viatgesicaminades.blogspot.com

dilluns, 28 de setembre del 2015

INICI DE TEMPORADA

Tornat del viatge toca reprendre la tasca de caminar. Per si de cas he escollit una ruta fàcil i a la vora de casa. Fa temps que no exercito les cames i potser notaré la manca d’hàbit d’anar posant un peu desprès de l’altre quan hi ha pendents. I he oblidat els bastons, tant necessaris que se m’han fet aquest darrer temps.
Surto de Riudecanyes per anar a trobar el pantà i recórrer la presa per accedir al camí del mas de la Badora o de l’antiga pedrera del mateix nom, continuar vers Montclar i pel camí de Riudecols arribar al collet d’en Cases, des d’on es pot veure l’antic mas d’en Cases, avui tot refet i que gaudeix d’un espectacle visual incomparable.
Decideixo pujar al Bres, des del seu cim, un punt geodèsic, tinc la oportunitat de calmar la set i la gana del meu paisatge, de la meva terra, del meu espai, del lloc d’on em sento. 360º d’espectacle. L`Argentera, allí dalt, Duesaigües queda amagada i enclotada tot i que puc veure un trosset d’un dels seus ponts, a dalt tota la serra de l’Argentera i Pradell, el coll de la Teixeta, el collet dels Feixos, Puigcerver, Les Irles, Riudecols, les Borges del Camp, Maspujols, Reus, Tarragona, Altafulla, cap Salou, el mar, Salou, Cambrils, Riudoms, Montbrió, Botarell, Mont-roig, l’Arbocet, Vilanova, Montclar, Riudecanyes, l`Hospitalet, l’Ametlla, el delta, els Dedalts de Vandellòs, la muntanya blanca, la serra de la Miranda, la Mola de Colldejou, les Pedrisses ..... m’ho sé tot de memòria i he recorregut molts dels camins que ho travessen. Em sento bé, a casa, on vull estar, per més que vulguin no me’n podran fer sentir foraster; no em pertany, soc jo qui pertanyo a aquest territori en el que vull reposar per sempre. Com reposo ara, assegut al cim de el Bres, deixant anar la meva mirada, deixant anar el meu esperit, arrelant-me a la terra.



Vaig baixant de retorn, mas del Rat, l’estació i un darrer tram per carretera perquè no hi ha voluntat de trobar passos per camins. Els darrers metres per l’antic camí a l’estació fan pena, plens d’herba. Tant costa dedicar dues hores a tallar l’herba amb una desbrossadora? No pot fer-se’n càrrec la brigada municipal de fer-ho? És una veritable llàstima la poca sensibilitat dels ajuntaments envers els seus camins tradicionals. Ara dominen els ral·lis de cotxes i les rutes de bicicleta, el senderisme, els camins dels nostres avantpassats, els camins d’una Catalunya mil·lenària son el passat, història antiga a oblidar. Quina llàstima! I tant que s’omplen la boca en com promocionar el territori i el turisme!
antic camí de Riudecanyes a l'Estació

antic camí de Riudecanyes a l'Estació

antic camí de Riudecanyes a l'estació

Em pregunto sempre si el poble i els polítics vivim en el mateix món.

Sempre em responc que no; el món del poble és molt dur. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada