d’hores pots estar caminant per davant del mur frontal de la gelera, escoltant els sorolls de trencament que fa i, ocasionalment, veient la caiguda d’algun tros de gel i, si estàs molt de sort però molta, el podràs fotografiar i tot. Com jo.
VISTA BORROSA D'UN TRENCAMENT


Quan jo arribo es van sentint sorolls de trencament i caiguda a l’aigua però quan la teva vista arriba al lloc on s’ha produït ja sols veus moviments a l’aigua. Per atzar observo un lloc on s’acaba de formar una cova i la intuïció em diu que continuarà caient. Espero una estona i, de sobte, continua la caiguda de manera que alguna cosa puc captar.
Desprès del recorregut i amb l’ajut primer del bus i desprès d’una barca a l’altra costat del llac. Durant el trasllat fa sol. Uns guies de muntanya ens reben i ens condueixen al punt de partida. Ens calcen uns crampons, jo diria, construïts express per als “giris” i  més ens els posen individualment a cadascun de nosaltres.
PER SOBRE LA GELERA

Vull dir que el nivell tècnic de muntanya del 95% dels trekkers és nul completament, sols cal veure el calçat que algun d’ells ha portat. Així és que el nivell de la caminada per sobre del gel és mot bàsic i a les ordres d’una guia, en el meu grup, amb poc sentit de l’humor i molt estricte ja que si no camines exactament per on ella ho ha fet et crida a l’ordre.
Al lloc on caminem la gelera encara no produeix les grans escletxes previes als trencaments i és ondulada, gairebé com una muntanya, amb la diferència que sí hi ha l’inici d’algun trencat, o algun escolador d’aigua, molt perillós, per tan, cal tenir precaució. A mitja caminada torna a ploure.
FORMES I ESQUERDES AL FRONTAL DE LA GELERA

Sobta veure el gel blanc a la superfície i el gel d’un blau intens una mica més profund. Veiem el gel blanc per acció de la llum. Quan és blau, es que la neu, glaçada, està sotmesa a forta pressió i no deix passar ni aire ni llum.
S’acaba la caminadeta i ens retornen a El Calafate. 
 
    

dissabte, 12 de novembre de 2016

PENÍNSULA VALDÉS

8 de novembre, dimarts
El viatge amb bus des de Buenos Aires a Puerto Madryn tarda unes 21 hore. Vaig escollir el millor que hi havia i ha resultat no tan bo; desprès de milers de quilòmetres en bus per Perú sobretot i altres països ja sé quin pa s’hi dóna, però em semblava que Argentina estaria millor i veig que no, com tampoc ho està el servei, si he de parlar pel que he trobat en aquest bus.
Repeteixo, no viatjar amb Don Otto o Via Bariloche, que son el mateix.
També he de dir que encara he pogut dormir bastant i he arribat no gaire malament.
A Puerto Madryn, una ciutat lletja i sense atractiu tampoc he tingut bona arribada. El lloc de l’apartament no identificat i el taxista es tornava lelo. La propietària complicant-se la vida i sense actuar de manera racional i coordinada. He pensat, osties tu, quina entrada més triomfal, l’has ben cagat de venir aquí.
Com que encara n era l’hora d’entrar a l’allotjament (això és raonable) he anat a caminar. Estic a l’altra punta del poble i es dóna el cas que tots els serveis no son a la meva punta. Sort que tinc un super davant de l’apartament i em cuinaré jo mateix.
Quan he pogut entrar a l’apartament m’he dutxat, he arreglat les coses, he dinat, he dormit i m’he sentit millor. Aleshores he tornat a veure a la dona. En fi, sense comentaris.
Demà aniré a navegar per intentar veure balenes i passat demà aniré a intentar veure elefants marins.

9 de novembre, dimecres
La Marisol, la propietària de l’apartament, m’ha convidat a cafè aquest matí com excusa per parlar una estona.  M’ajuda entreveure el caràcter argentí, molt centrat en si mateix, com si els seus problemes fossin únics al món i, naturalment, son els mateixos que hi ha arreu: corrupció descarada dels poderosos econòmics i polítics, injustícia social, cultura dels drets i oblit de les obligacions i tants d’altres.
En Mario, em recull per anar a Puerto Piràmide on embarcaré per intentar veure balenes. En una barca adaptada pugem unes 45 persones. El pilot i el guia duen l’embarcació vers el lloc on ja saben hi és. Dic “es” en singular perquè sols n’hi ha una amb la seva cria, la temporada ja s’acaba i les altres ja han marxat.
Un espera, amb tota la il·lusió veure cues enlairades, balenes saltant, fumeres d’aire sortint dels seus respiradors. Res de tot això. Una balena molt gran que gairebé tota l’estona ha estat submergida i quan ha emergit sols ha deixat veure una petita part del seu llom i una cria d’uns quatre mesos que si era més a la superfície però sols deixant veure no sé ben bé quina part del seu cos.
el guia deia que era una cria d'aquest any

Hem estat una hora i poc al seu costat intentant traure bones fotografies i esperant el detall que fes d’aquesta visita, un record inesborrable. No s’ha produït. Mala sort. I dins de tot bona sort perquè feia un temps esplèndid, amb sol, sense núvols, mar molt calmada i bona temperatura. Demà bufarà sud-oest, farà fred, núvols, onatge i tancaran el port, o sigui, no es podran anar a veure balenes.
però 4 metres i mil quilos

