viatgesicaminades.blogspot.com

diumenge, 29 d’octubre de 2017

CAMINS DE LA TORNIOLA I DE L'ULL DEL BOU

Avui he fet una de les coses que més m’agraden: ensenyar nous camins a persones que saben apreciar-ho i amb les que la convivència d’aquestes hores és un plaer.
Son camins que fa dies vaig descobrir en una de les meves solitàries sortides, però no havia tingut l’oportunitat de gaudir-ne en companyia. Primer la calor de l’estiu i després compromisos diversos ho havien endarrerit fins avui.
Noelia, Santi, Marta, Francesc i jo ens hem trobat a la Torre de Fontaubella. D’allí amb cotxe fins a la font de Fontesaubelles per agafar el camí de Massanes, el qual ha obert la caminada. Eren sobre les nou del matí i feia fresca tot i el canvi d’hora que ha trasbalsat el son d’alguns de nosaltres.

En pocs minuts hem arribat al coll de la Torniola on hem decantat a l’esquerra per seguir el camí del mateix nom. Inicialment aquest camí està poc net però es pot anar seguint. A pocs metres trobem un clot del que en Francesc intenta saber-ne la profunditat i si va més enllà del que embla.
Continuem la marxa, sempre ascendent fins trobar, a la dreta, un segon clot que, aparentment, sí pot tenir més recorregut que l’anterior. És per aquest motiu que no se si anomenar cova de la Torniola al primer o al segon forat. Em caldrà trobar algú que ho sàpiga del cert.
Forat superior

A poca distància hi ha una petita ascensió molt directe, gairebé una lleugera grimpada i al seu cim, un pedrís des del que contemplar una ample panoràmica. Al sud la Punta de Baix de la Mola, a l’Est no massa vista, al Nord i llunyà, el Montsant i entremig els turons de la Torre, de Pradell i de Porrera, al Nord Oest, Marçà, La Figuera, Vilalba i altres. A l’Oest, la Tossa del Mal Pas, la vall de Ritort, Castellnegrar, i la serra de la Miranda. A sota la vall del Massanes.

Esmorzem. No fa vent i ens il·lumina i escalfa un solet no massa fort però suficient. La xerrada surt fàcil. Les bromes i les rialles, encara més.
Reprenem la ruta per camí no massa fressat però evident. Tota l’estona estem caminant per sobre de la partió dels termes de Colldejou i de la Torre.
Arribem a un coster pedregós, sense ruta definida. Hem de fixar-nos en les fites per arribar a la següent carena. Un cop allí ja és fàcil la orientació i cal seguir direcció Sud, de cara a la Punta de Baix.
Abans de deixar-nos cobrir per l’ombra de la citada punta, ens desviem a la dreta per un corriolet bastant evident i que baixa decidit. És l’inici del camí de l’Ull del Bou. Entrem en un primer bosquet i en sortir, ja veiem el forat a la paret de la Mola anomenat Ull del Bou.


Ens preguntem si s’hi pot arribar. És probable que antigament fos possible, car es sap que, per allí, hi ha una font o un arreplec d’aigua, però actualment caldria ficar-se entre la brossa i no sembla fàcil.
La Torre de Fontaubella

El camí va, més o menys, cinglejant la part de ponent de la Mola en sentit descendent. En un punt trobem el que podria ser l’enllaç amb la canal dels Clavellers. Més endavant fem cap a una zona que es va cremar a final del segle XIX i en la que no hi ha tornat a créixer la vegetació. Acabat aquest tram tornem a entrar al bosc fins a enllaçar amb el camí de les Processons i d’allí, gairebé immediatament, el coll del Guix.
A partir d’aquest moment continuem per la pista força coneguda que baixa fins al mas de Magrinyà. Deixem a l’esquerra el camí dels Revolts i abans d’arribar a la font de Massanes en Francesc ens fa veure un pou d’aigua que no coneixia. Passada la font, les restes de l’alzina de l’Escoda, un tronc magnífic i la capçada trencada per un llamp i una ventada. Una llàstima perquè era un exemplar fora de sèrie.

Arribem a la desviació del camí de Massanes que du a la Torre per retornar al punt original. Ens toca pujar altre cop fins arribar al coll de la Torniola. Ara un curt descens fins al final de la caminada.
El vehicle ens espera on l’hem deixat i amb ell tornem a la vila. Una cerveseta, uns breus comentaris sobre la ruta i altres coses i final.
Ha estat un plaer, per la ruta, per la companyia i pel dia.


DADES TÈCNIQUES
Distància: 7.775 metres
ascensió acumulada: 549 metres
altura mínima: 413 metres
altura màxima: 746 metres
Desnivell màxim: 332 metres
Durada: 4h 13'

temps en moviment: 2h 51'

dissabte, 21 d’octubre de 2017

MIRADOR DE LES COSTES

He començat a caminar per la zona nordest – Riudecols, les Borges i les Voltes - amb intenció d’allargar-me als pobles veïns. M’és molt còmode perquè no em cal desplaçar-me gaires quilòmetres amb el cotxe.
Vaig començar amb un itinerari circular des de Riudecols per continuar, més tard, arribant-me a les Borges del Camp.
Com sempre em passa, no puc deixar de seguir tots els camins, pistes i corriols que trobo. Si no ho faig el primer dia, sé que hi hauré de tornar per respondre’m la pregunta d’on deu conduir aquella ruta.

Fa una dies vaig pujar des de l’ermita de la Riera per una d’aquestes pistes que m’havia quedat pendent. Aquell dia, va ser anar i tornar. Avui he anat a repetir els passos d’aquella jornada amb la intenció clara de seguir les rutes que m’havien quedat pendents.
He deixat el cotxe a l’aparcament de l’ermita, he posat en marxa el GPS i amunt. Sorpresa. Hi ha uns pals indicadors nous – vegeu la fotografia. La vegada anterior no hi eren. Veig que alguns ajuntaments espavilen, en d’altres sols hi ha espavilats.

Em sembla meravellós indicar rutes per la natura.
El que s’indica – i on pretenc anar – és el mirador de les costes. Per fer-ho cal salvar 200 metres de desnivell. No és molt però en distàncies curtes algunes rampes son pronunciades.
Un cop dalt, ens queda Alforja baix a la vall i les seves muntanyes, les d’Arbolí, els Castillejos i Puigcerver a la vista. Mirant a mar tenim les Borges en primer terme i gran part del Baix Camp.


Aquesta pujada i el retorn a  l’ermita és tot per pista, jo diria que obertes no fa massa i proveïdes de pals indicadors als punts clau.
De retorn a l’ermita m’adono que sols he caminat una hora i amb això no en tinc prou, de manera que deixo el cotxe a la riera d’Alforja i començo a caminar direcció muntanya. Al cap de poc trobo una altre pal indicador que diu per pujar al mirador. M’hi poso. Salvo la carretera per un tub de conducció d’aigües pluvials que em porta a una zona ombrívola i humida, agraïda per caminar. Vaig pujant suaument fins arribar als forts pendents.

Torno a ser al Mirador, just per la ruta oposada a la que he pujat abans. Em proposo baixar, si puc, per diferents indrets. Trobo una desviació i m‘hi poso. És una pista que s’acaba en un corriol que torna a pujar. Avui estic amb ganes  i el segueixo. Altre cop a pujar fort. És preciós, un bosquet de pins net i curiós. No hi entenc però em fa l’efecte que podria haver-ho bolets aquí.
Faig cap a la pista de pujada del primer dia. Hauré de repetir ruta.

Més endavant i per no tornar pel mateix camí de pujada decideixo anar a trobar el camí de retorn de l’altra setmana.


Acabo al cotxe. Per avui ja he fet. Però em queden altres pistes que hauré d’anar a caminar.

dijous, 19 d’octubre de 2017

PROJECTE DE VIATGE 2018

Tinc un gran viatge al pensament. Potser un dels darrers grans viatges que podré fer. O no. Ves a saber.

Ja fa dies que hi patullo, que cerco i recerco a internet, llocs, coses a veure, a fer, vols, hotels, albergs, maneres de bellugar, trens, busos, experiències d’altres viatgers ....
Abans, tot em calia fer-ho amb la Lonely Planet, o anant a Altaïr per trobar algun llibre. Ara amb internet, fins i tot hi ha massa informació i gran part d’ella, és sols palla i mullada.

No us penseu pas que ho planifico tot fins la darrera particularitat. No pas, jo soc més de recorregut que no de detall. Tinc un amic que es passa tres mesos planificant el viatge fins al darrer punt i després tres mesos més muntant els vídeos i les notes de viatge. En tinc d’altres als qui no caldria tenir hotel, ja que es passen el dia voltant des d’abans de la sortida del sol fins a altes hores de la nit.

Jo, com deia, soc més de recorregut, de fer rutes i veure el que em sembla més important o que em crida més l’atenció de cada lloc. M’agrada desplaçar-me, bellugar. De fet, quan vaig a caminar faig el mateix, hi ha qui s’atura a totes les flors, pedres estranyes, arbres, racons. Jo ho miro, ho veig, faig la fotografia, ho situo en el mapa i continuo caminant. Ells contemplen, jo miro. Als viatges faig el mateix.

Una confessió - hi haurà qui em titllarà d’alguna cosa, però me’n fot, he de seguir el meu sistema. Després d’haver voltat els 5 continents trobo que moltes coses, tot i ser diferents, son força semblants.
Naturalment que davant certs monuments un queda impressionat, però comparativament és força similar el Taj Mahal a Gizeh o a santa Sofia o a la Sagrada Família. En quant a ciutats o les seves restes, el centre de Bogotà, o el de Lima o el de Brugges, o Barcelona, tots en el seu estil.

No vull dir pas que ja res mereixi ser vist, al contrari, el que em fot es que no em donarà temps a visitar tots els països del món. En fi, deixem-ho aquí. Tot és opinable i cadascú fa el que millor li sembla.
La idea inicial era anar a Nova Zelanda a veure al meu fill el proper 2018. El darrer cop, 2009, van ser 48 hores des que vaig sortir de casa meva fins arribar a la seva. Tren, avió, aeroport, avió, aeroport, avió, aeroport, avió, aeroport .. Too much for my body, que diuen el britànics.

Ara volia fer-ho en etapes, pausadament. Enmig de la planificació se’m va ocórrer que ja començo a tenir una edat i no sé quan em durarà aquest jovenívol estat físic que em permet viatjar sense massa restriccions. De manera que calia aprofitar-ho.

Al final tot s’ha complicat. Però he bastit un bon projecte.
De moment no l’explicaré. No m’agrada avançar esdeveniments perquè  ningú sap que passarà demà, per tan ... millor mantenir una reserva. I diuen que res es secret si ja ho saben dos. O sigui que ... tot per a mi.
En aquest moment, a més, estic estudiant el nivell C2 (antic D) de català i no acabo fins abril/18. O sigui, que fins aleshores ni puc ni vull marxar. Per a mi és molt important, no pas assolir el títol de C2 si no adquirir els coneixements que s’obtenen fent aquest curs. Al cap i a la fi, tenir un títol no et fa més hàbil o llest, els coneixements sí.

I mentre no arriba aquell dia continuaré treballant en el projecte de viatge – o viatges – perquè, potser, encara podré trobar millors alternatives.

I de pas, vaig fent temps per poder viatjar amb un passaport català, que ja toca.