HONGRIA I ESLOVÀQUIA

No sé perquè la majoria de viatges comencen a deshores o bé s’hi acaben, o bé ambdues coses. Dilluns hem de llevar-nos abans de les cinc del matí per anar a Budapest i quan tornem ens haurem de llevar a les tres de la matinada. I això que parlem d’una distància més aviat curta, a menys de tres hores de vol. En fi, suposo que tot plegat deu tenir un motiu que  s’escapa als meus coneixements i capacitats.

RUTA SEGUIDA

Desprès de la renúncia a la meva llarga estada a l’exterior ara marxo amb la Isabel a Hongria i Eslovàquia. De fet en un sol viatge en farem dos. El primer serà anar als països que he citat i el segon, el més compromès, el de l’aprenentatge a conviure plegats durant deu dies. Ja vam fer un entrenament de quatre dies a Bèlgica i prou bé que ens va anar.

La preparació del viatge l’he fet tota per internet; actualment és la meva eina preferida. Tampoc pretenem fer una visita exhaustiva al país i les seves ciutats, volem, sobretot, descansar, conviure i passar-ho bé. També em preparo llegint un llibre Budapest de Chico Buarque (La Magrana, isbn 84-7871-319-0). Em queda clar que no entendre res de l’idioma hongarès.

Aeroport de Barcelona, T2, Wizz air, una d’aquestes companyies low cost & very complicated. Ho dic per les seves pàgines web. Haurien d’entendre que algunes persones de la meva edat no estem preparats per a tants detalls trampa; ja se’ns ha passat una mica l’arròs tot i que lluitem per mantenir-nos al dia.

Sempre m’ha fet gràcia tota aquesta gent que quan oloren que s’obrirà la porta d’accés a l’aeri ja van a fer cua, com si l’aparell pogués marxar sense ells. A través dels vidres han vist que arribava l’avió de la companyia i, ràpidament, s’han llençat a fer cua. Nois! Primer han de baixar els qui arriben, desprès caldrà arreglar l’avió i, finalment, d’aquí a una 30 minuts us deixaran pujar; voleu estar drets durat 30 minuts en una cua que no es bellugarà?. Bé, tant se’n dona, la qüestió és que arribem a Budapest a l’hora prevista.

Aeroport en obres, amb el de Brusel·les, ja és el segon que ens trobem. Fot una calor brutal, sobre 36º. Recollim la maleta i al carrer on ens espera una noia de la companyia de lloguer de cotxes. A l’oficina acaben de fer la paperassa i ens donen un vehicle just amb cinc mil quilòmetres. Fem benzina i sortim direcció PÉCS (pronunciat “peig”). Ens costa fer-nos a la senyalització i equivoquem la carretera. Hem de tornar enrere i reconduir la situació, sort que no han estat massa quilòmetres.

En aquesta sortida de Budapest no veiem massa industria, si que ràpidament entrem al camp, un camp pla totalment i cobert de diferents sembrats, girasol, moresc, blat ja segat i algun altra que no identifiquem. Aquesta visió durarà fins a PÈCS, es a dir uns 200 quilòmetres.

planura inacabable

més plana inacabable

Arribem a la ciutat i no ens costa massa trobar l’allotjament; un apartament en una casa antiga que han condicionat per a aquesta feina. La dona no parla gaire anglès. Coincidim amb una família americana, de UTAH, dos d’ells parlen castellà i, sorpresa, coneixen la problemàtica de Catalunya amb españa. No entenen no ens permetin votar per escollir el nostre destí.

La casa esta situada en una de les vores del centre històric de la ciutat, fet que ens facilita la visita, de tota manera, patim molt per la calor i el tràfec del dia. Comença el nostre contacte amb el poble hongarès. D’entrada ens sorprenen els comerços: antiquats. Botigues que a qualsevol ciutat catalana fa vint anys o més que van desaparèixer, fustes i aparadors que no han estat renovats ni pintats, entrades estretes; les joieries sense cap mena de protecció, tot obert; les sabateries amb uns models que la Isabel troba exageradament llargs. No veiem edificis nous, ni reconstruïts, tot son edificacions de quan sigui, potser segle XIX i allí han quedat. De fet, aquest detall el veurem a tota Hongria.

