QATAR, BRUNEI I INDONÈSIA. PETITA CRONICA

Viatge a QATAR, BRUNEI i INDONÈSIA

Segons el projecte inicial hauria d’haver anat fins PRADA DE CONFLENT caminant des de casa. Projecte que va trasbalsar, primer les eleccions europees i desprès la pluja i les previsions de que continuarien.

En quatre dies vaig canviar de plans i projectar aquest viatge, per això hi ha hagut algunes llacunes i mancances, per manca de programació, però n’estic ben satisfet de les experiències tretes i del temps que he tingut per ni pensar ni fer res, cosa rara en mi.

Aquí en teniu una mica de crònica d’aquest periple.

QATAR, o millor dit DOHA. Una capital exuberant, on tot es en excés.

Com diuen algunes cròniques, QATAR era un poblet de pescadors que amb l’arribada del petroli i el gas ha evolucionat de forma escandalosa vers la demostració de que, amb diners, tot es possible. Grans avingudes enjardinades moltes, un passeig marítim d’uns 4 quilòmetres però sense cap atractiu, i una munió de gratacels que competeixen entre ells per ésser el més alt i el de més disseny.

Una petita mostra del perfil de ciutat que es DOHA

Aire condicionat arreu i a tota hora, energia a doll i sense restriccions. Es una ciutat per a vehicles, no pas per a vianants, de fet amb la calor que hi fa es difícil dedicar-se a passejar per les seves avingudes inanimades, la gent es refugia als grans centres comercials on hi pots trobar de tot. Jo aconseguiré caminar d’una punta a l’altra d’aquest passeig anomenat CORNICHE

A Qatar sols treballen els estrangers, indis, xinesos, indonesis, bangla desh, filipins i d’altres nacionalitats. Els pilots i la tripulació de la línia aèria també son estrangers. A la capital i a 40º tapats fins dalts els obrers s’afanyen a les noves edificacions, a l’obertura de nous carrers, complexos residencials; construir, construir i construir, esplendor i luxe, els diners no manquen i la ma d’obra mundial barata i mig esclavitzada tampoc.

A Doha no hi queda res del tradicional poble o país de pescadors i nòmades del desert, fins i tot el mercat, el souq, es una versió asèptica, neta i polida, d’un mercat àrab tradicional; aquest devaluat i sense cap atractiu.

Però compte, la sorra continua present a les portes de gran ciutat, atenta, esperant el mínim descuit per recuperar el terreny perdut. Quan bufa el vent torna a penetrar, distretament i silenciosa, als carrers. De moment la controlen, però dia arribarà en que s’ho tornarà a menjar tot, i DOHA serà una nova Tombuctú no se si al tercer o quart mil·leni.

Son uns dies sense cervesa ni vi, tot a base d’aigua i sucs. La sharia impera. Al parc, una família de filipins fa el picnic amb els seus fills, 3. Alguns dormen a l’ombra dels arbres. Es divendres matí i es nota absència de trànsit i activitat. A la tarda, el centre comercial s’omple a vessar, cues de vehicles per entrar a l’aparcament. Consumisme a doll.

Una cosa que em sorprèn es que tots els nadius, els qatarians, porten el mateix model de sandàlia i em pregunto, quan la deixen a la porta de la mesquita, com saben quina és la pròpia, o es que se les intercanvien sense miraments?

Un vol més i segona escala a SINGAPUR; aquest cop he decidit no matar-me gaire en vols i enllaços inacabables que acaben amb el teu cos i nervis. I amb la QATAR s’hi vola bastant bé. Tenen cervesa i vi.

Dormo i menjo al barri de la Petita Xina en un hotelet tipus cubicle. Ja m’està bé per estirar una mica les cames i beurem unes TIGER, la cervesa que domina el mercat asiàtic.

L’endemà viatge a BRUNEI. Un dels països menys visitats pels viatgers i turistes i que, per aquest motiu, em feia peça visitar. Vol amb escala a KUALA LUMPUR (Malaysia)

BRUNEI es un sultanat a l’illa de BORNEO, la qual esta partida en tres països, el ja citat, Malaysia i Indonèsia. Brunei també es partit en dos trossos. La seva riquesa rau en el petroli i el gas a part d’alguna explotació de minerals rics. Governada per un sultà de forma autocràtica però bastant acceptat per la població. El sultà es un dels homes més rics del mon i la sumptuositat presideix la seva vida. Com a tot país tropical Brunei te molta selva. Aquí també es nota la presencia del diner per bé que no tant com a QATAR.

