CAPITOL VI - XILE - ILLA DE PASQUA

30 de setembre - divendres

Pel matí tour a las PIEDRAS ROJAS i als PETROGLIFOS. Normalet. Primer et duen a uns 70 quilòmetres de la ciutat per veure una gorja a la serralada de DOMYNKO, que no pertany exactament al que és coneix com el desert d’Atacama. Aquí podem veure tot un conjunt de serra erosionada per l’aigua i el vent formant gorges, barranquets, caigudes i formes de roca i terra especials. També i degut a la gran quantitat de minerals que hi ha la majoria de roques son vermelles però també en trobes de verdoses i altres tonalitats.

vall de l'Arco Iris

Desprès anem a veure els petroglifos de HIERBAS BUENAS. Sobre unes roques d’origen volcànic, al llarg dels segles els indígenes van dibuixar els animals i les coses que els rodejaven, a l’estil dels dibuixos del desert algerià, d’Altamira i altres llocs, sols que aquí son gravats en la pedra, no pas pintats.

petroglifos de Hierbas Buenas

I per avui prou.

1 d’octubre – dissabte

San Pedro de Atacama, seria un poblet de misèria si no fos la porta del desert i el punt de pas fronterer amb Bolívia just pel punt del desert i salar d’Uyuni. De fet, actualment, tot i la massificació turística del lloc, san Pedro és un conjunt de carrers de terra sense cap atractiu més que una església del temps dels castellans, es clar.

església de san Pedro de Atacama

La part central del lloc és un conjunt de cases baixes en les que sols pots trobar quatre coses: algunes petites botigues de queviures, restaurants i cafès, botigues d’artesania i agències de tours.

El que sí hi ha son molts “hippies” o com es digui ara, d’origen argentí la majoria, que venen quincalla artesanal pel carrer i alguns “penjats” – disculpeu que ho digui així – bruts i amb aspecte de dependre més d’alguna droga que de res més.

Les agències venen totes els mateixos productes, que no passen de 7 diferents i tots son a un màxim de 100 kms del poble. No n’he vist cap que ofereixi alguna travessa del seu propi desert.

Recordo que el desert d’Atacama és el lloc més sec del món i que te una extensió d’uns 1000 quilòmetres al llarg de tota la costa xilena arribant fins al Perú on pren el nom de desert de Nazca. El motiu de la sequedat és que la serralada andina evita la circulació de núvols i, conseqüentment, amb ells les pluges.            

Avui serà un dia de trasllat. Des de san Pedro a Calama amb bus i d’allí amb avió a Santiago.     

El bus de TURBUS ha sortit a l’hora, excepte pel tardaner de sempre. Gairebé tota la ruta passa pel desert d’Atacama, d’una solitud i bellesa extraordinàries. 

desert d'Atacama

Arribant a Calama, una gran ciutat en mig del no res, potser crescuda sols per les mines de coure veïnes, veig una gran instal·lació fotovoltaica i una altra de aerogeneradors, totes dues aprofiten una de les formes d’energia que brinda el desert.

Li demano al taxista d’aturar-nos en un lloc on tinguin aire a pressió per mirar de traure una mica de la pols que des del desert d’Uyuni duc a les sabates, a la motxilla personal i a la maleta, desprès em deix a l’aeroport, petitet, casolà i amb unes estructures de ferro que em recorda el de Barcelona, però sense comparació. Menjo una mica i a esperar el vol que ha de dur-me a Santiago.

Estic content, he superat l’etapa dura del viatge, el desert amb les seves incomoditats, ara arriba una altra etapa més còmoda, igual de plaent, però més fàcil de fer. M’entren dubtes de continuar o tornar, però crec que, ara mateix, el més intel·ligent es tornar, Xile estarà on és durant molts anys.

Sorpresa. Em semblava que la Michelle Bachelet seria una de les governants sud americanes acceptades, però el taxista diu que no. Concretament cita la paraula CORRUPCIÓ, una paraula per desgràcia comuna en tots els països visitats i, ja sabem que Argentina i Brazil tampoc se’n lliuren d’ella, o sigui que ... hi ha un ple. Potser aquesta mania i costum de la corrupció els ve de la “madre patria” en que, deu n’hi do, quanta n’hi ha i no excloc a Catalunya, que també en tenim.  

serralada dels Andes a les portes de Santiago de Xile

SKY AIRLINES, companyia aèria de baix cost. Per poc que pugui no tornaré a volar amb ells. Un espai més que estret, sembles un pollastre engabiat conduit a l’escorxador, i tampoc posen l’aire fred i fot massa calor dins l’aparell.