Tampoc hi ha gaire moviment de persones, i les que es mouen pel centre semblen més locals que foranis. Hi ha com un silenci, no s’escolten crits, ni converses en veu alta, ni botzines; aquesta serà una constant en tot el viatge adhuc a les capitals, la gent sembla no voler molestar al veí. Com a casa, vaja.

Al fosc, al tard, passegem una mica per gaudir de la suau baixada de temperatura (30º) abans d’anar a descansar desprès de ja no sabem quantes hores de rondar.

DIMARTS 21 DE JULIOL. Sense cap pressa ens llevem i sortim a esmorzar i ja fa calor. Tot un cel net de núvols permet al Sol estendre tota la seva majestuositat i escalfor, sort que el cotxe té aire condicionat i dins, ben tancadets, s’hi està bé. Però no es tracta se passar-se el dia tancat al cotxe si no de fer ruta i anar veient coses, aturant-se, baixant, caminant.

Sortim direcció el llac Balaton i Veszprem. Passem per diferents poblets i en cadascun d’ells una torre ens diu hi ha una església, ràpidament ens adonem que no val la pena visitar-les, no tenen el més mínim valor arquitectònic i estan tancades, de manera que anem fent suau ruta fins a KESZTHELY a la punta Est del llac Balaton i on ens aturem per veure un palauet i la reconstrucció del seu jardí. Passegem pel seu centre comercial i dinem. Al menú hi ha sopa calenta !!! a 38 graus i sopa calenta ....

Seguim per la carretera 71 que recorre tota la costa nord del llac i no trobem la manera d’arribar a l’aigua. Tota, absolutament tota la costa del llac és privada, restaurant, camping, zona de bany i els hongaresos ho omplen tot en la seva temporada de vacances. Al final, a TIHANY, trobarem un raconet al costat de l’embarcador del ferry, on tocar l’aigua i jaure una estona a l’ombra dels pollancres.

Continuem fins a VESZPREM. Ens costa una mica més trobar el lloc previst d’allotjament, una casa particular que lloga habitacions. Un home gran ens surt a rebre i ens acomoda amb un anglès justet però suficient.

Sortim a passejar per una ciutat sense cap atractiu i en la que ens costa trobar un restaurant per sopar però que ens va bé per estirar les cames.

A la nit, altra cop calor suavitzada per un ventilador.

DIMECRES, 22 DE JULIOL. Més calor. Sortim de Veszprem per adreçar-nos a GYOR, ciutat en la que no pararem. Continuem per l’autopista i sense adonar-nos-en passem la línia imaginària que separa dos països. Ens quilòmetres més enllà, quan ja els edificis alts ens diuen ens acostem a Bratislava, ens aturem en una benzinera per comprar la “vinyeta” que dóna dret a la lliure circulació per les autopistes del país.

Explico aquí la qüestió de la “vinyeta”. Al llogar el vehicle m’han fet pagar 12€ per tenir dret a usar les “autopistes” d’Hongria baix l’amenaça d’haver de pagar 500 euros de multa. Sortint de Budapest, al seu voltant, i vora les més importants ciutats hi ha carreteres de dos carrers per banda, en molt bon estat, ben pintades i senyalitzades, tant a Hongria com a Eslovàquia. No hi ha un sol lloc de peatge, sols alguns llocs amb càmeres que, diuen, capten les matrícules dels vehicles i detecten qui no ha pagat; tampoc he vist radars com els nostres per bé que podria haver-me saltat alguna càmera oculta.

Sigui com sigui arribem a Bratislava. Grans avingudes, carrers amples, ponts sobre el Danubi, indicacions, obres, carrers tallats ... ens perdem. Amb l’ajut del navegador del mòbil (veuràs quina factura m’arribarà) fem cap a les rodalies de l’hotel, un apartament petitet però complert, just a la porta del barri antic.

vista del Danubi des del castell de Hrad. Bratislava

Al migdia descansem per no patir la calorada i a mitja tarda comencem la visita de la capital. Bratislava ens obre la porta d’un país modern, jove, desenvolupat. Una ciutat gran, amplia, amb edificis de recent construcció al costat d’alguns més antics. El centre històric no és massa ric però suficientment atractiu. Aquí comencem a descobrir els cafès amb música en viu, clàssica o jazz i el plaer d’asseure’s en una d’aquestes terrasses i escoltar els músics desenvolupar el seu art mentre bevem una cervesa o una copa de vi blanc. Molts locals anuncien als vidres tenen aire condicionat. Mentida. L’aire condicionat solen ser finestres obertes i prou, es a dir, fa la mateixa calor fora que dins.

Veiem el Danubi i el castell de Bratislava (http://visit.bratislava.sk/es/vismo/dokumenty2.asp?id_org=700025&id=1065&p1=1073) a més dels diferents edificis de la part antiga en la que també hi ha diverses escultures en bronze, algunes de curioses, que desprès retrobarem a Budapest.

El Danubi. L’encontre amb el mític riu tant lloat en poemes escrits o musicals. Desil·lusió. El Danubi és marró, ample i de potent semblança, però marró. A la seva riba s’ancoren alguns dels vaixells que fan el creuer des de Viena, algun vaixell restaurant i alguna gavarra de mercaderies que passa lentament.

DIJOUS, 23 DE JULIOL. Sortim de la capital amb direcció a BANSKA STIAVNICA, aquí baix encara hi fa calor, trobem bastant fàcilment la sortida, sense gaires entrebancs. La sortida de Bratislava ens fa veure una capital envoltada de polígons industrials, complexos lúdics i de compres, grans superfícies, com una Barcelona. Em sembla que el fet d’estar incorporada a l’euro li ha donat, al país, una prosperitat que no té la veïna Txequia que, d’antuvi, semblava més desenvolupada que la secessionista regió eslovaca.

No observem misèria, el parc d’automòbils és força modern, com les carreteres, i tota la parafernàlia observable des de l’autopista, en bon estat, ben senyalitzada i que també funciona amb la “vinyeta”.

El paisatge també es farà agrícola ben aviat i trobarem la CARGILL, multinacional americana lider en grans i que ens fa pensar que en tota aquesta zona i potser també a Hongria s’experimenta amb grans transgènics.

A Zarnovica ens desviem per una carretereta de muntanya que, pujant i pujant, ens passa per l’estació d’esqui de “la salamandra” i, finalment, arribem a Banska Stiavnica. Feina per trobar el lloc d’allotjament, però valdrà la pena. Un hotelet amb restaurant enturonat i amb vistes sobre la població.

A la tarda anem a veure l’estació d’esquí, una preciositat en la que puc observar marques de camins i rutes de muntanya. Trobo un exemplar d’avellaner bord al costat d’un abet. Desprès anem al “Calvari” un turó ple de les estacions de la passió del deu dels catòlics coronat per una església no sé ben bé si en restauració o apariada perquè no acabi de caure. La vista sobre la regió és molt maca. I el més important, la temperatura ha baixat i ens sentim a gust per primer cop des que vam començar el viatge.

vista de Banská Stiavnica

Baixem al poble però tot, excepte els bars, és tancat. Farem una cervesa a l’hotel i aprofitarem per llegir una mica mentre gaudim de la vista i la mica frescor. Desprès de sopar a dormir tot deixant la porta de l’habitació oberta ja que el Sol de tarda no ha permès la baixada de temperatura.

