PENÍNSULA VALDÉS

8 de novembre, dimarts

El viatge amb bus des de Buenos Aires a Puerto Madryn tarda unes 21 hore. Vaig escollir el millor que hi havia i ha resultat no tan bo; desprès de milers de quilòmetres en bus per Perú sobretot i altres països ja sé quin pa s’hi dóna, però em semblava que Argentina estaria millor i veig que no, com tampoc ho està el servei, si he de parlar pel que he trobat en aquest bus.

Repeteixo, no viatjar amb Don Otto o Via Bariloche, que son el mateix.

També he de dir que encara he pogut dormir bastant i he arribat no gaire malament.

A Puerto Madryn, una ciutat lletja i sense atractiu tampoc he tingut bona arribada. El lloc de l’apartament no identificat i el taxista es tornava lelo. La propietària complicant-se la vida i sense actuar de manera racional i coordinada. He pensat, osties tu, quina entrada més triomfal, l’has ben cagat de venir aquí.

Com que encara n era l’hora d’entrar a l’allotjament (això és raonable) he anat a caminar. Estic a l’altra punta del poble i es dóna el cas que tots els serveis no son a la meva punta. Sort que tinc un super davant de l’apartament i em cuinaré jo mateix.

Quan he pogut entrar a l’apartament m’he dutxat, he arreglat les coses, he dinat, he dormit i m’he sentit millor. Aleshores he tornat a veure a la dona. En fi, sense comentaris.

Demà aniré a navegar per intentar veure balenes i passat demà aniré a intentar veure elefants marins.

9 de novembre, dimecres

La Marisol, la propietària de l’apartament, m’ha convidat a cafè aquest matí com excusa per parlar una estona.  M’ajuda entreveure el caràcter argentí, molt centrat en si mateix, com si els seus problemes fossin únics al món i, naturalment, son els mateixos que hi ha arreu: corrupció descarada dels poderosos econòmics i polítics, injustícia social, cultura dels drets i oblit de les obligacions i tants d’altres.

En Mario, em recull per anar a Puerto Piràmide on embarcaré per intentar veure balenes. En una barca adaptada pugem unes 45 persones. El pilot i el guia duen l’embarcació vers el lloc on ja saben hi és. Dic “es” en singular perquè sols n’hi ha una amb la seva cria, la temporada ja s’acaba i les altres ja han marxat.

Un espera, amb tota la il·lusió veure cues enlairades, balenes saltant, fumeres d’aire sortint dels seus respiradors. Res de tot això. Una balena molt gran que gairebé tota l’estona ha estat submergida i quan ha emergit sols ha deixat veure una petita part del seu llom i una cria d’uns quatre mesos que si era més a la superfície però sols deixant veure no sé ben bé quina part del seu cos.

el guia deia que era una cria d'aquest any

Hem estat una hora i poc al seu costat intentant traure bones fotografies i esperant el detall que fes d’aquesta visita, un record inesborrable. No s’ha produït. Mala sort. I dins de tot bona sort perquè feia un temps esplèndid, amb sol, sense núvols, mar molt calmada i bona temperatura. Demà bufarà sud-oest, farà fred, núvols, onatge i tancaran el port, o sigui, no es podran anar a veure balenes.

però 4 metres i mil quilos

Les balenes es veuen a Península Valdés la qual forma dos golfs de mar i en un d’ells es on venen a aparellar-se i a criar.

aqui sí es veuen clars els respiradors

Per anar de Puerto Madryn a Puerto Piràmide hi ha uns 100 quilòmetres, molts d’ells pertanyents a un parc nacional protegit. De tota manera les terres son de propietat privada, estan tancades amb filat metàl·lic i al seu interior hi pasturen ovelles, algunes vaques, cavalls i guanacos. De fet els guanacos son salvatges i entren en competència amb les ovelles per l’herba però estan protegits. L’extensió que es veu és com gran part de l’Argentina, plana i pren unes dimensions que a nosaltres, els catalans i els europeus ens costa d’assimilar ja que venim de països petits on les distàncies es medeixen en alguns quilòmetres, com a molt alguna desena, mentre que aquí  es medeixen en centenars i algun cop en milers.

11 de novembre, dijous

He volgut fugir una mica de les excursions programades i aptes per a tothom, massificades. L’hostalera em va presentar en Mario i em vaig decidir per ell. Un motiu, la seva persona que m’oferia confiança, un altre que m’oferia anar a un lloc on no hi va ningú i on podria veure elefants marins a tocar.

A península Valdés també n’hi ha però la distància mínima son 50 metres. No em convencia. A més, amb en Mario he pogut parlar de moltes coses i, viatjant amb el cotxe, he vist més d’aquest immens espai buit que és la Patagonia i Argentina.

Aquesta nit ha canviat el temps, ha entrat en sud oest anunciat i ha baixat la temperatura. Quan amb el cotxe d’en Mario enfilem l’autopista de Puerto Madryn a Trelew apareix davant meu l’immensitat de la Patagonia, quilòmetres d’espai davant, darrera a dreta i esquerra, pla, o amb lleugeres ondulacions,  ple de matolls de secà i amb filat metàl·lics a banda i banda de la carretera delimitant propietats de fantasmes perquè no veus mai cap edificació tipus masia que permeti pensar que allí hi viu un “estanciero”. Però hi son.

ESPAIS IMMENSOS

Passat Trelew, una ciutat originada per gal·lesos que van promocionar i treballar en la construcció del ferrocarril, en Mario agafa una pista de terra, un “ripio” n’hi diuen aquí, i avança fins trobar un cartell que diu ISLA ESCONDIDA. Encara queden 8 quilòmetres de “ripio”. A part de que, fins aquí, la panoràmica ha estat espectacular, quan desprès la darrera corba apareix la costa ... et quedes bocabadat.

En Mario ja ha vist el que anem a trobar i m’ho fa veure. Atura el cotxe i baixem a vora mar. Efectivament, al llarg de la platja es veuen no se quants elefants marins jovenets i en un racó una massa immensa amb un nas allargat; és el mascle, el propietari de les femelles del voltant.

Ç

EM VIGILA, NO HO SEMBLA PERÒ EM VIGILA

De moment no faig cas dels petits i em dirigeixo al mascle, vaig en compte, diuen que tot i el seu pes son més ràpids del que penses. M’afavoreix  el vent que va de ell a mi, es a dir, que no li és fàcil sentir la meva olor, però em veu. Suposo pensa tinc més por jo que ell. En Mario s’acosta per fer-me unes fotografies i m’atanso més a l’animal. No protesta. Quan recupero la càmera intento apropar-me més i, de sobte, ell s’alça i obre la boca. Osties. Surto corrents sense temps de fer cap fotografia d’aquest impressionant animal en posició més dreta i la boca oberta. Suposo que ha fet el que cal, marcar distància, territori ja que per més que bellugui al seu entorn no belluga, es limita a obrir els ulls i prou.

VEIEU COM TE ELS ULLS UNA MICA OBERTS

Vaig a caminar una estona per aquesta costa plena de pedra trobant més cries i femelles. Elles no son tant grans com el mascle i tampoc tant agressives de manera que puc fer fotografies a pler, fins i tot tocant una de les cries que no em fa ni punyeter cas. Estan recoberts d’un pèl dolç, suau, gens aspre; son com un peluix que puguis tenir per casa.

no se quin dels dos agrada més

En aquesta zona hi ha un tram de costa, no gaire fàcilment accessible, d’una bellesa espaterrant, un lloc feréstec, salvatge, solitari on et pots retrobar amb tu mateix i la natura i, alhora, un espai màgic per la presència d’aquests animals que et deixen acostar prudentment, per la pròpia natura, les aus, les plantes.

un grup de femelles barallant-se

Un goig. Argentina no és per visitar, Argentina és per viatjar amb un motorhome i perdre’s en l’infinitat d’espais immensos, solitaris, naturals que té. M’adono que estic perdent el temps i els diners, amb la quantitat de coses a fer, espais a veure, llocs on perdre’s, on estar passant hores ...

la platja amb tot de joves elefants/es dormint

En fi, demà El Calafate, la Patagonia encara més profunda.