Les balenes es veuen a Península Valdés la qual forma dos golfs de mar i en un d’ells es on venen a aparellar-se i a criar.
aqui sí es veuen clars els respiradors

Per anar de Puerto Madryn a Puerto Piràmide hi ha uns 100 quilòmetres, molts d’ells pertanyents a un parc nacional protegit. De tota manera les terres son de propietat privada, estan tancades amb filat metàl·lic i al seu interior hi pasturen ovelles, algunes vaques, cavalls i guanacos. De fet els guanacos son salvatges i entren en competència amb les ovelles per l’herba però estan protegits. L’extensió que es veu és com gran part de l’Argentina, plana i pren unes dimensions que a nosaltres, els catalans i els europeus ens costa d’assimilar ja que venim de països petits on les distàncies es medeixen en alguns quilòmetres, com a molt alguna desena, mentre que aquí  es medeixen en centenars i algun cop en milers.

11 de novembre, dijous
He volgut fugir una mica de les excursions programades i aptes per a tothom, massificades. L’hostalera em va presentar en Mario i em vaig decidir per ell. Un motiu, la seva persona que m’oferia confiança, un altre que m’oferia anar a un lloc on no hi va ningú i on podria veure elefants marins a tocar.

A península Valdés també n’hi ha però la distància mínima son 50 metres. No em convencia. A més, amb en Mario he pogut parlar de moltes coses i, viatjant amb el cotxe, he vist més d’aquest immens espai buit que és la Patagonia i Argentina.
Aquesta nit ha canviat el temps, ha entrat en sud oest anunciat i ha baixat la temperatura. Quan amb el cotxe d’en Mario enfilem l’autopista de Puerto Madryn a Trelew apareix davant meu l’immensitat de la Patagonia, quilòmetres d’espai davant, darrera a dreta i esquerra, pla, o amb lleugeres ondulacions,  ple de matolls de secà i amb filat metàl·lics a banda i banda de la carretera delimitant propietats de fantasmes perquè no veus mai cap edificació tipus masia que permeti pensar que allí hi viu un “estanciero”. Però hi son.
ESPAIS IMMENSOS

Passat Trelew, una ciutat originada per gal·lesos que van promocionar i treballar en la construcció del ferrocarril, en Mario agafa una pista de terra, un “ripio” n’hi diuen aquí, i avança fins trobar un cartell que diu ISLA ESCONDIDA. Encara queden 8 quilòmetres de “ripio”. A part de que, fins aquí, la panoràmica ha estat espectacular, quan desprès la darrera corba apareix la costa ... et quedes bocabadat.
En Mario ja ha vist el que anem a trobar i m’ho fa veure. Atura el cotxe i baixem a vora mar. Efectivament, al llarg de la platja es veuen no se quants elefants marins jovenets i en un racó una massa immensa amb un nas allargat; és el mascle, el propietari de les femelles del voltant.
Ç
EM VIGILA, NO HO SEMBLA PERÒ EM VIGILA
De moment no faig cas dels petits i em dirigeixo al mascle, vaig en compte, diuen que tot i el seu pes son més ràpids del que penses. M’afavoreix  el vent que va de ell a mi, es a dir, que no li és fàcil sentir la meva olor, però em veu. Suposo pensa tinc més por jo que ell. En Mario s’acosta per fer-me unes fotografies i m’atanso més a l’animal. No protesta. Quan recupero la càmera intento apropar-me més i, de sobte, ell s’alça i obre la boca. Osties. Surto corrents sense temps de fer cap fotografia d’aquest impressionant animal en posició més dreta i la boca oberta. Suposo que ha fet el que cal, marcar distància, territori ja que per més que bellugui al seu entorn no belluga, es limita a obrir els ulls i prou.
VEIEU COM TE ELS ULLS UNA MICA OBERTS

Vaig a caminar una estona per aquesta costa plena de pedra trobant més cries i femelles. Elles no son tant grans com el mascle i tampoc tant agressives de manera que puc fer fotografies a pler, fins i tot tocant una de les cries que no em fa ni punyeter cas. Estan recoberts d’un pèl dolç, suau, gens aspre; son com un peluix que puguis tenir per casa.
no se quin dels dos agrada més

En aquesta zona hi ha un tram de costa, no gaire fàcilment accessible, d’una bellesa espaterrant, un lloc feréstec, salvatge, solitari on et pots retrobar amb tu mateix i la natura i, alhora, un espai màgic per la presència d’aquests animals que et deixen acostar prudentment, per la pròpia natura, les aus, les plantes.
un grup de femelles barallant-se

Un goig. Argentina no és per visitar, Argentina és per viatjar amb un motorhome i perdre’s en l’infinitat d’espais immensos, solitaris, naturals que té. M’adono que estic perdent el temps i els diners, amb la quantitat de coses a fer, espais a veure, llocs on perdre’s, on estar passant hores ...
la platja amb tot de joves elefants/es dormint


En fi, demà El Calafate, la Patagonia encara més profunda.