La capital BANDAR SERI BEGAWAN no te res d’especial excepte una mesquita recentment construïda pel sultà i el seu propi palau residencial. No cal dir que ambdues construccions son a tot luxe.

LA NOVA MESQUITA DE BRUNEI  AMB LUXE A TOT DRAP

BANDAR és una ciutat mes aviat plana, edificis de 2 plantes en que els baixos s’usen de garatge i grans avingudes no aptes per a vianants. Es que amb la benzina a 30 cèntims d’euro qui carall vol caminar?

Un museu dedicat a la vida i major glòria del sultà i poca cosa més.

La població autòctona te dret a l’educació i sanitat gratuïta així com a la pensió de vellesa, però intueixo que potser no tots, observo diferències entre la gent. Tenen un horari de treball adaptat a l’horari escolar, o a l’inrevés, com vulgueu.

Es un país musulmà en el que, de fa poc, s’ha instaurat la sharia més estricte, no tan sols està prohibit fumar, si no també la venda de tabac. Sols se’n pot trobar d’amagat i de manera il·legal portat de la veïna Malaysia, a l’altra costat del riu.

Per la capital hi passa el riu BELAT i en ell hi ha el que anomenen el WATER VILLAGE, un poble d’uns 25 mil habitants fet al riu amb palafits (cases edificades damunt l’aigua, sobre pilars) te tres mesquites, 11 escoles, parades de taxi-barca, hospital. Aquí el riu es brut, ple de residus.

Si anem direcció Sud ens endinsem en zona selvàtica i podem veure monos del nas vermell i llarg, algun dragó i manglars. El barquer que em porta fa quaranta anys que fa la mateixa feina, te dona i no se quants fills i no em fa pas l’efecte que es beneficiï massa de la riquesa del país, però no parla malament ni del sultà ni de la seva primera dona. De les altres dues si, diu que son unes lladregotes.

Via SINGAPUR vaig a Indonèsia. Hores perdudes a l’aeroport, un dels millors que conec. Luxe, net, molt ben indicat, amb serveis de tota mena a tots els racons, transport intern amb trenets automàtics i ara fins i tot han posat una pantalla tàctil desprès de cada servei, fins i tot dels duaners, perquè en valoris la seva atenció. O sigui que si el funcionari que et segella el passaport es un bord, vas a la pantalla i el qualifiques com a tal. Impensable a españa.

INDONÈSIA. BALI. DENPASAR. Desencís. Em pensava arribar a un lloc més tranquil i em veig dins una ciutat molt gran plena d’avingudes i cotxes. L’hotel escollit es de disseny però obert i això el fa rumorós, ple de sorolls provinents de la gran avinguda on es situat a tota hora.

L’endemà vol a LOMBOK i d’allí directe a buscar el ferry per arribar-me a SUMBAWA. Arribo a LOBOHAN TANO i no hi ha res, un taxista em porta fins la ciutat més propera TALIWANG on m’allotjo a l’unic hotel existent, molt car i amb un luxe vingut a menys de manera molt evident. El recepcionista i els cambrers no parlen anglès. A la nit una panerola em passarà per sobre, l’únic cop en tots els meus viatges en que m’ha passat això.

Començo a pensar en que el meu desig de fugir de les turistades i de descobrir nous racons haurà estat un error i hauré de replantejar la ruta. Surto al carrer per menjar i a la recerca d’una cervesa que no trobaré (aquí tots son musulmans practicants). La gent em saluda, em somriu, s’interessen de manera educada per qui soc i que faig per aquí. Es divendres i al vespre les famílies surten a passejar, menjar una mica, a veure un espectacle de música al parc, pujar els nens a les atraccions, hi ha festa. Una família em fa seure a la seva taula i volen parlar. Accedeixo. Sempre aprofito aquestes ocasions per a fer pedagogia i divulgació de Catalunya, els ho explico ben explicat, que som diferents dels españols, que parlem diferent, que tenim història pròpia, que som una nació més antiga que españa, que estem sotmesos a ells gràcies a una guerra perduda i que ara no ens permeten votar perquè ells no accepten la democràcia. Arguments d’aquesta mena els aniré repetint dia si, dia també com he anat fent sempre en els meus viatges. Espero que alguna cosa n’hagi quedat.

