D'ARBOLÍ A VILAVERD

DIA 1, 14 de juliol de 2014, dilluns

Surto de l’Arbolí a ¾ de 4 amb la sort que encara no fa la calor forta de juliol. De moment toca pujar fins a Gallicant. Em sento bé i animadet. Baixo als gorgs, ara amb poca aigua però que ja fan bonic.

ELS GORGS 

ELS GORGS

ELS GORGS

Pujada fins al mas dels Frares, ja noto el pes de la motxilla que no estic acostumat a dur i la suor em regalima pel front obligant-me a parar cada poc per eixugar-la. Per un moment el camí pren la direcció contrària al meu destí. Arribo a la pista que m’ha de dur al pla de l’Agustenc, se’m fa llarga, al meu record no diu pas que ho fos tant. Mentre camino, recordo el darrer cop que vaig passar per aquí amb la Manuela Ferrari, la noia que vaig conèixer a Vietnam i amb la Lula, la dona d’en Gerard en una de les poques vegades que vingué a caminar amb nosaltres. No recordo pas els altres. Devia ser sobre el 2000.

Finalment trobo el cartell que m’indica per anar a La Mussara i l’agafo; quan soc a la carretera m’adono que he baixat massa d’hora i he de fer camí per la carretera; no es aquesta la drecera que havia de seguir.

Sigui com sigui arribo al refugi encara tancat. Em dutxo i canvio de roba i m’assec al solet gaudint de l’espai i de la vista. El refugi de La Mussara és en un lloc privilegiat amb una panoràmica esplèndida sobre Tarragona i rodalies. Estic sol i tot plegat es silencia, trencat amb suavitat per algun cant d’ocell i una mica de la remor del vent al passar entre els pins; no tinc paraules per descriure el que sento estant en un lloc així que, en la meva soledat, es com si fos únicament i exclusiva per a mi sòl.

REFUGI DE LA MUSSARA

Arriba el guarda, bec un parell de cerveses, sopo, em deix l’esmorzar de demà, pago i marxa. S’ha fet fosc i tot de llumetes omplen el camp de Tarragona. I jo soc aquí dalt i ho puc contemplar tranquil·lament, ara ja en un complert silenci. Em sento l’amo i senyor dels roquers que hi ha per la vora i les profunditats que duen a l’ample vall plena de llums.

Per a mi no hi ha res millor que la muntanya.

DIA 2, 15 de juliol de 2014, dimarts

Quan en llevo em fa mal tot. He dormit malament i em fa mal l’esquena. Es força aviat i gairebé puc veure el naixement del dia sobre la plana, perquè l’espectacle visual segueix allí, al meu abast.

L’etapa a fer no es massa llarga i faig una mica de temps abans de sortir. Per marxar sí ho faig per la drecera que conserva la meva memòria. El GR7 esta patint les feines de tala d’arbres que necessita per protegir-se d’incendis salvatges, però això significa que totes les marques de GR han desaparegut i has d’anar amb el GPS i el sentit d’orientació ben despert; a les principals cantonades hi ha els pals indicadors que t’orienten i asseguren no t’has perdut.

Al desviament de la font dels Agrèvols s’acaba el maldecap i el corriol és ple de marques. Arribant al mas del Cisterer reconec un tram de pista que vaig fer amb en Xavi Pagès i la seva colla. Passo per la font Fresca, arribo al mas dels Cisterer, les runes del que va ser una esplèndida masia. Desprès 50 metres perdedors si no els coneixes. El Bosquet: quan era jovenet, molt jovenet (14/16 anys) sols hi havia runes, ara hi ha cases refetes amb pedra, conservant l’estil original. Molt maco.

Desprès de El Bosquet altre cop les feines de bosc, absència de marques. He d’anar amb molt de compte, tot i així erro un parells de centenars de metres.

Mont-Ral. El refugi es obert i hi trobo un cosí germà que fa temps no veia. Primer vaig a posar-me decent i rentar una mica la roba i desprès la fem petar una estona. En Ramon es de molt bona pasta, molt bona.

Dino i intento dormir una mica. Trobo a la lleixa de llibres un de Lucia Etxeberria “Beatriz y los cuerpos celestes” i m’hi enganxo pel que queda de dia. Aquí l’espectacle visual no es el mateix que a La Mussara per bé que és ben espectacular. Bufa una mena de brisa que refresca l’ambient i el fa respirable. Abans de tancar la nit observo com puja una mena de boira i en Pere, el guarda, m’explica que cada nit es igual, és boira marina produïda per la calor.

LA BOIRA MARINERA PUJA A MONT-RAL

Sopo quan encara hi ha llum mentre parlo amb en Dimitri un rus de Ucraïna que m’explica que aquest país, Ucraïna, es una invenció que mai havia existit abans en temps històrics i que no ens hem de creure tot el que diu la TV ja que la major part es incerta per no dir mentida. La veritat es que sembla un home instruït i parla bé i amb alguna dada històrica i jo no tinc cap element per discutir-li el que em diu, sols el que he anat llegint amb els anys per saber que els russos es van escampar per tot l’imperi tsarista i ara, amb el ressorgir de les velles nacionalitats es troben fora de lloc. Una mica com podria passar a alguns espanyols que viuen a Catalunya  si aquesta esdevé independent. Li anomeno el cas d’Estònia, Letònia i Lituània, o el de les repúbliques acabades en “.... tan” (Kirguizistan ... etc...) i ell insisteix en que tot allò abans era de l’imperi otomà i desprès del rus.

Al final m’adono que no deix de tenir una visió com la dels espanyols, un gran imperi rus i tots som russos ...