DIVENDRES, 24 DE JULIOL. Ens llevem quan ens dona la gana i .... un cabirol menja herba sota nostre, a no més de 30 metres. Moment per a fotografies. Esmorzar i sortida vers POPRAD, la teòrica capital de les muntanyes TATRA.

La primera part de la ruta és preciosa. Es succeeixen els engorjats, els turons, els rierols, les muntanyes, les planes i altre cop fins que, al final, en una gran plana apareix Poprad: una enganyifa. No val la pena aturar-s’hi però ja hi tenim reserva feta.

Hotel Satel, pràcticament l’únic lloc on hostatjar-se. Un gran edifici de 8 plantes i 19 habitacions per planta. Reducte del comunisme que va gaudir d’una lleugera remodelació i que n’està demanant a crits una segona. Coincidim amb el Rally dels Tatra. Conclusió, els bojos de la benzina, el soroll, de tallar carreteres son iguals arreu del món.

Fa fresca i plovisca, ambdues coses son agraïdes desprès dels dies a 35º i més. Trobem el centre de la ciutat on una orquestra interpreta música americana dels anys 20 i 30, una delícia.

Eslovàquia profunda

Eslovàquia profunda

Dissabte, 25 de juliol. Avui ens toca deixar Eslovàquia i retornar a Hongria. La ruta ens permetrà veure una part del país a la que encara no ha arribat el mateix desenvolupament. Pobles com Vernár, Telgárt, Sumiác, Muran i Tisovec ens permeten copsar que encara queden reductes amb forta tradició, de poc desenvolupament econòmic i depenents d’una agricultura tradicional en espais petits que, comparats amb les grans extensions de la plana, podríem anomenar: minifundis.

Passem la frontera per la vora de Szécsény per unes carreteres de tercer ordre, el que ens diu que, realment, no hi ha fronteres. Això és un autèntic colador, pot passar qui vulgui i el que vulgui.

Resum d’Eslovàquia:

Arquitectura: res a destacar. A la capital alguns edificis típics de l’imperi austro-hongarés. Als pobles molts campanars que sota no tenen una església digna.

Paisatge: Majoritàriament pla i agrícola, ratllant l’avorriment. Al nord, tocant a Polònia, les muntanyes Tatra, magnífic espectacle de muntanya.

Economia: semblen més rics que els hongaresos i els txecs, suposo que el fet de tenir l’euro com a moneda oficial els ha afavorit. A la majoria de ciutats trobes centres industrials i comercials, parc de cotxes força nou, bones carreteres i autovies, ciutats amplies i moltes cases unifamiliars.

Preus: a la capital elevats degut al turisme, a la resta del país més moderats. Gasolina 95 a 1,45€/litre.

Trànsit: molt ordenat, sense sorolls, respectuosos amb les limitacions, escassetat de radars i policia.

Persones: caucàsics, alguns agitanats, globalment no massa amables, nivell d’anglès regular a les ciutats, escàs als pobles.

Seguretat: absoluta, cap sensació de perill.

Detall: Tot i la presència de turisme a les ciutats i pobles hi ha calma, un cert silenci, no es senten crits ni aldarulls, no s’escolten botzines de cotxes, res. Tot és ampli, espaiós, amb bones avingudes i carrers amples, cosa que fa les ciutats agradables.

Fem cap a HOLLOKO, que hauria de ser el nostre següent punt d’aturada. Un poble de mitja muntanya en el que hi viu la minoria ètnica de Palóc. El cert es que el lloc no es diferencia en res d’altres poblacions petites. Anem a l’hotel, aparentment justet, i ... ens esperen demà, no pas avui i a més estan plens. Què ha passat? Fàcil, al programar la ruta em vaig oblidar del dia d’avui.