L’amabilitat de la gent em fa decidir de quedar-me a l’illa de SUMBAWA i l’endemà vaig a MALUK, no sense aventura, però prenc paciència perquè surt bé.

MAREA BAIXA A MALUK (Sumbawa-Indonèsia)

UNA PLATJA A PROP DE MALUK

MALUK es una ciutat costanera sense massa turisme, algun “surfer” australià, i un allotjament més adient. Prenc possessió de l’habitació i vaig a la platja a caminar i banyar-me. Trobo un japonès de la meva edat o més gran que m’explica on ha estat i em recomana algun lloc i hotel. També va sol i se li nota la curiositat, l’afany de viure i veure.

Es un plaer això del viatge. Els turistes no saben el que es perden.

La platja no té la sorra tan fina com la de la Costa Daurada però l’aigua es força més neta i clara. Les marees i les ones empenyen trossos de corall a la sorra, els crancs surten dels caus corrents i van a mar. Trobo una esponja natural. No hi ha ningú, em puc acabar de despullar i banyar-me en una aigua tèbia, sense ones. Un plaer.

Al migdia vaig als “xiringuitos” de la platja a dinar un bon peix a la brasa. La tarda la dedico a llegir i passejar pel poble.

L’endemà llogo una barca que em porta a veure roquissars i platges, nues, silencioses, deshabitades, de sorra blanca, d’aigua clara i transparent, amb peixos voladors i coralls. El mar, la barca, el Sol ... osties quin plaer...!!!

PAGESES A LA VORA DE MALUK

Tinc intenció d’anar més al sud, el mapa diu que hi ha parcs naturals i platges amb tortugues. Deixo l’hotel i amb una OJET, una moto amb conductor, hi vaig però no hi ha res. Únicament resorts per a australians surfers enmig del no res. Em trobo, per sort, amb en Wilhelmus que parla un bon anglès i m’ho explica tot oferint-se a recollir-me demà i dur-me a ALAS, on diu que m’ho passaré be. Accepto.

Dedico al resta del matí a caminar per una  zona agrícola i fer fotografies de la gent del lloc que hi accedeixen. Camps de verdures, de tabac, la feina al Sol, cabanes de palla, les vaques al costat. Les dones treballant, pujant els fills. Els homes prims, fibrats, tot ós i muscle. La vida rural pobre de sempre i arreu.

En Wilhelmus, Billy, em fa dur a una estació de bus que no sabien ni els de l’hotel i marxem a ALAS, al nord oest de SUMBAWA . Un poble gran al llarg de la carretera i amb molt pocs serveis turístics. L’hotelet es justet, però s’hi pot estar. He dormit en llocs molt pitjors.

Em presenta una família, cristiana com ell, i ens fan un bon dinar, pagant això sí. Estic en un barri cristià, de cases pobres, ple de criatures que em criden i saluden i juguen i volen fotografies i totes per duplicat (desprès he de esborrar-les per estalviar memòria) i sempre fan signes de victòria o d’estar bé.

Anem a veure les illes que ell diu son tan espectaculars. Res de res. Es tracta d’unes illes poblades per gent de SULAWESI que es dediquen a la pesca i viuen com poden. Nens i dones arreu, tots encuriosits pel blanquet que tomba pel seu barri i a qui demanen fer-los fotografies que desprès volen veure a la pantalla de la màquina.

NENS AL BARRI CRISTIÀ D'ALAS (Sumbawa-Indxonèsia)

AFECCIONATS DEL BARÇA A ALAS

UNA LLAR AL BARRI CRISTIÀ D'ALAS

VELL PESCADOR A LES ILLES PROPERES A ALAS (Sumbawa-Indonèsia)

L’entorn es bonic, amb la vegetació típica del tròpic

L’endemà anem a una escola. Sempre que puc m’agrada visitar escoles i hospitals per copsar com viu autènticament la gent. Tenen escola obligatòria i gratuïta fins als 12 anys, desprès: campi qui pugui. L’escola es per a 400 nois i noies, tots junts, musulmans, hindus i cristians, neta i polida. Cada dilluns hissen la bandera i cada divendres la baixen. Això ho he trobat a d’altres països. Aules obertes, amb llum, ben equipades. Tenen un equip de futbol fanàtic del Barça i em pregunten i volen fotografies amb mi, com si fos en Messi ... els alumnes i els professors... flipo .. Continuo fent pedagogia de Catalunya i m’escolten amb atenció, els dibuixo el mapa de la península al terra perquè se’n facin d’on som.