Arribo a Santiago, menjar una mica i a dormir.

2 d’octubre – diumenge

Em sembla que la part dura del viatge arriba ara, estic refredat altre cop i  amb una mica de febre i tot.

Santiago, de bon matí. Tot tancat. Al centre, a la plaça de la bandera una prova atlètica de caire solidari. Poc a poc, al centre, es van obrint comerços, la gent omple els carrers centrals. A l’avinguda Puente, hi ha manters a tocar, tots cridant el seu producte. A la plaça d’Armas, algun predicador amb potent megafonia intenta convèncer als descreguts.

predicadors

Santiago entra a la primavera. Des de la finestra de l’apartament puc veure els cims encara nevats de les muntanyes properes. L’ombra es fresca però el sol escalfa. Juntament amb la primavera apareixen les fulles als arbres i les dones es desfullen i comencen a mostrar-se, sandàlies, minifaldes, bruses, melics, escots ... Un bell paisatge.

Salvador Allende

A la tarda torno a sortir una mica per ventilar-me. Mala pensada. El refredat vol ser covat. Localitzo els busos de l’aeroport per demà, no els tinc massa lluny.

Al matí he preguntat pel bus turístic i han dit.

-      El último sale a las 06:30 pm

Així que aquesta tarda volia fer el tomb a la ciutat. Arribo a l’home anunci a les 04:30 pm i pregunto:

-      A què hora sale el pròximo bus?

-      Pues hay uno que salió una hace 10 minutos - flipo.

-      Pero, y el pròximo?

-      En unos 20 minutos.

-      Bien, vendame un billete.

-      Tiene que ir al mercado central  pero no le interesa porque no va a poder hacer todo el recorrido – cada cop ho entenc menys.

-      Es que el recorrido dura 2 horas 30 minutos i a las 06:30 cierra el recorrido, así que no podria terminarlo

-      Ah!  y entonces, por que sale, si no hace todo el recorrido?

I comencen a dir coses intentant espolsar-se de sobre un turista que pregunta massa.

Passo per les places principals fent les fotografies obligades i torno a l’apartament a covar el refredat. Tinc mala sort, ara que em toca anar  l’illa de Pasqua ... Al vespre vaig a urgències, això no és com Equador, d’entrada paga 21.350 pesos xilens, uns 30 euros. Desprès de dues hores marxo. En aquest aspecte Xile és com Catalunya.

3 d’octubre – dilluns

Avui torna a ser un dia d’esperar. Fins les 18:15 no surt el vol i amb el refredat no tinc ganes d’anar a voltar.

Santiago és una capital moderna en tots els sentits, grans avingudes, semàfors, respecte dels senyals de trànsit, no sents els clàxons, les persones son més europees, no tan morenes i les dones més fines, més femenines, pel meu gust. I no em titlleu de masclista, és que m’agraden les dones, gairebé totes.

Faig el viatge en classe bussinnes, no hi havia altra bitllet, és car, però era ara que soc aquí que hi havia d’anar. Aquesta línia sempre va plena amb els passatgers de la pròpia illa i si no el compres molt aviat, no n’hi ha. La classe bussines és una altra cosa i un cop a la vida, no fa mal. L’hostessa dolça com un caramel, que si un vinet, que si una aigüeta, que si carn o peix per sopar, que si en vols més, que si vols dormir o vols conversa, que ... era a punt de dir-li una cosa en la que pensaria el meu amic Gerard però he callat. En aquesta zona no tenen una senzilla manta de gore tex, tenen un plumó blanc, com el de casa, més petit i menys pesant, però plumó. El seient s’aplana totalment, per sopar, estovalles i coberts d’acer i gots de vidre (si algun terrorista llegeix això ja sabrà no li cal pujar-ho dissimuladament a l’avió, sols li cal anar-ho a trobar a “bussines class” ja li ofereix la companyia de manera legal). Ah..!! i lavabo exclusiu per aquesta classe, total 20 persones més les hostesses. Llàstima que el vol se m’ha fet curt.

Quan arribo a MATAREVI, aeroport de l’illa de Pasqua, segona sorpresa, un rètol amb el meu nom i un collaret de flors. L’hotel ha enviat algú a recollir-me. Gràcies.

Amb el refredat, les pastilles, passar fred i calor durant el viatge ... estic cansat. Dutxa, llegeixo una mica i a dormir.

4 d’octubre – dimarts

L’hotel té molta aparença però se li nota que va avall.

Esmorzo i vull anar al volcà RANO KAU, un de les meravelles de l’illa, però abans he d’anar a comprar aigua al poble. El lloc no és un poble compacte si no una extensió gran en la que hi ha diversos carrers amb cases escampades, de manera que tardes en arribar al “centre” o lloc important. Els carrers no tenen cap indicació, de manera que has d’orientar-te com pots, prenent referències, tampoc hi ha massa il·luminació, de manera que, a la nit, difícil tornar; taxis pocs.

primer grup de moais

Bé, la qüestió és que quan soc al poble vaig fent la ruta de la costa que em porta a veure els “moais” de HANGA KIO’E, HANGA PIKO, TAHAI, HANGA ROA. Aquests “moais” estan escampats al llarg de la costa, una costa de pedra volcànica que el mar ha anat erosionant despietadament i ara tot és un roquissar desmuntat sense cap platja. No hi ha escultures destacables o frapants.  

Al lluny veig uns núvols que presenteixo d’aigua i que finalment em mullaran.

A la tarda sí que vaig al volcà o crater de RANO KAU. Ara ja fa sol i em toca caminar de pla pers carrers fins arribar a la desviació per agafar un sender de terra que s’enfila turó amunt. I va pujant, de moment vaig bé, tot i els dies que porto sense esforçar-me i a nivell de mar, no em costa respirar, però quan ja porta una estoneta les cames avisen.

camí de la localitat d'Orongo i crater del Rano Kau

RANO KAU és un crater ple d’aigua amb una certa vegetació que dóna vida a una determinada fauna. Actualment és una reserva hiper protegida dins el parc nacional de l’illa de Pasqua. Realment és molt bonic arribar aquí dalt i veure: el crater ple d’aigua, RAPA NUI, allà baix, a la vora del mar i espais blaus de mar en d’altres racons segons et vas bellugant pel contorn del crater. No sabria dir si és una de les meravelles del món, però sí que és bonic i dóna bo asseure’s un estona i contemplar el paisatge a banda i banda.  

crater del Rano Kau

5 d’octubre – dimecres

Per avui he llogat un vehicle amb el que he donat el tomb a l’illa per l’única carretera que hi ha i m’ha permès veure tots els moais escampats al llarg de la costa i que encara no havia vist: Hanga Te’e, Hua Reva, Akahanga, Tongariki, Anakena, Ahu Akivi per citar els més importants. El més espectacular son els quinze moais en diferent estat de conservació que hi ha a Tongariki. També es força espectacular el lloc d’on els treien, de la pedra volcànica del volcà Rano Raraku, al que desprès de recórrer tot el sender amb les restes de moais a mig fer, he pujat al cim. Al crater hi ha una llacuna tan o més bonica que la del Rano Kau.

falda del volcà Rano a Raraku d'on s'extreien els moais

Moais de Tongariki

A la platja d’Anakena m’hi he banyat. És l’única platja amb sorra de l’illa, amb una aigua de color turquesa, clara i transparent en la que abelleix banyar-t’hi. Vull dir que de camí a aquesta platja m’he aturat a fotografiar més aigües de color turquesa; això sí que ho trobo meravellós, els colors que pot agafar l’aigua de mar.

platja d'Anakena

crater del volcà Rano a Raraku

Donades les mides de l’illa em semblava que amb un matí podria fer tot el recorregut. Error. Encara m’ha quedat algun petit detall, per exemple Orongo i perquè plovia; ja em vaig mullar ahir i no tenia cap ganes de repetir-ho.

Tornat a l’hotel, dutxa i descans. Al vespre he baixat a sopar, sense massa gana. M’he assegut en un restaurant i de sobte s’ha posat a ploure, una d’aquestes pluges tropicals que duren 5 minuts. La gent ni en fa cas, ningú corre desesperadament a la cerca de sopluig, continuen amb el que fan i desprès, mullats, continuen fent el que feien. Ha sortit un arc de sant Martí espectacular que moltes persones han volgut fotografiar, jo un d’ells, es clar.

Quan vaig arribar a l’illa em vaig adonar de que els nadius d’aquí son diferents, son més Tahitians o Hawaians que sud americans o llatins. Se’ls nota en tot, en el color, en el físic, en el vestir, en el pentinat, en els tatoos, en els ornaments que duen i en l’idioma. Ells son pasquenses, no xilens. Ells son tan xilens com nosaltres espanyols.  Tenen diversos moviments independentistes que fins i tot van protagonitzar no fa massa un bloqueig dels “seus” monuments als que durant uns dies no hi va poder entrar ningú més que ells.

grup de Ahu a Kiwi

Baix el meu punt de vista Pasqua no pot sobreviure sense Xile o qualsevol altra metròpoli que l’empari. Aquí sols hi ha cavalls, vaques i moais, tota la resta ha de ser portat des del continent, tampoc tenen cap moll on hi pugui atracar un vaixell i descarregar ràpidament la mercaderia, tot ha de fer-se a través de barcasses. L’hospital és miniatura, l’aeroport és pista única, un accident i bloquejat. La majoria de joves van al continent a estudiar, els malalts greus també.

A Xile potser sí li pot interessar desfer-se de l’illa, estalviaria diners, però Pasqua, crec, no podria sobreviure, l’única alternativa seria el turisme, però en necessitarien tants que ensorrarien el sistema. De tota manera aquí la gent viu molt al seu aire tradicional, no els veig amb el desfici de modernitat d’altres llocs, em sembla que els agrada ser com son i poc volen canviar, ells aferrats a les tradicions i a la seva terra, potser els més joves faran algun canvi més endavant.

L’illa és molt cara i per això no es veu gaire turista motxiller. Aquest  és un motiu pel qual a les 22:00 ja gairebé tot és tancat. Aquí hi ha un turisme amb poder adquisitiu, madur, tranquil i respectuós amb l’entorn. La infraestructura és bastant bàsica i no se si aguantaria una arribada massiva de turistes.

M’ha costat molt car venir aquí, però no em penedeixo, si més no haure estat a Pasqua quan encara esta ben conservada i poc massificada.

6 d’octubre – dijous

Darrer dia sencer a l’illa, avui ja no tinc cotxe i faig caminant un parell de coses. S’ha llevat un dia gris i ha anat fent petites pluges, sort de la capelina, menys volum i pes que hauré de tornar.

antic i modern

A la tarda comprar. No m’allibero de comprar, vull tenir un detall de cadascun dels llocs on he estat i també he de dur alguna cosa a persones molt concretes, ja fa temps vaig deixar de comprar regals per a tot hom, em sortia més car que el viatge. 

Ara ja visc en una situació en que soc més a casa que aquí, son les escorrialles del viatge.

Un taxista d’origen xilè, ja gran i amb fills aquí em diu que quan tots els grups independentistes de l’illa es posin d’acord i mirin pel bé general, ell també se’n farà d’independentista, però ara, que tot van pel seu cantó i propi benefici, no ho té gens clar. Pel que m’explica, la qüestió de la corrupció, la mentida política, la falsedat general es cosa mundial. Alguns detalls els puc aplicar clarament a Catalunya, cup, cdc, esquerra, tots volen la independència, però no es posen d’acord en com i així no avancem, al final els únics fotuts de de bó som els qui realment la volem de totes totes.

Tan diferent que és el món i a tot arreu trobes el mateix: corrupció política. Quina llàstima.   

7 d’octubre – divendres

Això s’acaba i no puc evitar començar a tenir el cap a casa, en el futur. Aquí ja no em queda res a fer ni a veure, sols a Santiago agafar el bus turístic i voltar la ciutat, la resta del temps és per esperar i anar de vol en vol, és la part lletja dels viatges llargs, pel teu compte i en uns trajectes que has d’anar enllaçant per tornar.

Avui l’avió porta una hora i quart de retard que al final en seran dues.

marxant de l'illa, des de l'avió

Pasqua? Jo diria que és un lloc mitificat, certament és molt maca, te panoràmiques impactants, espais naturals meravellosos, els moais son espectaculars però, en conjunt, és com d’altres llocs del món. Jo no la posaria en el primer lloc del ranking mundial. Entenc pugui haver-hi persones que sí li trobin un encant especial, una mística que els arriba al seu fons, per això les persones com diferents, tots tenim la nostra manera de mirar i sentir.

Potser és que jo ja he estat a la majoria de llocs dits els millors de món i ara se’m fa difícil trobar espais millors. Què he vist? Les piràmides egípcies,  l’Himalaia, el Potala, el Taj Mahal, el Kruger, la posta de sol a la punta sud d’Àfrica, la sagrada família, una posta de sol als temples budistes de Myanmarr, Hoi An, Machu Pichu, Versalles, el desert algerià .... no goso posar ordre en aquests llocs, per mi tots tenen la seva bellesa, el seu encant.

Però no em penedeixo d’haver vingut, o ho feia ara, o ho hagués fet més endavant, per tan, ja és fet i ben fet està.