Fot una calor que t’hi cagues, l’hotel sembla no tenir ni ventiladors i no veiem res digne de merèixer una visita. Decidim continuar viatge amb l’esperança de trobar algun lloc on poder passar la nit camí de Budapest.

No m’extendre explicant totes les visites que fem a la recerca d’un lloc per dormir i que reuneixi unes mínimes condicions. Ni un, així de senzill, ni un. A més ens veiem atrapats en una aturada de trànsit deguda a un accident  a la carretera. Decidim entrar a Budapest amb l’esperança de trobar un hotel en l’autovia que hi dona accés: ni un. Un desastre, ens veiem immersos en les autovies que volten la ciutat, volem anar a tornar el vehicle i no trobem com arribar al lloc. Per sort i per telèfon podem reservar una habitació ala mateix hotel on ja tenim previst passar les darreres nits. Al final fem el més pràctic: un taxi que ens guiï. Deixem el vehicle i anem a l’hotel.

Sortim a donar un volt i ens adonem que estem al límit amb el centre de la ciutat, tenim la basílica de sant Esteve a 100 metres i restaurants i baretos a tocar. Perfecte. Sopem i a dormir, el dia d’avui ens ha esgotat. El temps canvia, fa fresca, plovisca a estones i a l’habitació tenim aire condicionat. Tot un luxe.

basilica de sant Esteve

Dissabte, 25 de juliol. Com cada dia allarguem el moment de llevar-nos, és una delícia llevar-se en temps de vacances al costat de persona estimada, en una bona habitació d’hotel pensant que no has de fregar el lavabo ni fer el llit. Esmorzem i cap al riu, el passem i entrem a BUDA.

Pugem al funicular i m’enrollo amb una parella italiana amb qui pregunto pels seus polítics, Renzi i Grillo. La resposta em diu que, els polítics, siguin de la nacionalitat que sigui, son iguals arreu, no tenen res en comú amb la societat jornalera, emprenedora, comerciant, socialment activa i preocupada. Son una altra casta que té la virtut que tot els rellisca excepte el seu benestar.

El castell de Buda i totes les edificacions adjuntes son una meravella, per la seva arquitectura i per la seva situació. Passegem força estona i la recorrem de dreta a esquerra i a l’inrevés. Tenim gairebé sempre el Danubi a la vista, sota els nostres peus i una panoràmica esplèndida de l’altra riba, amb el parlament en primer pla.

vista de Buda des de la riba de Pest

Quan ja anem baixant coincidim amb un mini concert de 5 membres de la banda d’húsars amb dues trompetes, una tuba, un corn i un trombó que ens ofereixen uns minuts de música.

Per la tarda voltem pels carrers de vianants plens de gelateries, souvenirs, restaurants, guixetes de canvi de moneda i centres de massatge thai, igual que moltes capitals. Acabem pujant a una noria.

Sopem al que es fa dir el restaurant més antic de Budapest. Jo provo el goulash i una carn a l’estil d’aquí i ella un pollastre a la paprika. Molt bó.

Dilluns, 27 de juliol. Decidim fer una volta per un parell de ponts sobre el Danubi aprofitant la visita al parlament i a l’illa. L’edifici del parlament és immens i bellíssim i, com és lògic, està situat en una plaça encara més gran tenint a la seva esquena el riu i, com veurem desprès, una barcassa de guerra amb dos canons que sembla més de decoració que efectiva. El parlament sols és visitable per l’exterior i a distància.

Continuem riu amunt i veiem un bus transformat en barca que navega pel riu. Curiós. Arribem a l’illa, un parc immens al mig del riu i de la ciutat. Conté zones esportives, un parc aquàtic, fonts, zones enjardinades i més. Els vehicles que hi circulen son tots elèctrics, fins i tot el de la policia. Zero soroll, zero contaminació. Lloguem un cotxet elèctric i tombem per l’illa.