L’endemà torno a l’illa de LOMBOK amb el ferry. Per anar a MATARAM, la capital comparteixo taxi amb en SINGHI, un funcionari del govern que es dedica a promoure cursos, activitats i nous programes a diferents pobles. El seu anglès no es massa bo però també vol saber qui soc, d’on vinc i que faig aquí. En contrapartida m’explica que Indonèsia es un dels països més corruptes. Per exemple, Indonèsia produeix gran quantitat d’arròs (s’en veu per tot arreu) i encara n’importa.

Precisament ara a Indonèsia hi ha la campanya electoral per la presidència del país, cartells i fotografies omplen carrers i altres espais, la TV dona debats i informacions sovint.

Arribo a MATARAM i a l’hotel hi ha uns envelats per propers actes polítics, a la gran plaça enjardinada del davant un miting, ple de gent i de policia, molts policies que han bloquejat un parell de carrers reduint el trànsit.

L’endemà el propietari de l’hotel esmorza amb mi, també vol parlar; desprès em convida a anar amb ell al mercat. Tot típicament asiàtic, molta verdura i fruita i llocs on trossegen els pollastres i altres animals, amb unes mesures d’higiene totalment absents.

Però tenen una cosa bona. Hem deixat la moto al carrer, junt amb els centenars més que n’hi ha. Els cascs posats damunt els miralls i sense lligar. Quan tornem encara hi son, com els dels altres. Li pregunto i s’estranya de la pregunta. No ho faries pas al meu país això, li dic.

L’endemà llogo una OJET amb el seu conductor i em faig portar a un parell de temples per la vora de MATARAM. El primer, NARMADA, es amb un conjunt de jardins i piscines on l’aigua corre, un lloc de descans i relaxament.  Hi ha les típiques tarimes indonèsies per jaure i xerrar amb els amics i m’hi estiro una estona a pensar en el bé que s’està viatjant calmadament i en la sort que tinc de poder-ho fer. Em cal agrair a la vida la sort que tinc (sense oblidar que la sort cal cercar-la, no arriba sola perquè si).

IMATGE DE NARMADA (Cakanegara-Lombok-Indonèsia)

FUCIO RELIGIOSA HINDU A LINGSAR (Cakanegara-Lombok-Indonèsia)

El segon temple, LINGSAR, es compartit entre musulmans i hindús, normalment sense baralles. Tampoc sé veure massa les diferències. Assisteixo a una petita cerimònia on l’oficiant no para de fer dringar una campaneta, els feligresos el segueixen amb atenció i es posen flors als cabells.

Arriba el moment de retornar a BALI. El meu vol te un retard de 4 hores que m’obliga a repensar la ruta. M’aturo a KUTA per intentar dormir al mateix hotel que el primer dia, però el taxista no el sap trobar. D’entrada ja em volien cobrar més que el del primer dia i m’hi he negat. Sempre passa el mateix amb els taxistes de tots els aeroports del món, has d’anar amb molt de compte amb ells.

L’endemà camino una mica a la recerca d’un ATM i em contacta un conductor d’OJET oferint-se a transportar-me on calgui. Fem l’acord.

Em recull a l’hotel i em porta a SANUR que es força a la vora i força més tranquil que KUTA i DENPASAR. De fet es com SALOU pero ara en temporada baixa, tots esperen juliol i agost a que s’ompli d’australians. Aqui sols trobes, restaurant, massatge, cafeteria, souvenirs i tornem a començar. Faig cap a un hotelet petit, amb habitacions confortables i piscina. Una família australiana, ell ex jugador de water polo que coneixen BARCELONA i saben una mica de que va la nostra lluita actual.

L’endemà Yusuf, el de la OJET, em porta a UBUD, un poble de l’interior de l’illa del que diuen es la meca del massatge i més tranquil que DENPASAR, cosa que no serà del tot certa. De moment em diposita en un hotelet al costat d’un arrossar que em permetrà veure com treballen aquesta gent. Un pagès, amb un  gran motocultor va llaurant el camp, descalç, amb el fang i l’aigua que li arriba, a moments, prop de l’entrecuix; poc a poc van desapareixent les restes de les plantes colgades en l’aigua fangosa i el terreny es va anivellant. Un company seu treballa amb l’aixada a les vores també ficat dins l’aigua. A 100 metres d’aquesta gent, les botigues, restaurants, cafès i tot el turisme mundial papallonegen. Dos mons propers que poca cosa tenen a veure entre ells.

TREBALLS ALS CAMPS D'ARRÒS- UBUD (Bali)

Anem a TALLALAGAN, el lloc on hi ha les terrasses d’arròs mes fotografiades de tot Indonèsia. Es tracta d’un barranc o riuet vorejat de parets d’uns 50 metres d’alçada en les que s’han anat construint petites basses on conrear-hi l’arròs, de manera que l’aigua sempre baixa de les alçades cap baix i, la que sobra, s’aprofita a la bassa inferior. Es un sistema molt ecològic en quan a l’aigua i diuen esta reconegut per l’Unesco.

TERRASSES D'ARRÒS A TALLALAGAN

A la vora d’UBUD passem per la zona “industrial” un lloc on hi ha les manufactures de fusta i ornaments que es poden trobar arreu del món; aquí n’hi ha les fabriques. Es una zona sense turistes, sols negociants, compradors de qualsevol lloc del mon adquirint les girafes, ossos, mussols, llums, papers pintats, pedres .... tot el que podem trobar en qualsevol botiga de “souvenirs” de qualsevol racó de món.

L’endemà marxo d’UBUD, a mi aquests llocs tan plens de turistes em cansen i l’hotelet tampoc es que m’agradi gens. Decideixo anar a BEDUGLU un poblet de muntanya (1200 mts) on hi ha uns llacs d’origen volcànic. Penso que allí podré fer alguna caminada i recuperar el meu físic ja una mica castigat de tants dies de trasllats i poc exercici tot i que pels  matins he mantingut el costum de fer la gimnàstica habitual.

La mala sort m’acompanya, arribo a BEDUGLU amb núvols i boira, el poble es petit i amb pocs serveis. L’allotjament justet. Sort que trobo un guia amb moto (com no?) que s’explica bastant bé i m’ajuda. Quedem per la tarda anar al llac i als salts d’aigua. Però la tarda arriba i amb ella la pluja, sort que ha dut un cotxe. Anem a veure els salts d’aigua.

De tornada ens aturem un parell de cops a veure els llacs TAMBLINGAN i BUYAN. L’home m’explica que estan declarats como a zona protegida i sols s’hi pot anar amb barca de rem, no es pot construir, sols acampar recollint les deixalles (no m’ho acabo de creure vist el que veig). Tot i la boira, els núvols i la pluja l’espectacle es meravellós i fa fresca. Al davant tenim unes muntanyes de 1900 metres.

Desprès em porta al temple de PURA ULUM al peu del llac BRATAN, preciós; precisament una de les seves construccions es la que figura als bitllets de 50 mil rupies indonèsies, rodejat d’un jardí ben cuidat i, com no, d’un resort de luxe.

TEMPLE DE PURA ULUM (Beduglu-Bali-Indonèsia)

Vist el bon temps que m’espera decideixo tornar a UBUD l’endemà mateix. Em llevo de bon matí i vaig a visitar el jardí botànic, un meravellós espai perfectament cuidat, amb gespa i arbres de tota mena, val la pena perdre-s’hi unes hores i caminar-lo amb atenció, dins d’ell hi ha instal·lat un d’aquest parcs d’atraccions amb tirolines, ponts tibetans i tota la pesca.