El que si em queda per fer es el sud de Xile i Argentina i no he de tardar gaire – o potser sí – en fer-lo. Aquells espais naturals oberts, grans, salvatges sí que em poden captivar. De moment, a casa a reorganitzar-me una mica tot començant s planificar el proper viatge. 

8 d’octubre – dissabte

Tot i que l’hotel té un cost considerable l’esmorzar fa riure, em pensava trobar un buffet lliure com cal i em racionen fins i tot l’aigua calenta pel cafè que, a més, es de sobre.

Faig la ruta amb el bus turístic que l’altra cop no vaig poder fer. Una pena. Santiago és molt gran i té un centre força maco i resplendent, amb grans casalicis però la resta és com qualsevol altra ciutat, grans avingudes amb edificis alts plens d’oficines i zones residencials, algun centre comercial, aquí dit “mall”, de grans dimensions i  prou.

A la tarda he donat un volt pel “cerro de santa Lucia” que el tinc davant de l’hotel, un turó que han sabut conservar com a espai verd i lloc al que moltes persones venen a passejar amb la família o els nuvis cercant racons on acaronar-se, també ofereix bones vistes sobre la ciutat i les muntanyes properes en les que s’hi observa neu, recordo que l’Aconcagua, de 6000 metres i la muntanya més alta dels Andes, no és gaire lluny d’aquí.

vista aèria de Santiago de Xile

Bé, cal acabar de deixar passar les hores i emprendre la part més cansada del viatge:la tornada, no sé què ho fa però sempre m’enganxa amb grans tirades i grans escales intermitges que m’esgoten.

9 d’octubre – diumenge

Vaig a trobar el bus de l’aeroport caminant, tinc temps i m’anirà bé exercitar les cames. Vulgui o no em toca viatjar amb SKY, suposo tornaré a anar enllaunat en un espai ajustadissim, sols son dues hores. He decidit recollir l’equipatge a Buenos Aires, fer els tràmits d’entrada i tornar a facturar, m’ajudarà a passar les 7 hores d’enllaç que tinc i, potser, redueixo el risc de pèrdua de la maleta.

Una cosa encara no comentada. A Xile totes les factures d’hostaleria venen incrementades en el 10% en concepte de propina. En alguns llocs hi posen la llegenda: “propina sugerida” i en molt pocs et pregunten si hi estàs d’acord. Si la retalles, el algun lloc et diuen: “gracias generoso”, en alguns llocs el cambrer/a ho sap i s’esforça una mica i d’altres no tant o gens. A l’aeroport és el lloc on sols hi afegeixen la llegenda de “propina sugerida” sense l’import i també és l’únic lloc on el cambrer/a no fa cap esforç per guanyar-se-la.

Faig comptes d’hores. He sortit de l’hotel na les 09:00 hora local, que son les 18:00 a Barcelona. Si arribo dilluns a les 17:00 son unes 26 hores de viatge sense comptar el que em quedarà fins arribar a casa que poden ser unes tres hores més. Com ja he dit, és la part més cansada. 

Quan tens pressa o vas just de temps tot funciona amb retard, quan et sobra temps, tot va a l’hora. El vol de Sky surt i arriba segons el seu horari.

Argentina. Aeroport en obres, llarg camí a l’aire lliure per anar de la terminal A a la C. Aquesta sembla que té pocs serveis i dino a base baguettes. Les noies del bar van dormint, no tenen cap interès en la feina, jo no tinc pressa però tinc gana. Encara em queden sis hores de vagarejar per aquí. 

la serralada dels Andes des de l'avió

Argentina és un acudit. Sin diferents. Ampolles d’aigua, les pots pujar a l’avió. Detecció de monedes i metall a l’arc detector: negatiu. Sabates esportives que enlloc del món t’has de traure: aquí sí. Safates per posar les coses menudes a la cinta de raig X, aquí no. A l’entrada al país no et fan omplir cap paper però tot sofisticat amb fotografia i empremta digital, a l’entrar amb ulleres, al sortir sense, “es la norma”.

-       Pues a ver si se aclaran – dic tot ofensiu. No em donen resposta.

Més em val callar, ja he passat tots els controls i sols em queda passar el control de vol, vull dir el que dura el vol i que aterri suament a Barcelona amb el meu equipatge a la panxa de l’avió. Amb aquest hauré fet 10 vols en aquest viatge.

No vull temptar la sort però en tots els vols que he arribat a fer durant els anys de viatges sols m’han perdut l’equipatge en dues ocasions i en ambdues l’he recuperat als pocs dies. Espero que ara tot segueix igual.

I efectivament, equipatge i jo, arribem a casa junts, sans i estalvis.

Ara a pensar en el proper