LA CREU DE SANTOS DES DE CARDO

Sembla que el meu projecte de caminada estigui tocat de mala estrugança. Primer el vaig haver d'endarrerir per participar com a vocal en una mesa electoral al poble de residència i empadronament. 

Quan ja ho tenia tot muntat per marxar el dilluns següent, la pluja va fer aconsellable ajornar la sortida. Tot vigilant cada aparició d'en Tomàs Molina  i mirant el moviment dels núvols vaig passant hores sense deixar que se m'enduguin els nervis i la mala llet.

Avui dimarts, diu en Molina, es dia de treva. Així que, sense pensar-hi gaire i sense desmuntar la motxilla que ja tinc a punt per marxar vaig a veure si puc afegir algun cim comarcal a la llista.

Em munto la motxilla petita amb un parell de coses i surto amb cotxe de casa direcció Cardó. Allí m'espera la CREU DE SANTOS de 942 metres i sostre comarcal de la RIBERA D'EBRE. 

vista de l'antic Balneari de Cardó

Vista de l'antic Balneari de Cardó

Arribar a Cardó em porta records d'infància quan amb la família i anàvem per veure de guarir, amb les seves aigües, una filla de ma mare, malalta de polio. La ignorància i desatenció que va tenir amb el poble el govern del dictador Franco, en aquesta epidèmia, motivava que qualsevol rumor fos seguit i provat pels pares de criatures malaltes.

Ermita de la Columna

Avui Cardó, l'antic Balneari, es una propietat privada i amb la restauració aturada. Això si, el paratge, la natura segueix essent impressionant.

Emprenc el camí indicat de l'ermitori. Intento pujar a l'ermita de la columna però no trobo el corriol.

Torno a la pista fins trobar el trencall que em puja directe. Un bosc d'alzina i pi blanc preciós, fresc, amb un terra tou agradable de caminar i que puja suaument però de maner constant. 

Al final arribes a la collada, ja pelada d'arbres i que s'obre a la vessant de Benifallet i Xerta. El terreny rocallós, queden ja pocs metres. 

Em trobo, que ja baixen, un grupet d'homes grans de Molins de Rei, un d'ells originari de Rasquera que han vingut també a fer el cim. Acabo de pujar els darrers metres i primer vaig a la creu i desprès al vèrtex geodèsic  que marca el punt exacte dels 942 metres.

La creu de Santos

Afegeix la llegenda

Vèrtex que marca el punt exacte de l'alçada

Tinc temps per deixar anar la mirada i omplir-la d'espai tot descansant uns minuts i fent les fotografies que justificaran la meva ascensió. D'un costat la serra de Cardó, esquerpa, plegada per les  forces de la terra; de l'altra la vall regada pel riu Ebre puntejat de poblacions una rere l'altra. Més enllà els Ports.

Jo diria que és Xerta

Això de pujar muntanyes és una bona bestiesa, ja que desprès et cal baixar. Però les sensacions que tens des del cim de qualsevol turó o muntanya no es poden explicar, si més no, jo. Per això hi torno un cop i un altre.

Fa fresca perquè els núvols no s'han acabat de dissoldre i toca baixar. 

M'aturo a Rasquera a esmorzar un bon entrepà i decideixo baixar als ports a pujar el Caro.

Aquest no el faig des de baix. Pujo amb cotxe i sols camino els darrers metres. Desprès de 15 dies de no caminar, dos cims, son massa i faig una mica, o un tros, de trampa. Però el pobre Caro, amb el cap tot cobert d'antenes, no ofereix les mateixes sensacions que els cims més feréstecs o oblidats de l'home.

Pocs cims hi ha sense tribut a la religió

De baixada un parell de cabres creuen la carretera sense donar-me temps a fotografiar-les.... llàstima.

I s'acaba el dia.

I aquí trobareu el track 
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=6948736