JARDI BOTÀNIC A BEDUGLU

Mentre espero el bus que m’ha de dur de retorn s’atura un noi i s’ofereix a dur-me pel que li vulgui donar, confirmo l’oferta i pujo al vehicle. Ve de LOVINA destinació a l’aeroport per recollir un cap de la seva empresa, així es traurà una propineta. El problema serà que hi ha un trànsit de mil dimonis, se li fa tard, i em deix a les portes del poble, en plena carretera. Es veu que avui es dia de pelegrinatge dels hindus i de sobte, omplen la carretera de camions, cotxes i motos i t’obliguen a aturar-te; s’ajunta en que a JAVA han iniciat vacances i els busos de PARIWISATA (turisme) van gairebé en caravana portant nois, noies i famílies de turisme per BALI. Un caos.

Arriba una moto i li pregunto si em vol dur a UBUD; aquí la gent es amable i em diu que si, apa, doncs, carrego motxilles i som-hi. En 10 minuts soc al centre d’UBUD i en 10 minuts més a l’hotel, aquest cop un lloc encantador també a la paret d’un riuet, de manera que les habitacions son petits bungalows amb terrassa i una certa privacitat.

A UBUD visitaré el parc dels monos, el típic lloc on s’hi passegen els micos i els pots donar alguna cosa de menjar mentre ells et pugen a sobre. Visito el temple de PURA SARASWATI que m’encanta.

TEMPLE DE PURA SARASWATI A UBUD (Bali)

Visito una llibreria de vell perquè necessito lectura. He acabat JO CONFESSO i HOTEL NOMADA de Cees Noteboom (que em permeto recomanar amb èmfasi). SOPRESA, entre la dotzena de llibres en castellà en trobo un en català, naturalment el compro. Desprès el tornaré a vendre a SANUR.

A les llibreries de vell trobes la pila de llibres en anglès, bastants en alemany i francès. També les rareses de suec i altres idiomes, però en castellà pocs i en català, no n’havia trobat mai cap. Si t’hi fixes una mica t’adonaras que tots els anglòfils sempre van amb el llibre i sempre dediquen unes hores del dia a llegir.

Retorno a SANUR al mateix hotelet on vaig estar i on encara hi trobo a la família australiana i a la LISA, bé, ara encara no ho sé que es diu així. Paso un parell de dies a la piscina i a la platja.

Cosa curiosa de la platja, hi van totes les famílies quan es festa i molts d’ells es banyen, els homes i nens en banyador de camall fins els genolls. Elles completament vestides: calces, sostenidors, jersei i pantalons. Per a mi es un cop i em pregunto, si portes una d’aquestes noies a Catalunya i la dus a la platja ... com reaccionarà? Acceptarà posar-se un bikini?

Els nens aixequen els estels, a tot Indonèsia els pots veure, alguns d’ells a alçades força respectables, jo diria que més de 200 metres.

Dissabte tarda, vaig a fer-me un massatge, em fa mal tot, les cames, els peus, l’esquena i em queden 40 hores de viatge. Tot i no ser massa professional em va bé.

Mitja hora abans de marxar em ve la Lisa i m’explica que al setembre vindrà a la península perquè vol fer el camí de Santiago des de Lourdes i sant Jean du Pie du Port. Comencem a parlar i l’aconsello que canviï d’idea i comenci des de Sevilla direcció Nord, que en la meva opinió es un camí molt mes maco i molt menys transitat que el francès que ja s’ha convertit en un negoci perdent gran part del seu encant. Ens canviem adreces i telèfons. Quan arribaré a casa trobaré la confirmació de que ha decidit canviar de ruta ja que ha trobat força informació que confirma tot el que li vaig dir. La convido a venir a casa amb l’esperança de que si mai decideixo anar a Austràlia, cosa més que probable, ella farà el mateix amb mi.

FLOR DEL LOTUS 

Son les 09:40 del diumenge 29 de juny. Pujo al vehicle que em du a l’aeroport de BALI. Avió a SINGAPUR. 6 hores d’espera. Avió a QATAR, ens tenen una hora de rellotge tots tancats i asseguts dins l’avio i aquest sense bellugar-se. QATAR, 6 hores i mitja d’espera. Següent avió. BARCELONA. Per un minut perdo el tren que va a Sants i amb això ja es trenca la cadena. No puc agafar el tren que em portaria fins a casa. REUS, taxi i a casa. Son les 19:30 del dilluns 30 de juny. L’hora a Bali son les 01:30 de dimarts, total 40 hores de viatge. Cansat però content i satisfet.

Em convenia.