Retornem a origen per l’altra riba del riu. A la tarda anem a un concert d’orgue a la basílica de sant Esteve. Aquest edifici ja el vam veure just la nit de la nostra arribada, ara hi hem entrat per gaudir de la seva decoració interior i de la música. Quaranta cinc minuts amb diverses peces força conegudes, ben interpretades i un parell d’elles amb la veu d’una soprano. Es que ens agrada molt la música i no perdem ocasió de gaudir-ne.

Dimarts, 28 de juliol. Pel matí visitem el parc de Varosliget. Una passada. Una de les coses que més ens sorprèn de Budapest és la seva amplitud, la grandària de les seves places, carrers i parcs. Aquest, està situat al bell mig de la ciutat i es un oasi de verdor, de pau, no es sent el soroll dels cotxes, hi ha una zona per a que els infants aprenguin les regles de la circulació, una de venda de records i molt d’espai per caminar a l’ombra d’arbres monumentals. Acabem en una estació de trens que recorda la de França de Barcelona.

vista del parlament des de Buda

Per la tarda anem a comprar coses per als qui s’han quedat a casa i seguim recorrent la part central i més turística de Budapest. Trobem una botiga de música realment espectacular, es diu “Rozsavolgy es Tarsa” i es troba al carrer Petofi Sandor. Es mereix una visita, vegeu que, fins i tot, tenen unes lleixes dedicades exclusivament a Jordi Savall. A part trobareu els cd’s endreçats per intèrprets i per autors. També tenen llibres i objectes relacionats amb la música. Una meravella.

Acabem amb una cervesa a la vora del riu tot escoltant un saxofonista de carrer bastant bo.

Dimecres, 29 de juliol. Volia visitar un altre parc però ha resultat un cementiri. Al final haurem caminat unes tres hores i hem fet cap a un pont sobre el Danubi. Aquesta caminada ens ha permès veure altres racons no turístics de la capital, els edificis segueixen essent grans i els carrers amples però els comerços canvien així com la població, africans, àrabs de diverses procedències, zingars.

Veiem l’estació de trens més important de la ciutat, en una gran plaça i un edifici immens, però pocs trens. Al defora una munió de sense sostre amb aparença d’immigrants abandonats a la seva sort.

Acabem a un altra pont sobre el riu marró des d’on retornem a l’hotel.

A la tarda fem les maletes i anem a donar el darrer volt en el que encara descobrim algun nou racó. Budapest té molt a oferir per passejar, és una ciutat molt amable i confortable.

Una de les coses que hem observat es que tots els escombriaires que hem vist, els que van amb l’escombra i un carretó son persones grans o amb símptomes de marginació, sembla com si l’ajuntament donés aquesta feina a aquesta mena de persones per ajudar-les a reintegrar-se. Fins i tot hem vist un parell de brigades amb 4/5 persones d’aquesta mena, alguna fins i tot més jove, dirigida per capatàs aparentment no marginat.

Aquí sí que algun vehicle va a tota velocitat i fent força soroll aprofitant les grans avingudes existents; però en conjunt la ciutat és silenciosa, no hem vist embussos de trànsit, no sonen les botzines i la gent es calmada.

A tots els llocs, botigues, bars, restaurants, etc, els dependents parlen anglès correctament si bé no es distingeixen per una excessiva amabilitat, son una mica secs.

basilica de sant Esteve

Dijous, 30 de juliol. Ens llevem a les 02:45 am. Ja tenim les maletes fetes. Un taxi ens du a l’aeroport. Una cua enorme als mostradors de Wizzair, però tot va a bon ritme. L’embarcament és més cutre perquè hi ha obres i ens tenen com a bens camí de l’escorxador.

Arribem a Barcelona amb 45 minuts de retard. Els fills de la Isabel son a l’aeroport per rebre-la, molt emocionant.

Cotxe i a casa. Altre cop. Ara toca rentar, posar cada cosa al seu lloc i d’aquí a dos dies, començar a preparar el següent viatge.