Arriben dues parelles amics seus i estaran fins quarts de tres de la matinada bebent, xerrant i rient sense respectar que som en un refugi de muntanya. Ja ho dic, imperi rus, aquí es fa el que dic jo. Més o menys com els altres imperis o els successors dels qui van ser imperis i ara s’han quedat sols amb el llibre d’història a les mans.

DIA 3, 16 de juliol de 2014 dimecres

Em llevo i faig la meva, ni faig soroll ni deixo de fer-ne, però els russos dormen la mona i no s’enteren de res. Miro per la finestra i si, encara hi ha mitja broma però avui el dia amenaça calor, calor de juliol.

En Pere m’ha deixat l’esmorzar a taula abans d’anar-se’n i menjo una mica i bec cafè, força cafè. Quan arriba l’hora carrego la motxilla i reprenc la caminada quan encara la meitat dels russos es lleven.

L’inici del sender es lletget però un cop passada la carretera i entres al Serrat de les Tebes et trobes tot de pins i boix i en espai ombrejat que fa el camí molt agradable. Avui toca baixar i baixar, Mont-Ral està sobre els 860 i el refugi de Els Masets a uns 365. Passo per un parell de grans masos a la vora de la pista, un d’ells transformat en lloc d’agroturisme. Abocat sobre la vall esta en un lloc preciós i privilegiat. De sobte la pujada al collet de Gràcia em fa suar de valent, el Sol apreta i ja em pesen les cames i la motxilla. Desprès ja tot és una llarga i constant baixada fins el Castell d’en Dalmau i la font d’en Pasqual. Em fa mal la lesió a l’engonal, no em deix baixar tranquil.

CAMÍ DE MONT-RAL A LA RIBA

CAMÍ DE MONT-RAL A LA RIBA

FONT DE LA TORRE

VISTA A MONT-RAL DES DEL COLLET DE GRACIA

Des de la darrera font fins a La Riba es força lleig el camí, sols salvat per la vista que tens sobre el Brugent. Arribo a la carretera i la faig amunt per anar a trobar el lloc de descans, el refugi de Els Masets. Canvi de roba i dutxa. La Sònia em fa un bon dinar  i desprès intento dormir una mica. A la sala dels llits hi fa calor, trobo que es un lloc molt calent  i si obro finestres entra massa llum i calor.

FONT DE ,LA CADIRETA - LA RIBA

Avui al refugi no hi ha els titulars i al seu lloc la Sònia i la Bea s’encarreguen de tot. Son super amables i atentes. A la nit sopem plegats i parlem una mica de tot i de res.

Dia 4, 17 de juliol de 2014, dijous

Tampoc he dormit massa bé: el llit no massa còmode i calor. Esmorzo i faig una mica de temps. He decidit retornar a casa. Tinc dues ungles aixecades, la lesió de l’engonal, unes nits mal dormit i avui farà una calor de ple juliol. Em sembla força més intel·ligent retornar i intentar-ho en una altra època.

L’etapa d’avui té una forta pujada, penso que si continuo hauré d’anar fins Santes Creus per trobar una mica de bona combinació de transport. En el moment de reprendre ruta, quan ho faci, hauré de començar per una etapa de 30 kms. Si ho deixo aquí, tinc tren per venir i dues etapes per anar escalfant motors.

Baixo calmadament fins La Riba, m’hi passejo  i faig un cafè. Mai havia entrat al poble per veure’l una mica més detingudament. Carrers amb fort pendent, alguns escalats i antigues grans cases que, algunes, havien sigut molins paperers.

En passar l’aiguabarreig del Brugent i el Francolí, a la paret d’una casa, hi ha la marca d’on va arribar l’aiguat de 1999, si no em falla la memòria. Ara el GR7 segueix el curs de l’antiga carretera de Reus a Montblanc i jo vaig fent pausadament, tinc força temps abans l’hora del tren.

Arriba el moment de deixar la carretera i seguir el camí però desisteixo de fer-ho ja que es tapat d’herbes i bardisses, segueixo per la carretera. Entro a Vilaverd i ja veig l’anunci de l’hotelet “Cal Maginet” del meu conegut Jaume. Entro a Vilaverd, un altra dels pobles en que mai havia entrat. Visito la seva plaça, el rentador, algun carrer i entro al bar. Un grup de 6 dones totes parlant castellà, l’amo em veu des de fora on es assegut, entra i em diu “¿que quiere?” sense ni bon dia ni res. Estic a punt d’engegar-lo a la merda, però sé que no hi ha més llocs on estar-s’hi un parell d’hores fins l’arribada del tren. Per què son d’aquesta manera aquesta gent? Tant costa tenir una mica de maneres? No els suporto.

Vaig a veure Cal Maginet, en Jaume em convida a una cervesa i parlem una estona. Es una casa magnífica, amb una pila d’arcades de pedra que ha conservat, un cub transformat en celler, habitacions cuidades amb mobles d’època. Una preciositat.

Desprès vaig a l’estació. De la renfe ja no en parlo. No sé si la gent no agafa el tren per la seva qualitat i puntualitat o es que la renfe no pot fer-hi més perquè realment no te clientela.

Desprès d’haver programat una sortida de 9 dies tornar a casa al quart dia es pot pensar és un fracàs, però no m’ho vull prendre pas així. Si més no ho he intentat. M’he fet un programa i mentre l’he confegit ho he passat bé; he sortit de casa amb ànim i he caminat amb ganes gaudint de cada moment, de l’espai, de l’aire, de la llum, de tot el que he vist, he gaudit intensament del que he fet.

El fet que la manca de costum, la lesió i la calor hagin, conjuntament, fet variar el programa no ho considero cap fracàs, pitjor seria no haver-ho intentat, sentir-me vençut abans e començar o ni tant sols haver-ho imaginat, pensat que era possible. Ho tornaré a intentar.